Avui coincideixen moltes coses, entre elles: primer article de l’any i d’entre aquests el que fa el número 1.900, també aquesta nit serà la nit de Reis. Detalls importants, pel que fa a títol personal i pel que representa una nit com aquesta.
Em fa molta il·lusió que una xifra tan propera als 2.000 articles pugi al marcador tal dia com avui, perquè en aquestes hores prèvies a la festivitat de demà, la il·lusió és la protagonista que acomboia molts desitjos que esperen fer-se realitat. I tractant-se de la il·lusió, a la qual em refereixo, a un servidor li va fer molta quan en aquell dia de Santa Cecília ( 22 de novembre) de l’any 1970 vaig treure per primera vegada el cap en aquestes pàgines, d’això ha acabat de fer 53 anys. ( i entre aquests exactament 37anys que hi escric ininterrompudament cada setmana). Bonica coincidència, quan avui, a la il·lusió que campa durant totes aquestes hores, hi afegeixo la que m’ha acompanya setmana darrera setmana.
I d’entre tantes, una nit de Reis. Quan atenent la crida d’en Ramon Artigas, en Crespo, en Josep Roig..., que formaven part del seguici reial: en Roland Sierra , en Joan Manel Duran i jo mateix, vam seguir la llum de l’estrella que ens va guiar per tots els carrers del poble en aquella, per a nosaltres, inoblidable cavalcada. Ens acompanyava com a patge reial, l’amic Jaume Ferret (net d’en Tolo del gas).
Un dels records d’aquella màgia que vam compartir, es va produir quan un nen peruà, que feia molt poc que havia vingut a viure en el carrer de casa i que, degut aquest poc temps de convivència veïnal, encara no havíem establert lligams d’amistat, ni amb ell ni amb els seus pares, això no vol dir que jo sí recordava la seva cara. Detall que em va permetre, en el moment que se’n va apropar per lliurar-me la carta, li dones tota mena d’informació d’on vivia. Amb tanta descripció de detalls de ben segur que se’n va anar cap a casa convençut de que els Reis vinguts d’Orient són màgics de veritat. I que arribat el moment de conèixer l’autèntica realitat, aquesta se li faria molt difícil d’assimilar.
Amb el temps als tres Reis els hi ha els hi ha sortit un competidor, el Pare Noel. Davant aquesta incursió aliena, la mainada no desmereix a ningú: caga tió, Pare Noel , Reis i més en vinguessin. Tots deixen regals i a quin més volgut, tot i que no ser si són del tot apreciats. Perquè també els regals que porten aquests mags són molt diferents dels que, els mateixos personatges, ens portaven als de la meva generació, ja no diguem als nostres pares. Entre ells i nosaltres encara prevalia, ja amb uns quants matisos, la idea que els regals havien de ser pràctics: uns calçotets, unes samarretes i com a regals, més atractius, una cartera per anar a l’escola. I quan van sortir els estoigs de colors, junt amb altres components, aquest eren considerats els regals pràctics i quasi repetitius cada any, que s’acompanyava d’algun extra, que per a nosaltres era el complement ideal. L’únic que et feia una mica de il·lusió tornar a l’escola, desprès de vacances, era per estrenar la cartera i l’estoig al qual em referia.
Per la resta tot formava part d’una normalitat, secundada per la majoria de les famílies. I el més trist, quan amb el transcórrer dels anys havies descobert aquest secret tan ben guardat, aconseguint convertir-se en el primer desengany de la vida. Amb tot, però, els regals van començar a ser més apreciats o generosos. Com podia ser una enciclopèdia de cultura general. I, el que són les coses, avui ningú les vol ni regalades, també el Internet les ha deixar obsoletes.
De moment els tres Reis d’Orient tornen a visitar-nos, una estrella resplendeix entre dos palaus de Maricel, que els guiarà fins l’últim racó del poble. Toca anar a dormir aviat i que aquesta renovada il·lusió us faci molt feliços.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de gener del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada