ELS MÚSICS EN TEMPS DE QUARESMA

     

     

   Orquestra de Janio Marti que va amenitzar, els dilluns de Carnaval, el que es coneixia com el "panache" al Retiro 

    L’activitat musical de la vila, pel que fa a formacions orquestrals i de banda, durant molts anys va aconseguir un protagonisme molt destacat. Curiosament una de les èpoques en què més es donava notorietat era per Carnaval. On cal afegir a aquesta curiositat el fet que durant els anys on les festes de Carnestoltes estaven prohibides, en el Retiro i Prado es celebraven un balls amb molta implicació de públic i amenitzats per les millors orquestres del moment.

    Sent el dilluns de Carnaval el dia esperat pels socis, de les dues Societats, per participar del suggestiu programa que preparaven. Al Prado es celebrava un sopar i al Retiro el popular Lunch a l’Americana. Les orquestres protagonistes  s’alternaven amb les orquestres locals, la Mozart i els Iberos del Jazz. Aquest dilluns era el dia, musicalment parlant, més important per a les moltes parelles que hi acudien i que ballaven des del primer ball fins a l’últim. Sense deixar en l’oblit els balls del diumenge a la tarda, ball infantil, i el de la nit  i també el ball del dimarts al vespre. Com que en aquests anys esmentats, no hi havia rues, els balls eren el plat fort d’aquests dies.

    A partir del dimecres de cendra, amb la Quaresma, s’iniciava un període de set setmanes sense balls. Tinguem en compte que a casa nostra, tant en el Prado com en el Retiro, es portaven a terme tots els diumenges i dies de festa a la tarda, des de la tardor fina acabar la primavera, perquè durant l’estiu els balls tenien lloc cada dia a la nit, llevat el dia de descans que s’aprofitava per fer altres activitats,  des de juny fins a setembre. Vet aquí doncs que els músics locals, aquí s’ha de fer la puntualització, que tots ells treballaven en altres activitats, es passaven tots els dies de festa dedicats a la música i si tenim també present que els dissabtes es treballava tot el dia, el diumenge havien d’estar atents a la ballaruga de la tarda. Sotmesos a questa mena d’obligació, quan arribava la Quaresma, agraïen l’ajornament dels balls fins a la Pasqua, perquè això el permetia poder sortir a passejar amb la família, sense haver de dependre del rellotge ni haver de mudar-se. Mentre s’observava un altre detall, les formacions orquestrals aprofitaven aquesta aturada per si s’havien de fer canvis entre els seus components. Actualment, tot i que els balls no estan sotmesos  a aquella restricció, els músics esperen la quaresma per si han de fer canvis. 

     Però no totes les músiques emmudien en aquests dies, dintre la intimitat de les Societats, s’assajaven els cants de les Caramelles a càrrec dels mestres Manuel Torrens Girona, Gabriel Pallarès Roig i Jordi Pañella. I una altra curiositat, ja s’acostumava a parlar de Caramelles en el transcurs de les xatonades del dimecres de cendra, que es celebraven en el Retiro  i al Prado, al final d’aquestes  ja quasi en sortia escollida la junta i ja es perfilava una mica  quines peces es cantarien. 

     La música es retrobava el dimecres Sant durant la processó del homes i a la del divendres, amb la participació de les dones. Aquí hi intervenia la banda local, composta pels components de les dues orquestres i que dirigia el mestre Torrens. Banda que es segueix formant el divendres Sant per continuar acompanyant a la Mare de Déu dels Dolors.

    Quan hi va haver la represa del Carnaval, la mateixa banda local hi participava amb les rues de diumenge i dimarts, on s’hi va afegir alguna que altra xaranga vinguda de Navarra. Va passar que quan s’arribava a les respectives Societats ja era molt tard i es van suprimir els balls amb orquestra, optant com a molt per ball amb Dj. Fins a desaparèixer del tot aquells exitosos  balls del dilluns a la nit. Dels últims que es van celebrar, van estar amenitzats per l’orquestra de Janio Marti al Retiro i l’orquestra Maravella al Prado. Mentre segueix sent exitosa la posada en escena del Carrusel que organitza aquesta darrera Societat.

     El Carnaval actual ha guanyat en lluïment, tot i que ara sembla una mica qüestionat, mentre s’han perdut aquells balls que tan glamur  van tenir. I que quasi eren aliens a la presència espontània de disfresses que, a títol personal, transitaven pels carrers.

