Quan arribem al Santuari del Vinyet, la poesia ens saluda a banda i banda de l’entrada principal. A la dreta hi trobem unes estrofes situades al damunt de la porta lateral i que diuen així: “ Qui entrarà trist i plorant /en aquesta capella/ no serà gens meravella / que n’isca alegre i cantant / Aléntias lo caminant,/ lo navegant no s’espàntia / que si fa cremar la llàntia / davant d’aquesta santa imatge / lograrà feliç viatge / més, molt més si goig hi canta”.
A la banda esquerra hi ha el porxo dels poetes, amb la poesia que encapçala l’entrada i que es d’en David Jou i Mirabent, amb el nom: “A la Mare de Déu del Vinyet”. Les primeres estrofes també sonen a salutació: “Entrem en aquest temple com en un pou fresquíssim:/ el temps, aigua aturada, quiet hi reverbera, / que no ens neguem , Senyora, en la pau que ens arrecera en aquest clos...”. Quan ara acabem de presentar el seu llibre :“Celebració del Vinyet”, amb la recopilació de tots els poemes que li ha dedicat.
Començant perquè el Vinyet i el poeta, han tingut una relació molt estreta de veïnatge. Els seus avis van construir una casa molt a prop de l’ermita i del camí fondo, al costat de la del pintor Joaquim Sunyer. El pare d’en David m’havia explicat que, quan era jove, des de l l’entrada veia a la seva mare quan tornava de comprar i tombava per on avui hi ha l’hotel Calipolis. Res s’interposava, ja que la casa estava envoltada de camps de blat.
Desprès de la fatídica guerra, l’avi d’en David, l’escultor Pere Jou, va ser l’encarregat de refer la imatge de la Mare de Déu, l’àngel i el moro que la custodien, que havien quedat molt malmesos. Transcorreguts uns anys, l’amic David va venir al món en aquesta casa taller. I degut a la situació de la mateixa, les anades a l’ermita eren constants.
Era un temps en què a les llars sitgetanes encara no hi havia entrat la televisió, ni la gent no disposava de cotxe, ni altres distraccions tecnològiques com les d’ara. Que feliços que érem. Davant d’aquestes mancances, un dels atractius de les tardes dels dies de festa, era anar a “la Bufera”, el forat que desembocava al mar i que estava situat per sobre on avui hi ha el Port d’Aiguadolç. La susdita distracció consistia en tirar una farigola i si el mar estava una mica enfurismat la rebufava cap a munt.
L’altre excursió consistia en anar fins al Vinyet. S’hi dirigien els avis, com ara en David acompanyat del seu net. En deixa constància en el llibre : “Portant un net al Vinyet”. Hi anaven les parelles que festejaven i que es casaven al Vinyet. A ells el poeta els hi dedica un vers: “Casaments al Vinyet”. I, al cap d’un temps, al nou matrimoni feia camí empenyent un cotxet amb una criatura. Que si era una nena de ben segur que es deia Vinyet. El nom del poema que hi trobem, no pot ser cap altre: “ A les Vinyets”. Fins que la comitiva creixia i la criatura del cotxet ja caminava sol i havia deixat el lloc a un altre ocupant. Aquell/a que anava a peu, agafat al cotxet, de seguida es queixava de que tenia set i el pares el persuadien, que ja arribarien a l’ermita i podria veure aigua en el cantiret de zenc de la cisterna. Aquell sorollet de la cadena mentre que aquest baixava cap a les interioritats, satisfeia totes les perspectives d’aquella mainada que es veien compensades pel rajolinet d’aigua fresca acabada de pouar. Mentre que un altre al·licient els motivava, consistia en anar a dipositar un centimet en la guardiola que sosté escolanet, que desprès de ser engolida, deixa escapar un “cling” que ressona per tota l’església.
Per ser, com he dit, l’ermita un referent i un destí d’aquelles tardes dels dies festa, en David els hi dedica un vers, “Dones de Sitges” .
Per acabar aquests records, que millor que centrar-nos en el començament, quan vam coincidir a l’Escola Pia. Al sortir, al migdia, els amics acompanyàvem a en David a saludar el seu avi, que esculpia els capitells de les finestres i de l’arcada d’entrada del Prado. Fins que un dia, fent el mateix camí, no el vam trobar al lloc de la feina. Malauradament ja no hi tornaria.
Així és la vida. Els anys ens han fet grans i també l’obra del poeta segueix creixent. I la devoció a la Mare de Déu del Vinyet, sortosament, no decreix.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de marca del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada