Quan l’altre dia al Retiro es va projectar la que va ser l’última pel·lícula, que es passava en aquella pantalla i en aquell entorn, en Franchu, el president de l’entitat, informava que després de la reforma les butaques, on estàvem asseguts, serien diferents i que quan calgués, aquestes es podrien retirar en un espai de temps molt curt, quedant la pista lliure pel que convingués. Mentre informava d’aquestes millores, em venia a la memòria que aquesta moguda, realitzada en temps rècord, ja ho feien la gent del Retiro les tardes dels diumenges, quan desprès de la sessió de cinema, els mateixos espectadors s’afanyaven a retirar aquelles butaques de fusta, deixant lliure la pista pel ball de tarda. Els qui ho tenien més bé eren els qui disposaven de llotja, ja que no els hi calia remenar cap butaca, tenien el lloc assegurat.
Durant tot l’hivern, totes les tardes dels festius, es produïa el retrobament de la gent del Retiro, ja fos a les butaques de la pista o a les llotges. Curiosament els ocupants d’aquestes no acostumaven a ballar en el transcurs dels balls de tarda i sí que ho acostumaven a fer durant els balls de nit. I sobretot en el transcurs el ball de la nit del dilluns de Carnaval, quan alguns d’aquests retiristes de les llotges, es lliuraven a una confrontació de paperetes. Acostumaven a pujar a les superiors i abocaven tot un sac de confeti a qui li dedicaven tal simpàtic detall. La major part de les vegades l’empaperat s’hi tornava i això era un no parar.
A banda d’aquests detalls que sobresortien de la normalitat, la resta dels balls aquesta era absoluta i fins i tot s’havia establert un protocol. Fins que no sortien a ballar en Jaume Fontfria, en Mec, i l’Avel·lina Bustíns, la seva muller, ningú no es movia del seient. La seva presència a la pista era saludada amb aplaudiments i de seguida quedava plena de parelles.
En una d’aquestes llotges, entrant a mà dreta, sobre la mitat, l’ocupaven l’Artur Llansó i la Marina Selva, la seva muller. L’Artur en determinats moments, havia fet d’empresari de la sala cinema i, sobretot dels jardins d’estiu, on en aquella època es celebraven balls cada dia, amb espectacle de flamenc, des de juny fins a setembre, i només un dia a la setmana es descansava i en el seu lloc es feia lluita lliure.
El matrimoni tenia dos fills, en Josep i en Sadurní Llansó. I mentre el primer es dedicava a fer de forner, continuant amb el negoci de la família, que tenien el forn al carrer Bonaire i desprès van passar a formar part, com a socis accionistes, de la Panificadora, en Ni -com així el coneixíem- ajudava a fer les tasques que no es veuen, si més no són necessàries pel bon desenvolupament. De vegades, però, tenia més feina a plegar-ne que fer-ne caure, com quan remenava els comandaments de la llum i deixava tot el jardí a les fosques, i aquí us deixo el gec.
L’home li va passar que amb els anys va millorar i jo sempre li feia aquesta observació i ho raonava dient-me que abans tenia molts problemes. Dic això perquè, de tenir un tracte una mica tibat, va passar a ser la persona més afable que ens podem imaginar. Ell i el seu cosí, l’Artur López Llansó, eren fumadors de cigars Havans i amb el seu fum rebien als hostes de l’hotel que regentaven, el Blaumar, al carrer Bonaire, junt amb el pare d’en Ni i en Josep.
Últimament l’home, acèrrim Periquito, no va donar mai la causa perduda i quan l’Espanyol jugava a Primera Divisió, es donava el cas que, al començament de temporada, podia anar entre els quatre primers classificats i ell se’n vanagloriava, quan algú li preguntava pel seu equip, li contestava que millor no podia anar, doncs estava per jugar la Xampions. Si més no, li durava poc aquesta eufòria, la realitat el feia tocar de peus a terra.
En Ni s’havia buscat uns acompanyants que els feien aixecar del llit molt aviat, dos gossets que li reclamaven que els treies a passejar i el cuidador no ho dubtava. Els qui no tenim gos però ens mou la dèria d’anar a caminar, coincidíem amb ell quan la llum de l’alba encara feia el ronsa per empènyer la foscor. Tot i estar en penombres a l’amic no el despistaven, no s’oblidava de passar llista i així ens ho recordava si fallàvem un dia. Tanmateix un dia va fallar ell i encara l’estem esperant.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de febre del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada