COSTUMS PERDUTS

      La tia Mariona estava casada amb l’oncle José, que era germà de la meva àvia Consol, i feien de porters en una torre de Terramar. La dona ens visitava sovint i sempre venia acompanyada de moltes ganes de parlar, la qual cosa propiciava que la seva visita es prolongués en el temps. Jo llavors era un vailet i la tia era la persona que més s’adaptava a experimentar l’eficiència de posar en pràctica certs costums. Un d’ells el  de girar l’escombra al revés que, segons explicava la veu popular, servia per a que les visites, que no trobaven el moment de marxar, amb aquest simple moviment, n’hi havia prou per a que toquessin el dos. Quan era a casa i apareixia ella, deixava dir i quan intuïa que la cosa anava per llarg, ja em tens a capgirar l’escombra. El que ja no recordo si, amb aquest canvi de posició, aconseguia els resultats desitjats, però molt em temo que la Mariona estava de tornada de totes aquestes teories.

    I amb tot això arribava el dia dels Sants Innocents, que també coincidia amb la visita d’ella. I ja hauran endevinat les meves intencions. El seu abric era llarg i ample, per tant, ideal per penjar-hi la llufa, que prèviament havia retallat i de generosa de mesura. Així quan deia de marxar, mentre es posava l’abric, aprofitava per a penjar-li. Si més no quan els de casa van veure que se’n anava amb aquesta innocentada penjada, li van advertir que lluïa  la llufa,  com si ja la portés quan va arribar. D’aquesta manera em van desbaratar el meu pla, de ben segur perquè no van deixar que la gent es mofés d’ella. I vet aquí que a l’any següent i per la mateixa data, ella ens va tornar  a visitar. I es fa pales el mateix ritual de l’escombra, però no així el de penjar-li la llufa, perquè la dona va prendre totes les precaucions abans de posar-se l’abric i a més, un cop posat, va demanar als de casa si portava res penjat. Aquell dia m’acompanyava el meu cosí Joan i, amb un any, la cosa de la llufa s’havia modernitzat, perquè degut a que era exposat que no et descobrissin penjant-la, la mainada s’havia inventat una llufa voladora. S’agafava un paper de fumar es feia com una paperina al voltant d’una agulla de cap i, des d’una distància prudencial, es llançava i l’agulla es clavava damunt la peça d’abric i l’afecte era el mateix, tot i que aquesta llufa era molt més discreta que aquelles que es retallava. D’aquesta manera la parenta, que havia pres totes les precaucions i passats els controls de supervisió, no es va poder escapar  de lluir, al mig de l’esquena, aquella llufa voladora. 

    També el telèfon servia per adherir-se als costums de les innocentades. Jo mateix vaig telefonar a casa de la tia Lola, que era la germana del meu avi Joan, va atendre la trucada l’oncle Amadeu de cal Serio. Aguantant-me el riure, com vaig poder, li vaig deixar anar: “què ha escoltat el timbre del telèfon ?” Desprès de la seva resposta afirmativa, li vaig dir: “doncs apartis que ve una bicicleta”. Va donar la casualitat que es trobaven a la seva casa, el meu pare i el meu oncle, que  hi anaven sovint a visitar-los. Total,  que els diu l’oncle Amadeu  que acabava de trucar en Joan i que li havia dit que venia  en bicicleta, per a sorpresa del pare i l’oncle. Davant l’anunci es van esperar que jo hi fes cap. Fins que passat el temps, hi veien que no hi arribava, van decidir marxar. Per tant la innocentada no la va rebre l’oncle Amadeu, sinó els meus parents als quals no anava dirigida. 

   El costum de les innocentades i, sobretot, el de penjar la llufa, pràcticament es pot dir que ha desaparegut. Així com el de posar l’escombra cap per avall. De ben segur perquè no deu produir el mateix efecte si es capgira l’aspiradora i també per la dificultat que això representa.

   De la mateixa manera que les escombres fetes amb canya i palma no són fàcils de trobar. Aquí les feia en Quimet, un personatge que mostrava algunes deficiències, sobretot en el caminar, per la qual cosa es servia d’una cadira de rodes molt singular, amb dues rodes grosses a la part de darrera i una de no tan gran a davant i que s’articulava amb les mans fent girar dues “mani-beles” al mateix temps. Vivia en un casalot que hi havia a l’altre costat de la carretera, a davant del garatge Internacional.  Amb ell es va acabar la denominació d’origen de les escombres fetes a mà i a Sitges.  

                                             J.Y.M.

( Article publica a l'Eco de Sitges el 12 de gener del 2024)