Poques façanes de les cases acostumen a ser iguales, a excepció d’aquelles que en la dècada dels cinquanta es van construir impulsades per l’obra Sindical, i aquí, com en altres llocs, que ofereixen el mateix disseny, encara se les coneix per les Cases Noves. I altres anteriors a aquestes, com les del carrer Espalter que només en queda una de com eren, se les coneixia per les Cases Barates. Així com altres cases en les quals les façanes mantenien les mateixes característiques: baixos, primer pis, amb balcó i totes emblanquinades de blanc com les poques que encara existeixen en el carrer Carreta, Tacó i Nou.
Desprès la cosa es va començar a desbaratar, sort que de seguida s’hi va intentar posar fre. En vistes del nyap que es va permetre construir, sobre la dècada dels 60, en els terrenys popularment coneguts pel Rancho Grande, fins que no va agafar la denominació definitiva: “el Cortijo, on s’hi van aixecar tres edificis de 12 plantes cada un. El desastre va continuar, enderrocant-se cases que no s’haurien d’haver enderrocat mai, fins que va arribar una necessària catalogació dels edificis arquitectònicament rellevants, però els que s’havien tirat a terra aquests ja van ser reemplaçats per noves edificacions, amb la particularitat que molts d’ells ja s’han hagut de restaurar les façanes, mentre les que van enderrocar, des de que estaven construïdes, les exterioritats no les havien intervingut mai.
Amb tot ha arribat el moment que s’han posat de moda les cases que anomenen “aparellades”. Una al costat de l’altra i amb el mateix traç arquitectònic. Que estan molt bé mentre que un és jove, però quan es fa gran les escales interiors es converteixen en un gran inconvenient.
Però no és aquest el tema escollit per l’article d’avui. M’he referit a les façanes en general, quan la meva intenció és escriure sobre el capdavall d’aquestes, quan aquest, final coincideix amb la vorera, quan moltes d’aquestes també eren de pedra i es van anar substituint per panots de ciment. I poc a poc també es va anar perdent el costum de limitar una part de l’altra, pintant un línia d’un blau blauet que sembla estrany el toc d’elegància que hi posava entre tanta blancor aquella ratlla fina i que tan ajudava a distingir aquelles cases que s’avenien en el caire mariner del poble. Una feina, aquesta d’emblanquinar i pintar la ratlla, que l’acostumaven a fer moltes sitgetanes, que no podien suportar cap emmascarada a la paret i de seguit s’apressaven a fer-ne un repàs.
Per evitar aquestes incidències, ja la vam tornar a espifiar, quan aquestes parts baixes començaven a ser protegides per un arrimador del material que fos. Si més no un detall curiós que era molt apreciat per nosaltres, quan érem nens, eren les obertures on desaiguava l’aigua pluvial dels terrat. Unes obertures arrodonides, arran de vorera, que fèiem servir de cau d’aquells pinyols d’albercoc, que anomenàvem “güitos”.I que consistia en qui introduïa l’últim pinyol a dintre l’obertura s’emportava tots els pinyols que, anteriorment, els jugadors havien anat introduint. Sembla estrany el valor que donàvem a aquell botí, això exemplifica que amb poca cosa estàvem contents.
Un final de façana que també s’afegia al reglament d’un altre joc, el de les soles o també anomenades “patacons”. I que consistia, al llançar-los, el qui quedava més a prop de la façana era el primer a tirar conta aquell requadre traçat al terra on cadascun dels jugadors havien disposats els cromos que s’havien acordat, i que d’un cop de sola s’havia d’intentar desplaçar a fora del requadre, quedant pel llançador tots els que aconseguia treure a fora. Aquestes eren les nostres distraccions.
Passejant pel nostre Sitges, trobem en les façanes dels Palaus de Maricel moltes de les singularitats esmentades. I guaitant de dalt a baix, he descobert aquesta petita obra d’art, on l’autor ha aprofitat l’obertura del desaigua, per situar aquesta mena de “saltisbranquis” que aporta una nota simpàtica i ocurrent a una obertura que fins i tot aquesta, per la rajola que hi ha, s’adapta a la categoria de tot el conjunt arquitectònic. Que aquí sí que va valer la pena enderrocar aquelles casetes que hi havia, perquè la substitució de les quals ha permès obtenir aquest conjunt arquitectònic que produeix admiració.
Si ens fixem en un altre detall, la susdita desembocadura del desaigua queda una mica enlairada, potser pensat, ves a saber, per a que no es pogués jugar a “güitos”. Si fos així, ja seria el súmmum.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de marca del 2024)
