Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris biblioteca santiago rusiñol de sitges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris biblioteca santiago rusiñol de sitges. Mostrar tots els missatges

12 de juny 2026

DE LA PARAULA AL SILENCI


  El Pregó del Clavell, com el de la Festa Major, és el pòrtic de dues festes molt estimades i amb molta participació de la nostra gent i d'altres que, tot i no ser d’aquí, s’hi han identificat i hi participen. Dels dos, el primer es celebra des de l’any 1962 i el segon des del 1985. Amb la particularitat que els pregoners acostumaven a ser personatges amb un cert carisma i potser una mica vinculats a la vila, tot i que aquest vincle no era necessàriament un requisit en el moment d’escollir-los (no em refereixo a les pregoneres perquè encara es va tardar una mica a incorporar-les).

   Sortosament, fa uns anys que pregoners i pregoneres estan cent per cent vinculats a la vila, són gent de casa, i aquesta característica fa que el que pregonen ho diguin de tot cor i no per complir amb un encàrrec més; perquè la gran majoria d’aquells pregoners demanaven una compensació econòmica per dur a terme el compromís adquirit. No vull dir amb això que els escollits no tinguessin una bona preparació, amb la qual igual et podien fer un pregó que es convertia en una lliçó magistral dels clavells i les flors, de la Festa Major, o de la Verema. Però eren pregons que igual servien per aquí que per a qualsevol altre lloc. No, no era el mateix, perquè, sitgetans i sitgetanes -torno a fer servir la definició que és més adient  amb el nostre bressol-, aquest sitgetanisme l’hem mamat.

   Però vet aquí que el pregoners del Pregó de Clavell d’aquest any han estat, ni més ni menys que una ribetana i un barceloní. Ah!, però l’Ester Font i en Dani Vallès són d’aquelles persones que he anomenat al principi, de les que s’han identificat, des del primer moment amb les coses de casa nostra i no només això, sinó que ho han retratat tot. Gràcies a ells de tot el que ha passat a Sitges n’han deixat constància gràfica. I la seva amabilitat i generositat ha estat extrema quan els hi hem demanat alguna fotografia amb la qual hi teníem vinculació. 

   El seu pregó ha estat molt participatiu: ha ofert imatges espectaculars del nostre Corpus i ha fet partícip l’equip que els ha ajudat durant la seva trajectòria. Això és molt bonic i diu molt de la seva transparència i generositat. Elles i ells, en el seu moment, hi van col·laborar; i ara que els responsables assoleixen tot el protagonisme, aquests el volen compartir amb tots els qui, en el seu dia, van formar l'equip. Així és com es fa camí i s’arriba lluny.

I han fet un pregó com si ho haguessin fet tota la vida, mentre ens sorprenen amb boniques  imatges. Tot i que es diu que una imatge val més que mil paraules, les que ens van dir ens van arribar al cor, i això no té preu.

   Aquests darrers anys el lloc escollit pel Pregó del Clavell és el Racó de la Calma i és un encert per part de la Comissió triar aquest espai. Perquè, a més dels encants que ofereix, al Cau Ferrat i Maricel es guarden dues obres molt emblemàtiques de la festa que ens ocupa. Al Cau hi podem veure la Nena de la Clavellina  de Santiago Rusiñol i a la pinacoteca local del Maricel l’obra La Processó de Corpus d’Arcadi Mas i Fondevila. 

 

   En aquest lloc s’hi aboquen les finestres de la casa d’Utrillo, avui la Biblioteca Santiago Rusiñol, que aquest celebra els 90 anys. De la paraula per explicar una de les nostres festes més florides, passem al silenci d’aquesta casa. Un silenci que ens costa de mantenir quan hi entrem, que ens recorda el que contemplaven totes les bibliotecàries que n’han tingut cura, i és que se’ns fa molt difícil parlar fluixet quan la visitem.

   Noranta anys de silenci. Però aquest silenci ha contribuït a fer que la concentració en la lectura hagi estat el millor aliat. Més encara quan Sitges és un poble més aviat lliurat al bullici, el qual sovint s’aplega en aquest entorn de l’Ajuntament. Més en concret, quan la festa comença i acaba aquí, la resta de dies la calma és la que impera. És llavors quan la Biblioteca esdevé un lloc de trobada, entre lectura, presentacions literàries i per on han passat personatges com Josep Pla, que va dissertar a la sala gran; la de les taules i els sillonets  que tant han caracteritzat la personalitat d’aquest espai de silencis, però també de paraules alliçonadores.


                                              J.Y.M.

    

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de juny del 2026)

25 de febrer 2025

QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA

    Sempre s’ha dit, a veure qui li posa el cascavell al gat, donant per fet a que la gran majoria de  gats són feréstecs i no se’ls pot manipular així com així. El que passa es que acostumen a ser difícils de domesticar. Allò que diguem, que no es casen amb ningú. Sembla ser, però, que cada vegada més, el gat, com animal de companyia, es va adaptant al confort de la llar i no en refusen, a no ser que els tractin malament. De ben segur que s’han adonat que estan millor a sota aixopluc que al carrer. 

   Els que viuen  a la intempèrie sort tenen de les seves protectores, persones que a determinades hores els hi porten menjar i la colònia de gats  ja les espera. Fins aquí ho tenen assumit, perquè els hi va la seva subsistència, però d’això a deixar-se pentinar hi va un abisme, doncs no es deixen ni tocar,  no els importa anar despentinats. Que es fa més evident quan s’estarrufen i es mostren amenaçadors, mentre del seu interior deixen escapar un esbufec, tot preparant les ungles per si cal recórrer a l’esgarrapada com a defensa .

   El carrer de casa, el de Pau Benazet, allà al torrent, era un carrer de gats. I ho va ser fins que no hi van deixar aparcar els cotxes, mentre no va ser així una colònia de gats i gates, compartien l’espai, tot aprofitant l’escalforeta que propiciava el motor del cotxe quan s’hi aparcaven. A més també tenien la seva protectora, la Rosa Ballester, més coneguda per la “Millones”, la qual atenia als que tenia a casa seva, que compartien atencions amb un parell de gossos, dels quals només em recordo del nom d’un: “el castís”, per ser un nom que  es prestava a fomentar simpatia. Les atencions de la dona les compartia, també, amb els que vivien al carrer, que no eren quatre gats.

    Vist el que he vist, tenir una certa passió pels gats no és una exclusiva de les senyores. Jo que he conegut al mestre Gabriel Pallarès, vaig poder comprovar que a ell que, no l`havia vist, ja no només córrer, sinó tampoc apressar el pas en cap moment, se li alterava aquesta parsimònia   quan la Sra. Dolors Carbonell la seva esposa, l’avisava que un dels dos gats havia fugit. Que li havia dit!,  engegava a córrer per anar l’encontre del fugitiu. Uns gats que en aquests dies de quaresma, mentre ell sopava, li feien companyia  a damunt la taula i li motivaven  la inspiració per compondre els compassos justos i necessaris per anar, al cap de poc, a fer el corresponent assaig de les Caramelles al Retiro.

     Un altre amic que ara se’ns mostra apassionat del gats, és l’artista sitgetà  Pepe Nebleza. Em va donar prova d’aquesta preferència quan, junt amb altres artistes, tot homes, van fundar el col·lectiu  que van anomenar “Els quatre gats “, i no va tardar gaire que l’anunciat es pogués especificar encara més: gats i gates, degut a la incorporació, al grup, de pintores. 

    A partir d’aquí, en Pepito que, a més de pintor, és un bon músic i acordionista excepcional, sembla ser que quan es va jubilar de la seva activitat professional i davant la suposada  falta de feina,  no es va dedicar a pentinar gats, sinó que ha compaginat la pintura en totes les temàtiques i també s’ha especialitat  a pintar gossos i gats, donant continuïtat a la denominació amb la qual són coneguts, per la veu popular, els artistes que es dediquen a la pintura artística i els anomenen, “pinta mones”. Més inspiradora i tendra és la fisonomia d’un gat que la d’aquests primats i menys perillosa de portar a terme. Total, que a l’amic li surten uns gats que només els hi falta miolar. Davant de tanta perfecció, tan sols cal saber si els models escollits són gats mesquers o gates maules.

    Una col·lecció de tots ells, aquests dies,  es poden admirar al pati de la Biblioteca Santiago Rusiñol. Curiosament en un barri on convivien gran quantitat de gats i gates  i que la Tomasa, que vivia a frec del Mercat Vell, era una de les principals protectores de l’espècie. I fins i tot, el que són les casualitats, a l’Ajuntament hi havia  treballat un servidor de l’ordre públic, a qui la mateixa veu popular mal l’anomenava, “el gato con botas”. 


                                                J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de marca del 2024 )

18 de març 2020

ANEM I VENIM DE TERRAMAR


   Quantes vegades ens haurem preguntar, què seria de Sitges sense el seu Passeig ? Potser ens hauríem d’haver inventat una rambla, que és l’espai que pot  arribar a tenir  una mica de cara i ulls.
  Ho hem d’agrair  a aquells  visionaris que, en el seu dia, van tenir les persones que van projectar i portar a terme  l’urbanització de Terramar, amb la posterior construcció de cases senyorials que van atorgar-li un prestigi. De tots aquests xalets, la Beli Artigas n’ha fet un treball que es d’admirar, en quant a catalogació que comporta referències de qui van ser els seus propietaris, com també els arquitectes responsables del projecte i de dirigir la construcció. Els té tots agrupats en el seu interessant blog i la seva consulta es veu recompensada  per les nombroses curiositats que hi trobem.
   De la mateixa manera que la família Artigas va participar col·laborant amb detalls com els bancs de ciment que es troben en el recorregut. Els recordo que en  els respatllers hi havia rajoles que anunciaven diferents marques de productes. Com també van sortir del seu taller aquests bordons  de ciment que limiten els laterals del passeig, on de tant en tant s’intercalen unes boles. I per on, quan érem canalla, ens agradava caminar, fent equilibris, pel seu damunt.
   Jo m’imagino la gent de Sitges caminar per aquest passeig acabat d’estrenar, com un somni que era a l’abast dels pocs habitants que llavors tenia el poble i que van tenir també el privilegi de veure construir aquestes senyorials torres. Els seus propietaris van ajudar a propiciar un toc de distinció, que sobresortia de la normalitat del dia a dia.  Tenint en compte que la gent de casa nostra sempre hem estat avesats al tracte amb la gent. Quan aquests senyors passaven temporades aquí, es va establir un contacte molt proper entre uns i altres. Se’ls anomenaven els senyors de la colònia i com a tals les botigues els tractaven amb tota cortesia; que si el senyor tals, que si senyora qual...La burgesia catalana va aportar a la vila una categoria que es corresponia en les cases senyorials que habitaven. I també uns ingressos en els establiments que freqüentaven que no eren els mateixos que deixaven una família normal.
   Això va durar uns anys, en els quals tampoc tot era or el que relluïa, perquè no tots els que es feien anomenar senyors tenien la mateixa classe, potser perquè és allò que s’ha dit sempre “de porc i de senyor se’n ha de venir de mena”. La veu popular, moltes vegades, en feia ressò quan es referien al Sr. Ribot, que tenia la seva casa a la carretera, al costat on havia estat el també conegut pel “Rancho Grande”, i avui s’aixequen uns horribles simulacres de gratacels. La gent sovint  feien aquesta pregunta:  “Qui mana a cal senyor Ribot, l’amo o el porc?” .
   Van ser els anys daurats del Passeig i per les famílies que habitaven aquestes torres. Poc a poc el nivell adquisitiu de la gent del poble, sortosament, va anar en augment i, amb ell, la disponibilitat de poder comprar més i millor, va anar consolidant-se i  començà a quedar desfasat que una botiga hagués de tenir un xicot amb la bicicleta a punt  per a quan truquessin de cal senyor fulano de tal, que demanava tres onces de pernil dolç i ja tens al xicot amb la bicicleta corrent per atendre l’encàrrec, perquè a més havia de ser servit al moment. Fins que va arribar un punt que qualsevol pelacanyes del poble comprava 150 grams del mateix pernil i se l’emportava ell mateix. Aquella desigualtat es va anar equiparant, al mateix temps que aquells senyors s’havien fet grans i a alguns se’ls hi havien aprimat les carteres. Però aquí també hi entra allò que diuen els castellans: “Genio y figura hasta la sepultura”.  Volien els mateixos tractes i mantenien les mateixes exigències de quan la bitllaven a cor que vols.  Que era quan ells pagaven al comptat, no tots, mentre molta gent del poble engrossien les llistes de fiats de les botigues a l’espera de fer bones.
     La repartidora no va arribar mai, però mentre als més senyors se’ls hi reduïa el nivell, a la classe obrera els hi bufaven vents favorables. Tampoc arribava a nivells d’igualtat però pel que fa a la cartera ja no es deixaven guanyar així com així. Pràcticament es  van acabar els repartidors  i ara una, ara l’altra, les torres, van anar canviant de propietari.
   Tot això ha passat en aquest període de cent anys. Una celebració que, de la mà de l’Alba Gràcia,  que és la comissària d’aquest centenari, s’han programat un seguit d’actes, els quals van ser presentats  a la Biblioteca Santiago Rusiñol, i on  també es va presentar  el cartell anunciador que és obra de la Natàlia Butí. Molt original i a la vegada molt representatiu. Amb els colors de les flors i amb  el puput que nia per aquell entorn.
    Uns jardins que van estar dissenyats  sota la influència del noucentisme i que van ser un altre al·licient afegit a tot el que es va projectar en aquells anys. Dissortadament  van estar molts anys tancats, mig abandonats,  i es van poder recuperar  i obrir al públic, destacant les bases, on l’amic Jesús Coines Suñé ha dedicat un estudi de les especies que hi viuen, i un treball de regeneració de la flora i fauna de les esmentades bases  Ell que a més és un apassionat i estudiós dels ocells.
   Anirem i tornarem de Terramar com tantes vegades ho hem fet, si més no el nostre passeig tindrà l’al·licient afegit que ho fem per un Passeig i un entorn centenari. Que desprès de tants anys transcorreguts, no ha perdut el seu encant ni nosaltres les ganes de transitar-hi com tantes vegades també ho havien fet els nostres avantpassats, els residents, i la gent que ens visiten.
                                                                                            J. Y. M.
   


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez