CAL TROBAR LA PORTA CORRECTA

   

      El món del disseny regula fins els més mínims detalls, perquè  una cosa tan íntima com són els lavabos públics, hi ha impregnat el seu toc d’originalitat. En el temps on no es mirava massa prim, dones i homes, freqüentàvem el mateix espai, per anar a fer pipi o altres necessitats majors. Tanmateix en espais més grans, amb capacitat per a acollir més públic, sembla ser que està contemplat per llei que cada gènere ha  de tenir el seu propi espai, com així passa també en llocs que no tenen estretors i ho poden separar. 

    Durant el temps en què el rètols havien d’estar escrits en castellà,  el missatge que anunciava la porta correcta era escrit, en lloc visible,  en aquesta llegua: Hombres – Mujeres. Desprès, amb la normalització lingüística, la traducció no ho complicava: Homes -Dones.

     Però va arribar un punt en què el disseny s’hi va anar introduint, fins assolir un variat i original nombre de símbols, que quan has d’accedir a la porta que et pertoca, la cosa és tan sofisticada, que has de parar-te  a pensar el significat que es representa. Sortosament la tria només es desenvolupa entre dues opcions, tot i amb això més d’una vegada s’accedeix a l’espai  que no et correspon, per allò de que el símbols es presten a confusió. 

     En aquests llocs sempre hi acostuma a haver més cua en l’apartat de les dones que en el dels homes, i això permet que nosaltres no ens haguem de molestar en haver d’endevinar el símbol, la  nostra porta està molt a prop. I la cosa la tenim enllestida de seguida, perquè això de la bragueta ha estat un invent que no se’n parla, però que és fabulós. Perquè no t’has d’abaixar i tornar a pujar els pantalons i això equival a un estalvi de temps. D’aquí ve que als lavabos dels homes a prou feines hi ha cua. 

    Jo recordo a les societats, com el Prado i el Retiro, als seus lavabos, hi trobaves unes  senyores que es cuidaven de mantenir-los nets i, com uniformes, portaven uns davantals blancs, aquells de peto i faldó que anaven lligats a darrera l’esquena. I aquest detall va derivar en un altre. Perquè es va pensar que d’aquest servei se’n podia treure una mica de rendiment. Així, segons ens quins llocs, junt a la porta hi trobaves una safateta que convidava, al pixaner o a la pixanera, a  deixar unes monedes de propina. Sembla ser que També la generositat es demostrava més entre  les senyores que entre els senyors, de ben segur perquè elles eren més conscients de la feina que feien aquestes cuidadores. 

     Fins que hi va haver un l’il·luminat, o la mateixa intel·ligència femenina, que va tenir la brillant idea: “si aquí només fan el gest les dones, doncs ara pagarà tothom “. I vet aquí que es va establir la pixarada de pagament. Recordo que la gent que anava a Montserrat, una de les coses que realçava de la seva visita, és que li havien fet pagar per fer servir els lavabos públics. M’atreviria a dir que aquí a Catalunya van ser els pioners en aquest servei de pagament obligatori. A partir d’aquí molts llocs van anar imposant el mètode de: o pagues o et fas pipi a sobre. I és el que deia fa un parell de setmanes, aquest pagament també s’ha sofisticat i es pot fer  mitjançant una maquina que accepta monedes i  la targeta de crèdit, amb el vigilant corresponent per a que es faci tal pagament, o amb el torn que acostuma haver en algunes entrades de metro, que es deslliure i permet el pas un cop  has satisfet la quantitat de l’import. 

    I com es sols dir: feta la llei, feta la trampa. Hom pensa ja aniré a descarregar en un lloc d’aquests de servei de menjar ràpid, que allà ningú no em controlarà on vaig. Ah! Pillo, doncs allà et trobes que per accedir al lavabo s’ha d’introduir, en un aparell que hi ha al costat de la porta, uns dígits que estan impresos en el tiquet de la compra que has fet. Davant tots aquests impediments, i de la falta de lavabos públics gratuïts, no t’ha d’estranyar de trobar tants pixaners que fan servir el carrer com a urinaris, amb més assiduïtat entre els de la bragueta, per la cosa de la rapidesa. 

    Això passa per no fer cas als nostres avantpassats quan deien, que quan se surt de  casa s’ha de sortir cagat i pixat. Que va en consonància amb aquesta altra recomanació: que no t’agafin amb els pixats al ventre.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de desembre del 2023)

CAP INFANT SENSE OUS

  No és cap descobriment afirmar que el temps dona la sensació que passa més ràpid del normal. I en aquest transcórrer es van alternant els cicles que marca la natura: hivern, primavera, estiu i tardor. Ara ens toca viure la primavera i amb ella hi coincideix la Setmana Santa.

   De la mateixa manera que es van alternant els cicles esmentats, també les persones ens anem alternant; vivim el present per a deixar pas al futur, el qual és més dels qui van naixent en aquest present.

   I passa que en esdeveniments com els que acabem de celebrar, ens adonem d’una manera més remarcable les absències. Això es fa evident, sobretot, en les  colles de caramelles: Prado, Retiro i Sitgetanes El testimoni gràfic delata sentides absències, quan es contemplen fotografies de molts anys enrere, on hi apareixen sitgetans que formaven part d’aquestes tres colles i es pot donar el cas que ens hagin deixat tots els qui hi apareixen.

    Si més no, sortosament hi trobem excepcions. Com és el cas d’en Gaudenci Mirabent que em sembla que als noranta anys,  o al llindar d’entrar-hi, segueix participant de les nostres tradicions: el teatre ( amb predilecció pels Pastorets), la participació en la processó del divendres Sant i en les Caramelles, de les quals ha viscut el canvi de nom: de les caramelles de la Schola Cantorum del Patronat a les Sitgetanes, colla en la  que  hi segueix formant part. 

    A en Denci la sort l’acompanya, perquè s’ha mantingut al marge del pas del temps, dona la sensació com si el transcórrer dels anys no anés amb ell. Com si  hagués trobat el secret per aturar aquest pas del temps i així mantenir-se estable, conservant la il·lusió i l’entusiasme que l’acompanya  en el seguiment de les tradicions. Em sembla no equivocar-me si dic que és el cantaire més veterà de les tres colles  i assidu a la processó del Divendres Sant. Fins el punt que de tots aquells integrants del pas de l’Ecce Homo ( en Jordi Pañella, en Magi Mirabent, en Josep Pagès, en Manel Martí ...) en Pere Roig i ell són dels pocs supervivents d’aquella lleva processional. Com també d’aquella emblemàtica colla de caramelles del Patronat, amb la particularitat que ell hi continua cantant. De la mateixa manera que ho fa un altre dels mítics cantaires, aquest de la colla del Retiro, l’Abdon Vidal, que de la mateixa manera també reté l’eterna joventut . I no només hi segueix cantant, sinó que quan s’escau, soleja en aquells punts de la composició, que els mestre Pallarès els reservava pels solistes.

    La preparació de la Pasqua ve precedida de moltes influències. De primer pel Carnaval, la Quaresma, Setmana Santa, fins arribar a aquestes dates. De la seva importància en el si de la tradició, països d’arreu hi dediquen una atenció que s’anteposa en el temps. Per exemple en el Regne Unit, només que passen les festes nadalenques: els conills, els ous de Pasqua o altres símbols d’aquesta tradició, acaparen tots els espais dels establiments dedicats a endolcir aquesta festivitat. 

   Mentrestant ens hem anat familiaritzant amb la xocolata, fins el punt que la preferim amb un alt tant per cent de cacau, per damunt de les que porten llet. Quan abans era al revés, recordo aquelles presses de xocolata amb llet que lluïen l’emblemàtic anunciat de la “Campana de Elgorriaga” que, com totes les que portaven llet, ens sabien a glòria. I que ara amb la teoria que en les que la seva composició hi predomina un alt percentatge de cacau i menys sucre, són molt més saludables.

    Això també s’ha traduït en aquests ous petits, que són de més bon portar i d’ingerir que els grans. Dels també anomenats de xocolata negre, aquests dies previs, van anar desapareixent de les botigues  i pastisseries, fins quasi esgotar-se. No ha estat el mateix cas pel que fa als ouets de xocolata amb llet, que es trobaven amb més facilitat.

    Sortosament, com passa amb la campanya de: “cap nen sense joguina”, per Pasqua es pot dir el mateix: “cap nen sense ous”. Ous de xocolata de totes mides i mones. Independentment que les criatures hagin estat o no batejades, els pares ja s’han preoupat d’assignar llurs padrins, per tal de  que, arribat el dia, a la mainada no els hi faltin ni els ous, ni la mona.

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'abril del 2023 )

LES BALLARUGUES EXPLICADES PER EN TUBAU

    

     

    A punt de celebrar la revetlla de Sant Joan, el moment també s’abraça a una de les tradicions més carismàtiques del nostre calendari festiu. Hi coincideix el solstici d’estiu, on el culte al foc ve de molt lluny. Malauradament aquests dies, de tanta calor, cremen boscos propers. Més que mai, hem de fer  nostre allò de: “quan un boc es crema, quelcom nostre es crema”.

    També en aquesta nit, al cim del Canigó, s’encén una flama que arriba a arreu del Països Catalans. Tremolosa i reduïda, però carregada de simbolisme,  que ha substituït aquelles grans fogueres que s’encenien en les places i descampats de tots els pobles. Aixecades amb endimaris  que la gent guardava a l’espera d’aquestes vigílies, que era quan la mainada passava per les cases  a recollir les andròmines. 

    No va tardar gaire que al foc s’hi van incorporar els coets, que de seguit es va convertir en una distracció esperada, menys pels pobres animals domèstics que passen per un autèntic calvari com a conseqüència dels petards. El que passava és que, quan el costum es va anar  imposant, la població canina no era tan nombrosa i tampoc el terrabastall que produïa el tro del coet no era tan potent com ara. Es va començar per les anomenades “martiniques”, que rascant sobre una superfície rasposa,  el pigment de pólvora damunt la tira de cartró, començava a crepitar. Quelcom semblant a l’efecte  que produïa la “pedra foguera” quan la llençàvem al terra. El pet més potent, que s’avenia amb la mainada,  era el que produïa la “piula”.

