EL RESPLENDOR DE LA NIT DE REIS

    Avui coincideixen moltes coses, entre elles: primer article de l’any i d’entre aquests el que fa el número 1.900, també aquesta nit serà la nit de Reis. Detalls  importants, pel que fa a títol personal i pel que representa una nit com aquesta. 

   Em fa molta il·lusió que una xifra tan propera als 2.000 articles pugi al marcador   tal dia com avui, perquè en aquestes hores prèvies a la festivitat de demà, la il·lusió és la protagonista que acomboia molts desitjos que esperen fer-se realitat. I tractant-se de la il·lusió, a la qual em refereixo, a un servidor li va fer molta quan en aquell dia de Santa Cecília  ( 22 de novembre) de l’any 1970 vaig treure per primera vegada  el cap en aquestes pàgines, d’això ha acabat de fer 53 anys. ( i entre aquests exactament 37anys que hi escric ininterrompudament cada setmana). Bonica coincidència, quan avui,  a la il·lusió  que campa durant totes aquestes hores, hi afegeixo la que m’ha acompanya setmana darrera setmana.

    I d’entre tantes, una nit de Reis. Quan atenent  la crida d’en Ramon Artigas, en Crespo, en Josep Roig..., que formaven part del seguici reial: en Roland Sierra , en Joan Manel Duran i jo mateix, vam seguir la llum de l’estrella que ens va guiar per tots els carrers del poble en aquella, per a nosaltres, inoblidable cavalcada. Ens acompanyava com a patge reial, l’amic Jaume Ferret (net d’en  Tolo del gas). 

    Un dels records d’aquella màgia que vam compartir, es va produir quan un nen peruà, que feia molt poc que  havia vingut a viure en el carrer de casa i que, degut  aquest poc temps de convivència veïnal, encara no havíem establert lligams d’amistat, ni amb ell ni amb els seus pares, això  no vol dir que jo sí  recordava  la seva cara. Detall que em va permetre, en el moment que se’n va apropar per lliurar-me la carta, li dones tota mena d’informació d’on vivia. Amb tanta descripció de detalls de ben segur que se’n va anar cap a casa convençut de que els Reis vinguts d’Orient són màgics de veritat. I que arribat el moment de conèixer l’autèntica realitat, aquesta se li faria molt difícil d’assimilar.

    Amb el temps als tres Reis els hi ha els hi ha sortit un competidor, el Pare Noel. Davant aquesta incursió aliena, la mainada no desmereix a ningú: caga tió, Pare Noel , Reis i més en vinguessin. Tots deixen regals i a  quin més volgut, tot i que no ser si són del tot apreciats. Perquè també els regals que porten aquests mags són molt diferents dels que, els mateixos personatges, ens portaven als de la meva generació, ja no diguem als nostres pares. Entre ells i nosaltres encara prevalia, ja amb uns quants matisos, la idea que els regals havien de ser pràctics: uns calçotets, unes samarretes i com a regals, més atractius, una cartera per anar a l’escola. I quan van sortir els estoigs de colors, junt amb altres components, aquest eren considerats els regals pràctics i quasi repetitius cada any, que s’acompanyava d’algun extra, que per a nosaltres era el complement ideal.  L’únic que  et feia una mica de il·lusió tornar a l’escola, desprès de vacances, era per estrenar la cartera i l’estoig al qual em referia. 

     Per la resta tot formava part d’una normalitat, secundada per la majoria de les famílies. I el més trist, quan amb el transcórrer dels anys havies descobert aquest secret tan ben guardat, aconseguint convertir-se en el primer desengany de la vida. Amb tot, però, els regals van començar a ser més apreciats o generosos. Com podia ser una enciclopèdia de cultura general. I, el que són les coses, avui ningú les vol ni regalades, també el Internet les ha deixar obsoletes. 

    De moment els tres Reis d’Orient tornen a visitar-nos, una estrella resplendeix entre dos palaus de Maricel, que els guiarà fins l’últim racó del poble. Toca anar a dormir aviat i que aquesta renovada il·lusió us faci molt feliços.  

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de gener del 2024)

EL CLAVELL, UNA FLOR DE SITGES

    En el Saló d’Or del Palau del Maricel,  va tenir lloc la presentació del cartell, el programa i els protagonistes d’aquesta nova edició de la festa de Corpus. S’estrenava una  nova Comissió i amb ella es va  fer palès la creativitat de l’Angelina Salesas que n’està al capdavant. L’acte va estar conduit per l’entranyable Anna Grimau.

     Els secrets tan ben guardats, van deixar de ser-ho. Així s’anunciava que la responsabilitat de pregonar la festa requeia en l’artista  Josep Milán.  La Pendonista, la Vinyet Caballé. El contingut del cartell i l’autora es va anar descobrint a mesura que s’anava completant,  per part dels protagonistes, l’original puzle, l’última peça del qual la va posar l’autora de l’obra, la Flori Coll.

