EL NADAL QUE SE M'HA ESCAPAT

                  Casa del Carrer Carreta, popularment coneguda per la casa dels "Cuñaos". En la porta dels baixos hi vivia el pescador Joan Cañameras i la seva esposa la Conxita Sauch

     La setmana passada, amb motiu dels dos milers d’articles que m’afectaven, em vaig perdre l’oportunitat de parlar de Nadal. Des de que col·laboro en aquest setmanari, quan s’apropen les vigílies d’aquesta festa, no he deixat mai de referir-m’hi. I si l’altra setmana la xifra dels dos mil s’havia aconseguit gràcies a una certa constància i sobretot a un escalf protagonitzat per seguidores i seguidors d’aquest espai, el motiu que avui em porta a escriure també concerneix a la xifra dos mil, però aquesta es refereix a dos mil anys i escaig que en separa d’aquella nit de Nadal a Betlem.

     A partir d’aquella mitjanit i d’aquell dia, celebrem Nadal i ho fem, a banda del consumisme actual, rememorant la data que es fa visible en el pessebre que disposem a casa. Amb el pas del temps, però, hem anat perdent un seguit de detalls, insignificants, si es vol, però que si més no contribuïen a compartir elements que, en dèiem, feien Nadal.

    Com per exemple el fumejar de les xemeneies de les llars de foc, al matí i, sobretot, al vespre. El seu flaire de llenya cremada.  O quan un nou dia només feia que despuntar els cants dels galls desbarataven el silenci de la nit. La gent encara dormia i a l’escoltar els cants, que tenien massiva resposta, significava que l’hora d’aixecar-se era a prop. I la primera cosa que es feia era encendre el foc a terra i les dones de la casa s’encarregaven de mantenir-lo flamejant durant tot el dia. El seu protagonisme l’assolia a la nit, desprès de sopar, quant moltes famílies s’aplegaven al seu entorn i es dedicaven a la seva contemplació i fins i tot a explicar contes. Passar pels carrers i notar com el flaire del fum et surt al teu encontre, et trasllada a un ambient nadalenc. Uns detalls on encara hi ha pobles que es fan presents. Amb les teulades humides o gebrades pel fred i d’entre les teules sobresurten les xemeneies fumejant. Una simple però bonica estampa hivernal. 

     A partir d’aquí, si les característiques de determinats pobles, ofereixen uns entorns tan senzills, on la decadència es converteix en obra d’art, diguem que ens trobem en un poble de pessebre. Molts d’aquests els transporten, els nostres pessebristes, en els diorames que ens preparen i que ofereixen el pessebre on ens agradaria que el nen Jesús hagués nascut.

    D’aquí que els pobles tenen més possibilitats per a ser escollits durant una nit de Nadal, que no pas una ciutat. El nostre té indrets, racons, que s’hi presten. Sobretot  pel simbolisme que representen com: L’Hospital, l’Ave Maria, la Trinitat, el Vinyet, l’església de Jafra... Escric això  i em va al pensament en Llorenç Baqués Nicolás  que, cada any, recreava el seu diorama en un d’aquests llocs, on no hi faltava detall. Cosa que el feia proper i molt admirat.

    Un servidor que no disposa de les bones arts que tenen els nostres pessebristes, també he intentat descriure un pessebre en un lloc que reuneixi i ofereixi unes característiques singulars que s’avinguin amb les senzilles necessitats de la parella, que busca posada per a rebre a l’infantó que és a punt de néixer. Portat per la meva fantasia, fins i tot quan l’Hotel Subur estava de celebració, la parella va arribar a trucar a la seva porta i el nadó va néixer en una habitació amb vistes al mar. 

    Aquesta vegada, acabades les obres d’un  carrer emblemàtic, he trobat que aquesta casa del carrer Carreta, en aquests baixos tan senzills, però que tan s’avenen al rerefons d’un pessebre, és el lloc ideal per a donar aixopluc a la família. Una casa de pescadors, en representació de tants altres que vivien per aquells carrers de l’entorn, on algun d’ells feien el pessebre a l’interior d’una nansa. Que també han viscut tants Nadals, durant les vigílies feinejant a damunt la barca. O com el pagès que  anava a guaitar al tros, a la vinya, envoltat de les bardisses d’una flor blanca, com si fos un esquitx de neu i que, amb la terra dormida,  cercava entre els ceps  per si trobava panses dels gotims de raïm oblidats. Panses i figues, nous  i olives, recull la lletra de la cançó popular. 

    Nadal ha passat, però no l’esperit nadalenc que ens ha d’acompanyar ara i sempre. Estic content que, malgrat el retard, el seu ressò encara és present en aquesta secció, que també és la vostra. Benvinguts de nou a casa, que sigueu molt feliços, mentre hi fem un tomb.  

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 2 de gener del 2026)

BON NADAL !

    Sento una gran admiració per l’obra de la Pilarín Bayés, perquè amb els seus dibuixos ens transporta a la nostra infantessa, aturant-se per explicar-nos, gràficament, les festes i tradicions de casa nostra. El conjunt de la seva obra és pot considerar el gran llibre de la vida. Guaitar-hi ens estimula l’ànim i ens fa estimar, encara més, els petits detalls. que conformen la nostra existència i el nostre entorn.

     Hem arribat a un altre Nadal i amb ell torna la tradició i els costums. Un d’ells l’hem tornat a reviure  quan en l’Eco, de la setmana passada, hi vam trobar la felicitació que hi adjunten els repartidors/es del setmanari. Potser els únics que continuen amb la tradició, la mateixa que durant molts anys secundaven: el carter, el sereno, l’escombriaire. Amb aquelles targes tan peculiars, on al davant hi apareixia una imatge de l’esmentat protagonista, ben uniformat, i al darrera hi trobaves el vers desitjant bones festes. Darrera de tot això hi havia les propines nadalenques. Un bon al·licient, que s’afegia, quan es va implantar la paga doble, a la suma de tot plegat. 

    Anar a buscar molsa i verd per a decorar el pessebre era un altre dels costums que formalitzaven aquests preparatius nadalencs. Inclús quan es va començar a posar de moda l’arbre, fins llavors no formava part de la nostra tradició, a la molsa i al verd s’hi afegia unes branques de sabina, amb les quals es perfilava l’estructura d’un arbre amb pretensions d’avet . Avui, i amb bon criteri, no està permès fer-se amb bona part d’aquesta vegetació. Però és que anar a la muntanya, durant aquestes vigílies, permetia respirar aquella olor de molsa i herba humida, per la rosada de la nit. Eren de les olors que s’afegien a la que desprenia el pessebre, l’única olor de muntanya que compartia protagonisme amb altres, també de molt agradables, com la que desprèn el gall dindi rostint-se al foc.

   Que parlant d’això, les polleries del poble i les que s’ubicaven a la plaça, aquests dies estaven molt concorregudes. Antigament passaven uns gallinaires que comandaven un ramat de galls dindis, els hi deien “els paveros” i la gent sortien a la porta de casa i des d’allà triaven la bestiola que, visualment, més els hi agradava. Fins que el comerç local ho va aglutinar, amb la polleria de la família Fusté, al carrer Sant Pau i a la plaça; els de ca la Mariana, a l’Ensanche; la família Pros, també en el mercat vell. I n’hi havia una que es trobava en el carrer Muntaner, un carrer de poques botiges, era la polleria que regentaven en Pedro Sierra i la seva muller la Maria Gareta. Un espai reduït i que tenia les parets folrades com de suro, tenyit i envernissat. Costat per costat hi havia la botiga de queviures de can Jamà, que donava a aquest carrer i al torrent de Santa Bàrbara. Això era així abans que els supermercats incorporessin la secció de la carn i  pollastre. Quan van tancar aquests dos establiments i la botiga de la família Llorens -Paretas que venien articles de pell, el magatzem dels germans Albareda també es va traslladar, només va quedar la seu d’un altre recader, la família Bielsa.

    Mentrestant  ha tornat a agafar forma el pessebre. I els qui vivim abraçats a l’Eco i hem viscut molts Nadals a dintre de les seves pàgines, amb la companyia de tants col·laboradors i col·laboradores, m’adono que l’olor de tinta ha estat una altre de les olors singulars d’aquests dies. Però trobem a faltar l’escalf  que transmetia la família Soler. No se perquè, però em recorda a la parella que, buscant posada, trucava a cada porta. També nosaltres, en el seu dia, vam trucar a la d’aquella casa del carrer Bonaire i ells ens van acollir. I allà van veure la llum moltes il·lusions, que van acabar fent-se realitat.

    Fins que la família  ens va deixar volar sols i va aparèixer una cosa que es diu Internet i això ens vam anar distanciant, perdent aquell contacte que ens feia feliços. Fins i tot les portes de la casa es van tancar. I malgrat tot  hi han amics que continuen fent possible que el setmanari segueixi sortint cada setmana, amb les seves  pàgines  dividides en seccions. I així un Nadal i un altre. I, com fa uns anys que va succeint, els que signem les seccions habituals, la direcció ens permet fer festa la propera  setmana. Coincideix amb Cap d’Any. Per tant  aquest article el començo amb un desig i l’acabo amb un altre: Feliç Any Nou!

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de desembre del 2023)                   

PREPARANT EL NADAL

   

     Tot i que la pandèmia ens torna a intimidar, el pas del temps fa el seu curs i aquest no té aturador. Just acabem de començar l’últim full del calendari i els preparatius de Nadal han donat pas a l’encesa, el passat divendres, de la il·luminació nadalenca. Per arribar a aquest punt, abans els responsables del servei d’enllumenat dels carrers, han anat disposant aquestes garlandes lluminoses. Van aprofitar de treure les banderoles del Festival de Cinema per reemplaçar-les per la decoració nadalenca. En aquells moments, a mitjans del mes d’octubre, a molts els hi sembla que es precipitaven en la seva comesa, si més no és una feina que comporta temps i s’ha de tenir enllestida per aquestes vigílies.

    A l’any passat les llums van lluir sense despertar l’entusiasme de la gent, perquè aquelles festes de Nadal, pels motius coneguts, vam haver de limitar les celebracions a la intimitat de les cases i sense sobrepassar-nos del número de comensals. Un any desprès la situació ha millorat,  però torna la incertesa davant l’augment del nombre de positius i l’amenaça d’una altra variant. I que per no haver de tornar a les restriccions d’aforament, caldrà presentar el certificat que acredita que estem vacunats en els espais on s’ha establert aquest control.

     Entre els detalls que vam deixar de poder contemplar, durant la prèvia i en el transcurs de totes les festes, va ser la sempre esperada decoració que presenta la teulada d’on havia estat el  “Bar Español”, en una de les escaires del cantó de can Perico. El motiu va ser que els seus entusiastes autors, en Garrit Vos i la seva parella, estaven a Holanda. Ara, que tornen a estar entre nosaltres, s’han afanyat a decorar, amb l’espectacularitat que ens tenen acostumats, el seu àtic. Acabada la feina, van anunciar el dia i hora de l’encesa, a la vegada que informaven que aquest any seria l’últim que ho presenten en aquest format tan generós. Han passat uns quants anys des de que realitzen tal decoració i ve que  s’adonen del perill que comporta disposar tot aquest muntatge. Així, com si es tractés de la traca final, l’extensa  teulada quasi queda petita per donar cabuda a les icones més emblemàtiques del poble, fins i tot amb l’afegit de  la sirena. 

      Una decoració nadalenca que ja forma part de la tradició d’aquestes festes. Que ha ressorgit amb més protagonisme desprès que a l’any passat, com he dit, la teulada va restar apagada. En aquells moments, com que la pandèmia havia fet estralls en les persones, desitjàvem que tal apagada no obeís a causes pitjors. Ens hem congratulat d’aquesta represa, que potser ve a representar que poc a poc caminem cap a la normalitat absoluta, quan encara anem fent passos enrere. 

     Hi ha també molts convilatans que en la intimitat, sense assolir gaire protagonisme, es passen moltes hores immersos en els preparatius. Recordo a en Vicenç Marrades, que tenia un problema en un ull, l’home treballava d’ajudant de la cadena de neteja de cotxes de l’Antoni Hernández Grau, aquest casat amb la filla de la casa, la Rosa M. Selfa. En Marrades era un aficionat a les ràdios i quan s’apropaven aquestes dates, tapava la finestra que dona al carrer i es lliurava també a tenir-ho tot disposat per aquests dies. Quan retirava el tros de tela es podia veure el pessebre que havia fet i els qui sabíem del seu costum ens hi apropàvem per a contemplar-lo. 

      No deixava de ser curiós com persones, en els seus llocs habituals de treball, mostraven les seves habilitats. Com  l’amic Tomás Lucas, que durant uns anys va disposar el pessebre en un raconet del seu taller de mecànic. El contrast era la bucòlica disposició del naixement i amb la resta de figures de simbologia hebrea, entre la modernitat i sofisticació que mostra la mecànica actual.  