    Tanmateix no tot ha estat foc, les revetlles s’han convertit en un signe  d’apropament i bona convivència entre els veïns del poble. Amb uns elements destacats i comuns: la coca de Sant Joan, el cava i les corresponents ballarugues en la nit més curta de l’any .

    Un ambient, aquest, i les singularitats del viure quotidià,  han estat recollides en un llibre: “1931-1975, Sitges Indòmit”, del qual n’és autor en Josep Mª. Tubau i Gallinat. L’obra de l’amic esdevé un tractat dels costums, neguits, aspectes culturals, festes i tradicions... que han acompanyat als convilatans durant aquests anys de referència.

    Llegint-lo, s’aprecia la seva capacitat descriptiva per recuperar, per a la memòria, passatges de la vida sitgetana que s’han adaptat als moments i a les circumstàncies que ens ha tocat viure. Com són els moments difícils i tràgics de la guerra i la postguerra. Amb la progressiva tornada a la “normalitat”, de primer sota el règim franquista i posteriorment amb la incorporació de la democràcia.

   Durant tot aquest temps el transcórrer de la vida no s’ha aturat i la gent han alternat el treball amb el lleure. Reservant per a la intimitat, la teoria que resumeix una realitat: “ cada casa és un món”. Un dels molts aspectes que es tracten, fa referència a un detall, aglutinador de la convivència entre les famílies, com han estat els balls. Aquests es van portar a terme en el redós de les dues societats del poble: Prado i Retiro i altres establiments que també disposaven de pista de ball. 

    Amb  la seva lectura, hom s’adona que en Josep Maria té una certa predilecció per a aquesta música de ball. De ben segur que  se’l hi va accentuar  quant els seus cunyats, junt amb altres companys, van formar el conjunt: “Els Ricky`S”. Això va significar tancar una època, la d’aquells balls de tarda que es celebraven en les societats esmentades, amb les orquestres de la casa,   i obrir-ne una altra, on els balls eren amenitzats per  conjunts, a la vila en van sorgir uns quants, als quals la gent de més edat els anomenaven: “els guitarreros”. 

    En Tubau ens explica aquestes ballarugues i altres detalls que han compartit escenari, a davant i a darrera del teló. Aquest que des de que vam néixer tenim aixecat i on anem interactuant I per a donar-ne testimoni, de tot el que explica, uns  sitgetans  aporten -a la publicació- les seves vivències viscudes  en el Sitges d’aquells anys. 

    El llibre serà presentat i comentat al Retiro, a la tarda del proper dijous dia 30. 

    Gaudim-lo, abans que algú ens interrompi amb allò de: “ I amb aquestes melodies...”. Que és com dir: “ Bona nit i tapat”.

                                               J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de juny del 2022)

     

 

EL SILENCI D'ABANS I EL D'ARA

        Davant la que sembla una evolució positiva en aquesta lluita contra la pandèmia, degut a que la vacunació s'està  portant a terme a bon ritme i els efectes de prevenció també sembla  que són els desitjats, les autoritats  han cregut convenient aixecar l'estat d'alarma i amb ell el toc de queda. És una mesura que agraeixen el personal de la restauració que els permet tornar a servir sopars. 

    Mentre han tingut lloc les limitacions horàries de les nits, he coincidit amb vàries persones que han  opinat que aquesta situació els recordava el Sitges d'abans, quan la gent es recollia aviat a casa i a la nit regnava un silenci absolut. 

   L'arribada del turisme va propiciar que s’alteressin els costums de la nostra gent que  a l'estiu sortien a prendre la fresca al carrer, fins que a hora prudencial es retiraven amb el raonament que s'havien d'aixecar aviat. Per tant només feien vida de nit: els forners, els serenos i els pescadors. A cap hora de la  nit, quan ja eren de tornada els socis del Retiro i del Prado que havien anat a fer el cafè,  no es veia ningú pel carrer. A excepció d'un grup d'amics als quals els hi agradava xarrupar el vinet i altres licors, els anomenaven: “els del carro del vi” i altres que estaven especialitzats en el consum d'un determinat licor i que se'ls coneixia pels del "Piconet". Potser eren als únics que la gent identificava pels noms i cognoms quan, d'entre el silenci, s'escapava algunes rialles i  alguna veu pujada de to, que podria arribar a molestar si es paraven  a sota la finestra del dormitori. Als estadants, no els calia aixecar la persiana de corda per identificar-los, sinó que quasi des del llit estant els cridaven pel seu nom i els convidaven a callar. 

