DE QUAN TRANSITAVEN ELS CAVALLS

   La setmana passada, en les pàgines centrals del setmanari, hi apareixia un suplement amb un interessant article del carrer Major, signat per en Pere Badia. En una de les fotografies que l’acompanyava s’hi podia veure un tram d’aquest carrer, on he observat dos detalls destacats: el gran nombre de gent que van i venen  de la plaça, per ser dia de mercat,  i que en la part central del susdit carrer, hi apareixen les travesses paral·leles fetes de material i que de manera transversal, amb una mica de distància entre una i l’altra, arriben fins al capdamunt. Això estava pensat per a que els cavalls no rellisquessin, en aquest cas, en el seu camí de pujada. Una operació una mica arriscada on el carreter havia de demostrar la seva destresa, mentre esperava que el centre del carrer estigués lliure de persones i quan això és produïa, des de les regnes  i el xeric sorgit de la boca, manava al cavall fer una embranzida per tal de no quedar aturat al mig. També aquesta distribució simètrica, de les que jo anomeno  travesses, les trobem en els carrers que fan baixada. Com aquest del Vall que tant ha servit per pujar com per baixar. Una disposició que també es trobava en la baixada que hi ha  davant del Cau Ferrat i que va a parar a la Torreta. Una maniobra que era delicada, perquè depenia que el cavall no agafes por, una situació que podia derivar en un acte de desbocament. Un cavall desbocat és imprevisible  i pot arribar a fer molt mal i destrosses.

   Per aquesta pujada del carrer Major hi accedien tots el carruatges, la major part d’ells amb una carrega de fruites i verdures, o com en Jaumet de ca l’Estallar , que era parent d’en Ramon Artigas, a qui acompanyava  la seva germana la Conxita, que venien a vendre llet. I com ells tants altres que hi feien cap des d’altres masies del terme. O com el burret de la Quimeta que apareixia procedent de Puigmoltó. Tots es trobaven a darrera de l’Ajuntament, davant de la casa de la Lola Anglada i allà els aparcaven  i els hi penjaven del coll la civadera, que contenia farratge  i alguna garrofa, per a que aprofitessin el temps menjant.

    La seva presència es feia notar, també en els terres dels carrers, en els quals els fems delataven la seva presència. Curiosament no calia que els carreters els recollissin que, com igual que fem amb les caques dels gossos, ara els mateixos responsables dels cavalls haurien de recollir el seus excrements. Però dic que no calia que ho fessin, perquè els veïns de seguida corrien a recollir-los en un senalla que desprès dipositaven en el femer del seu hort, o servia per abonar les plantes que tenien disposades en els patis o en els balcons.

   Hi havia uns altres carruatges que s’encarregaven de fer l’últim passeig al seu usuari. Era quan hi havia enterraments de primera i de segona. El de primera es caracteritzava per un carruatge elegant on al capdamunt es trobava l’escultura d’un àngel que sostenia una trompeta a la falda, tot ell era daurat. El de segona, de cortinatges més senzills, acabava amb una simple creu a la part superior. La pujada del carrer Major es produïa en mig d’un silenci aclaparador, només desbaratat pel frec de les ferradures que s’aferraven a cada espai que restava entre travessa i travessa. Un altre moment delicat era quan el carruatge girava de l’església  i travessava el seu lateral. Llavors qui comandava el carro havia d’estar pendent d’aquest i del capell, crec que  de copa, que l’home, que anava vestit tot de negre, portava. Perquè just en aquell escaire hi acostuma a  bufar sempre el vent, si aquest era una mica fort arribava a treure-li el barret del cap, més d’un havia anat a parar al mar. Malgrat la destresa del Sr. Raventós que va ser un dels encarregats de transportar, camí del canyet com deia en Joan de can Terradeus, a la nostra gent quan la guinyava.

   Però era precisament en aquest temps, durant el mes de setembre, que es produïa  un no parar de carros que anaven i venien, de les vinyes als cellers, carregats de portadores amb raïm. Una mercaderia que, un cop ha finalitzat tot el procés, produeix més alegries que no pas  tristeses. O depèn, perquè també hi ha qui se les dona per plorar. 

                                                   J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de setembre del 2025)

EL RESPLENDOR DE LA NIT DE REIS

    Avui coincideixen moltes coses, entre elles: primer article de l’any i d’entre aquests el que fa el número 1.900, també aquesta nit serà la nit de Reis. Detalls  importants, pel que fa a títol personal i pel que representa una nit com aquesta. 

   Em fa molta il·lusió que una xifra tan propera als 2.000 articles pugi al marcador   tal dia com avui, perquè en aquestes hores prèvies a la festivitat de demà, la il·lusió és la protagonista que acomboia molts desitjos que esperen fer-se realitat. I tractant-se de la il·lusió, a la qual em refereixo, a un servidor li va fer molta quan en aquell dia de Santa Cecília  ( 22 de novembre) de l’any 1970 vaig treure per primera vegada  el cap en aquestes pàgines, d’això ha acabat de fer 53 anys. ( i entre aquests exactament 37anys que hi escric ininterrompudament cada setmana). Bonica coincidència, quan avui,  a la il·lusió  que campa durant totes aquestes hores, hi afegeixo la que m’ha acompanya setmana darrera setmana.

    I d’entre tantes, una nit de Reis. Quan atenent  la crida d’en Ramon Artigas, en Crespo, en Josep Roig..., que formaven part del seguici reial: en Roland Sierra , en Joan Manel Duran i jo mateix, vam seguir la llum de l’estrella que ens va guiar per tots els carrers del poble en aquella, per a nosaltres, inoblidable cavalcada. Ens acompanyava com a patge reial, l’amic Jaume Ferret (net d’en  Tolo del gas). 

    Un dels records d’aquella màgia que vam compartir, es va produir quan un nen peruà, que feia molt poc que  havia vingut a viure en el carrer de casa i que, degut  aquest poc temps de convivència veïnal, encara no havíem establert lligams d’amistat, ni amb ell ni amb els seus pares, això  no vol dir que jo sí  recordava  la seva cara. Detall que em va permetre, en el moment que se’n va apropar per lliurar-me la carta, li dones tota mena d’informació d’on vivia. Amb tanta descripció de detalls de ben segur que se’n va anar cap a casa convençut de que els Reis vinguts d’Orient són màgics de veritat. I que arribat el moment de conèixer l’autèntica realitat, aquesta se li faria molt difícil d’assimilar.

    Amb el temps als tres Reis els hi ha els hi ha sortit un competidor, el Pare Noel. Davant aquesta incursió aliena, la mainada no desmereix a ningú: caga tió, Pare Noel , Reis i més en vinguessin. Tots deixen regals i a  quin més volgut, tot i que no ser si són del tot apreciats. Perquè també els regals que porten aquests mags són molt diferents dels que, els mateixos personatges, ens portaven als de la meva generació, ja no diguem als nostres pares. Entre ells i nosaltres encara prevalia, ja amb uns quants matisos, la idea que els regals havien de ser pràctics: uns calçotets, unes samarretes i com a regals, més atractius, una cartera per anar a l’escola. I quan van sortir els estoigs de colors, junt amb altres components, aquest eren considerats els regals pràctics i quasi repetitius cada any, que s’acompanyava d’algun extra, que per a nosaltres era el complement ideal.  L’únic que  et feia una mica de il·lusió tornar a l’escola, desprès de vacances, era per estrenar la cartera i l’estoig al qual em referia. 

     Per la resta tot formava part d’una normalitat, secundada per la majoria de les famílies. I el més trist, quan amb el transcórrer dels anys havies descobert aquest secret tan ben guardat, aconseguint convertir-se en el primer desengany de la vida. Amb tot, però, els regals van començar a ser més apreciats o generosos. Com podia ser una enciclopèdia de cultura general. I, el que són les coses, avui ningú les vol ni regalades, també el Internet les ha deixar obsoletes. 

    De moment els tres Reis d’Orient tornen a visitar-nos, una estrella resplendeix entre dos palaus de Maricel, que els guiarà fins l’últim racó del poble. Toca anar a dormir aviat i que aquesta renovada il·lusió us faci molt feliços.  

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de gener del 2024)

BARRAQUES DE PEDRA SECA

    

    L’instint d’aixoplugar-se ja va associat amb el fet de néixer, perquè la majoria dels mortals venim al món sota un sostre. Sí  que també és veritat que dissortadament no sempre és així, per tant ens podem considerar afortunats els qui hem tingut aquest privilegi. I per sempre més el cerquem, al mateix temps que considerem que poder viure a aixopluc és primordial.

     Potser influenciats per aquest instint, de ben jovenets, quan hem sortit de casa per endinsar-nos en jocs diversos, als minyons ens ha fascinat la idea de construir-nos, a recer d’un arbre de formes estrambòtiques, o en un lloc inhòspit de la natura, el que mal anomenàvem: “una cabanya”. On l’enginy feia possible que d’entre la simplicitat de tot plegat en sorgís un reduït espai cobert. Sense adonar-nos, era un exemple de l’instint de cercar un sostre al qual em referia. La “cabanya” era el nostre lloc secret, del qual ens sentíem propietaris, ( un altre dels sentits que mouen a la humanitat, el de la propietat)  on hi dipositàvem la nostra imaginació, de ben segur influenciats per les tendes que apareixien en les pel·lícules d’indis i “cowboys”.

     Per a nosaltres aquelles tan primitives construccions, ni així se les podria anomenar, tenien un especial valor i que també, sense adonar-nos,   desenvolupàvem un altre neguit, el de pensar com engrandir els dominis i fins i tot la voluntat de moure’ns per buscar un altre enclavament que estigués més ben situat. Vet aquí que ja de grans, ens han acompanyat aquestes mateixes aspiracions. I tant va arrelar  en el nostre   pensament  aquell ideari, que quan sortíem al camp i coincidíem amb una barraca de pedra seca, no podíem per més que anomenar-la: una cabanya.

      I tot obeeix als mateixos principis, la gent de pagès s’han vist amb la necessitat de poder disposar d’un lloc on resguardar-se en cas de mal temps, ell i l’animal que l’ajudava. Ells mateixos amb la pedra, com a principal i únic material, han fet pròpia la teoria que manifesta: “Tota pedra fa paret”. Els pagesos han estat especialitzats en cercar la bona disposició de les pedres, ja sigui per a construir aquetes barraques, o per a fer i reconstruir marges, amb els quals limitar els seus dominis. 

     Aquests dies s’ha clausurat a can Falç de Mar l’exposició que s’anunciava amb la ja vella conclusió: “Tota pedra fa paret”. Una mostra itinerant, organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, aquí l’exposició ha comptat amb el recolzament del Grup d’Estudis Sitgetans.  per posar en valor el patrimoni cultural que representen aquestes singulars construccions de pedra seca. A tot Catalunya n’hi ha 29.000 d’inventariades. D’elles 1.133 es troben a la comarca del Garraf. 

    En la tasca de col·laborar per inventariar tot aquest patrimoni,  hi participa un grup sitgetà que responen a la identificació del Drac Verd, també vinculat al GES, del qual en són membres: en Josep Pasqual ( que ens va deixar l’any passat), Ramon Artigas,   Joan Trias, Andreu Camps i en Robert Rovira.  En el llenguatge habitual, a tot el que sobrepassa l’afició, se’n diu passió. Aquesta els mou per a que cada festa sortir a la recerca d’una d’aquestes barraques i la troballa agafa caire de descobriment, quan n’apareix una amagada entre la vegetació. 

   En Josep Pasqual, mentre els seus companys mesuraven les dimensions, ell feia un croquis on hi apuntava, a més de les mides, la característiques més rellevants. Pocs dies abans de la seva mort havia deixat enllestit el  que feia el número 7.419. 

     Una admirable tasca que en el seu dia van deixar constància en la publicació d’un llibre, i que per donar visibilitat a l’existència d’aquestes barraques, dues de les quals han estat traslladades des dels seus antics enclavaments per a col·locar-les en dos indrets molt apropats al nostre àmbit: a la rotonda de can Pei, procedent del Fondo de Montseva  i  a l’encreuament dels nous carrers  que s’han obert a frec de l’ermita de Santa Bàrbara i que es trobava en els camps de l’altre costat de l’ermita del Vinyet.

    La seva presència, l’elegància que transmet la senzillesa de la seva pedra,  contrasta amb les noves edificacions que les envolten, amb  parets d’això que anomenen “pladur”. Construïdes damunt les terres on hi havia hagut més d’una d’aquestes barraques, i ja no diguem dels paranys. Unes noves barraques, perquè encara hi ha qui diu: “vaig cap a la barraca”, quan es refereix anar a casa, que de compra costen una milionada i que al pas dels anys potser no faran el goig que seguiran fent moltes de les barraques de pedra que  es mantindran  de peu i sense haver de restaurar les seves façanes. 

                                                             J.Y.M.

( article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 d'octubre del 2021)