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de març del 2025)

LA QUARESMA, AQUÍ PAU I ALLÀ GLÒRIA

            En el transcurs de l’any hi ha dues nits que sobresurten de la resta. Aquestes són la nit del mateix dia de Reis  i la del dimecres de cendra, les dues no tenen res a veure amb les altres dues que les precedeixen i m’atreviria a dir que amb totes les altres de la resta de l’any. Perquè la nit de la vigília dels dia de Reis, té un encant irresistible, si més no quan arribem a la del mateix dia hi ha una diferencia abismal, a la qual s’ha d’afegir que amb ella s’acaben les festes i això, vulguis o no, produeix  el que anomenem una “depre” que sortosament només té l’abreviatura de tot el significat de la paraula, ja que aquest decaïment es supera amb un parell de dies d’activitat normal.

   Pel que fa la nit del dimecres de cendra, és curiós el canvi que es produeix de la nit del dimarts de Carnaval a aquesta. Sembla que no pugui ser. Tot i que a això ja m’he referit altres vegades, però és que la diferencia és tanta que, que voleu que us digui, m’agrada  observar aquest contrast, que el trobo molt singular en tots els aspectes. Així la nit del diumenge i el dimarts, en el carrer on visc cap dia de l’any hi circula tanta gent com en aquestes nits i, en canvi, en la del dimecres de cendra no hi passa ni una rata, com a molt un porc senglar, mentre que el silenci és absolut. 

    La Quaresma es fa notar, tot i que aquesta no és com abans. Quan fins arribar a la Pasqua no es celebraven els balls de tarda, dels quals en parlava en l’article de la setmana passada. Tampoc es menjava carn i derivats, fins que es va suavitzar i la prohibició va quedar relegada als divendres, de fet aquesta abstinència encara perdura, però potser es fa més la vista grossa , perquè menjar-ne, el que se’n diu pecat, deu ser dels que en deien venial. Doncs  la cosa anava menys estricte  pels qui podien pagar el que se’n deia la “bula “. A canvi d’una aportació econòmica en podien menjar, un tribut que se’l van inventar els humans i que perjudicava a la gran majoria de les persones que anaven primes de butxaca. 

    Tot i que es pot recórrer al peix,  les truites de tota mena,  al bacallà i per descomptat a les xatonades i per postra els bunyols de Quaresma. Home, ben mirat, per un dia, també es pot prescindir de la carn. Els substituts ben atractius i bons que són.

    Tornant al Carnaval, jo que soc poc “carnavalero”, no per això no puc deixar de reconèixer la feina que comporta posar al carrer aquest nombre important de persones ( unes 2.000 ) que ofereixen un espectacle que cada any es supera. Des de la regidoria de Festes, la Comissió del Carnaval, l’aportació de les respectives Societats i altres col·lectius, comporta una feinada ingent. Que només ells saben la seva magnitud. 

   I no solament es tracta de l’aspecte organitzatiu, sinó que la feina que fan els carrosaires, també els tractoristes, és igualment molt meritosa. I què me’n digueu de la confecció dels vestits de totes les persones que hi participen? Destacant la feina que porta a terme la Cristina López Igea que dissenya i junt amb el seu equip realitzen els vestits, en aquest cas de la Reina i del seu seguici,  que  es poden  considerar obres d’art dintre del món de la costura.  Com els que lluïen el Carnestoltes i la resta de participants. Gràcies als col·lectius de modistes ocasionals i cosidores com, les de l’Agrupació de Balls Populars. Les quals ja sigui amb motiu dels Carnaval o per la Festa Major, es passen tot l’any cosint en benefici  del calendari de  les festes sitgetanes. 

    I ja en la intimitat de les cases ens trobem, sobretot amb les àvies, amb unes cosidores que posen en pràctica el que, en el seu dia, van aprendre quan freqüentaven, de joves, els tallers de les modistes de casa nostra per aprendre, el que en deien, “Corte y Confección”. El que els va permetre, tallar la roba i confeccionar els seus propis vestits. M’ho comentava una sitgetana, dient que totes les que llavors van aprendre de cosir, sempre els hi ha agradat anar ben vestides i ser una mica presumides.  

     L’abans i el desprès és caracteritza per aquella disbauxa, on hi posa ordre la Quaresma, amb una pau molt contrastada. Deixant enrere aquells moments de glòria i exhibició que es tradueixen amb els comentaris que tan agraden escoltar a les protagonistes: “ja et vaig conèixer, ja. Feies molt goig”.   

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de febre del 2024)

LA MATAFALUGA

   Costums molt habituals en el dia a dia es veien una mica transformats durant les set setmanes que dura la Quaresma. M’hi refereixo en passat perquè avui la mena de penitència que s’observava durant aquest període de temps ha quedat com una mica testimonial. 

     A casa nostra un dels fets que més influïa i repercutia entre la gent, és que durant tot aquest temps no  es feien balls. Tenint en compte que totes les festes i diumenges les dues Societats locals organitzaven populars i exitoses ballarugues, aquesta interrupció aparcava un dels costums més esperats de les tardes dels dies festius. Per la seva banda els músics locals, habituats a no tenir disponible totes les hores dels dies de lleure, se’ls feia estrany anar a passejar amb la família  sense haver d’estar pendents del rellotge. 

      Un altre dels aspectes que també va associat en aquestes influents set setmanes és l’abstinència a menjar carn els divendres. Això contribuïa a que les cases -a l’hora de dinar- assolis protagonisme el bacallà, com element principal d’uns plats condimentats amb un exquisit  sofregit, junt amb escarxofes i ou dur. Però com en quasi tot també existien les excepcions, els qui s’ho podien permetre pagaven el que se’n deia la “bula” i podien menjar carn. Amb aquests detalls es feia encara més evident les diferències de classes que hi havia i també que el diner ho pot “quasi” tot.

     El costum de menjar bacallà els dies d’abstinència no s’ha perdut i el conjunt del plat amb els ingredients que he apuntat, junt amb els pèsols, la menjada resulta exquisida i fa que els divendres no es  trobi a faltar la carn entre les persones que compleixen amb aquesta abstinència. Essent el bacallà el protagonisme, el qual es repartia entre aquests “platillos” i els bunyols corresponents. La bacallaneria més coneguda havia estat a la plaça de l’Ajuntament, cantonada  amb el carrer Major. La Salvadora i la seva filla, la Montserrat Planas, atenien a la clientela, en uns anys en què el bacallà era assequible a totes les butxaques i per tant era present en moltes menjades, que han perdurat fins als nostres dies.

    Es compleixin  o no les predisposicions per secundar l’abstinència, el que agrada a tothom són les postres típiques d’aquest temps: els bunyols de Quaresma. Els quals entre els ingredients hi trobem la matafaluga, aquesta planta que flaireja a anís i contribueix a donar bon gust a aquests bunyols.

   En els anys difícils de la guerra, els més fumadors només pensaven el que podien fumar, i van trobar amb la matafaluga un substitut del tabac, potser més saludable o, si més no, de flaire més agradable.

     Tanmateix és en aquest temps de Quaresma quan  la matafaluga ens retorna a flaires típics i exclusius d’aquests dies i amb ells arribarem a la Pasqua, quan aixecades totes les limitacions manducaries, es sobreposaran altres al·licients molt més dolços,  que els únics que tenen la potestat de prohibir-ho són els metges. Em refereixo a les mones i als muflons, ben assortits de matafaluga que deixen un sabor de boca tan peculiar, fins el punt en què la Pasqua se’ns fa curta. Tot i que una pastisseria local, tots els dissabtes de l’any, n’elaboren i sense haver de passar per les rocambolesques situacions que, cada any, per molt ben organitzat que sembla que ho  tinguin  els susdits pastissers, en un moment donat la situació es descontrola i agafa un caire surrealista.

      Mentre que la matafaluga es converteix en un ingredient  essencial de les pastisseries, un altre ingredient de la Pasqua es fa evident. Em refereixo  als cants de les Caramelles que  les tres colles aquests dies  estan assajant. Aquesta vegada amb l’estímul afegit que els podran oferir tal com estàvem acostumats i no amb les també no menys meritoses demostracions que ens van fer arribar mitjançant les xarxes socials, durant els dos anys de la pandèmia. 

    Només falta aconseguir un altre ingredient molt important, la pau. Que aquesta es restableixi a tot el món. I en concret, en aquesta part que ens és molt propera.

                                          J.Y.M.

    

     ( article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 d'abril del 2022)

DIJOUS GRAS I DIMECRES DE CENDRA

    Carnaval té una vigília i el dia desprès, entremig la disbauxa és la que predomina i la que es fa més visible i, sobretot, sorollosa. Dos dies que marquen un recorregut, en el qual la rutina del poble es transforma i mig es paralitza. 

   Amb els preparatius es posa en funcionament tot l’engranatge d’un espectacle que, a mesura que passen els dies, es van assolint objectius: és escollida la Reina Infantil, la presentació de la reina del Carnaval, la gala Drag Queen... Deixant per la vesprada d’ahir, l’altre protagonista del  Carnaval, l’arribada del Carnestoltes. Actes que es desenvolupen entre un gran desplegament de mitjans  tècnics i d’una espectacular escenografia. 