      Un dels carrers que primer va perdre el silenci, i que no s'havia recuperat mai més  fins els mesos del confinament i en aquests que ha durat el toc de queda, ha estat  el que coneixíem pel 2 de maig. Que després se li va acoblar l'afegitó de "carrer del pecat". El significat del qual  ja vaig explicar en una primera  versió,  quan  recordaran que va ser el senyor rector qui no va aconsellar el pas de la processó de Setmana Santa per aquest carrer, raonant que a l'haver-hi tants bars era pecat. S'hi va afegir una altra versió que van protagonitzar un grup d'amics que, al migdia d'un dia de festa, estaven reunits a l'entorn d'una taula al carrer davant del bar Las Vegas, amb el seu propietari l'Antoni Morató, en Josep de l'Eco, en Miquel Utrillo, en Pepito Mora, entre altres, i en animada tertúlia amb les corresponents risses i pujades de to de la veu. Fins que  des de darrera una finestra veïna es va escoltar un potent “psssssst!”. Amb la intenció de fer-los abaixar el volum de tot plegat. Davant aquesta interpel·lació s'hi va revelar en Miquel Utrillo, exclamant: " a veure si parlar també serà pecat".   A partir d'aquí el propi Utrillo s'encarregaria de promocionar una denominació que feia ostentació del pecat en detriment de la vida ordenada d'aquells antics veïns, pagesos i pescadors, que veien atònits com el silenci s'esvaïa del seu carrer i s’imposava un soroll, que es resignaven a suportar a canvi de rebre un bon lloguer, el que els hi pagaven pel local on fins llavors hi guardaven la barca o s'hi aixoplugava el matxo.

     Així és que l'arribada del turisme va trencar per sempre més el silenci del poble, això afegit a que a la gent li agrada sortir de nit per anar a sopar, o de copes. Sense oblidar-nos que els de la Mediterrània som de costums noctàmbules, que es diferencien de moltes altres ciutats i pobles d'Europa, on quan són les deu de la nit poca gent et trobes  pel carrer, amb restaurants tancats o a punt de fer-ho. I amb les terrasses recollides.

    Aquí es pot dir que els primers que van oferir servei de terrasses van ser: el Xatet, el Roy i en el carrer Sant Francesc, la bodega d'en Juan Ramón i La Viña que estaven una al costat de l'altra. A les nits d'estiu eren freqüentades majoritàriament per turistes, que quan se'ls hi pujava la graduació al cap feina hi havia a fer-los callar. 

    El qui tenia una terrassa particular, a pocs metres de les dues bodegues, era en Joan Olivé que a l'hora de sopar  parava la taula arrecerada a la vorera de davant de la granja que regentava la seva muller, la Tresina de la sínia Robert. L'home es treia el jersei de llana que portava durant els dies sufocants de l'estiu i es quedava amb samarreta i pantalons curts i allà sopava acompanyat del porró amb el vi fresc. L'Olivé va ser l'últim veí que va gaudir del privilegi de poder sopar al carrer, a davant mateix de casa seva. Fins que  es va haver de recollir perquè la gent que caminava distreta se li tirava a damunt. El mateix que va passar amb la resta de veïns que sortien a prendre la fresca i que van quedar engolits entre la multitud. 

      Hem gaudit del silenci, com el d'abans, fins a la matinada del dissabte.  I malgrat que pugui semblar una metàfora, ha tornat el soroll nocturn. Diuen, com un nou senyal de normalitat. I és que el nostre poble sense l'ambient de la nit tindria un futur molt incert. Tot i que per a molts de nosaltres el nostre mal, i tots fossin com aquest, no vol soroll.  

 

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de maig del 2021)

PERSONES DE RISC

     Des de que naixem i a mesura que passa el temps, anem assolint unes determinades categories, les quals s’avenen amb uns costums generalitzats. Així de ben jovenets ens identifiquen amb una casolana  monarquia, al ser tractats, si som nens, amb el títol   de rei, reiet de casa. En cas de ser mossa, el diminutiu no està contemplat, directament, reina o princesa. Així mateix en el tracte que  es dispensa es va servir  una entonació de veu molt melosa i pausada: “Joan, rei, portat bé”. Curiosament aquest tracte tan melós es repeteix quan un s’ha fet gran i ja és un rei destronat. El lloc on més s’aprecia  és a les consultes mediques, sempre en el supòsit que la infermera faci servir un tracte similar; comprensiu, amb acurada sensibilitat professional. Hom arriba a aquestes consultes i desprès de fer els tràmits preceptius , la infermera, emprant aquest procediment que esmento, convida al pacient a asseure’s a la sala d’espera, amb l’expressió que els comentava, amb veu pausada i melosa  i potser una mica pujada de to perquè saben que a determinades edats l’audició no és massa bona: “Senyor Joan, segui aquí que ja l’avisarem” . Depèn de com sigui el criteri de la infermera,  aquesta pot avançar aquest peculiar tracte, quan encara el pacient se sent jove i al ser tractat amb aquestes carantoines, en lloc de sentir-se ben acollit, pot ser que sigui de l’opinió de que encara no es mereix tanta delicadesa. 

     Els anys es van alternant i amb ells la persona va assolint noves categories, nous tractaments en quan a la personalitat assolida. En Josep Solé Arumí, que regentava el magatzem de begudes del costat del garatge mecànic dels Perico, quan rebia la visita d’un menor d’edat, la seva salutació era: “Què diu el senyor petit? “. El mateix succeïa quan formava part de la Cobla, en Manel Vendrell, en “Sou”, per la curiositat que mostren tots els nens i nenes per la música, quan a davant seu s’hi quedava embadalit un d’ells, en Manel els saluda amb un: “Qui sou vos ?”. Un tractament que no corresponia a la seva edat, però que trencava les oracions dels més petits.

