És un mèrit que la Societat Recreativa el Retiro porti un recorregut de 153 anys, tot i haver sobreviscut a tres incendis. El primer el va deixar tot calcinat, precisament desprès de la celebració del ball de l’Extermini, en la nit que separava el dia 8 del 9 de març de l’any 1916. El segon es va produir el 2 de novembre del 1930, va començar en la cabina de projecció i malgrat que no es va propagar hi va morir, per inhalació de fum, en Joan Arnan, que era l’ajudant d’en Francesc Vendrell. I el 22 de gener van tornar a saltar totes les alarmes, però quan el foc començava a fer-se visible, va ser apagat de manera ràpida.
Penúries, però també èxits i sobretot acèrrimes rivalitats entre Retiro i el Prado. Estic convençut que aquestes rivalitats, van arribar a ser el que motivava a organitzar coses, sobretot balls i espectacles. I d’aquesta manera si una contractava una orquestra de renom, l’altra feia l’impossible per superar-ho.
Desprès d’aquell incendi devastador, en Miquel Utrillo i Morlius va projectar i dirigir les obres del nou saló-teatre. Aquestes es van realitzar en un temps rècord, perquè per les festes de Nadal d’aquell mateix any ja es va tornar a fer ball. El resultat és com mostra la fotografia.
Vaig començar a freqüentar el Retiro quan era un vailet que, junt amb la mare, anàvem a acompanyar al pare que, amb l’oncle i la resta de músics, amenitzaven aquells singulars balls de tarda dels dies de festa. Per aquell temps les voltes, que havia projectat l’Utrillo, ja s’havien tapat, m’imagino amb la finalitat de aportar-hi un toc de modernitat, mentre es mantenia el disseny de les llotges. Les quals també es van modificar les entrades per accedir-hi, fent que la seva interioritat fos tancada amb uns cortinatges de vellut de color verd fosc. Mentre que el tancament que feia de barana, la part superior era acabada amb rajoles de ceràmica brillants i també de color verd i el frontal era tancat amb material artificial que em recorda el mateix tancament que hi ha a la barana de l’escala per on s’accedeix al Palau de Maricel de Mar, com si es tractés d’unes teules intercalades que feien que aquest tancament sembles més lleuger a l’estar parcialment obert. Si més no es va acabar posant uns plafons, folrats per la mateixa tapisseria de les cortines, segurament amb la voluntat de tapar les intimitats de les senyores, en una època en què aquestes vestien amb faldilles.
Però la història del Retiro també ha anat lligada al cinema, cal recordar que la Societat és més antiga que aquest sensacional invent, perquè si el Retiro va ser fundat el 1870, el cinema va ser inventat el 1895. La primera pel·lícula que es va projectar en aquella sala va ser el mes de març del 1908, amb la particularitat que el cinema era mut. Tot i que s’hi va incorporar instruments de corda i piano, que no el feien tan monòton.
Quan ara fa 53 anys que aquell saló teatre va ser totalment reformat, és a punt d’entrar en un procés d’obres amb el qual la junta actual, presidida per en Francesc Núñez, volen tornar a posar al descobert el projecte de l’Utrillo, que resta tapat darrera la decoració actual.
Abans, la mateixa junta, ha volgut que es fes l’última sessió cinematogràfica, acompanyats de la gent de la vila. Tot i agraint a les persones que fan possible que el cinema es projecti en les sales de les dues Societats. Amb un reconeixement als empresaris que s’han alternat, especialment al CineClub Sitges i a en Josep Pi.
Les últimes paraules que van tancar, momentàniament, aquestes sessions, van ser les pronunciades per en Vicenç Morando, en Francesc Borderia Soler i el president de l’entitat. Per a tot seguit donar pas a aquella gran pel·lícula que va posar la por al cos a tots els espectadors que la van veure, “Tiburón”.
Restem a l’espera que el Retiro d’avui doni pas al Retiro d’ahir.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de febre del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada