COMPRAR PER UNITATS

 

     

     M’he trobat a l’amic Antoni Planas Mateu que venia del Mercat, on hi havia anat pel simple fet de  comprar una arengada, per a satisfer el seu desig de poder menjar-la sense cap més secret que cuita i posada damunt d’una llesca de pa sucat amb tomata i amanida amb oli. En Toni sovint mostra les seves preferències per la cuina d’abans, amb unes menjades que llavors eren senzilles i que ara, pel que fa el preu de cost de la matèria prima, es pot considera quasi un privilegi i que no sempre hi ha el que es busca. Com tampoc determinats condiments es poden coure en els pisos actuals. És el cas de l’arengada, que deixa una olor forta que s’impregna per tot l’habitatge, d’aquí que moltes mestresses de casa no estiguin disposades a que determinats olors es colin fora de la cuina. 

   L’amic, referint-se a la solitud d’una arengada, que portava a dintre una bosseta de plàstic, abans les embolicaven en un paper d’estrassa, em comentava que  la gent compraven el just, fins i tot el tabac el mesuraven. Perquè potser l’economia no els permetia comprar un paquet de cigarrets,  els compraven per unitats: un, dos, tres... Com que a l’estanc no es prestaven a despatxar aquestes menudeses, recorrien a les bodegues, com a can Sofia al carrer Jesús, on tenien dues opcions per triar, cigarret de tabac negre o ros. Ells també despatxaven vi i licor al detall, la clientela sovint s’hi apropava amb una ampolla i, per exemple, demanava un petricó de conyac, que equivalia a un quart de litre, perquè tampoc, llevat excepcions la gent no bevia licor cada dia. Però sí qui havien que de bon matí, en dejú, ingerien una “barrecha”. Altres esperaven el diumenge i desprès del cafè es prenien una copeta i es fumaven un cigarret. Com que era un fet puntual, un petricó de conyac els hi durava un temps. Per tant, tots aquests establiments que venien al detall disposaven de les corresponents mesures i mostraven un bon pols en el moment d’abocar el contingut a la botella. La Malvasia i el moscatell, també el despatxaven a la voluntat de la clientela, que no acostumaven fer-ne gran provisions . Unes mesures, aquestes, que també les feien servir les lleteries, quan es tractava de mesurar el contingut de la llet que abocaven en aquelles lleteres de zenc. 

    I unes altres mesures, de diferent forma, es feien servir les botigues de queviures, sobretot quan el producte l’havien d’extreure d’un sac. Aquesta mena de mesura, segons fins on  l’omplien, els servia de guia per apropar-se al pes, que desprès els hi marcaria la balança. 

    Quasi davant de can Sofia i havia l’entranyable botiga de can Rabassó, que flairava a una barreja de bones olors,  sorgides dels productes naturals que despatxaven. Allà hi anaven a comprar una unça de xufes i, ja que hi érem, un branquilló de regalèssia. La rossegaven els joves i els qui no ho eren tant, aquests  la major part de les vegades se la posaven a la boca per veure si es treien el vici de fumar.  

    La gent de pagès, que baixaven a vendre a la plaça, o per les cases particulars, feien servir les romanes de dos plats, en un hi posaven el que venien i en l’altre les peses que determinaven el pes. També existia una d’un plat sol, amb un braç que contenia us pes que es desplaçava, fins aconseguir el pes desitjat. 

     Per aquell temps passaven per les cases els drapaires, recordo als germans Mir i al Manolo Pérez, la gent guardaven els cartrons, el paper, ferralla, botelles de vidre... Quan es tractava de pesar el material, que pagaven segons el pes, feien servir la balança de molla, que més simple no ho podia ser. I com que pesava una mica el que enganxaven al ganxo, el cop d’ull al mesurador  que indicava el pes havia de ser ràpid. En tenien molta facilitat i bona força als braços.