     El mateix passa amb el Grup Pessebrista de Sitges, alguns dels seus components, fa mesos que estan confeccionant els artístics diorames. Uns preparatius nadalencs que culminen en l’exposició que  fan al Palau del Rei Moro.

    Que els preparatius que aquests dies es porten a terme i la culminació d’aquests, il·luminin el final d’un camí. Encara una mi tenebrós. 

                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de desembre del 2021)

SEMBLA NADAL

   Una sensació estranya ens assetja en aquests dies, a mesura que ens anem apropant  al Nadal.  Aquella joia que ens produïa al preparar-nos per a la seva celebració s’ha afeblit. A hores d’ara, moltes famílies ploren l’absència d’un familiar a causa d’aquest maleit virus. Vet aquí un Nadal diferent.

    Els de la meva generació no hem viscut mai abans una situació com aquesta. Sí els nostres avis i pares, els quals els tres Nadals que es van alternar durant els anys de la guerra, van representar també un malson. Pel que fa al quart, la guerra s’havia  acabat a l’octubre, també amb moltes famílies desmembrades i amb altres que havien  hagut de fugir a l’exili; economies malmeses, gana, repressió i totes les conseqüències que comporta una guerra. En aquell Nadal en concret, el de desprès, els ànims tampoc estaven per a gaires celebracions. Poc a poc les festes nadalenques, com altres tradicions, es van anar sobreposant a una desfeta que no s’oblidava.

     Nosaltres vam néixer desprès de la postguerra, que aquest període de temps  tampoc va ser fàcil en tots els aspectes. Si més no en aquells primers anys de la nostra existència, quan ens començàvem a assabentar-nos de tot el que passava en el nostre entorn,  encara no hi havia els avanços, ni les tecnologies actuals. Tot ho havíem de viure en directe, doncs ni la televisió havia entrat en les nostres vides. Només la ràdio, la qual, aquestes dates, es posava en  antena un programa emblemàtic, “la Campaña Benéfica” que conduïen els populars senyors Dalmau i Viñas. Amb el tarannà diplomàtic del Sr. Viñas i amb la poca paciència que mostrava el Sr. Dalmau que només apropar-se al micròfon el vailet que aportava un donatiu, l’home ja li estenia la mà i demanava, amb insistència: “el dinerito, el dinerito”, quan el que volia el vailet  era saludar als seus pares i avis que l’estaven escoltant. 

     Al poble, encara no s’havia establert la moda de posar un arbre al Cap de la vila, ni les garlandes lluminoses pels carrers. Algun comerç decorava  els seus aparadors amb aquestes garlandes fetes amb retalls de tiretes de colors brillants i combinats. Encara avui, junt amb els espanta sogres i el barret cònic, és el penjoll per excel·lència de les bosses de “cotilló”.

     Els més jovenets ens agradava guaitar a la parador de la botiga de joguines que regentava la família del Sr. Masip en el carrer Parellades. En aquests dies als pares els demanàvem  que ens compressis alguna que altra figura de pessebre. I en pocs dies, un cop passat  Nadal, en les vigílies de la festa  de Reis, la temàtica era completament diferent. Passàvem de la bucòlica imatge del pessebre, als personatges que protagonitzaven les constants batalletes entre els “cowboys”  i els indis. Enlluernats per aquell escampall, en  l`aparador de l’establiment, on es passava de la cova al “fuerte” i dels pastors que anaven a adorar,  als indis i als soldats americans.  

    Tampoc en la interioritats de les cases, els arbres no tenien lloc, sí el pessebre, que  requeria uns preparatius, com era anar a buscar molsa a la muntanya  i una mica de verd per completar la seva decoració. Només aquest fet ja ens motivava i desprès la inspiració agafava forma amb la disposició de la cova, les muntanyes i les figures. La primera nadala que hi cantàvem era el popular. “ al vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum... “. Uns simples, importants, detalls que feien Nadal. Amb jocs florals inclosos, quan a l’hora dels torrons, pujats a la cadira, recitàvem el vers que ens ensenyàvem a l’escola. O el que  va ensenyar, als nostres fills, la senyora Adela Virella, poetessa i esposa dels sabater Isidre Pañella Comas que diu: “Si fos angelet aletes tindria i anar adorar el nen Jesuset volant hi aniria.  Les festes s’acompanyaven d’uns valors  transmesos de pares  a fills. Existia tan poca cosa a l’abast de tothom,  que qualsevol extraordinari era considerat un regal del Nadal.

    Fins que ens assetja un virus que fa trontollar la seva celebració i ens preocupa no poder-nos reunir tots els que som. Per a molts aquestes dates ja no les passaven a casa, dispersos pel món com estaven, aprofitant els dies de vacances. Ha tingut de ser la pandèmia que ens faci adonar que no moure’ns  de casa per Nadal, és la millor opció, però passa que tots asseguts a la mateixa taula potser no podrà ser. La solució més raonable, cadascú a casa seva. Tornar als valors als quals em referia. Un Nadal íntim.

    També trobem a faltar  les nadales que enviàvem als nostres familiars i amics i que tanta il·lusió feia rebre-les, si es vol amb un text molt abreviat i poc original: Bon Nadal i Feliç Any Nou, el mateix que ara ho escrivim i enviem per WhatsApp. No és el mateix, encara que la intenció ho sigui  

     Aquestes  pàgines de l’Eco, que guarden la solera i les felicitacions de tants Nadals passats amb els col·laboradors i els lectors, les tornem acaronar en aquesta vigília. Demà és Nadal, podem estar contents de poder-lo celebrar a casa, amb responsabilitat, i sense oblidar-nos dels qui no hi són.           

     Tornaran a venir altres Nadals, que no ho semblaran, perquè seran com sempre els hem conegut, i hi volem ser-hi. 

    Bon Nadal! I una forta abraçada a totes i a tots.

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre del 2020) 

    

     

TERRA D'ESCUDELLES

       L’encapçalament d’avui es presta a confusió, quan ho llegeixin potser intuiran que avui, diumenge, desprès d’una nit de dissabte de molta pluja i una nova baixada de temperatures, és un senyal amb el qual es fa evident  que ens hem de tapar i començar a pensar que s’apropa la temporada de l’escudella i la carn d’olla. Una menjada una mica potent, que quan el fred es va apoderant del cos, aquest  agraeix un plat d’aquestes característiques. I que a partir d’ara trobarem anunciat en les cartes dels establiments de restauració, perquè aquí és terra d’escudelles i per allà a Madrid ho és del també popular “Cocido Madrileño”. Les dues menjades tenen una certa similitud. 

     Tot i que no cal anar tant lluny, a les cases de cadascú de nosaltres, l’escudella, d’ara  en endavant s’inclourà en aquest canvi de menjars que  substitueix a les menjades que guardaven  relació amb  als dies calorosos que hem anat deixant enrere. Que, com a curiositat, cada vegada més, en temps d’estiu, anem incloent en les nostres preferències. Es tracta  d’una menjada  típica de la comunitat andalusa, “el gazpacho”. Que, a diferencia de l’escudella barrejada, es serveix fred de la nevera.

   Bé, haig de  canviar de tema perquè no és la meva intenció fer una dissertació culinària, i m’adono que em vaig estenen i acabaré ocupant l’espai que tinc assignat, sense referir-me al tema sobre el qual vull escriure. Que no és ni més ni menys que parlar de la terra d’escudelles com a producte que es feia servir per a netejar la grassa dels utensilis fets servir a la cuina.

   Es tracta d’una mena de sorra fina que es trobava en totes les cuines de les cases. I que  es refregava, amb aquells fregalls d’espart. A falta dels productes de composició química que fem servir, aquesta anomenada terra , es convertia en un desengrasant molt eficient.  S’obtenia en totes  les drogueries i en les botigues de queviures.

   Aquestes també venien a granel “polvos” per a rentar els plats i  posteriorment la roba. Amb la compra dels de rentar els plats, s’acostumava a donar un cupó, la suma de tots els que eren menester, es bescanviaven per coberts, plats... Com que tot el que és regalat ofereix un bon reclam, la mesura dels “polvos” que es tiraven a l’aigüera acostumava a ser generosa, no s’escatimaven per tal d’haver-ne de comprar aviat  i així s’obtenien un o dos cupons més, els quals anaven  sumant, fins aconseguir el nombre  exigit.

     Els detergents en pols destinats a netejar la roba no es van inventar fins que no van parèixer les rentadores elèctriques. Quan es rentava a mà, el lloc per fer-ho era al safareig. Es feien servir uns gruixudes patilles de sabó. La més popular que es comercialitzava era una on sobresortia, en relleu, un llargandaix. Aquest  donava nom a la marca: “Lagarto”. En el safareig,  on hi ha el desnivell,  es disposava duna fusta que feia ondulacions, al seu damunt es refregava la roba amb la pastilla de sabó.

     Les drogueries sitgetanes han estat establiments que han ofert, a més dels estris més comuns per a la nateja, com pot ser l’escombra i les baietes, tota mena de productes en pols, com la pròpia terra d’escudelles, el blanc d’Espanya que ha servit per a netejar metalls, els “polvos” pels plats i  per a les rentadores i les pastilles de blauet.

   A més dels potents lleixius, com la popular “lejía el Guerrero”. Que un personatge molt carismàtic del comerç de Sitges, en José Luís Martínez, que treballava a la drogueria Suburense, quan la clientela li demanava el susdit producte,  amb la seva veu peculiar, a la vegada que penetrant i molt seva, mentre es dirigia a buscar-la, repetia el contingut de l’anunci  que pregonaven  els mitjans de comunicació: “  Lejía el Guerrero, lava la senyora, lava el caballero”. Un anunciat, que en els anys

que s’emetia, em sembla que “los caballeros” poc la feien servir. Perquè la igualtat, en quant a la col·laboració mútua, en les tasques de la llar, no es va  començar a produir fins un anys més tard. 

    He començat referint-me a l’escudella, com a plat de la tardor i, sobretot de l’hivern. I que acompanyada de la carn d’olla, és tradició menjar-la el dia de Nadal. Aquest any, sort en tindrem d’un altre invent, “els tapers” que són la sofisticació de les carmanyoles,   per anar-la a buscar a la cuina de la casa mare, per acabar menjant-la en petit comitè. Degut a les circumstàncies per tots conegudes,  més que mai, es complirà la dita popular que diu: “Per Nadal cada ovella al seu corral”. 

    Quan  de la genuïna terra d’escudelles, només en queda el nom i el record. Han sortit altres desengrasants, tant per a la cuina, com per netejar les grasses acumulades a l’interior del cos. Aquestes són les més preocupants, que no es fa net ni refregant amb els fregalls, que ara són d’alumini. S’ha de recórrer també a la química de la pastilla farmacèutica.

                                                                J.Y.M.

(Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 16 d'octubre de 2020 )

 

     

ELS REIS PASSEN PEL GAFARRÓ

    Sempre m'ha agradat, durant aquestes festes, fer un tomb per algun dels indrets del nostre terme. Sortir a caminar per la muntanya, potser perquè considero que Nadal és una postal més de muntanya que no pas  de mar, produeix una sensació  diferent a la resta de dies, més acord amb la imatge del pessebre.

   I potser perquè el camp, durant aquest temps, en un estat d'absoluta decadència, ofereix una imatge bucòlica. Caminar per entre aquest monocrom marró, que brunyeix l'arada  quan  acaba de llaurar la terra, i on  la  rosada de la nit s'hi ha rebolcat abastament, és un autèntic privilegi. La calma i la lluminositat d'aquests dies, contribueix a fer més sublim aquest encant al qual em refereixo.

    A dalt el Coll de la Fita, un caminet s'endinsa al bosc; els pins, la frondositat dels matolls, sembla com si volguessin tapar, a propòsit, el paisatge que des d'allà es divisa. Per tal de que només sigui el bosc l'únic atractiu que acompanya al caminant. Si més no, de tant en tant, una escletxa s'obre entre la vegetació i permet guaitar al més enllà. Al fons, Sitges agafa una dimensió diferent; la de poble bonic, encisador. I és aquesta mateixa vegetació, quan es dispersa una mica, que el sol s'imposa a l'ombra,  la llum de l'hivern es recrea damunt el paisatge, que jo el qualifico de Nadal. Seguim el camí sortejant el pedruscall, els margallons i les sabines...

   Fins que allà, en un recer on el tot i el res és el mateix, i s’hi recreen els flaires de la muntanya, el piular dels ocells, els Amics  del Gafarró, fa anys,  hi van construir una taula i uns bancs per a qui vulgui descansar. I a les vigílies d'aquestes festes hi disposen el pessebre.

    Cada any  es van alternant en aquest bonic detall, el de fer el pessebre en el marc més adient, en un raconet de la muntanya, sota la cúpula estelada del cel. On a les 12 de la nit del 25 de desembre, la solitud n'és l'única companyia. Ni pastors, ni veïns fent via cap al portal. Res, només la nit mandrosa i calmosa que no deixa ni que sigui l’aire el qui desbarati tanta serenor.