      Quan es deixa de ser nen, es diu que  ja és un jove, categoria que s’assimila amb la que anomenem, “edat del pavo” . Amb la qual hi van associades algunes excentricitats. Un tractament, el de jove, que es perpetua amb les persones grans, quan aquestes ha de tractar a una altra de menys edat que ells, però que potser que ja han ultrapassat, de bon tros, la barrera de la joventut: “Què diu aquest jove?”.

     Segons l’edat hi van associats diferents estatus familiars. Aquell rei o reina amb el transcurs dels anys, en molts dels casos, segueixen conservant el rang, sobretot quan l’amor neix entre una parella que continua fent servir, entre ells, aquest tractament. Altres queden destronats i perden per complert l’estatus, ni tan sols són reconeguts com emèrits. El que sí pot passar  que la parella contragui matrimoni i de la unió  en pot sorgir una altre categoria, la de pares. Aquesta seguirà així durant bastants anys, fins que els fills et fan avis. I podria ser que la categoria s’allargui fins a arribar a besavis. Que és quan la bava cau a la més mínima, degut a una extrema admiració o perquè s’acompanya de la poca disposició per aguantar-se els pets.

    Són alguns dels símptomes que apareixen quan s’arriba  a gran, abans com que les deixaven anar tal com raja, la denominació, més entenedora era la de vell. També s’ha volgut disfressar amb un tractament que es concreta en l’anomenada tercera edat.

   I resulta molt curiós que fins i tot una entitat d’estalvis es va fundar amb enunciat que es basa amb les pensions que van relacionades amb la vellesa: “Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya”. Tanta era la seva relació amb la susdita vellesa que organitzava la Festa de la Vellesa. On les noies de les escoles acompanyaven als protagonistes, amb banda de música inclosa, a missa i desprès els seguici seguia fins al Retiro o el Prado, on eren obsequiats amb un entreteniment. Una caixa d’estalvis que d’aquella vellesa n’ha sorgit la modernitat, La Caixa. La primera va canalitzar les pensions del jubilats que hi van domiciliar els imports que apercebien i cada mes acudien a la finestreta a treure el que necessitaven. Fins que ara, amb tanta modernitat, les persones grans han de fer seva l’expressió, davant els empleats: “escolti, jove, què m’ajudaria a treure  diners del caixer...?”. No disposen d’altra alternativa.

    Degut a la situació que ens toca viure, tots els qui es movem entre les denominacions: vells, grans, de la tercera edat, hem quedat integrats en una que ho aglutina tot: “persones de risc”. Amb això ja està tot dit. Les amistats es preocupen tant per tu, que et deixen anar: “cuidat que tu ets una persona de ric”, una manera elegant de dir-te que ets vell. Ens hem de cuidar tots, sortir poc de casa... Fins fa un temps les persones grans podien gaudir del privilegi de poder anar a fer la partideta al cafè. I homes i dones, indistintament, anaven a ballar o a jugar al bingo al Casal. Això passava quan érem grans, ara que som de risc, fes-te un nus a la cua.

                                                        J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el dia 15 de gener del 2021)

DOS PESCADORS I UN ALCALDE

    Ens trobem en un tram del mes on el santoral assoleix  un  protagonisme significatiu, amb la implicació de la  tradició  que l’acompanya. Avui és la festivitat de Sant Antoni, que mal anomenem dels burros, la festa major d’hivern de Vilanova. Amb la participativa i espectacular desfilada dels Tres tombs, que es converteix en una radiografia del passat. Quan els carros i els cavalls tenien un paper destacat en les feines del camp i en el transport. 

    Els Tres Tombs vilanovins, comptaven amb presència sitgetana, no només com espectadors, sinó també com a participants. En Tomàs  Matas i en Rafael Font, eren els més assidus. En Tomàs hi participava amb un carruatge de passeig, tirat per un cavall. L’home i acompanyant anaven vestits adequadament, segons la categoria del carruatge. En Tomàs era un entusiasta d’aquest tipus de mitjà de transport, En la finca que disposava per sota del mas d’en Puig, havia habilitat un cobert on, en el seu  interior, hi tenia exposats un bon nombre de carruatges. M’ho havia ensenyat amb la satisfacció que comporta donar a conèixer una col·lecció d’aquesta importància i que es completava amb els guarniments corresponents: els de més categoria i els més normals, però tots ells ben enllustrats i amb els daurats ben lluents. Que lluïa en les  exhibicions en què participava per arreu del país. 

    L’especialitat, per dir-ho d’alguna manera, d’en Rafael, eren els carros de tir, arrossegats per més d’un i dos... cavalls. I si en Tomàs vestia de bonic, en Rafel ho feia de carreter: camisa blava, mocador vermell al coll, pantaló de vellut negre, espardenyes i el cap cobert amb una gorra. I un detall que completava tot el conjunt, una punta de caliquenyo reposada entre els llavis.  Ell guardava tota aquesta disposició a Moja, el seu poble natal i que va deixar quan es va emmaridar amb la Pepita, una de les filles de can Buixens.

    El proper dilluns és la festa de Sant Sebastià , que bé podríem celebrar la nostra festa major d’hivern, si no fos perquè amb, la de Sant Bartomeu i Santa Tecla, ja hem fet el, que se’n diu,  el “cupo”.   El que no vol dir que la blanca ermita de Sant Sebastià, no tingui el protagonisme que és mereix. Amb el seu recuperat aplec, que tindrà lloc aquest diumenge amb una audició de sardanes i amb les portes obertes de l’ermita, per poder visitar-la i apreciar el seu interessant contingut.  I l’ofici religiós que es celebra dilluns, el mateix dia de la festa. Quan també per la tarda i, durant nou dies seguits, té lloc la novena.  

     No només tenim aquesta ermita dedicada al Sant, sinó que també un carrer que fa pujada o baixada, segons la direcció que adoptem. Molt a prop de la cruïlla que ens permet decantar-nos vers dues direccions, hi tenia el seu taller en Sebastià Yll Bages. En Sebastià, junt amb el seu fill Joan, han treballat en un dels oficis que aquí s’ha perdut, el de mecànic de les màquines de cosir, quan n’hi havia en totes les cases i es pot dir que funcionaven tots els dies. Perquè si les mestresses   no cosien sabates,  cosien vestits.

   En Sebastià, a més de bon mecànic, era un curiós saberut de tot: de l’art, el teatre, la música, de la cultura en general,  de la toponímia local i de tots els aspectes relacionats amb la vila. El seu taller es va convertir en una càtedra del sitgetanisme i que el seu fill ha continuat mantenint-la activa i participativa a tots els qui l’hem freqüentat per saber detalls que desconeixíem. 

   Actualment de Sebastians n’hi ha pocs, un dels més joves, en Sebastià Mirabent Julià. El seu pare va ser molts anys mestre dels escolapis. I l’única dona que quedava que portava el nom, era la Sebastiana Sánchez, muller d’en Manel Chacón. 

     En el carrer primer de maig, a tocar la plaça de la Industria, on avui hi ha un hotel, en aquella casa de parets blanques i la fusta de color verd, hi vivien dos Sebastians, pare i fill, els Sebastià Arnan, tots dos pescadors. Que tenien el lloc de feina molt a prop. Tant que, des de la porta estant, hi podien guaitar.

   En el pis de dalt hi vivia el també pescador Josep Rovira, l’Avorrit. L’home cada dia, acabat de dinar, tenia per costum anar a fer el cafè al Retiro. Passejava un posat molt característic i sempre s’acompanyava del seu inseparable caliquenyo.

    Els dos pescadors tenien per veí , ni més ni menys que un alcalde, en Fernando López Ortega, vingut de la regió de Múrcia, que treballava a Vallcarca. Home intel·ligent, era dels  treballadors de la fàbrica que sabia llegir i escriure. Per aquest detall, per l’estima que mostrava i els elogis que pregonava  de la seva procedència, la veu popular li va atorgar l’honor de, sense haver de passar per cap elecció, nomenar-lo alcalde de Múrcia. Un títol honorífic que el va identificar per sempre més. Sense que els murcians tinguessin constància que a Sitges hi vivia, ni més ni menys, que l’alcalde a perpetuïtat de la seva capital. Això sí, deslliurat de sou i responsabilitats. Lliurar-se de les responsabilitats del càrrec, ja està bé. Però el sou sí que es troba a faltar. És el que tenen els càrrecs honorífics. Si més no, saber-se alcalde sense ser-ho, no tothom pot dir el mateix.  

                                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de gener del 2020) 

  

TANCA LA PORTA I PORTA LA CLAU

 Aquesta frase exemplifica un detall lingüístic, amb el qual apareix la mateixa paraula amb dos significats diferents; la porta com objecte i l’altra  com a verb.

   Sota l’observació professional, sempre he sentit una gran admiració per les portes de gran format: les de les esglésies, edificis rellevants. I de més primitives, com la dels castells. La meva admiració rau en quant la seva construcció, atenent que en l’època en què es van fer no hi havia les màquines i el treball s’havia  de fer manualment. I un cop acabades venia la feina d’ajustar-les  en el lloc.  Per les seves mesures i pes,  per moure-les, només qui les traginaven sabien de l’esforç que requeria.

    Centrant-nos amb la porta com a tancament de la llar, de la cosa més simple hem passat a les més sofisticades, a proba de tot. Un aspecte que ha anat evolucionant segons l’època que ha tocat viure. Molt simples, de primer. Que amb una bufada s’obrien, però que guardaven relació amb la confiança que la gent tenia. Així.  més  per seguretat, les tancaven per  preservar la intimitat  de la llar. Doncs es passaven la major part de del temps obertes, o amb la clau posada al pany.  I en especial a l’estiu,  quan el tancament era una simple cortina de tires que van evolucionar de la roba a la ràfia, i al plàstic... i prevenien que poguessin entrar les mosques.

    Un detall que fa relació a l’edat, quan als vailets ens posaven pantalons llargs, era sinònim de canviar d’estatus; de nen a mig home, pel que feia a l’edat, El canvi de camal curt a llarg, acostumava anar acompanyat d’una altra referent, et donaven la clau de casa. Aquest costum s’assimilava a una responsabilitat, la que adquiria el jove i a la confiança que et mostraven els pares, que consideraven que ja erets prou responsable com per  saber guardar bé, i amb responsabilitat, la clau.  

