ELS SUPLENTS DELS MESTRES DE LES CARAMELLES

    L’estrofa d’una de les Caramelles del Retiro diu així: “Ja arriba la Pasqua...”. El mestre Pallarès  que no estava per mitges tintes i de l’exigència en feia una sentència, durant els assaigs, no es reprimia de fer aquesta observació : “els dallonses arribarà la Pasqua si això no millora...”.  Atenent que en les tres colles es disposava d’un personal que aglutinava totes les singularitats que podem  trobar en l’ampli aspecte de la convivència. Era allà on més destacaven les extravagàncies d’un personal que, algun d’ells, de per si ja eren peculiars de mena.

    El meu oncle i el pare van participar, durant molts anys, en la part musical de les Caramelles del Retiro i van patir, com els cantaires, les exigències del mestre, el qual, faltant un parell de cases per acabar, encara es dirigia als músics fent l’observació; de que no sabia el que era, però que no ho escoltava com ell ho havia escrit. Per la confiança que li tenien li deixaven anar: “Està carregat de punyetes, mestre”. 

    Un servidor va col·laborar durant uns trenta cinc anys, també en la part musical de la  colla que llavors s’anomenava: Caramelles de l’Eschola Cantorum del Patronat, que dirigia el mestre Jordi Pañella. Que estava composta per uns sitgetans que se la sentien pel cant. Formats pel mestre Manuel Torrens, que era el mestre de capella i que els preparava i feia cantar en les misses i actes litúrgics,  on es requerien els cants pertinents.

    La resta, el que se’n diu, un pas de comèdia. Les risses que hi vaig dedicar, en aquells anys i en aquella colla, han estat les millors de la meva vida. Hi contribuïa la singularitat i les extravagàncies d’aquell personal. Personal irrepetible, fins el punt que, avui, no se de que dependrà, però sembla que no hi ha relleu generacional, pel que fa a aquelles peculiaritats. Gent normal, la gran majoria d’ells, però alguns passejaven uns senyals eloqüents  d’estar, a Girona en dirien, tocats per la Tramuntana. Perquè durant els dos dies que duraven les cantades, mostraven tot el seu repertori i les improvisacions pertinents. 

      Desprès es va anar observant un altre detall. A la primera casa que s’anava, era a l’Ajuntament i tot seguit  a la rectoria. En Pallarès i en Torrens, a mesura que es van fer grans, dirigien les primeres cases  i desprès passaven la batuta als seus suplents. Per part d’en Pallarès aquest era en Quimet Ràfols i Sabaté. Qui també el suplia en algunes de les torres que es feien el dilluns al matí. Sobretot en aquelles on els estadants omplien de compliments al mestre. Ell, que aquesta situació no li agradava en absolut, es quedava a fora al carrer i feia entrar a en Quimet, que havia d’excusar l’absència del director titular de la millor manera que podia. Fins que después de passar en malsonancia d'altres directors ara les dirigeix en Jordi Martí

     El suplent del mestre Torrens era en Rafel Marcet i Almirall, que mostrava una gran sensibilitat per la música, les arts escèniques i per la sardana, entre altres. Per passar a mans d'en Pere Camps, que aquest any l'ha substituit en Lluís Marcet

   El mestre Pañella només faltava el dilluns al matí, que tenia feina a la sabateria. El substituïa en Jaume Solé i Milà, de can Pascaret. Això aportava un altra escena de l’esmentada  comèdia, entre ell i en José Pérez, a qui el tenia aclaparat amb una expressió gens celestial. A la més mínima el recriminava, aixecant els braços: “demonios Pérez...”. Sortosament en José no se li revelava. Per les seves característiques físiques, només el podia tractar des de la vesant musical, que es desenvolupava darrera la finestra dels baixos da can Jaume. Però no s’avenia, per exemple, a disputar un partit de futbol en plena perfumeria i amb la pera d’un polvoritzador de goma, com a pilota. Una altra excentricitat, com eren aquells partits que en Jaume disputava entre els amics que passaven per davant de l’establiment. Desprès d’uns anys, amb la trista pèrdua d’en Jaume. En Jordi Pañella va anar involucrant, en la direcció, al jove Joan Pinós i Sariol.

    Per acabar, entre els cantaires de les tres colles, en Josep Roca era l’únic que tenia una deferència amb els músics, al tractar-nos de senyors professors. I a títol personal, de senyor doctor. Ell que era un especialista de la modèstia, que ho demostrava cada vegada que el mestre li encarregava de fer el solo i l’home solejava com si tal cosa. Un cop acabava, era aplaudit per la resta de companys. Detall que corresponia amb aquesta màxima: “ Qui fa el que pot no està obligat a més”.  Alliçonadora conclusió.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de mărci del 2024)

EL PORRÓ

        Sempre desperta passions, degustar amb deliri el vi, ja fos de les botes dels cellers, de les bodegues i actualment dels locals destinats a la degustació. Mentre si abans es pot dir que era un costum dels homes, perquè estava una mica mal vist que les dones anessin, el que se’n deia,  a fer un gotet de vi. Actualment no hi ha distincions, entre home i dona, per trobar-se i fer un vinet, fins el punt que s’ha convertit en una mena d’acte social, una àgora de la conversa i del maridatge summament participatiu.

    Durant força temps, en les interioritats de les cases, el vi s’acostumava a servir amb porró. I s’acompanyava de l’art de beure, perquè cada bevedor tenia els seus costums. Començant per la preferència pel que fa al forat per on raja. Els havia que preferien que el rajolí fos finet i altres que rages força...

   Beure en porró era tota una correlació de factors, perquè un cop aconseguit el rajolí desitjat, entraven en joc les arts del bevedor, doncs els havia que els hi agradava aixecar-lo ben alt i fins i tot dominaven tant la caiguda, que deixaven que mig rajolí mullés la part superior del llavi abans d’anar a parar a la boca. Altres mentre bevien xerricaven, tot torçant els  llavis, i el sorollet que feien anava compassat amb la caiguda del rajolí. El que costa és dominar l’última gota que cau, quan volem aterrar el porró, s’ha d’anar molt en compte que aquesta no caigui a damunt de la pitrera. Curiosament com les senyores no eren gaire de vi els qui l’enlairaven més eren els homes de la casa, els quals sempre tenien algú que restava amatent a l’enlairament i si aquest es prolongava massa,  si hi havia confiança, sempre s’escoltava un prou! Amb la intenció de regular el temps o perquè qui ho deia estava impacient per agafar el relleu.  

     Quan s’acabava de menjar i el porró quedava immobilitzat, opcionalment es tapava el broc del rajolí amb una paperina estreta de paper per a que les mosques no l’assetgessin. També es tenia molt en compte quan s’aterrava aquest a damunt la taula, perquè el broc del rajolí no apuntés a  cap comensal. Sembla estrany que, del contrari, aquest detall molestava a qui es sentia assenyalat pel broc.

     Els darrers proveïdors de porrons, cantis, cassoles de fang... van ser la família Juncosa que tenien la botiga al carrer Major, entre la de queviures dels Curtiada i la casa de l’Isidoro Cartró. 

    El porró el podien tenir disponible en molts llocs, però on no hi va faltar mai va ser en les cases de pagès i en la dels pescadors. Aquest últims fins i tot se l’emportaven a la barca. Per uns i altres el porró damunt la taula servia, quan arribava una visita, per convidar-la a fer un traguet. Convidada que poques vegades era refusada i no només això, sinó que el convidat s’hi recreava. 

    En aquest fotografia veiem com soleja l’amic Antoni Planas i Mateu, amb una posició elegant i un estil que imita als clàssics. Amb un entorn mariner, el qual tan li agrada freqüentar, sent una aficionat a les barques de vela llatina. On moltes vegades he estat convidat a acompanyar-lo a fer un tomb per la costa. Sortint del port ajudats pel motor i quan ens trobem a fora, en Toni, si bufa el vent, desplega la vela. Quina sensació més bonica deixar que el vent empenyi la barca,  sense el soroll  del motor, només amb el remor de les ones del mar que s’esclafen  contra el seu costellam  i el xiulet somort de l’aire que juga a inflar la vela.

   Un vegada al port, un bon trago del porró s’agraeix. Trobo a faltar, però, el ranxo que els pescadors preparaven a damunt de l’embarcació. En Toni prefereix menjar-se’l assegut a la taula de casa seva. Condimentat per la seva esposa, la Teresa Wilkens, seguint les receptes dels pescadors  d’antany. Que ella, que és holandesa, tan bé sap condimentar. I que un cop desvetllat el  secret de cada menjada, sembla ser que la gràcia  rau en la “picadeta” del suquet. Però sobretot és important tenir bona gana; i si aquesta es sobrepassa, s’escau  referir-se a allò que diem: et menjaries Sant Telm i la barca.   

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de marca del 2024)

QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA

    Sempre s’ha dit, a veure qui li posa el cascavell al gat, donant per fet a que la gran majoria de  gats són feréstecs i no se’ls pot manipular així com així. El que passa es que acostumen a ser difícils de domesticar. Allò que diguem, que no es casen amb ningú. Sembla ser, però, que cada vegada més, el gat, com animal de companyia, es va adaptant al confort de la llar i no en refusen, a no ser que els tractin malament. De ben segur que s’han adonat que estan millor a sota aixopluc que al carrer. 

   Els que viuen  a la intempèrie sort tenen de les seves protectores, persones que a determinades hores els hi porten menjar i la colònia de gats  ja les espera. Fins aquí ho tenen assumit, perquè els hi va la seva subsistència, però d’això a deixar-se pentinar hi va un abisme, doncs no es deixen ni tocar,  no els importa anar despentinats. Que es fa més evident quan s’estarrufen i es mostren amenaçadors, mentre del seu interior deixen escapar un esbufec, tot preparant les ungles per si cal recórrer a l’esgarrapada com a defensa .

   El carrer de casa, el de Pau Benazet, allà al torrent, era un carrer de gats. I ho va ser fins que no hi van deixar aparcar els cotxes, mentre no va ser així una colònia de gats i gates, compartien l’espai, tot aprofitant l’escalforeta que propiciava el motor del cotxe quan s’hi aparcaven. A més també tenien la seva protectora, la Rosa Ballester, més coneguda per la “Millones”, la qual atenia als que tenia a casa seva, que compartien atencions amb un parell de gossos, dels quals només em recordo del nom d’un: “el castís”, per ser un nom que  es prestava a fomentar simpatia. Les atencions de la dona les compartia, també, amb els que vivien al carrer, que no eren quatre gats.

    Vist el que he vist, tenir una certa passió pels gats no és una exclusiva de les senyores. Jo que he conegut al mestre Gabriel Pallarès, vaig poder comprovar que a ell que, no l`havia vist, ja no només córrer, sinó tampoc apressar el pas en cap moment, se li alterava aquesta parsimònia   quan la Sra. Dolors Carbonell la seva esposa, l’avisava que un dels dos gats havia fugit. Que li havia dit!,  engegava a córrer per anar l’encontre del fugitiu. Uns gats que en aquests dies de quaresma, mentre ell sopava, li feien companyia  a damunt la taula i li motivaven  la inspiració per compondre els compassos justos i necessaris per anar, al cap de poc, a fer el corresponent assaig de les Caramelles al Retiro.

     Un altre amic que ara se’ns mostra apassionat del gats, és l’artista sitgetà  Pepe Nebleza. Em va donar prova d’aquesta preferència quan, junt amb altres artistes, tot homes, van fundar el col·lectiu  que van anomenar “Els quatre gats “, i no va tardar gaire que l’anunciat es pogués especificar encara més: gats i gates, degut a la incorporació, al grup, de pintores. 

    A partir d’aquí, en Pepito que, a més de pintor, és un bon músic i acordionista excepcional, sembla ser que quan es va jubilar de la seva activitat professional i davant la suposada  falta de feina,  no es va dedicar a pentinar gats, sinó que ha compaginat la pintura en totes les temàtiques i també s’ha especialitat  a pintar gossos i gats, donant continuïtat a la denominació amb la qual són coneguts, per la veu popular, els artistes que es dediquen a la pintura artística i els anomenen, “pinta mones”. Més inspiradora i tendra és la fisonomia d’un gat que la d’aquests primats i menys perillosa de portar a terme. Total, que a l’amic li surten uns gats que només els hi falta miolar. Davant de tanta perfecció, tan sols cal saber si els models escollits són gats mesquers o gates maules.

    Una col·lecció de tots ells, aquests dies,  es poden admirar al pati de la Biblioteca Santiago Rusiñol. Curiosament en un barri on convivien gran quantitat de gats i gates  i que la Tomasa, que vivia a frec del Mercat Vell, era una de les principals protectores de l’espècie. I fins i tot, el que són les casualitats, a l’Ajuntament hi havia  treballat un servidor de l’ordre públic, a qui la mateixa veu popular mal l’anomenava, “el gato con botas”. 

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de marca del 2024 )

AL VINYET DE LA MÀ D'EN DAVID JOU

       Quan arribem al Santuari del Vinyet, la poesia ens saluda a banda i banda de l’entrada principal. A la dreta  hi trobem unes estrofes situades al damunt de la porta lateral i que diuen així: “ Qui entrarà trist i plorant /en aquesta capella/ no serà gens meravella / que n’isca alegre i cantant / Aléntias lo caminant,/ lo navegant no s’espàntia / que si fa cremar la llàntia /   davant d’aquesta santa imatge / lograrà  feliç viatge / més, molt més si goig hi canta”.

    A la banda esquerra hi ha el porxo dels poetes, amb la poesia que encapçala l’entrada i que es d’en David Jou i Mirabent, amb el nom: “A la Mare de Déu del Vinyet”. Les primeres estrofes també sonen a salutació: “Entrem en aquest temple com en un pou fresquíssim:/ el temps, aigua aturada, quiet hi reverbera, / que no ens neguem , Senyora, en la pau que ens arrecera en aquest clos...”.  Quan ara acabem de presentar el seu llibre :“Celebració del Vinyet”, amb la recopilació de tots els poemes que li ha dedicat.

    Començant perquè el Vinyet i el poeta, han tingut una relació molt estreta de veïnatge. Els seus avis van construir una casa molt a prop de l’ermita i del camí fondo, al costat de la del pintor Joaquim Sunyer. El pare d’en David m’havia explicat que, quan era jove, des de l l’entrada veia a la seva mare quan tornava de comprar i tombava per on avui hi ha l’hotel Calipolis. Res s’interposava, ja que la casa estava envoltada de camps de blat.

    Desprès de la fatídica guerra, l’avi d’en David, l’escultor Pere Jou, va ser l’encarregat de refer la imatge de la Mare de Déu, l’àngel i el moro que la custodien, que havien quedat molt malmesos. Transcorreguts uns anys, l’amic David va venir al món en aquesta casa taller. I degut a la situació de la mateixa, les anades  a l’ermita eren constants.

    Era un temps en què a les llars sitgetanes encara no hi havia entrat la televisió, ni la gent no disposava de cotxe, ni altres distraccions tecnològiques com les d’ara. Que feliços que érem. Davant d’aquestes mancances, un dels atractius de les tardes dels dies de festa, era anar a “la Bufera”, el forat que desembocava al mar i que estava situat per sobre on avui hi ha el Port d’Aiguadolç. La susdita distracció consistia en tirar una farigola i si el mar estava una mica enfurismat la rebufava cap a munt. 

     L’altre excursió consistia en anar fins al Vinyet. S’hi dirigien els avis, com ara  en David acompanyat del seu net. En deixa constància en el llibre : “Portant un net al Vinyet”. Hi anaven  les parelles que festejaven i que es casaven al Vinyet. A ells el poeta els hi dedica un vers: “Casaments al Vinyet”.  I, al cap d’un temps, al nou matrimoni feia camí empenyent un cotxet amb una criatura. Que si era una nena de ben segur que es deia Vinyet. El nom del poema que hi trobem, no pot ser cap altre: “ A les Vinyets”.  Fins que la comitiva creixia i la criatura del cotxet ja caminava sol i havia deixat el lloc a un altre ocupant. Aquell/a que anava a peu, agafat al cotxet, de seguida es queixava de que tenia set i el pares el persuadien, que ja arribarien  a l’ermita i podria veure aigua en el cantiret de zenc de la cisterna. Aquell sorollet de la cadena mentre que aquest baixava cap a les interioritats, satisfeia totes les perspectives d’aquella mainada que es veien compensades pel rajolinet d’aigua fresca acabada de pouar. Mentre que un altre al·licient els motivava, consistia en anar a dipositar  un centimet en la guardiola que sosté escolanet, que desprès de ser engolida, deixa escapar un “cling” que ressona per tota l’església.

   Per ser, com he dit, l’ermita un referent i un destí d’aquelles tardes dels dies festa, en David els hi dedica un vers, “Dones de Sitges” .

    Per acabar aquests  records, que millor que centrar-nos en el començament, quan vam coincidir a l’Escola Pia. Al sortir, al migdia, els amics acompanyàvem a en David a saludar el seu avi, que esculpia els capitells de les finestres i de l’arcada d’entrada del Prado. Fins que un dia, fent el mateix camí, no el vam  trobar al lloc de la feina. Malauradament ja no hi tornaria.

    Així és la vida. Els anys ens han fet grans i també l’obra del poeta segueix creixent. I la devoció a la Mare de Déu del Vinyet, sortosament, no decreix. 

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de marca del 2024)

AL CAPDAVALL DE LA FAÇANA

          Poques façanes de les cases acostumen a ser iguales, a excepció d’aquelles  que en la dècada dels cinquanta es van construir impulsades per l’obra Sindical, i aquí, com en altres llocs, que ofereixen el mateix disseny, encara se les coneix per les Cases Noves. I altres anteriors a aquestes, com les del carrer Espalter que només en queda una de com eren, se les coneixia per les Cases Barates. Així com altres cases  en les quals les façanes mantenien les mateixes característiques: baixos, primer pis, amb balcó i totes emblanquinades de blanc com les poques que encara existeixen en el carrer Carreta, Tacó i Nou.

    Desprès  la cosa es va començar a desbaratar, sort que de seguida s’hi va intentar posar fre. En vistes del nyap que es va permetre construir, sobre la dècada dels 60, en els terrenys popularment coneguts pel Rancho Grande, fins que no va agafar la denominació definitiva: “el Cortijo, on s’hi van aixecar tres edificis de 12 plantes cada un. El desastre va continuar, enderrocant-se cases que no s’haurien d’haver enderrocat mai, fins que va arribar una necessària catalogació dels edificis arquitectònicament rellevants, però els que s’havien tirat a terra aquests ja van ser reemplaçats per noves edificacions, amb la particularitat que molts d’ells ja s’han hagut de restaurar les façanes, mentre les que van enderrocar, des de que estaven construïdes, les  exterioritats  no les havien intervingut mai. 

   Amb tot ha arribat el moment que s’han posat de moda les cases que anomenen “aparellades”. Una al costat de l’altra i amb el mateix traç arquitectònic. Que estan molt bé mentre que un és jove, però quan es fa gran les escales interiors es converteixen  en un gran inconvenient. 

   Però no és aquest el tema escollit per l’article d’avui. M’he referit a les façanes en general, quan la meva intenció és escriure sobre el capdavall d’aquestes, quan aquest, final coincideix amb la vorera, quan moltes d’aquestes també eren de pedra i es van anar substituint per panots de ciment. I poc a poc també es va anar perdent el costum de limitar una part de l’altra, pintant un línia d’un blau blauet que sembla estrany el toc d’elegància  que hi posava entre tanta blancor  aquella ratlla fina i que tan ajudava a distingir aquelles cases que s’avenien en el caire mariner del poble. Una feina, aquesta d’emblanquinar i pintar la ratlla, que l’acostumaven a fer moltes sitgetanes, que no podien suportar  cap emmascarada a la paret i de seguit s’apressaven a fer-ne un repàs.

    Per evitar aquestes incidències, ja la vam tornar a espifiar, quan aquestes parts baixes començaven a ser protegides per un arrimador del material que fos. Si més no un detall curiós que era molt apreciat per nosaltres, quan érem nens, eren les obertures on desaiguava l’aigua pluvial dels terrat. Unes obertures arrodonides, arran de vorera, que fèiem servir de cau d’aquells pinyols d’albercoc, que anomenàvem “güitos”.I que consistia en qui introduïa l’últim pinyol a dintre l’obertura s’emportava tots els pinyols que, anteriorment, els jugadors havien anat introduint. Sembla estrany el valor que donàvem a aquell botí, això exemplifica que amb poca cosa estàvem contents. 

    Un final de façana que també s’afegia al reglament d’un altre joc, el de les soles o també anomenades “patacons”. I que consistia, al llançar-los, el qui quedava més a prop de la façana era el primer a tirar conta aquell requadre traçat al terra on cadascun dels jugadors havien disposats els cromos que s’havien acordat, i que d’un cop de sola s’havia d’intentar desplaçar a fora del requadre, quedant pel llançador tots els que aconseguia treure a fora. Aquestes eren les nostres distraccions.

    Passejant pel nostre Sitges, trobem en les façanes dels Palaus de Maricel moltes de les singularitats esmentades. I guaitant de dalt a baix, he descobert aquesta petita obra d’art, on l’autor  ha aprofitat l’obertura del desaigua, per situar aquesta mena de “saltisbranquis” que aporta una nota simpàtica i ocurrent a una obertura que fins i tot aquesta, per la rajola que hi ha, s’adapta a la categoria de tot el conjunt arquitectònic. Que aquí sí que va valer la pena enderrocar aquelles casetes que hi havia, perquè la substitució de les quals ha permès obtenir aquest conjunt arquitectònic que produeix admiració.

   Si ens fixem en un altre detall, la susdita desembocadura del desaigua queda una mica enlairada, potser pensat, ves a saber, per a que no es pogués jugar a  “güitos”. Si fos així, ja seria el súmmum.

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de marca del 2024)         

   

LA QUARESMA, AQUÍ PAU I ALLÀ GLÒRIA

            En el transcurs de l’any hi ha dues nits que sobresurten de la resta. Aquestes són la nit del mateix dia de Reis  i la del dimecres de cendra, les dues no tenen res a veure amb les altres dues que les precedeixen i m’atreviria a dir que amb totes les altres de la resta de l’any. Perquè la nit de la vigília dels dia de Reis, té un encant irresistible, si més no quan arribem a la del mateix dia hi ha una diferencia abismal, a la qual s’ha d’afegir que amb ella s’acaben les festes i això, vulguis o no, produeix  el que anomenem una “depre” que sortosament només té l’abreviatura de tot el significat de la paraula, ja que aquest decaïment es supera amb un parell de dies d’activitat normal.

   Pel que fa la nit del dimecres de cendra, és curiós el canvi que es produeix de la nit del dimarts de Carnaval a aquesta. Sembla que no pugui ser. Tot i que a això ja m’he referit altres vegades, però és que la diferencia és tanta que, que voleu que us digui, m’agrada  observar aquest contrast, que el trobo molt singular en tots els aspectes. Així la nit del diumenge i el dimarts, en el carrer on visc cap dia de l’any hi circula tanta gent com en aquestes nits i, en canvi, en la del dimecres de cendra no hi passa ni una rata, com a molt un porc senglar, mentre que el silenci és absolut. 

    La Quaresma es fa notar, tot i que aquesta no és com abans. Quan fins arribar a la Pasqua no es celebraven els balls de tarda, dels quals en parlava en l’article de la setmana passada. Tampoc es menjava carn i derivats, fins que es va suavitzar i la prohibició va quedar relegada als divendres, de fet aquesta abstinència encara perdura, però potser es fa més la vista grossa , perquè menjar-ne, el que se’n diu pecat, deu ser dels que en deien venial. Doncs  la cosa anava menys estricte  pels qui podien pagar el que se’n deia la “bula “. A canvi d’una aportació econòmica en podien menjar, un tribut que se’l van inventar els humans i que perjudicava a la gran majoria de les persones que anaven primes de butxaca. 

    Tot i que es pot recórrer al peix,  les truites de tota mena,  al bacallà i per descomptat a les xatonades i per postra els bunyols de Quaresma. Home, ben mirat, per un dia, també es pot prescindir de la carn. Els substituts ben atractius i bons que són.

    Tornant al Carnaval, jo que soc poc “carnavalero”, no per això no puc deixar de reconèixer la feina que comporta posar al carrer aquest nombre important de persones ( unes 2.000 ) que ofereixen un espectacle que cada any es supera. Des de la regidoria de Festes, la Comissió del Carnaval, l’aportació de les respectives Societats i altres col·lectius, comporta una feinada ingent. Que només ells saben la seva magnitud. 

   I no solament es tracta de l’aspecte organitzatiu, sinó que la feina que fan els carrosaires, també els tractoristes, és igualment molt meritosa. I què me’n digueu de la confecció dels vestits de totes les persones que hi participen? Destacant la feina que porta a terme la Cristina López Igea que dissenya i junt amb el seu equip realitzen els vestits, en aquest cas de la Reina i del seu seguici,  que  es poden  considerar obres d’art dintre del món de la costura.  Com els que lluïen el Carnestoltes i la resta de participants. Gràcies als col·lectius de modistes ocasionals i cosidores com, les de l’Agrupació de Balls Populars. Les quals ja sigui amb motiu dels Carnaval o per la Festa Major, es passen tot l’any cosint en benefici  del calendari de  les festes sitgetanes. 

    I ja en la intimitat de les cases ens trobem, sobretot amb les àvies, amb unes cosidores que posen en pràctica el que, en el seu dia, van aprendre quan freqüentaven, de joves, els tallers de les modistes de casa nostra per aprendre, el que en deien, “Corte y Confección”. El que els va permetre, tallar la roba i confeccionar els seus propis vestits. M’ho comentava una sitgetana, dient que totes les que llavors van aprendre de cosir, sempre els hi ha agradat anar ben vestides i ser una mica presumides.  

     L’abans i el desprès és caracteritza per aquella disbauxa, on hi posa ordre la Quaresma, amb una pau molt contrastada. Deixant enrere aquells moments de glòria i exhibició que es tradueixen amb els comentaris que tan agraden escoltar a les protagonistes: “ja et vaig conèixer, ja. Feies molt goig”.   

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de febre del 2024)

EN NI GUAITA SI VENIM

        Quan l’altre dia al Retiro es va projectar la que va ser l’última pel·lícula, que es passava en aquella pantalla i en aquell entorn, en Franchu, el president de l’entitat, informava que després de la reforma les butaques, on estàvem asseguts, serien diferents i que quan calgués, aquestes es podrien retirar en un espai de temps molt curt, quedant la pista lliure pel que convingués. Mentre informava d’aquestes millores, em venia a la memòria que aquesta moguda,  realitzada en temps rècord, ja ho feien la gent del Retiro les tardes dels diumenges, quan desprès de la sessió de cinema, els mateixos espectadors s’afanyaven a retirar  aquelles butaques de fusta, deixant lliure la pista pel ball de tarda.  Els qui ho tenien més bé eren els qui disposaven de llotja, ja que no els hi calia remenar cap butaca, tenien el lloc assegurat. 

       Durant tot l’hivern, totes les tardes dels festius, es produïa el retrobament de la gent del Retiro, ja fos a les butaques de la pista o a les llotges. Curiosament els ocupants d’aquestes  no acostumaven a ballar en el transcurs dels balls de tarda i sí que ho acostumaven a fer durant els balls de nit. I sobretot en el transcurs el ball de la nit del dilluns de Carnaval, quan alguns d’aquests retiristes de les  llotges, es lliuraven a una confrontació de paperetes. Acostumaven a pujar a les  superiors i abocaven tot un sac de confeti a qui li dedicaven tal simpàtic detall. La major part de les vegades l’empaperat s’hi tornava  i això era un no parar.

    A banda d’aquests detalls que sobresortien de la normalitat, la resta dels balls aquesta era absoluta i fins i tot s’havia establert un protocol. Fins que no sortien a ballar en Jaume Fontfria, en Mec, i l’Avel·lina Bustíns, la seva muller, ningú no es movia del seient. La seva presència a la pista era saludada amb aplaudiments i de seguida quedava plena de parelles.  

      En una d’aquestes llotges, entrant a mà dreta, sobre la mitat, l’ocupaven  l’Artur Llansó i la Marina Selva, la seva muller. L’Artur en determinats moments, havia fet d’empresari de la sala cinema i, sobretot dels jardins d’estiu, on en aquella època es celebraven balls cada dia, amb espectacle de flamenc, des de juny fins a setembre, i només un dia a la setmana es descansava i en el seu lloc es feia lluita lliure. 

     El matrimoni tenia dos fills, en Josep i en Sadurní Llansó. I mentre el primer es dedicava a fer de forner, continuant amb el negoci de la família, que tenien el forn al carrer Bonaire i desprès van passar a formar part, com a socis accionistes,  de la Panificadora, en Ni -com així el coneixíem- ajudava  a fer les tasques que no es veuen, si més no són necessàries pel bon desenvolupament. De vegades, però, tenia més feina a plegar-ne que fer-ne caure, com quan remenava els comandaments de la llum i deixava tot el jardí a les fosques, i aquí us deixo el gec.

      L’home li va passar que amb els anys va millorar i jo sempre li feia aquesta observació i ho raonava dient-me que abans tenia molts problemes. Dic això perquè, de tenir un tracte  una mica tibat, va passar a ser la persona més afable que ens podem imaginar. Ell i el seu cosí, l’Artur López Llansó, eren fumadors de cigars Havans i amb el seu fum rebien als hostes de l’hotel que regentaven, el Blaumar, al carrer Bonaire, junt amb el pare d’en Ni i en Josep.

     Últimament l’home, acèrrim Periquito, no va donar mai la causa perduda i quan l’Espanyol jugava a Primera Divisió, es donava el cas que, al començament de temporada, podia anar entre els  quatre primers classificats i ell se’n vanagloriava, quan algú li preguntava pel seu equip, li contestava que millor no podia anar, doncs estava per jugar la Xampions. Si més no, li durava poc aquesta eufòria, la realitat el feia tocar de peus a terra.

   En Ni s’havia buscat uns acompanyants que els feien aixecar del llit molt aviat, dos gossets que li reclamaven que els treies a passejar  i el cuidador no ho dubtava. Els qui no tenim gos però ens mou la dèria d’anar a caminar, coincidíem amb ell quan la llum de l’alba encara feia el ronsa per empènyer  la foscor. Tot i estar en penombres a l’amic no el despistaven, no s’oblidava de passar llista i així ens ho recordava si fallàvem un dia. Tanmateix un dia va fallar ell i encara l’estem esperant.  

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de febre del 2024)

EL RETIRO: AHIR, AVUI I DEMÀ

     És un mèrit que la Societat Recreativa el  Retiro porti un recorregut de 153 anys, tot i haver sobreviscut a  tres  incendis. El primer el va deixar tot calcinat, precisament desprès de la celebració del ball de l’Extermini, en la nit que separava el dia 8 del 9 de març  de l’any 1916. El segon es va produir el 2 de novembre del 1930, va començar en la cabina de projecció i malgrat que no es va propagar hi va morir, per inhalació de fum, en Joan Arnan, que era l’ajudant d’en Francesc Vendrell. I el 22 de gener van tornar a saltar totes les alarmes, però quan el foc començava a fer-se visible, va ser apagat de manera ràpida. 

      Penúries, però també èxits i sobretot acèrrimes rivalitats entre Retiro i el Prado. Estic convençut que aquestes rivalitats, van arribar a ser el que motivava a organitzar coses, sobretot balls i espectacles. I d’aquesta manera si una contractava una orquestra de renom, l’altra feia l’impossible per superar-ho.  

     Desprès d’aquell incendi devastador, en Miquel Utrillo i Morlius va projectar i dirigir les obres del nou saló-teatre. Aquestes es van realitzar en un temps rècord, perquè per les festes de Nadal d’aquell mateix any ja es va tornar a fer ball. El resultat és com mostra la fotografia.

     Vaig començar a freqüentar el Retiro quan era un vailet que, junt amb la mare, anàvem a acompanyar al pare que, amb l’oncle i la resta de músics, amenitzaven aquells singulars balls de tarda dels dies de festa. Per aquell temps les voltes, que havia projectat l’Utrillo,  ja s’havien tapat, m’imagino amb la finalitat de aportar-hi un toc de modernitat, mentre es mantenia el disseny de les llotges. Les quals  també es van modificar les entrades per accedir-hi, fent que la seva interioritat  fos tancada amb uns cortinatges de vellut de color verd fosc. Mentre que el tancament que  feia de  barana, la part superior era acabada amb rajoles de ceràmica brillants i també de color verd i el frontal era tancat amb material artificial que em recorda el mateix tancament que hi  ha a la barana de l’escala per on s’accedeix al Palau de Maricel de Mar, com si es tractés d’unes teules intercalades que feien que aquest tancament sembles més lleuger a l’estar parcialment obert. Si més no es va acabar  posant uns plafons, folrats per la mateixa tapisseria de les cortines, segurament amb la voluntat de tapar les intimitats de les senyores, en una època en què aquestes vestien amb faldilles.   

   Però la història del Retiro també ha anat lligada al cinema, cal recordar que la Societat és més antiga que aquest sensacional invent, perquè si el Retiro va ser fundat el 1870, el cinema va ser inventat el 1895. La primera pel·lícula que es va projectar en aquella sala va ser el mes de març del 1908, amb la particularitat que el cinema era mut. Tot i que s’hi va incorporar instruments de corda i piano, que no el feien tan monòton. 

    Quan ara fa 53 anys que aquell saló teatre va ser totalment reformat, és a punt d’entrar en un procés d’obres amb el qual la junta actual, presidida per en Francesc Núñez, volen tornar a posar al descobert el projecte de l’Utrillo, que resta tapat darrera la decoració actual.

   Abans, la mateixa junta, ha volgut que es fes l’última sessió cinematogràfica, acompanyats de la gent de la vila. Tot i agraint a les persones que fan possible que el cinema es projecti en les sales de les dues Societats. Amb un reconeixement als empresaris que s’han alternat, especialment al CineClub Sitges i a en Josep Pi.

   Les últimes paraules que van tancar, momentàniament, aquestes sessions, van ser les pronunciades per en  Vicenç Morando, en Francesc Borderia Soler i el president de l’entitat. Per a tot seguit donar pas a aquella gran pel·lícula que va posar la por al cos a tots els espectadors que la van veure, “Tiburón”.

    Restem a l’espera que el Retiro d’avui doni pas al Retiro d’ahir.

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de febre del 2024) 

     

LA PRESÈNCIA SITGETANA ALS TRES TOMBS I A SANT PAU

   Les festes són un bon motiu per interactuar amb els pobles que ens són més propers, en aquest cas entre Vilanova i Sant Pere de Ribes. On, a més de la presència de sitgetanes i sitgetans que hi acudeixen per gaudir dels actes festius, la música també ha estat un dels motius que ha portat als músics de cada lloc a participar en les respectives festes.