    Quan  aquest 2018 fa cent anys que es consolidava tot el conjunt de Maricel i el cent de la celebració de la primera exposició de clavells. El mateix nombre que fa que es va començar  la projecció de la que seria urbanització de Terramar . Ens ho explicava en Roland Sierra en el interessant col·loqui  celebrat  en el local del Grup d’Estudis Sitgetans. Junt amb el cultivador de clavells, Sr. Pere Cabot, persona molt vinculada  a l’exposició del qual ha estat membre del jurat. I l’Eduard Tomàs, estudiós de la festa de Corpus i autor d’un interessant llibre.

  On es fa evident que, malgrat el temps transcorregut, no ha decaigut l’afició al cultiu de clavells, que ha propiciat, també, les concebudes rivalitats entre els expositors.

     La  inauguració de l’exposició, s’acostumava a delegar la presidència a la màxima autoritat militar o governamental de la regió. No obstant,  al tractar-se de flors, es decantava l’honor a   l’esposa:  del Governador, del Capità General...  Amb tot això també es va implantar la lectura del pregó per part d’un influent personatge del moment.

      L’última paraula de l’acte la tenia el marit de la presidenta , el qual després dels  parlaments, en nom del seu superior, i president d’honor, el Jefe de l’Estat, declarava inaugurada l’exposició. I en aquell moment sonava l’himne interpretat per la banda de música local.  Una música que no s’avenia amb el tarannà i els ideals del mestre Pallarès, que es limitava a donar l’entrada i a guardar la “compostura”.

    Altres músiques diferents sonaven durant l’acte de clausura, per a satisfacció seva i perquè ja li havia avançat a la Sra. Lola, la seva esposa: “ves que avui tocarem la teva”. Es referia al pasdoble li havia dedicat, “Dolors Carbonell” .

   Un detall que distingia aquell acte era l’elegància que lluïen expositores i expositors. Com la Sra. Emília Camps, més coneguda per l’Emilia de la llet, la despatxava en la lleteria que tenia en el carrer Àngel Vidal. I una gran aficionada al cultiu del clavell.  

   També la Montserrat Marce de ca la Dionisia, que s’acompanyava d’una elegància exquisida, i que s’alternaven, junt amb l’Emília, en els primers llocs de la classificació.

  A l’altra costat de ca la Dionísia  hi havia la  sínia Robert. La Juanita Ferré era  una de les cultivadores de clavell de  primera fila. Que es mudava per a l’ocasió, junt amb la seva germana, la Tresina.  Va heretar aquesta afició el seu fill Joan i la seva jove

   Curiosament el primer premi consistia amb un gerro de vidre tallat amb suport de plata, donació del cap de l’Estat. No era tan el valor material de l’objecte, com la satisfacció que suposava aconseguir el primer lloc. Aquells cultivadors s’anaven rellevant entre el primer, el segon i tercer. Però tots ambicionaven el primer, quan els distingien amb un d’inferior, segons com fossin les sensibilitats  dels premiats,   podia ser motiu de majúscules rebequeries, les quals es traduïen en molt mal rotllo en el moment de la recollida.

  Entre els cultivadors destacava l’elegància de l’Albert Bigaire que acostumava a vestir amb l’uniforme que es guardava per a l’ocasió: pantalon blanc, sabates a conjunt, americana blau marí creuada i mocador blanc amb la cresta sortint per sobre la butxaca exterior de l’americana.

   Com també en Josep Carbonell Freixas, la sensibilitat que dedicaven als clavells es traduïa amb l’elegància que mostraven en el dia de la clausura.

   El fill de l’Emília va heretar de la seva mare l’afició pel clavells. En Ramon  Gumà acostumava a vestir amb traje fosc. I sempre procurava innovar per tal d’aconseguir colors diferents als “convencionals”. Si no vaig mal fixat va ser ell qui va fer possible la florida d’uns clavells amb els colors del Barça.

   També en Josep Virgili  anava entrajat. Elegant com la seva muller, la Maria. Ells, allà a l’hort de can Falç,  disposaven els cossis al contorn del xup. Propiciant una de les fotografies més boniques del nostres Sitges.  La d’un hort en el centre mateix de la Vila.

   Un any, no m’han pogut aclarir com va anar la desfeta,  en Virgili, acostumat a estar sempre entre els primers, en aquella ocasió  sembla ser que va acariciar una 14e lloc. El diable va fer de les seves, no es comprèn d’altra manera.  El cas és  quan el van anomenar,  el passadís central de la pista del Retiro se li feia curt, d’anar amunt i avall, cridant: Injustícia, injustícia.  Estava tan encès, que hagués pogut tornar a socarrimar, les tantes vegades cremades interioritats del Retiro.

   Un altre expositor, la reacció que va emprendre, després d’haver  estat descavalcat de les primeres posicions, va ser tallar tots els clavells de la seva col·lecció, sense esperar fer-ho el dia de la clausura, quan és tradició portar-los al Vinyet per oferir-los a la Mare de Déu. En un acte de molt contingut emotiu i que aquest any, el final de festa, comptarà amb ballaruga inclosa. Potser perquè la música, diuen que amansa les feres. O si més no, els ànims exaltats, davant possibles desenganys.

                                                                    J. Y. M.