    I tot això ha vingut arran de la solitud d’una arengada. Recordo que les mal anomenaven un civil, però tampoc s’ajustava ben bé a la realitat, perquè els civils acostumen anar de dos en dos. Si més no les arengades ja són prou salades com per menjar-ne dues, sota el risc que la pressió es dispari. Aquesta és una altra.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de novembre del 2024)

EL PORRÓ

        Sempre desperta passions, degustar amb deliri el vi, ja fos de les botes dels cellers, de les bodegues i actualment dels locals destinats a la degustació. Mentre si abans es pot dir que era un costum dels homes, perquè estava una mica mal vist que les dones anessin, el que se’n deia,  a fer un gotet de vi. Actualment no hi ha distincions, entre home i dona, per trobar-se i fer un vinet, fins el punt que s’ha convertit en una mena d’acte social, una àgora de la conversa i del maridatge summament participatiu.

    Durant força temps, en les interioritats de les cases, el vi s’acostumava a servir amb porró. I s’acompanyava de l’art de beure, perquè cada bevedor tenia els seus costums. Començant per la preferència pel que fa al forat per on raja. Els havia que preferien que el rajolí fos finet i altres que rages força...

   Beure en porró era tota una correlació de factors, perquè un cop aconseguit el rajolí desitjat, entraven en joc les arts del bevedor, doncs els havia que els hi agradava aixecar-lo ben alt i fins i tot dominaven tant la caiguda, que deixaven que mig rajolí mullés la part superior del llavi abans d’anar a parar a la boca. Altres mentre bevien xerricaven, tot torçant els  llavis, i el sorollet que feien anava compassat amb la caiguda del rajolí. El que costa és dominar l’última gota que cau, quan volem aterrar el porró, s’ha d’anar molt en compte que aquesta no caigui a damunt de la pitrera. Curiosament com les senyores no eren gaire de vi els qui l’enlairaven més eren els homes de la casa, els quals sempre tenien algú que restava amatent a l’enlairament i si aquest es prolongava massa,  si hi havia confiança, sempre s’escoltava un prou! Amb la intenció de regular el temps o perquè qui ho deia estava impacient per agafar el relleu.  

     Quan s’acabava de menjar i el porró quedava immobilitzat, opcionalment es tapava el broc del rajolí amb una paperina estreta de paper per a que les mosques no l’assetgessin. També es tenia molt en compte quan s’aterrava aquest a damunt la taula, perquè el broc del rajolí no apuntés a  cap comensal. Sembla estrany que, del contrari, aquest detall molestava a qui es sentia assenyalat pel broc.

     Els darrers proveïdors de porrons, cantis, cassoles de fang... van ser la família Juncosa que tenien la botiga al carrer Major, entre la de queviures dels Curtiada i la casa de l’Isidoro Cartró. 

    El porró el podien tenir disponible en molts llocs, però on no hi va faltar mai va ser en les cases de pagès i en la dels pescadors. Aquest últims fins i tot se l’emportaven a la barca. Per uns i altres el porró damunt la taula servia, quan arribava una visita, per convidar-la a fer un traguet. Convidada que poques vegades era refusada i no només això, sinó que el convidat s’hi recreava. 

    En aquest fotografia veiem com soleja l’amic Antoni Planas i Mateu, amb una posició elegant i un estil que imita als clàssics. Amb un entorn mariner, el qual tan li agrada freqüentar, sent una aficionat a les barques de vela llatina. On moltes vegades he estat convidat a acompanyar-lo a fer un tomb per la costa. Sortint del port ajudats pel motor i quan ens trobem a fora, en Toni, si bufa el vent, desplega la vela. Quina sensació més bonica deixar que el vent empenyi la barca,  sense el soroll  del motor, només amb el remor de les ones del mar que s’esclafen  contra el seu costellam  i el xiulet somort de l’aire que juga a inflar la vela.

   Un vegada al port, un bon trago del porró s’agraeix. Trobo a faltar, però, el ranxo que els pescadors preparaven a damunt de l’embarcació. En Toni prefereix menjar-se’l assegut a la taula de casa seva. Condimentat per la seva esposa, la Teresa Wilkens, seguint les receptes dels pescadors  d’antany. Que ella, que és holandesa, tan bé sap condimentar. I que un cop desvetllat el  secret de cada menjada, sembla ser que la gràcia  rau en la “picadeta” del suquet. Però sobretot és important tenir bona gana; i si aquesta es sobrepassa, s’escau  referir-se a allò que diem: et menjaries Sant Telm i la barca.   

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de marca del 2024)