    Aquesta vegada ha estat en Joan Ortiz l'encarregat d'influir, amb el seu art, un costum que, tot i restar allunyat de les mirades, als qui ens agrada caminar pels nostres camins, sabem que al Gafarró, aquests dies, hi ha el símbol més preuat del Nadal, il·luminat  a estones per la lluna i pel sol que s'hi alternen.

    Gafarró enllà, el camí es fa més feixuc  i el fred, que ens ha acompanyat a primera hora del matí, sembla que ja no sigui tan rigorós, o pòster influeix l’esforç que provoca la pujada que ens sufoca i fa que no el notem tant.

   I allà, amagada entre els pins, ens surt al pas la Creu de Sant Isidre. En aquest cim, el més alt  de casa nostra, que guaita al nostre poble, el Puig d'en Boronet. Fins allà,  en les vigílies de Nadal, també hi feia camí en Ramon Duran Ossó, gran entusiasta de les nostres tradicions a les que hi participava tocant el timbal en la colla de grallers per la Festa Major. Fuster  d'ofici i, els dies de festa, abnegat  voluntari de  la Creu Roja.

    En Ramon ens va deixar quan encara era massa jove i els seus amics continuen dipositant, al peu de la Creu  de Sant Isidre, el naixement. En Ricard Ruiz Tudela, membre també d’aquest voluntariat de la Creu Roja i membre de la Colla de Portants,  ha estat l'encarregat de que, un any més, el Nadal estigui representat en aquest indret, el qual és un referent de l'excursionisme local. Curiosament al  costat del naixement d'en Ricard, disposat en el que representa l'interior d'un temple, hi trobem una petita cova feta amb pedres que aixopluga un altre naixement, aquest és d'autor anònim i sembla ser que resta allà durant tot l'any, potser perquè som conscients que el temps passa ràpid.

     La imatge de Sitges, tot vorejant la carena, es perfila com un quadre amb influència de l'Escola Lluminista, d'una bellesa que captiva al caminant. Reprenem  el camí i aquest ens porta a un altre referent del paisatge local,  l'ermita de la Trinitat. La lluminositat del dia, la calma, el seu blanc enlluernador, el blau intens del mar, són el millor colofó per passar l'últim full del calendari. Fins aquest indret també hi ha arribat la bona disposició d'en Ricard que hi  ha arrecerat un altre naixement.

     L’estrella dels  pessebres de la muntanya, guia als tres Reis que arribaran demà a la nostra vila, just quan  la nit torni a embolcallar la tradició que es fa present al Gafarró, a la Creu de Sant Isidre, a la Trinitat, al Palau del Rei Moro, al Miramar, a l’ermita del Vinyet.... On excursionistes, també el grup de Pessebristes de casa nostra i altra gent amiga, cada any, fan possible enaltir la senzillesa d’un esdeveniment, Nadal.

                                                                                                                                  J. Y. M.
(Article publicat el 5 de gener del 2019 )

ANANT CAP EL PESSEBRE

     Lluny en la distància i sobretot en el temps, queda aquell estable, l’únic lloc que Josep i Maria van trobar, i on  hi  va néixer el  fill. Just a la mitja nit, quan ja era el 25 de desembre. Avui, som a les vigílies d’un altre Nadal i la tradició ens hi apropa mitjançant  el pessebre que cadascú  realitza dintre la intimitat de la llar.

   En mig d’aquests preparatius en Robert Franco, que és un artista que de l’originalitat en fa una obra d’art, m’ha fet arribar un dibuix on els principals protagonistes del pessebre es dirigeixen al lloc escollit.  Ve a ésser com un retorn adaptat a les circumstàncies dels nostres dies i, per consegüent, a l’evolució  que s’ha experimentat amb el progrés com a taló de fons. I que millor que aquest inspirat dibuix, on tot això es fa evident; en mig d’un carrer asfaltat i creuant pel pas de vianants. He trobat l’esquetx  d’en Roby, d’un significat extraordinari, molt en consonància amb els temps actuals. Tant és així, que li he demanat permís per acompanyar el meu article, detall que l’autor li ha agradat, per considerar que és bo divulgar l’obra dels artistes.

    Els lectors/es que em segueixen s’han adonat que a cada Nadal m’agrada fer el meu pessebre particular en aquestes pàgines de l’Eco. Situant la representació d’aquell estable, en algun lloc significatiu del nostre poble. Coincidint amb la restauració de capella de Santa Bàrbara, m’ha semblat que aquesta reunia totes les condicions per acollir a Josep i Maria,en aquesta nit  que busquen on poder descansar.

    Però des de una perspectiva més pragmàtica, al repetir-se cada any el mateix simbolisme, ve a ésser com quan traiem les figures de la capça,  per tornar-les  a disposar en un nou decorat del pessebre. Per tant, no és aquest un punt de partida, sinó un retorn al costum arrelat a la tradició.

   L’obra d’en Roby visualitza aquesta realitat, la qual es fa present en aquestes vigílies, quan cal tenir-ho tot preparat. Per tal de que Josep i Maria i el Nen Jesús  tornin a ocupar el lloc que els hi correspon.

   A l’escollir l’ermita de Santa Bàrbara; l’àngel, Josep, Maria , el Nen Jesús, el pastor, el bou i la mula,hi fan camí . Queden poques hores per a la mitjanit i no poden arribar tard. Caminen trepitjant el progrés; les avingudes que s’han traçat en tota aquesta zona.  I és aquí, on no tardarà gaire, potser uns quants anys més, que en  tot l’entorn s’hauran construït noves vivendes i en elles hi viuran gent vinguda d’arreu que, com Josep i Maria, s’aproparan en busca de posada. La trobaran, si més no, a canvi d’haver de pagar uns preus que  provoquen insomni .

      En el mateix lloc on, fa uns anys, el paisatge de Nadal s’avenia amb la percepció que en tenim. Detalls tan camperols com el protagonisme que assolia el galliner de la masia, a frec de l’ermita, que quan només s’endevinava la llum de l’albada, els galls cantaven i els seus cants eren contestats pels del galliner del mas d’en Liri, els del Fondat. I vet aquí que per tot Sitges en sobresortien tants, que desbarataven el silenci. Fins i tot s’hi afegia  el d’en Mateu que vivia molt a prop del indret, cap on es dirigeixen els protagonistes del Nadal. Ell, en Mateu Jover, era fuster de professió, treballava a can Roure, quan el taller estava situat al carrer Sant Gaudenci, on havia estat l’ebenisteria del Sr. Parera. El fuster  i la seva muller vivien al barri de la Madriguera i l’home anava en bicicleta amb dos acompanyants molt originals: un gall i un lloro. Aquest representava a l’amo quan la família s’absentava  de la casa. Així, si algú trucava a la porta, la bestiola  cridava: “Ya voy”, amb la mateixa cantarella que el propietari. Davant aquesta reacció, qui havia trucat s’esperava i, al cap d’una estona, veient que ningú acudia, tornava a insistir,  i el lloro  s’hi tornava amb la mateixa resposta. I això podia durar fins que la persona que esperava que li obrissin, marxava molt preocupada per la situació.

   L’angelet del dibuix fa la passa més llarga, mentre avisa a la Verge Maria: “Apresseu el pas que farem tard”. Advertència a la qual ella respon: “ja vaig”.

   Gent de Sitges, fem via , tampoc nosaltres hem de fer tard,  perquè els protagonistes del Nadal ja són a punt d’arribar. L’ermita de Santa Bàrbara està endreçada per a rebre’ls i l’espera és aprofitada per tenir-ho tot ben disposat.  Com jo, que també cabo de fer els últims retocs al meu pessebre, en aquest full del setmanari. On només em queda escriure una nota a peu de pàgina:

    Que sigueu molt feliços!

                                                                    J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de desembre de 2018)

     

VIGÍLIES DE FESTES

      Aquest any les  circumstàncies per tots conegudes condueix, en aquestes vigílies, a un escenari nadalenc molt atípic. Som  Just a encetar la setmana que ens porta a la festa de Nadal, però abans tenim  una cita amb les urnes, Vet aquí una anormalitat absoluta, la qual coincideix amb un seguit de detalls que avalen aquesta situació estranya. Com s’observa amb a la decoració nadalenca on s’hi combina la propaganda que pengen en  els cartells dels candidats/es de les diferents formacions polítiques que hi concorren i les garlandes lluminoses que és el detall que es repeteix cada any per aquestes dates. Mai ens haguéssim imaginat que en les hores prèvies del dia de la rifa les aglutinarien tot el protagonisme i la tensió acumulada per l’excepcionalitat del moment.

    En quant a la rifa que fins ara havia tingut el màxim protagonisme en les vigílies de Nadal, també s’han diversificat  les preferències. Per una banda els qui continuen comprant el dècim i altres que prefereixen  apostar per opcions depenent d’aquí. D’aquesta manera, aquest any, la típica cantarella del dia 22 no tindrà el mateix seguiment, si més no la sort continua sent la gran desconeguda i la sempre anhelada per tothom vingui del cantó que vingui.  

    Un altre detall que segueix dintre una dinàmica decadent són les felicitacions nadalenques. Un fet que es ve observant des de que les noves tecnologies van ocupant posicions entre els cada vegada més nombrós nombre d’usuaris. Com a curiositat, aquestes felicitacions van ser posades en auge per un anglès, Sir Henry Cole. Ell a l’any 1843 va tenir una idea senzilla però que ha tingut un ressò mundial. Es tracta de la típica tarja que tots coneixem, i per a que tingués un cert atractiu, va encarregar a l’artista Calcott  Horsley que il·lustres la portada i a partir d’aquí les va anar enviant a totes les seves amistats i clients. No va tardar gaire que aquest sistema es va popularitzar, de tal manera que els anglesos continuen sent els que més escriuen i envien aquestes felicitacions. La persona que queda inclosa en la llista familiar d’aquest protocol, per sempre més rebrà en aquestes vigílies la corresponent felicitació. Després, quan les famílies visiten a les seves amistats a uns i altres els satisfà molt trobar la seva felicitació penjada a l’arbre o disposada damunt de la rapissa de la xemeneia de la llar de foc. Un costum que també l’adopten en les celebracions dels aniversaris, on la postal de felicitació és element quasi obligat del manual de les bones intencions.

     A la nostra vila, les llibreries, papereries i punts de venda de diaris, continuen sent els llocs on podem trobar aquestes felicitacions. Amb el record posat en una llibreria molt especial, que oferia un ambientació senzilla però entranyable, em refereixo a La Fragata  de la qual fa poc que l’Agustí Carbonell Mestre va posar, ara en diuen penjar, una fotografia de la finestra de l’aparador i en Josep Mª. Alegre, veí que va ser del carrer, va ampliar la informació. La llibreria, amb venda de llibres, revistes i tebeos era regentada per les germanes Remei i Consol  Casanova. Establiments com  l’Eco al carrer Bonaire, on la Carme en feia un variat escampall sobresortien les d’en Joan  Ferràndiz que han estat tot un símbol del nostre Nadal entranyable. A l’Eco  oferien l’oportunitat, quan es tractava d’empreses que en compraven una certa quantitat,  d’imprimir el text, el qual era molt al·legòric als desitjos de felicitat i prosperitat.

    El mateix passava a la impremta Puig, al carrer Sant Francesc, que es podia escollir la felicitació entre un bon nombre d’elles i amb la possibilitat d’aquesta impressió, a la qual  atenia el Sr. Joan Puig Mestre.

    Sense oblidar-nos del quiosc del carrer Jesús, on el recordat Pere Cosialls, era el proveïdor de tots els elements que calia per seguir les tradicions. La botiga d’en Pere i la Montserrat Vivó s’adaptava al pas del temps en el sentit de que quan s’apropava Nadal despatxava les felicitacions i ornaments pel pessebre i per l’arbre. En el impàs entre Sant Esteve i l’última nit de l’any els canvis d’ornaments eren, es pot dir, automàtics. De les boles i garlandes es passava a les bosses de “cotillón” que forma part de la celebració del canvi d’any. Amb aquesta variació en el contingut, dels barrets als espanta sogres, en Pere i la seva muller alternaven alguna joguina , les quals predominaven a l’endemà mateix del primer dia de l’Any. S’acostava el dia de Reis.

    Un cop passades les festes de Nadal, el matrimoni ja es preparaven per la propera, Carnaval. De manera quasi immediata les disfresses i caretes oferien l’ambientació que anunciava que la festa de carnestoltes era la propera de la llista.

    I així successivament. En Pere restava sempre  pendent del calendari per estar al dia, viure el moment, però pensant en el demà. Ell no escrivia en aquest setmanari, però la seva manera d’actuar coincidia bastant amb un que jo se, el qual en  el transcurs dels dies i les hores va apuntant la festa i la tradició que hi va aparellada. La seva, però era una activitat comercial, el de d’aquest que parlo, el  costum ve motivat per una afició. Bonics i entranyables records de la capacitat visionaria d’en Pere Cosialls que, des del carrer Jesús, les veia venir i parava les teles del parany.    

      Un altre anglès que va vigoritzar el Nadal va ser l’escriptor Charles Dickens. Entre els seus contes més conegut sobresurt  el Conte de Nadal. Escrit també a l’any 1843, el contingut va revifar de nou els ànims dels seus compatriotes que, per aquella època Victoriana, estaven desmotivats pel que respecta a aquesta festivitat. Fins el punt que els propis anglesos, a partir d’aquest fet, el van declarar el pare del Nadal.

      Vigílies de festes, molt pendents de la vigília de la vigília... No obstant hem d’intentar que res s’interposi entre la il·lusió que aporta el retrobar-nos amb els preparatius i, com sempre, amb els millors desitjos per a que tot vagi bé.

                                                                                        J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de desembre del 2017)

DE SANT ESTEVE A CAP D'ANY

   La festa de Nadal aplega un seguit de tradicions que amb el pas del temps s’han anat modificant, sortosament encara queda el costum de felicitar-nos les festes quan coincidim pel carrer amb amics i coneguts. Les noves tecnologies, facebooc, whatsapp, correu electrònic.. s’han imposat per sobre dels mètodes tradicionals. Era quan als dies previs a les festes, els carters portaven aquelles carteres de pell que es penjaven a l’esquena, plenes fins dalt de correspondència, la major part del contingut eren felicitacions. Els últims carters en fer servir aquestes voluminosos embolcalls  de pell van ser, entre altres, el Sr. Estrada, el Sr. Chamarro, ells dos eren els més antics i els més veterans dels carters locals, quan ja  s’havia jubilat el Sr. Àlvarez, pare de família nombrosa on tot eren dones, a les quals la veu popular les anomenava, “les carteres”. Pel carrer de casa passava el Sr. Estrada, un home baix d’estatura però d’una gran amabilitat i amb un somriure permanent. Quan s’apropaven aquestes vigílies el carter anava amb el cos encorbat, degut al pes que havia de suportar. En pocs dies els carters havien de repartir un nombre important de nadales, amb un contingut ple de bons desitjos.  En les vigílies de Nadal  també lliuraven les seves, una simpàtica tarja amb la imatge peculiar del carter, vestit amb uniforme gris, la cartera i gorra de plat, que acompanyava un text prou entenedor: “El Cartero les desea Felices Fiestas”. No sé qui copiava a qui, però els altres servidors del poble: sereno, escombriaire...coincidien amb un targeta semblant, canviant l’uniforme i les estrofes de darrera, si més no la finalitat era la mateixa, felicitar les festes  a canvi de rebre una propineta.

   Poc a poc el servei de correus s’ha modernitzat, ara transporten la correspondència en carretons, al mateix temps que s’ha anat perdent el costum d’enviar i rebre felicitacions. Per tant, pel seu descans, el volum de correspondència acostuma a ser el mateix que durant la resta de l’any. Curiosament els mitjans de transport convencionals, han experimentat un considerable augment del contingut. Sobretot aquests dies, quan la gent fa les seves compres per Internet i la competència en el servei de lliurament fa possible  disposar dels articles al cap de poques hores. La comoditat de poder comprar des de casa, sense necessitat de desplaçar-se, va en perjudici dels comerços de proximitat.

     Hem arribat a un punt que la tecnologia els avanços que comporta tot el desenvolupament de nous invents per tal de fer fàcil i còmode la vida de l’usuari, va deixant despenjada a molta gent que treballa de cara al públic. No tardarem gaire en veure com les entitats bancàries implanten màquines que faran les mateixes funcions dels empleats que estan darrera el taulell. I el personal de l’entitat, com a molt, es limitarà a un empleat o dos que hi seran per resoldre els imprevistos o determinades consultes que precisen d’un tracte més directe.

    Ja ha passat amb les benzineres,  o en la quasi desaparició de les guixetes destinades a la venda de bitllets en les estacions de tren. En els punts de pagament de les autopistes.  S’està implantant en els caixers  dels grans supermercats. Tota aquesta  modernitat desmunta la teoria, quan hom entrava a treballar en un lloc  d’imprescindible disponibilitat de ma d’obra o talent,  es deia que era per tota la vida. En un període  de  temps la gent ha passat de tenir una feina segura, per sempre, a la inseguretat de no saber el demà que ens depara.

     Aquestes  festes de Nadal  encara desprenen  un alè que embolcalla les tradicions. El pessebre, la Missa del Gall,  el caldo, la carn d’olla , el capó, els torrons i les neules, el vers recitat pel més menuts pujats damunt la cadira.  Els canelons del dia de Sant Esteve, el Concert coral del Palau de la Música. El tradicional Quinto. Tot i que  cada vegada es va perdent més la tradició del dia dels Sants innocents, potser es degut que durant tot l’any hi ha tantes enredades, i grosses, que penjar la llufa és poca cosa al costat dels enganys als quals ens tenen acostumats una part de la gent que haurien de donar exemple de meticulosa serietat. I que nosaltres, al cap i la fi, que som uns innocents, vivim i suportem  les  conseqüències de les innocentades dels qui han de ser els més assenyats. Ja té nassos, com l’home que diuen que en té tants com dies té l’any i que ens encaparràvem en anar a veure si el trobàvem. Ara em sembla que tampoc es busca, la canalla té altres entreteniments tecnològics com per perdre el temps buscant una agulla en un paller.

    Som a les acaballes d’un altre any, i amb ell l’acompanya aquest últim article del 2016. Amb noves i il·lusionades perspectives. També el pas dels anys ha implantat el costum d’anar a acomiadar el que queda d’any i rebre el nou, fora de casa. Una tradició que a Sitges va anar arrelant entre les dues Societats, el Prado i el Retiro. De primer sense més pretensions de celebrar-ho ballant al ritme de les orquestres  la Mozart i els Iberos del Jazz. Per avançar i anar-se establint el costum d’acompanyar-ho amb un sopar i una bona orquestra. Després s’hi van afegir altres establiments, sobretot de restauració i hostaleria, on  no han faltat els dotze gotims de raïm, el casquet, el collaret estil jamaicà , l’entifás i l’espanta sogres. D’això en diuen “Cotillón”  Per passar, degut a les circumstàncies, a que cada vegada són més els qui es reuneixen, ni que sigui en un desmantellat local , on organitzen les pròpies festes entre amics a l’espera de les campanades. Aquests replantejaments han anat en contra, per posar un exemple, de les grans i prestigioses formacions orquestrals, que feina tenen per trobar qui les contracti en dies com aquest.   

     Hem arribat al final, dissortadament, familiars, amics i coneguts, s’han quedat pel camí. Un any sembla que transcorre  molt ràpid, però poden succeir moltes coses.

   Desitgem que en el proper  totes siguin bones, o si més de  fàcil trampejar.       

                                                                            J. Y. M.        

     

NADAL A LES PÀGINES DE "'L' ECO"

 La direcció del setmanari, des de que es va iniciar la nova singladura, ha cregut oportú que el l’Eco arribi a les nostres cases sigui Nadal o Festa Major. Aquest any serà present  just el  matí de la vigília. Aquesta coincidència, acompanyada dels preparatius,  de ben segur dificultarà la lectura  del contingut. I demà, dia de Nadal, quan ens reunirem  les famílies per compartir el dinar, probablement ens el trobarem ben disposat damunt l’anomenada tauleta de centre i potser algun dels comensals, mentre esperem seure’ns  a taula,  es dedicarà a fullejar-lo, sense entrar en detalls.  Trobant qui s’interessi pel contingut i pregunti : “Què diu l’Eco?”.  Una pregunta que pot derivar a altres comentaris relacionats, sobretot, com que encara es pot dir que els canvis són relativament nous,  les opinions versaran sobre el format actual. El tema derivarà a la constatació d’altres criteris: “ És que a mi m’agradava més abans...”. I les conclusions s’aniran diversificant: “ Home, ara és més diari, com a més plural...”. La conversa permet poder aprofundir en detalls de tota mena, fins  que la mestressa de la casa crida a  tots  a la taula i , vet aquí, l’Eco torna a quedar relegat  fins ves a saber, amb tres dies seguits de festa, quan se li tornarà  prestar atenció.    

     La complexitat de treure el setmanari al carrer, totes les setmanes de l’any, ha comportat una certa normalitat,  com una rutina. I no ho és, perquè el contingut varia a cada cita. Per convertir-se en una edició especial, tres setmanes a l’any : per Carnaval, per la Festa Major i per Nadal. Són tres tirades on aquestes pàgines s’abracen a l’excepcionalitat del moment, les portades i el contingut així ho reflecteixen. Pels qui fa anys que hi col·laborem, hem viscut de prop aquesta excepcionalitat de manera participativa i directe.  Sobretot  per l’apropament amb la redacció i, també, per coincidir en un ambient excepcional que mai més no tornarà. En una ocasió, durant la proximitat de la festivitat de Santa Llúcia, vaig encapçalar l’article en els següents termes: “De la botiga a la rebotiga passant pel menjador”. Era en aquests tres ambients on s’agrupava l’essència de tot plegat. A la botiga, en aquestes vigílies, predominaven les nadales, una gran diversitat d’elles, i dietaris a punt d’estrenar. I era a la rebotiga on moltes d’aquestes nadales les imprimien segons encàrrecs de les cases comercials, amb les quals felicitaven les festes als seus clients. Eren encàrrecs puntuals, no obstant la resta de dies pel menjador de la casa hi passàvem tots els col·laboradors i entre tots ells es produïa una complicitat amb les senyores que atenien el taller de costura, la Maria i la Carme. Aquesta. germana d’en Josep, que cosien en aquell quartet on avui hi ha els ordinadors amb els quals s’emmaqueta  el setmanari. Era l’avantsala d’aquesta rebotiga on hi ha la impremta i on ens rebia en Josep, el director, amb la seva bata blava i els dits de les mans emmascarats de tant composar textos, lletra per lletra.

En apropar-se aquestes festes de Nadal, els col·laboradors/es  anàvem a lliurar les nostres aportacions al setmanari amb una temàtica única, Nadal. N’hi havia que a més de deixar la quartilla deixaven, al seu pas, un flaire a tabac de pipa. Es tractava d’en Ramon Planes i Izabal,  qui entrava i sortia amb la pipa a la boca. Altres  hi arribaven mudats, com en Rafael Monzó i Valiente, en Salvador Soler i Forment, en Josep Carbonell i Gener i en Rafael Casanova i Termes, que ho feia amb l’uniforme blau-marí d’oficial de la Diputació amb càrrec en el  museu de can Bernardí. Entre tots ells i tants altres que em deixo, en Jacint Picas i Cardó, quan s’apropava Nadal anava  a Viladellops i allà mantenia converses amb el follet que ja l’esperava. De tot el parlat, en Jacint articulava la seva col·laboració de Nadal.

   Avui, a l’Eco, el Nadal es viu més des de  casa, en el sentit que no ens cal anar fins a la redacció  del carrer Bonaire, sinó que ens assentem davant de l’ordinador, i quan tenim enllestit l’article, només fent un clic , aquest,  desapareix de la pantalla i axó és senyal que viatge, amb una rapidesa extraordinària, fins a destí. Ni nosaltres ni la gent de la redacció toquen quartilla alguna, a diferència d’abans que anava de mà  en mà fins a ser impresa en el paper de diari. Conscients d’aquest distanciament, la direcció ens va convocar en un gest d’apropament i d’intercanvi d’opinions entre els companys i  aprofitar per  felicitar-nos  les Festes. Per tot plegat, ens van convidar a fer el vermut.

   Mentre, el procés no s’atura i aquest Eco arriba de matinada fins a la  porta on tantes vegades hem traspassat i on hem coincidit amb tants amics i amigues que han sentit les mateixes inquietuds i l’estima al poble, escrivint sobre el nostre Sitges o posant poesia a tanta beutat. A partir d’aquest moment el setmanari  surt cap a les nostres  cases. I ho farà avui, en aquestes hores prèvies a la nit de Nadal, potser per romandre sobre la tauleta, mentre les seves pàgines s’aniran impregnant d’olor de rostit. Arribada l’hora dels torrons i les neules, de recitar el vers, quan la tertúlia familiar aconsegueix dosificar el temps  i es va apoderant el remor de la cantarella del “Quinto” , hi haurà qui, dirigint la vista als fulls plegats del setmanari  dirà: “ Els hi ha quedat bé als de l’Eco aquest especial de Nadal”. I aquest petit protagonisme serà com un merescut homenatge a tots i a totes que han fet possible compartir tants i tants Nadals, entre aquestes pàgines, les mateixes  que els anys les han engroguit i, el que és més trist, s’ha emportat a  col·laborador/es que havien anat de la botiga a la rebotiga passant pel menjador. En el transcurs de totes les setmanes de l’any i en les vigílies de Nadal.

   Amb la diferencia que, quan ens apropàvem a aquestes dates, el comiat era un desig : Bon Nadal! Ho segueix sent, avui, també per a tots.   

                                                                                 J. Y. M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de desembre del 2015 )