EL PORRÓ

        Sempre desperta passions, degustar amb deliri el vi, ja fos de les botes dels cellers, de les bodegues i actualment dels locals destinats a la degustació. Mentre si abans es pot dir que era un costum dels homes, perquè estava una mica mal vist que les dones anessin, el que se’n deia,  a fer un gotet de vi. Actualment no hi ha distincions, entre home i dona, per trobar-se i fer un vinet, fins el punt que s’ha convertit en una mena d’acte social, una àgora de la conversa i del maridatge summament participatiu.

    Durant força temps, en les interioritats de les cases, el vi s’acostumava a servir amb porró. I s’acompanyava de l’art de beure, perquè cada bevedor tenia els seus costums. Començant per la preferència pel que fa al forat per on raja. Els havia que preferien que el rajolí fos finet i altres que rages força...

   Beure en porró era tota una correlació de factors, perquè un cop aconseguit el rajolí desitjat, entraven en joc les arts del bevedor, doncs els havia que els hi agradava aixecar-lo ben alt i fins i tot dominaven tant la caiguda, que deixaven que mig rajolí mullés la part superior del llavi abans d’anar a parar a la boca. Altres mentre bevien xerricaven, tot torçant els  llavis, i el sorollet que feien anava compassat amb la caiguda del rajolí. El que costa és dominar l’última gota que cau, quan volem aterrar el porró, s’ha d’anar molt en compte que aquesta no caigui a damunt de la pitrera. Curiosament com les senyores no eren gaire de vi els qui l’enlairaven més eren els homes de la casa, els quals sempre tenien algú que restava amatent a l’enlairament i si aquest es prolongava massa,  si hi havia confiança, sempre s’escoltava un prou! Amb la intenció de regular el temps o perquè qui ho deia estava impacient per agafar el relleu.  

     Quan s’acabava de menjar i el porró quedava immobilitzat, opcionalment es tapava el broc del rajolí amb una paperina estreta de paper per a que les mosques no l’assetgessin. També es tenia molt en compte quan s’aterrava aquest a damunt la taula, perquè el broc del rajolí no apuntés a  cap comensal. Sembla estrany que, del contrari, aquest detall molestava a qui es sentia assenyalat pel broc.

     Els darrers proveïdors de porrons, cantis, cassoles de fang... van ser la família Juncosa que tenien la botiga al carrer Major, entre la de queviures dels Curtiada i la casa de l’Isidoro Cartró. 

    El porró el podien tenir disponible en molts llocs, però on no hi va faltar mai va ser en les cases de pagès i en la dels pescadors. Aquest últims fins i tot se l’emportaven a la barca. Per uns i altres el porró damunt la taula servia, quan arribava una visita, per convidar-la a fer un traguet. Convidada que poques vegades era refusada i no només això, sinó que el convidat s’hi recreava. 

    En aquest fotografia veiem com soleja l’amic Antoni Planas i Mateu, amb una posició elegant i un estil que imita als clàssics. Amb un entorn mariner, el qual tan li agrada freqüentar, sent una aficionat a les barques de vela llatina. On moltes vegades he estat convidat a acompanyar-lo a fer un tomb per la costa. Sortint del port ajudats pel motor i quan ens trobem a fora, en Toni, si bufa el vent, desplega la vela. Quina sensació més bonica deixar que el vent empenyi la barca,  sense el soroll  del motor, només amb el remor de les ones del mar que s’esclafen  contra el seu costellam  i el xiulet somort de l’aire que juga a inflar la vela.

   Un vegada al port, un bon trago del porró s’agraeix. Trobo a faltar, però, el ranxo que els pescadors preparaven a damunt de l’embarcació. En Toni prefereix menjar-se’l assegut a la taula de casa seva. Condimentat per la seva esposa, la Teresa Wilkens, seguint les receptes dels pescadors  d’antany. Que ella, que és holandesa, tan bé sap condimentar. I que un cop desvetllat el  secret de cada menjada, sembla ser que la gràcia  rau en la “picadeta” del suquet. Però sobretot és important tenir bona gana; i si aquesta es sobrepassa, s’escau  referir-se a allò que diem: et menjaries Sant Telm i la barca.   

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de marca del 2024)