   A quest lliurament de les claus, en deien portar la clau i el duro. Tot això anava associat a aquest pas de nen a aprenent d’home. I això també implicava que la clau anés acompanyada d’uns quants dinarets, no masses, per gastar-los davant un imprevist, sempre amb moderació. No hi havia més, perquè moderat també era el import que ballava dintre la butxaca junt amb la clau.

   Els pintors tenien una tècnica que d’una porta simple la convertien amb una que, per les aigües, semblava una porta de categoria. Aquesta imitació de les betes de la fusta l’aconseguien amb una formula on barrejaven cervesa amb terres de color, imitant al melis.  El resultat era prou satisfactori.

    Aquí a la vila hi ha un conjunt de portes espectaculars, les més boniques les trobem en les cases dels Americanos.  Una d’elles és  a la casa Barrabeig, on les talles de la fusta les va fer el meu besavi que era escultor tallista. Són portes grans, fetes amb bona fusta, com ho demostra que els pas del anys no les ha malmès. De grans dimensions són també  les de l’església parroquial i les ermites. Com trobo un encert que les portes de l’Ajuntament siguin unes portentoses reixes de ferro, que deixen guaitar al seu interior. Si fossin de fusta com ho són en altres llocs, el conjunt de totes les obertures quedaria com a   molt grotesc i la mainada trobaria a faltar que, en vigílies que surten els gegants i les feres fogueres,  poder veure als seus ídols encara que la casa de la Vila estigui tancada.

   Desprès es van posar de moda les portes giratòries, és de suposar que només ho poden interpretar en  la utilitat dels susdits tancaments, sense entrar en altres detalls aliens al tema. Recordo que la primera que van posar va ser a l’entrada del cafè del Retiro. Es va convertir en una novetat, sobretot pels més joves que només hi donàvem voltes sense trobar el moment per entrar o sortir del cafè.

    La simplicitat de les portes anaven en consonància amb els panys. Fins el punt que un pany d’aquells i res era el mateix. Ho van anar perfeccionant els serrallers, els quals aconsellaven els panys de gorges, ells mateixos en sabien canviar la combinació i reemplaçar-la si se’n trancava una. Qui n’era un expert era en Francesc Conesa Otón que va aprendre l’ofici a can Fontanals. També els serrallers Tutusaus, Vergés i la família Cenzano, els panys n’era una de les seves especialitats. Que quan calia et feien una clau artística.

   Amb tot, els lladregots, van començar a rebentar portes i panys i  hem hagut de reforçar al màxim la porta d’entrada; blindades i amb uns panys que només disposaven els bancs. Canviant les interior per altres de més decoratives.

       I com es feia abans, hem  tornat a les portes obertes. Aquesta vegada majoritàriament en homenatge a l’art, per tal de  que tothom tingui l’oportunitat d’entrar a un museu, o lloc d’interès, sense haver de pagar entrada .Aquest obertura està sotmesa a unes dates concretes. No fa gaire, durant la campanya de les eleccions municipals, hi havia propostes per fer possible que la gent de Sitges pogués accedir als nostres museus sense haver de passar per caixa. De ben segur que Santiago Rusiñol estaria content. De fet ja era així, tanmateix  no sé si degut a la tant pregonada globalització, els criteris van canviar i si vols passar de la porta del Cau, paga que és gata. Excepte el primer dimecres de mes que les portes són obertes per a tothom.

      La setmana passada es va inaugurar una bonica i interessant exposició de portes, pintades per 28 artistes, entre locals i de fora, de  la qual n’és comissari en Lluís Barbadillo. D’avui per demà, la porta per preservar las interioritats, s’ha convertit en una obra d’art, d’una originalitat exquisida. Unes portes que et permeten accedir a l’estil de cada artista.

   A les portes  que s’exposen al  Miramar, no els hi calen les claus, són obertes a l’admiració de tothom.

                                                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de setembre del 2019)

ARTISTES A LA PLAÇA

Des de diumenge el  nom de la Cobla Sitgetana comparteix protagonisme amb els artistes locals i altres de projecció més rellevant. Ser artista comporta estar involucrat amb l’art en qualsevol de les seves vessants. Tenir l’honor de portar el nom de Sitges fins a les ciutats i pobles del nostre país, és un actiu que ens compromet  i il·lusiona i, a la vegada, un privilegi.

I com  deia la regidora Mireia Rossell, traspassar fronteres amb el bagatge de la nostra dansa es converteix en una satisfacció compartida. Vull dir amb això que hi cap l’emotivitat del retrobament amb catalans que viuen en els països que visites i a tots plegats ens uneix la dansa que els uns interpreten i els altres ballen. Haver viscut i participat d’aquestes emocions, ens permet, sempre de manera modesta i limitada, sentir-nos artistes

Com molt especial i de grat record va ser la sortida que vam fer a Gap ( França ), organitzada entre la Societat el  Retiro i l’amic Antoni Montroig que vivia en aquella població i va fer possible que la Cobla i una anella que es va formar per a tal motiu, actués en la  ciutat que residia ell i la seva família. Va ser un viatge molt bonic i un retrobament amb el sitgetà que, tot i venir per la Festa Major al seu poble, va fer possible que els amics d’aquí ens desplacéssim allà i a més li portéssim a domicili la  música que més estimava, el fet va tenir un alt contingut de sitgetanisme. Van ser uns dies que van deixar un molt bon record. Pocs i ben aprofitats, si no recordo malament vam marxar un divendres i el primer entrebanc el vam tenir al pas de la frontera. El músic de fiscorn, Juan Gordillo va acaparar el protagonisme, quan va ser convidat a baixar de l’autocar per tal de complimentar unes diligències. El tràmit es va allargar, sembla ésser  que tenia el carnet caducat, tot i que viatjava amb el resguard i això no va agradar a la policia de torn. Com l’espera es feia llarga hi va haver qui establia el paral·lelisme entre Gordillo i Carrillo perquè aquest últim encara no gaudia d’una total llibertat de moviments. El temps emprat i les gestions pertinents van servir per poder facilitar l’entrada al país veí del company Gordillo.

A Gap les sardanes i la colla van triomfar i l’Antoni Montroig va veure complert el seu somni, apropar Sitges, ni que fos tan sols per uns dies, a la seva terra d’acollida i en ella, transmetre a les seves amistats el per què del seu entusiasme pel seu Sitges natal i per Catalunya. La representació de l’Ajuntament de la vila, l’encapçalava el Sr. Salvador Mirabent i Paretas, també un bon retirista i gran admirador de la sardana.

Existia en aquells anys un jovent entusiasta de la nostra dansa i amb aquesta complicitat promovia quantes més ballades possibles. Era quan  es va començar a traçar l’urbanització de Mas Alba i per tant de promocionar-la s’organitzaren ballades de sardanes i fins i tot concursos. Com que en Jordi Cubillos tenia bona disposició sempre que es tractés de fomentar la sardana, s’encarregava de portar la part organitzativa d’aquelles ballades que, com he dit, comptava amb un nombre incondicional de sitgetans/es que no faltaven mai a cap convocatòria. Les de Mas Alba tenien un caire camperol, en un lloc apartat del poble, però que van tenir una certa continuïtat. Van seguir per Vallpineda, segurament amb la mateixa finalitat de promoció.

I van arrelar al jardins del Retiro, unes ballades que tenien una continuïtat d’una vegada al mes els mesos d’hivern i un parell en el d’estiu. Segons l’època tenien lloc al migdia i a la tarda, durant els mesos estivals. Comptaven amb el patrocini de La llavors Caixa de Penedès.

Es produïa un fet molt curiós, en Quimet Roses Rovira, en Manuel Franco Toledo i en Lluís Ràfols Sabater, aquest últim músic component de la Sitgetana, tots tres, abans de cada audició, escombraven la pista per a que els dansaires no es trobessin amb cap de les pedretes que cobrien el terra del jardí. A més ells eren els qui ensenyaven a ballar a uns vailets i altres que no ho eren tant, amb una paciència i unes ganes per introduir-los admirables. Eren unes audicions on hi acudien molta gent, sobretot les tardes dels diumenges d’estiu perquè en aquella hora si estava molt bé. Recordo a la Mercè Carbonell  Mestre, germana de l’Agustí i en Josep que vivien al carrer d’en Bosc, els abans esmentats li havien ensenyat a ballar i n’era tanta la seva afició que no se’n perdia cap. A més, encara no acabaves de tocar una sardana que li faltava temps per venir a preguntar per la següent i sobretot pel tiratge.

En Manuel Franco era sensacional, totes les sardanes li agradaven i les ballava  amb entusiasme. En Quimet Roses ja era més tècnic, abans de començar demanava la cartera del repertori i triava les que ell considerava més balladores o en tenia certa predilecció. Està clar que no les coneixia totes i sobretot les noves  que assajàvem i després aportàvem a l’extens repertori. I com es deixava aconsellar introduíem aquestes novetats. No sempre, però, li agradaven, acostumava a trobar algun detall que no el complaïa i ho manifestava amb tota sinceritat. Tampoc no sempre tenia la raó.

Han estat uns breus apunts d’un llarg aprenentatge d’artista. Amb el pensament posat amb companys, amics, que s’han anat sense saber que tindrien un lloc entre els artistes. I és que potser ni ells se’n sentien. Perquè aquesta condició és molt complexa; l’art complementa l’obra, la feina feta, els neguits  per poder-la arribar a portar-la a terme. Si més no, per sobre de tot, hi ha els sentiments, les bones maneres, la modèstia, el saber compartir, sense afany d’arribar a dalt al preu que sigui i amb pocs miraments. Uns i altres hem sabut de les nostres limitacions i hem contemplat l’art des d’una altra perspectiva, potser per això dubto que siguem artistes de debò. Ens ho hem passat molt bé i ens ha acompanyat una amistat de les més gratificants. Si al final considerem que això és ser artista, ha valgut la pena haver-ho provat i continuar rebent bones sensacions com va passar a la Plaça dels Artistes.   

                                                                                                                                                                       Joan Yll i Martínez