ELS SUPLENTS DELS MESTRES DE LES CARAMELLES

    L’estrofa d’una de les Caramelles del Retiro diu així: “Ja arriba la Pasqua...”. El mestre Pallarès  que no estava per mitges tintes i de l’exigència en feia una sentència, durant els assaigs, no es reprimia de fer aquesta observació : “els dallonses arribarà la Pasqua si això no millora...”.  Atenent que en les tres colles es disposava d’un personal que aglutinava totes les singularitats que podem  trobar en l’ampli aspecte de la convivència. Era allà on més destacaven les extravagàncies d’un personal que, algun d’ells, de per si ja eren peculiars de mena.

    El meu oncle i el pare van participar, durant molts anys, en la part musical de les Caramelles del Retiro i van patir, com els cantaires, les exigències del mestre, el qual, faltant un parell de cases per acabar, encara es dirigia als músics fent l’observació; de que no sabia el que era, però que no ho escoltava com ell ho havia escrit. Per la confiança que li tenien li deixaven anar: “Està carregat de punyetes, mestre”. 

    Un servidor va col·laborar durant uns trenta cinc anys, també en la part musical de la  colla que llavors s’anomenava: Caramelles de l’Eschola Cantorum del Patronat, que dirigia el mestre Jordi Pañella. Que estava composta per uns sitgetans que se la sentien pel cant. Formats pel mestre Manuel Torrens, que era el mestre de capella i que els preparava i feia cantar en les misses i actes litúrgics,  on es requerien els cants pertinents.

    La resta, el que se’n diu, un pas de comèdia. Les risses que hi vaig dedicar, en aquells anys i en aquella colla, han estat les millors de la meva vida. Hi contribuïa la singularitat i les extravagàncies d’aquell personal. Personal irrepetible, fins el punt que, avui, no se de que dependrà, però sembla que no hi ha relleu generacional, pel que fa a aquelles peculiaritats. Gent normal, la gran majoria d’ells, però alguns passejaven uns senyals eloqüents  d’estar, a Girona en dirien, tocats per la Tramuntana. Perquè durant els dos dies que duraven les cantades, mostraven tot el seu repertori i les improvisacions pertinents. 

      Desprès es va anar observant un altre detall. A la primera casa que s’anava, era a l’Ajuntament i tot seguit  a la rectoria. En Pallarès i en Torrens, a mesura que es van fer grans, dirigien les primeres cases  i desprès passaven la batuta als seus suplents. Per part d’en Pallarès aquest era en Quimet Ràfols i Sabaté. Qui també el suplia en algunes de les torres que es feien el dilluns al matí. Sobretot en aquelles on els estadants omplien de compliments al mestre. Ell, que aquesta situació no li agradava en absolut, es quedava a fora al carrer i feia entrar a en Quimet, que havia d’excusar l’absència del director titular de la millor manera que podia. Fins que después de passar en malsonancia d'altres directors ara les dirigeix en Jordi Martí

     El suplent del mestre Torrens era en Rafel Marcet i Almirall, que mostrava una gran sensibilitat per la música, les arts escèniques i per la sardana, entre altres. Per passar a mans d'en Pere Camps, que aquest any l'ha substituit en Lluís Marcet

   El mestre Pañella només faltava el dilluns al matí, que tenia feina a la sabateria. El substituïa en Jaume Solé i Milà, de can Pascaret. Això aportava un altra escena de l’esmentada  comèdia, entre ell i en José Pérez, a qui el tenia aclaparat amb una expressió gens celestial. A la més mínima el recriminava, aixecant els braços: “demonios Pérez...”. Sortosament en José no se li revelava. Per les seves característiques físiques, només el podia tractar des de la vesant musical, que es desenvolupava darrera la finestra dels baixos da can Jaume. Però no s’avenia, per exemple, a disputar un partit de futbol en plena perfumeria i amb la pera d’un polvoritzador de goma, com a pilota. Una altra excentricitat, com eren aquells partits que en Jaume disputava entre els amics que passaven per davant de l’establiment. Desprès d’uns anys, amb la trista pèrdua d’en Jaume. En Jordi Pañella va anar involucrant, en la direcció, al jove Joan Pinós i Sariol.

    Per acabar, entre els cantaires de les tres colles, en Josep Roca era l’únic que tenia una deferència amb els músics, al tractar-nos de senyors professors. I a títol personal, de senyor doctor. Ell que era un especialista de la modèstia, que ho demostrava cada vegada que el mestre li encarregava de fer el solo i l’home solejava com si tal cosa. Un cop acabava, era aplaudit per la resta de companys. Detall que corresponia amb aquesta màxima: “ Qui fa el que pot no està obligat a més”.  Alliçonadora conclusió.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de mărci del 2024)

LES TRADICIONS I ELS SEUS PERSONATGES

     Arriba la Pasqua, flairosa i ufana ... Així canta una de les  Caramelles. Una tradició que perdura, gràcies a l’entusiasme que hi dediquen: els mestres, poetesses, poetes, cantaires i músics. Quan una vegada més, s’han errat amb els pronòstics. Aquells que vaticinaven que quan faltessin aquells mestres tan emblemàtics de casa nostra, els cants de les Caramelles es perdrien. Sortosament moltes d’aquestes prediccions no només no es compleixen, sinó que la tradició sembla que està més consolidada que mai.

      Jo mateix he tingut la sort de poder viure de prop l’ambient sensacional que es viu en el si de la colla. De ben jove el mestre Jordi Pañella, em va fer un paper fàcil de trompeta i vaig debutar a la llavors colla de Caramelles de l’Schola Cantorum del Patronat i que per abreviar-ho les coneixíem per les Caramelles del  Patronat. De l’anunciat oficial ja hi va haver qui hi en va fer una variació, deixant intacte l’Schola però canviant la Cantorum per la “Fartorum”. Un detall que deixava al descobert no només la ironia que empraven els seus components, sinó que també les bones disposicions “manducaires” que els acompanyaven.

    Un bon nombre dels seus components provenia d’aquesta Schola que cantava en tots els oficis religiosos. Els seus components treballaven i cuidaven les seves veus per tal de fer un bon paper. Aquesta meticulositat no només l’impregnaven en els cants litúrgics, sinó que també els posaven en practica quan es tractava de cantar Caramelles. En alguna altra ocasió ja he explicat que quan a la nit de dissabte arribaven al local del Patronat, feia la sensació com si anessin a  cantar al Liceu. Totes les precaucions,  per tenir cura de la veu, eren poques, com tampoc hi faltava la temuda por escènica.  Aquells eren uns moments sublims, els quals es podien repetir entre els components de les altres dues colles, on també hi havia cantants que havien format part del cor de la parròquia. S’ha de dir que eren uns anys que hi havia molta afició pel cant coral i que es posava en practica en tots aquests esdeveniments i en les representacions musicals que tot sovint s’organitzaven en les respectives Societats locals.

    I de tots els mestres que exigien més perfecció en  la interpretació del repertori caramellaire, era el mestre Gabriel Pallarès. Així, si un bon nombre de cantaires de la colla del Patronat es mostraven  exigents en si mateixos, a la del Retiro el seu mestre imposava la seva pròpia exigència, fins a l’extrem que a l’assaig final, en el moments previs de sortir al carrer, l’home no deixava passar res i en aquesta recerca de la perfecció es podien produir escenes rocambolesques. En Jordi Martí, l’actual director, també recrea la perfecció, però sense tantes exagerades exigències. 

    En la colla del Prado igualment hi cantaven components del cor de la parròquia.La raó principal cal buscar-la en què el Sr. Manuel Torrens era el mestre de capella de l’església. De tarannà més diplomàtic que en Pallarès, per descomptat a l’home igualment li agradava quedar bé i per tal fi comptava amb uns bons puntals. En Pere Camps, que n’és l’actual director, s’ha sabut envoltar de jovent i algun veterà, que saben assimilar l’ensenyament i indicacions del mestre. 