    Per a Sant Antoni, d’això ja fa uns anys, la presència dels músics de casa nostra obeïa al fet de  reforçar la banda de Vilanova. Desprès es va limitar a la participació en la desfilada dels Tres Tombs. Com ho van fer, durant molts anys, en Rafael Font, gendre de can Buixens, i en Tomàs Matas. El primer, com apareix en la fotografia, amb  cavalls tirant el carro de càrrega. Mentre que en Tomàs hi acostumava a participar amb carruatge de passeig. Els dos vestien amb indumentària en consonància amb la modalitat escollida.

    Desprès els músics  hi hem tornat per a les Comparses. I amb això que arribava la Pasqua i un any mossèn Escala, que era rector de l’església de Sant Antoni Abad i Arxipreste del Garraf, va requerir els músics sitgetans per acompanyar el cant de les Caramelles. Hi vam anar en Jaume Solé Milà, en José Pérez, l’Ernest Lligadas, en Josep Torrens i un servidor. En una d’aquestes el mossèn ens va demanar: “si els senyors musics volguessin afinar els instruments...”. A la petició, en Torrens li va respondre: “jo ja el vaig comprar afinat”. El mossén no va vociferar  un renec, per respecte al seu superior.

    I així fins arribar a la festivitat de Sant Pau, on els  músics de casa nostra  amenitzàvem l’anada i la baixada de l’ermita. I entre aquest anar i venir sorgien totes les excentricitats que es puguin imaginar. Des d’haver de parar de tocar, per la insistència que mostrava en Josep Rafel de Can Maurici, davant un pal  de l’electricitat on hi havia un cartell que advertia: “No tocar, peligro de muerte”. Fins a ser testimonis de la desesperació que mostrava en Sadurní Mestre, davant la poca elegància que exhibia en Josep Torrens mentre tocava la caixa. Un estil, sotmès a les bellugadisses del músic, que treia de polleguera al company ribetà. 

    Amb formació de Cobla, tornàvem a l’ermita a la tarda, quan desprès de res del rosari fèiem l’audició de sardanes. I cada any buscàvem la complicitat del senyor rector, mossèn Jesús Mañé,  per si podia escatimar alguna avemaria a fi de que no s’allargués molt, perquè es feia fosc aviat i havia dificultat per llegir la solfa. El bon home sempre ens deia que escatimar avemaries no ho podia fer, però ens assegurava que ho enllestiria aviat.

    Avui la presència sitgetana està representada pels grallers i, aquest any, amb l’actuació de l’orquestra Maravella, de la qual n’és director el sitgetà Juanjo Rocha.

    Tanmateix no podem passar pel camí i arribar a la capella de Sant Pau xic, sense deixar d’observar la seva teulada i vet aquí que encara segueix amb forces pedres al seu damunt. Un detall que ens demostra que la gent de Ribes està pel matrimoni, doncs la veu popular explica que la persona que hi tira una pedra a la teulada i aquesta s’hi queda, durant l’any es casarà. Pel bon nombre que n’hi ha, s’intueix que hi deu haver llista d’espera.

   A en Josep Torrens, que era solter, no li vam proposar mai que provés sort, primer perquè amb els seus tics no hagués aconseguit plantificar la pedra en el lloc i  desprès perquè amb això del matrimoni no hi combregava. Tot i que era, el que se’n diu, un bon partit.    

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de febre del 2024)  

 

EL TRACTE DE VOSTÉ

   Les persones, quan naixem, feina hi ha pel pares per tirar endavant la família. Potser moltes més dificultats abans que ara, mentre que una de les obligacions a que havien, en teoria, de fer front era la de l’educació. Així ens ensenyàvem, si entràvem en una casa i era pel matí s’havia de dir bon dia i si era per la tarda bona tarda. Si estaven dinant o sopant, bon profit. A més de dispensar un tracte de vostè quan ens dirigíem a persones més grans que nosaltres. Començat quan aquets eren els nostres propis pares.

   Aquest bon costum, sobretot pel que fa el tracte amb els pares i sobretot amb els avis, es pot dir que ha desaparegut, perquè nosaltres mateixos, des d’un bon començament, hem preferit que el tracte fos com a més amical i hem acceptat aquest tracte de tu. Que no significa que quan ens dirigíem a les persones més grans i que no guarden cap vincle familiar, el vostè no sols es considera vàlid, sinó necessari. Més per respecte que per altra cosa. I que va associat a altres normes de la que llavors en deien urbanitat, com cedir el seient a una persona de més edat que entra en un lloc i tots els seients es troben ocupats, o a una embarassada. Per respecte, la persona més jove és de bon nascut  que li cedeixi la seva cadira.

    Pel que fa aquest detall, d’això ja fa uns anys, a primera hora del matí  baix pujar al tren en l’estació d’aquí a Sitges i aquest anava ben ple, doncs va ser acabar de pujar a la plataforma,  que un jove es va aixecar i em va oferir el seient, per estranyesa meva. Perquè de seguit ho vaig associar a que  em veia malament. Li vaig insistir, una i altra vegada, que no, però no el vaig poder convèncer de cap manera, em vaig veure obligat asseurem per tal de no fer-li un lleig. Per a mi, tot i fer el viatge còmodament, va ser traumàtic, jo que pel meu interior presumia d’estar en forma i aquesta sensació, més per la cosa setir-me com un gínjol, em va preocupar per l’aspecte que li vaig causar al jove galant, mentre pensava, Joan, ja no ets el que eres. Va ser el principi d’una llarga tanda d’aixecades, que es fan més evidents a l’estranger i altres llocs fora de Catalunya. 

    Diguin-li educació o galanteria, aquesta última també ha format part de la bona convivència entre les persones. No fa gaires dies vaig llegir un article de la Joana Bonet que s’hi referia i em va cridar l’atenció on es llegeix ( es referia quan just va començar a exercir de periodista): “ Per descomptat que és compatible ser feminista i permetre que t’obrin una porta. Nosaltres també ho fem, cal llegir el moment. A mi em va resoldre aquest dilema l’historiador jesuïta Miquel Batllori: jo era molt jove, ell anava amb bastó, i desprès d’entrevistar-lo li vaig cedir el pas a l’ascensor. S’hi va negar i em va dir”:

    “Miri, jove, els homes podem arribar a perdre la fe, però la galanteria, mai” .

    Una bonica lliçó que resolt molts dubtes, si és que encara  n’existien sobre aquesta qüestió. Una galanteria que s’acostumava a mostrar, per posar un exemple, quan el ballador anava a demanar a una noia si volia ballar amb ell, en el transcurs d’aquells balls que organitzaven les Societats de casa nostra. I, com a deferència i galanteria, convidava a la balladora a una gasosa fresca. I en els balls de les festes de Carnaval, que som a tocar, la convidava al ressopó. Però això ja eren paraules majors, perquè les butxaques no estaven per a masses galanteries, en aquest aspecte.