    Però no sempre  el Carnaval de Sitges ha transcorregut entre la posada en escena d’un espectacle tan  ben organitzat. No vull dir amb això que els carnavals d’abans no requerien dels lògics preparatius i d’una acurada organització. Les rivalitats entre Retiro i Prado, avivava  l’enginy de la gent de cada societat. Llavors, uns i altres, donaven prioritat a les comparses  i aquesta rivalitat es mesurava  per veure qui treia al carrer el més nombre de parelles. I ja ho he explicat en altres ocasions, el secret més ben guardat era del que anaven vestits. En el moment del recompte, entrava en joc la picaresca, els controladors de les dues parts havien de posar molta cura a vigilar que no es tornessin a posar a la cua de la comparsa, parelles que ja havien passat. Aquesta gosadia havia propiciat fortes discussions  entre uns i altres.

   Si més no, l’altre protagonista que acapara l’atenció del dijous gras ha estat el xató. Quan a la sis de la tarda la gent plegava de les fàbriques de sabates i dels tallers, s’afanyaven per anar a preparar-lo, desprès de tot un dia de bavosa  salivera. Es sopava aviat per tal de donar temps a  que la digestió  fes el seu procés i no haver d’anar a dormir amb el gustet que retorna a la boca.

     Les dues Societats han organitzat les preceptives xatonades i entremig, fins al dimecres, també Carrusels, sopars i altres entreteniments, que es complementaven amb lluïdes ballarugues. En un d’aquestes nits carnavalesques, els del Retiro van organitzar un sopar. De primer plat, consomé. Els encarregats d’anar-lo a buscar al restaurant Mare Nostrum, que el va preparar, van ser els germans bessons, en José i en Francisco Tomàs. Els operaris, com també se’ls coneixia, enfilaven carrer Sant Pau,   amb la gran parola que portaven  entre els dos. Un malt gest, d’un d’ells,  va provocar que l’olla  se’ls hi escapés de les mans i vet aquí tot el consomé regalimant carrer avall. Un accident culinari, de fora cuina,  que no era una cosa menor. El Retiro es començava  a omplir, mentre que el contingut del primer plat havia passat pel costat dels bessons en un vist i no vist i els havia mullat les sabates. Diuen que els dos homes ploraven desconsolats, perquè eren molt responsables, patidors i amb moltes ganes de quedar bé. Que pel Retiro ho haguessin donat tot. Només tenien al pensament, en aquell temps no hi havia mòbils per avisar,  com es presentaven al local amb l’olla buida. Quan el menjar no està preparat, es diu que el més calent és a l’aigüera. En aquest cas  el més calent era carrer de Sant Pau avall. 

     Em sembla recordar que aquell consomé va tenir més recorregut que aquell tram de carrer, perquè uns quants Nadals , en el transcurs del joc del quinto, el lloro de torn cantava: “el consomé!”, que ara tampoc recordo el número a que corresponia. 

   Un detall que exemplifica que per Carnaval no tot són alegries, com tampoc és prou cert  el lema que pregona que per Carnaval tot s’hi val. Doncs no pensaven el mateix els bessons, ni el responsables del Retiro, que deurien tenir de recórrer a “l’Avecrem” si és que disposaven de suficients existències.

    El dimecres de cendra,  a banda del simbolisme religiós que té, pel que fa a l’àmbit terrenal és dels dies del calendari més poca-solta de tots. D’una matinada  amb regustet de ressopons i d’una ressaca generalitzada... Molts tallers donaven festa als seus treballadors , al menys fins desprès de dinar, perquè portaven totes aquestes nits anant a dormir molt tard i la son és molt mala companyia. El més gratificant d’aquest dimecres, és la repetició de la xatonada a la nit i amb ella es tenca una tradició, amb la qual s’obre i tanca el Carnaval. També dia de l’enterrament del Carnestoltes, més conegut per l’enterro de la sardina,  i l’arribada de la Quaresma. Desprès la nit jeu damunt una calma que, de totes, com la del dimecres de cendra en trobarem poques. Potser perquè el contrast amb els dies de bullici, aquesta calma sembla que no pugui ésser. 

    Ahir, dijous gras,  queden per davant uns dies sorollosos, desenfrenats. I arribats fins aquí, no es pot dir que el més calent estigui a l’aigüera, perquè tot és fred, menys les truites que s’han servit  tebiones. El plat fort, però, el contingut del gruix del Carnaval encara té molt de recorregut. Les carns ja es comencen a destapar i, qui més qui menys, tothom està curat d’espant. 

   Que passin un Bon Carnaval.   

                                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de Febrer del 2020 )