    Fins que mals vents van bufar pels interessos  del Patronat d’Acció Social i Catòlica. Tan desfavorables que la denominació Patronat i el simbolisme de l’acompanyament, va haver de desaparèixer com a identificació. A partir d’aleshores, la Colla de Caramelles, van adoptar la denominació  de:  Sitgetanes.  I que ha continuat dirigint el mestre Joan Pinós. Amb el qual, després d’uns anys, m’hi vaig jubilar tocant el fiscorn. Mentre que actualmente la colla del Retiro les dirigeix en Jordi Martí. I a les del Pardo aquest any s'ha produit canvi de director, deixa la batuta en Pere Camps I agate el relleu en Lluís Marcet.

   El destí ens ha manllevat personatges com en Reina, que formava part del trio de portadors del pal de la cistella de la colla del Patronat. Els altres dos eren: en Pérez i en Ciré, l’únic supervivent i “jefe” que va ser d’aquells irrepetibles portadors del pal. Que començaven estant en actiu els tres i a la que es descuidava el cap de colla, desprès de molts rifi rafes entre ells, se les veia i desitjava per mantenir el pal i la cistella en mans d’algú que no l’abandonés a la més mínima.

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 d'abril del 2023 )

     

SCHOLA CANTORUM

Antigament la gent tenien moltes aficions, una n’era el cant.  D’agrupar i polir les veus s’encarregava el mestre Manel Torrens i Girona. D’entre els qui anaven a estudiar solfa a casa seva, observava qui podia donar el do de pit. Aquells que disposaven de bona veu, els animava a integrar-se  en l’Eschola Cantorum.  En un temps en què es celebraven molts oficis religiosos, els quals es revestien de gran solemnitat i els cants, amb acompanyament d’instruments de corda, eren el complement perfecte.

   D’aquest conjunt de veus , a l’any 1941, en va derivar una colla de Caramelles. Feia dos anys que s’havia acabat la guerra i al tractar-se d’una formació de caire religiós, van obtenir el permís per sortir a cantar a  la Pasqua. Aquell any  i el següent les va dirigir el mestre Torrens, amb el nom  de: Caramelles de l’Eschola  Cantorum, al cap d’uns anys hi afegiren del Patronat. Els seus components  iniciaven així la singladura, ho feien acompanyats de cantaires del Prado i del Retiro que al no poder sortir les seves respectives colles, s’integraren en la nova. Després, alguns d s’hi quedaren, altres van tornar d’allà o venien.  D’això, aquesta Pasqua, fa 75 anys. Pel camí han perdut antigues identitats, fins  passar a denominar-se Caramelles Sitgetanes.

   He tingut el plaer d’haver-me relacionat amb les tres colles i amb els seus respectius mestres. Si més no amb la de l’Eschola Cantorum , del Patronat i Sitgetanes, he col·laborat  durant més de 25 anys. Coincidint amb unes veus privilegiades que posaven tot el seu art al servei de la causa. Persones com la família Marcet, el Sr. Lluís Marcet Castelló  i els seus fills, en Lluís i en Josep Marcet Roc   L’afició prevalia per damunt les dificultats, com les que mostrava l’Esteve Sucarrats que es valia d’una cama postissa i sobretot el dilluns, que era quan s’anava a cantar per les torres, l’home s’acompanyava del seu singular “carromato” i s’aposentava davant el volant, oferint una imatge molt peculiar:  vehicle original, abric llarg, caliquenyo i el cap cobert amb la barretina.   

   Entre els més veterans, el Sr. Josep Masip Mitjans qui amb la barretina semblava sortit de les pàgines  d’un conte. En Joan  Capdet ,  que tenien cura de la porteria de les Mercedàries . Els Trull, els del Vinyet i els del carrer de les Parellades.  En Magí Pañella... En Josep Capdet que vivia al carrer Sant Isidre, era dels que solejaven , raó per la qual els mateixos companys li van atorgar el qualificatiu “del  tenore “. Ja de  veterà  va compartir solejades amb en Josep Delgado, que gaudeix de bona veu  i amb gust per modelar veu i melodia.

   L’apartat dels solos ha estat l’obsessió dels cantaires , els mateixos que poc abans de sortir a la nit de dissabte, arribaven al teatre vell com si talment anessin a cantar al Liceu, amb el coll i la boca tapada amb  bufandes per resguardar-se  d’un mal aire i planyin-se  d’una inoportuna afonia, tot recomanant al mestre que no els hi demanés fer el solo.

    Eren les mateixes extravagàncies que feien gala els que portaven el pal de la cistella, també per sucar-hi pa. Un era el drapaire Pèrez.  Van ser autònoms fins que els va voler posar a to l’Antoni Ciré. Tots tenien cua de palla i  a la més mínima s’encenien i deixaven el pal tirat. Quan en Ciré en fou  responsable,  de seguit es va servir d’un operari, en Reina, el qual des de que començava la cantada fins a l’última casa havia de suportar les instruccions del qui semblava l’amo, cosa que feia assentant amb el cap, com donant a entendre, tu ves dient...

   Hi va haver uns anys en què el ressopó es feia a “can Gumersindo”, el restaurant  Bonaire. A aquelles hores de la matinada s’hi entrava amb bona gana, cantaires i músics feien un bon paper. Els més veterans es van guanyar la fama de disposar d’un bon “saque”. Davant l’evidència també hi va haver que va suggerir canviar l’enunciat d’Eschola Cantorum per la de Fartorum. Però el moment culminant era quan se li demanava a en Josep Roca que cantés la seva interpretació estel·lar: “ El morito “. L’home es feia pregar, però al final accedia i vet aquí  com la cançó despertava l’eufòria entre comensals i en Roca creixia, es veia el “Sultàn de Benicascales”, o com es digués el protagonista. A l’èxit seguien altres interpretacions i feina havia per  fer-lo callar.

    El mestre Jordi Pañella Virella en  la seva llarga trajectòria al capdavant, va fer gala d’una sensibilitat i un bon gust que també es feia palès en la composició de valsos, americanes i sardanes. A més de mostrar un humor fi i brillant que en el moment menys pensat et sorprenia  amb una sortida sublim. A la qual dedicava una rialla gens escandalosa, però molt seva.  Al mestre li van fer costat, en tot moment, els seus amics i cantaires: en Magí Mirabent, en Juli Delclós, en Gaudensi Mirabent, en Joan Martí, en Joan Escolar, en Domènech Martorell, en Pere Roig.... Com el recordat cap de colla que ho va ser durant uns anys, en Josep Matas Martín, acompanyat d’en Joan Olivé Fornas  i d’en Jordi de l’Eco que ens va deixar fa relativament  poc. Volent assegurar la continuïtat, el mestre va anar introduint a en Joan Pinós, actual director.

   I apunto dos  músics en representació de tots, en Jaume Soler i Milà, de can Pascaret i en José Pèrez. Dos amics que discrepaven sovint , en Jaume alt i en José baix, degut a una malformació, el primer recriminava al segon i ho feia, aixecant i abraonant els braços , exclamant: “demonios Pèrez...” i l’home se’l mirava, estirant el cap, amb cara de no entendre res.

   Mestres, cantaires, va ser la primera colla que va introduir veus femenines, poetes, poetesses i músics,  han estat els artífex de la tradició. La qual s’aplega sota les tres cistelles, curosament engalanades per tantes sitgetanes que s’han alternat, propiciant que en el seu balanceig  sobresurti  el protagonisme del  pomell  de clavells, junt amb amics i records.

                                                                   J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el dia  24 de març del 2016 )