   Amb tot això, el vostè ha estat, és i serà un tracte de respecte. Però és clar, vist com l’exemple que et cedeixin la cadira, això és sinònim de que et veuen gran, d’aquí que siguem els propis afectats que demanem, als ben educats, que ens tractin de tu, per allò que dèiem: “si em tractes de vostè, em fas gran”. És com aquells que necessiten ajudar-se d’un bastó per caminar i s’hi resisteixen perquè diuen que fa de vell. O aquells  altres, als quals recomanen que vagin a passar la tarda al Casal i també s’hi neguen, amb l’excusa que allà, diuen, hi van els vells. 

    També quan ens acomiadem d’algú,  hem simplificat les normes, ja ens està bé un simple adeu, com a molt l’acompanyem amb un: que vagi bé. Tant que s’havien esforçat els avantpassats, quan creien correcte que els més assenyat era dir, passi-ho-bé.

   Adeu-siau, noies i nois, passi-ho-bé senyores i senyors, fins la setmana que ve.

 

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de gener del 2024)

DE L'ERMITA DEL VINYET A LA DE SANT SEBASTIÀ

      Les dues ermites, junt amb l’església parroquial, i l’ermita de la Trinitat es troben  dintre la mateixa coordenada, o si ho prefereixen dintre un mateix traç d’una línia recta. M’ho va fer observar el recordat amic Ramon Soler, quan un dia em va convidar a pujar al campanar del Vinyet. Des d’allà a dalt es veia perfectament com els campanars de les tres esglésies, s’intuïa la Trinitat, coincidien en el mateixa alineació i camp òptic.

    Però malgrat la  proximitat al mar de les tres, l’ermita del Vinyet la podem considerar que aporta la  vessant  més camperola, pel fet de que el seu enclavament estava envoltat de camps i vinyes. Algunes s’enfilaven cap a la muntanya,   a l’altre costat de la via del tren, hi trobàvem la masia de can Pei, propietat  dels germans Carme i Salvador Soler i Forment i on, durant molts anys en van ser masovers la família Muntané. A sobre hi havia la hisenda de can Lleuger, on els últims que van treballar la terra van ser els germans Vicenç i Bartomeu Lluís. Aquest últim molt aficionat a córrer en bicicleta. En Bartomeu estava casat amb la Concepció Pàmies, del matrimoni va néixer  la Vinyet. El pare va inculcar a la filla l’afició a l’esport i, aquesta, de ben segur desprès de tant contemplar el mar des de la masia, es va decantar per la natació. Esport on va aconseguir molts èxits i satisfaccions per a l’esport local.

    Malauradament, aquests dies, la família ha patit una greu desgràcia. Quan a la matinada del passat dissabte es va incendiar el seu habitatge i a resultes del qual va morir l’espòs de la Vinyet Lluís i el pare  d’en David i la Noemi, en Josep M. Martínez Rodenas. Una persona bona, senzilla i afectuosa amb tothom. La vida ens depara aquests sobresalts i que ens fa reflexionar sobre el febles que som i de com en un instant la vida fa un gir inesperat.  

     I que queda de tot plegat, a banda dels records? De ben segur ni que sigui un alè de fe, que no s’apaga mai, per punyents que siguin les circumstàncies, i que sobresurt en mig de tanta foscor. Com quan s’entra al Vinyet i la llum del cambril llueix amb poca intensitat, ara ja no, i avances en mig de la foscor i només aquella llum et guia en el camí i et permet trobar el teu lloc.

     Però aquest mateix punt de referència es converteix en un esclat de lluminositat, quan es tracta de celebrar la vida. Com ha succeït durant la recent festivitat de Sant Esteve i en l’Ofici que es celebra en el seu honor. Efemèrides, on aquesta resplendor ha lluït més que mai, gràcies a la cura que en tenen els seus actuals administradors, en Josep Maria Rosés  a qui acompanya la Conxita Bartés, la seva muller i la Marta Jordà junt amb la seva germana, l’Àngels.  

      Des de la mateixa administració s’ha informat de les millores que es porten a terme de manera continuada. Per a l’ocasió s’ha pogut admirar, des del cambril de la Mare de Déu, la cúpula sense cap entrebanc pel mig i que permet la visió complerta de totes les pintures realitzades per l’Agustí Ferrer Pino. Així com també la il·luminació de les pintures on hi ha l’Ecce Homo i que fa 50 anys que va restaurar l’Artur Duch. Sense passar per alt la restauració de l’altar del Sagrat Cor i del Pas de l’Oració de l’Hort, amb la col·laboració de la regidoria de Cultura.

    I en mig de tot plegat destaca la restauració dels passos de la passió, obra de l’escultor pessebrista Manuel Muns, que li va encarregar el sitgetà Ramón Gumà. Ell era un apassionat de les coses del poble i un gran pessebrista. Quan va morir la seva esposa, la Rosa Pla i les seves filles, l’Elisabet i la Rosa Maria van fer, l’any 1997, donació al poble de Sitges de tot aquest conjunt, amb la condició que fos exposat permanentment al Vinyet. Desprès de la restauració esmentada, s’ha millorat l’espai on sempre han estat exposats, de manera que aquesta donació de l’amic Ramon llueixi com es mereix.

    Demà, dissabte, l’ermita de Sant Sebastià celebra la seva festa que, gràcies a les atencions que també li dispensen els seus administradors, la Maria Dolors Carbonell Tutusaus i l’Esteve Ferré, fa molt de goig. Una ermita situada en un lloc privilegiat i on darrera seu, també s’estenien vinyes de moscatell i Malvasia, conegudes per les vinyes de la Mirona i d’Aiguadolç, que feia que tot plegat configurés el paisatge camperol i pescador que es vinculava a l’activitat del poble. 

    Avui, la franja litoral que s’estén des de la casa dels Vidal i Quadras fins a l’ermita,  segons la meva opinió, conserva l’encant del Sitges mariner.  

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Siges el 19 de gener del 2024)

     

 

COSTUMS PERDUTS

      La tia Mariona estava casada amb l’oncle José, que era germà de la meva àvia Consol, i feien de porters en una torre de Terramar. La dona ens visitava sovint i sempre venia acompanyada de moltes ganes de parlar, la qual cosa propiciava que la seva visita es prolongués en el temps. Jo llavors era un vailet i la tia era la persona que més s’adaptava a experimentar l’eficiència de posar en pràctica certs costums. Un d’ells el  de girar l’escombra al revés que, segons explicava la veu popular, servia per a que les visites, que no trobaven el moment de marxar, amb aquest simple moviment, n’hi havia prou per a que toquessin el dos. Quan era a casa i apareixia ella, deixava dir i quan intuïa que la cosa anava per llarg, ja em tens a capgirar l’escombra. El que ja no recordo si, amb aquest canvi de posició, aconseguia els resultats desitjats, però molt em temo que la Mariona estava de tornada de totes aquestes teories.

    I amb tot això arribava el dia dels Sants Innocents, que també coincidia amb la visita d’ella. I ja hauran endevinat les meves intencions. El seu abric era llarg i ample, per tant, ideal per penjar-hi la llufa, que prèviament havia retallat i de generosa de mesura. Així quan deia de marxar, mentre es posava l’abric, aprofitava per a penjar-li. Si més no quan els de casa van veure que se’n anava amb aquesta innocentada penjada, li van advertir que lluïa  la llufa,  com si ja la portés quan va arribar. D’aquesta manera em van desbaratar el meu pla, de ben segur perquè no van deixar que la gent es mofés d’ella. I vet aquí que a l’any següent i per la mateixa data, ella ens va tornar  a visitar. I es fa pales el mateix ritual de l’escombra, però no així el de penjar-li la llufa, perquè la dona va prendre totes les precaucions abans de posar-se l’abric i a més, un cop posat, va demanar als de casa si portava res penjat. Aquell dia m’acompanyava el meu cosí Joan i, amb un any, la cosa de la llufa s’havia modernitzat, perquè degut a que era exposat que no et descobrissin penjant-la, la mainada s’havia inventat una llufa voladora. S’agafava un paper de fumar es feia com una paperina al voltant d’una agulla de cap i, des d’una distància prudencial, es llançava i l’agulla es clavava damunt la peça d’abric i l’afecte era el mateix, tot i que aquesta llufa era molt més discreta que aquelles que es retallava. D’aquesta manera la parenta, que havia pres totes les precaucions i passats els controls de supervisió, no es va poder escapar  de lluir, al mig de l’esquena, aquella llufa voladora. 

    També el telèfon servia per adherir-se als costums de les innocentades. Jo mateix vaig telefonar a casa de la tia Lola, que era la germana del meu avi Joan, va atendre la trucada l’oncle Amadeu de cal Serio. Aguantant-me el riure, com vaig poder, li vaig deixar anar: “què ha escoltat el timbre del telèfon ?” Desprès de la seva resposta afirmativa, li vaig dir: “doncs apartis que ve una bicicleta”. Va donar la casualitat que es trobaven a la seva casa, el meu pare i el meu oncle, que  hi anaven sovint a visitar-los. Total,  que els diu l’oncle Amadeu  que acabava de trucar en Joan i que li havia dit que venia  en bicicleta, per a sorpresa del pare i l’oncle. Davant l’anunci es van esperar que jo hi fes cap. Fins que passat el temps, hi veien que no hi arribava, van decidir marxar. Per tant la innocentada no la va rebre l’oncle Amadeu, sinó els meus parents als quals no anava dirigida. 

   El costum de les innocentades i, sobretot, el de penjar la llufa, pràcticament es pot dir que ha desaparegut. Així com el de posar l’escombra cap per avall. De ben segur perquè no deu produir el mateix efecte si es capgira l’aspiradora i també per la dificultat que això representa.

   De la mateixa manera que les escombres fetes amb canya i palma no són fàcils de trobar. Aquí les feia en Quimet, un personatge que mostrava algunes deficiències, sobretot en el caminar, per la qual cosa es servia d’una cadira de rodes molt singular, amb dues rodes grosses a la part de darrera i una de no tan gran a davant i que s’articulava amb les mans fent girar dues “mani-beles” al mateix temps. Vivia en un casalot que hi havia a l’altre costat de la carretera, a davant del garatge Internacional.  Amb ell es va acabar la denominació d’origen de les escombres fetes a mà i a Sitges.  

                                             J.Y.M.

( Article publica a l'Eco de Sitges el 12 de gener del 2024)

EL RESPLENDOR DE LA NIT DE REIS

    Avui coincideixen moltes coses, entre elles: primer article de l’any i d’entre aquests el que fa el número 1.900, també aquesta nit serà la nit de Reis. Detalls  importants, pel que fa a títol personal i pel que representa una nit com aquesta. 

   Em fa molta il·lusió que una xifra tan propera als 2.000 articles pugi al marcador   tal dia com avui, perquè en aquestes hores prèvies a la festivitat de demà, la il·lusió és la protagonista que acomboia molts desitjos que esperen fer-se realitat. I tractant-se de la il·lusió, a la qual em refereixo, a un servidor li va fer molta quan en aquell dia de Santa Cecília  ( 22 de novembre) de l’any 1970 vaig treure per primera vegada  el cap en aquestes pàgines, d’això ha acabat de fer 53 anys. ( i entre aquests exactament 37anys que hi escric ininterrompudament cada setmana). Bonica coincidència, quan avui,  a la il·lusió  que campa durant totes aquestes hores, hi afegeixo la que m’ha acompanya setmana darrera setmana.

    I d’entre tantes, una nit de Reis. Quan atenent  la crida d’en Ramon Artigas, en Crespo, en Josep Roig..., que formaven part del seguici reial: en Roland Sierra , en Joan Manel Duran i jo mateix, vam seguir la llum de l’estrella que ens va guiar per tots els carrers del poble en aquella, per a nosaltres, inoblidable cavalcada. Ens acompanyava com a patge reial, l’amic Jaume Ferret (net d’en  Tolo del gas). 

    Un dels records d’aquella màgia que vam compartir, es va produir quan un nen peruà, que feia molt poc que  havia vingut a viure en el carrer de casa i que, degut  aquest poc temps de convivència veïnal, encara no havíem establert lligams d’amistat, ni amb ell ni amb els seus pares, això  no vol dir que jo sí  recordava  la seva cara. Detall que em va permetre, en el moment que se’n va apropar per lliurar-me la carta, li dones tota mena d’informació d’on vivia. Amb tanta descripció de detalls de ben segur que se’n va anar cap a casa convençut de que els Reis vinguts d’Orient són màgics de veritat. I que arribat el moment de conèixer l’autèntica realitat, aquesta se li faria molt difícil d’assimilar.

    Amb el temps als tres Reis els hi ha els hi ha sortit un competidor, el Pare Noel. Davant aquesta incursió aliena, la mainada no desmereix a ningú: caga tió, Pare Noel , Reis i més en vinguessin. Tots deixen regals i a  quin més volgut, tot i que no ser si són del tot apreciats. Perquè també els regals que porten aquests mags són molt diferents dels que, els mateixos personatges, ens portaven als de la meva generació, ja no diguem als nostres pares. Entre ells i nosaltres encara prevalia, ja amb uns quants matisos, la idea que els regals havien de ser pràctics: uns calçotets, unes samarretes i com a regals, més atractius, una cartera per anar a l’escola. I quan van sortir els estoigs de colors, junt amb altres components, aquest eren considerats els regals pràctics i quasi repetitius cada any, que s’acompanyava d’algun extra, que per a nosaltres era el complement ideal.  L’únic que  et feia una mica de il·lusió tornar a l’escola, desprès de vacances, era per estrenar la cartera i l’estoig al qual em referia. 

     Per la resta tot formava part d’una normalitat, secundada per la majoria de les famílies. I el més trist, quan amb el transcórrer dels anys havies descobert aquest secret tan ben guardat, aconseguint convertir-se en el primer desengany de la vida. Amb tot, però, els regals van començar a ser més apreciats o generosos. Com podia ser una enciclopèdia de cultura general. I, el que són les coses, avui ningú les vol ni regalades, també el Internet les ha deixar obsoletes. 

    De moment els tres Reis d’Orient tornen a visitar-nos, una estrella resplendeix entre dos palaus de Maricel, que els guiarà fins l’últim racó del poble. Toca anar a dormir aviat i que aquesta renovada il·lusió us faci molt feliços.  

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de gener del 2024)