Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el mestre pallares. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el mestre pallares. Mostrar tots els missatges

05 de setembre 2025

"EL RECADERO " (En Casimiro)

       


        En apuesta primera entrada hi vivia la Pascuala i en Casimir 



   En un dels articles anteriors, que feia referència als pasdobles que havia compost el mestre Pallarès, em vaig deixar un de molt conegut i igualment molt interpretat i que porta per nom “El Recadero”. En les partitures, sota del títol i entre parèntesis, hi apareixia: en “Casimiro”. Perquè estava dedicat a en Casimir Carbonell, espòs de la Pascuala Bedos, que era recader. D’aquí aquest títol i la dedicatòria.

   Era d’aquells recaders que a primera hora del matí viatjava en tren a Barcelona i tornava abans de dinar, amb aquells grans mocadors de farcell carregats a l’esquena i amb els interiors plens de paquets que després serien lliurats als seus clients. Desprès de dinar, si no havia de fer un altre viatge a la capital, perquè no havia pogut portar tots els paquets, anava a fer el cafè al Retiro, on es reunia amb tots aquells retiristes que ocupaven tot el finestral que es trobava més proper a la porta d’entrada, entre els quals hi havia en Pallarès. Com curiositat explicar que aquest finestral principal hi guaitaven els homes, mentre que en el Prado ho feien les dones.

   La Pascuala Bedos, esposa d’en Casimir, regentava una botiga de queviures al carrer Major, al costat de l’establiment del sastre Mas i de la botiga de la Conxita Marcet. Curiosament en el mateix edifici hi vivia i tenia el taller el sastre Rafel Roig, més popularment conegut com el sastre de Ribes perquè era oriünd d’aquest poble. Tornant a la botiga de la Pascuala cridava l’atenció la renglera  de penques de congres  secs que penjaven a damunt del taulell.

     A mesura que el turisme es va anar imposant, la dona es va adaptar al temps i a les circumstàncies i va convertir la botiga en una bodega, que va tenir molta acceptació entre la clientela que la freqüentava. Des de feia anys que comptava amb la col·laboració de la Pili, que va sortir de la casa per casar-se i junt amb el seu marit van obrir el restaurant l’Andana, a davant mateix de l’estació, on es menjava molt bé.

    En Casimiro ha quedat per sempre més perpetuat a través d’aquest pasdoble que la Suburband va interpretar en el concert de Festa Major als jardins del Retiro. Però més que el seu nom, la peça fa honor a la seva activitat, la de recader. Un ofici que el nostre poble en tenia una bona representació, molt abans que fessin acte de presència aquestes grans companyies de missatgeria les quals, també avui per demà, lliuren al sol·licitant del servei, tota mena de productes, en detriment del comerç convencional, el que en dèiem de tota la vida que, degut a aquest servei de porta a porta, veuen perillar la seva continuïtat. 

   S’ha donat el cas que, en aquestes vigílies de la Festa  Major, ens ha deixat la Rosa Manchon, esposa d’en José Antonio Martínez Amate , popularment conegut per en “Tate”. Que junt amb en Palacin formaven el tàndem de recaders Martínez- Palacin, que tenien la seu en el bar del pare del primer, a Can Juanillo (abans la bodega Diego),  en la cruïlla de can Perico, amb el taller mecànic davant d’aquest bar, el bar Español a l’altre costat i en l’últim la pensió de Can Julian. La jove d’en Juanillo, la Rosa, ha estat molt estimada  a les Cases Noves on vivia, junt amb el seu marit i els seus fills i amb la companyia d’un lloro, el qual tot sovint no es cansa de pronunciar el seu nom  i el del  Tate, de ben segur en senyal d’agraïment pels tractes rebuts i per atreure les simpaties del veïnat, als quals els hi dedica boniques floritures. Sense la Rosa a la família els costarà adaptar-se a la seva absència, degut al seu tarannà alegre i jovial, ella que també tant s’avenia amb els veïns, d’aquells que anomenem de tota la vida.

     Em va agradar tornar a escoltar el pasdoble “El Recadero”, perquè ,’ha apropat a records, sempre presents, del mestre Pallarès i de personatges tan populars com en propi Casimir, la Pascuala i els fills del matrimoni, la Deli i en Magí Carbonell, aquest últim també més conegut per en “Queliu”.

    Quan també aflueixen coincidències que fan esment a la parla popular, com quan  aquesta diu: “Porta-me-les Queliu”. Enmig  d’aquest aiguabarreig que ha aflorat entre la música, recaders i persones que han viscut entre nosaltres i que sempre recordem amb molta estima. 


                                               J.Y.M.

( Article publicat el 5 de setembre del 2025

25 de febrer 2025

ELS SUPLENTS DELS MESTRES DE LES CARAMELLES

    L’estrofa d’una de les Caramelles del Retiro diu així: “Ja arriba la Pasqua...”. El mestre Pallarès  que no estava per mitges tintes i de l’exigència en feia una sentència, durant els assaigs, no es reprimia de fer aquesta observació : “els dallonses arribarà la Pasqua si això no millora...”.  Atenent que en les tres colles es disposava d’un personal que aglutinava totes les singularitats que podem  trobar en l’ampli aspecte de la convivència. Era allà on més destacaven les extravagàncies d’un personal que, algun d’ells, de per si ja eren peculiars de mena.

    El meu oncle i el pare van participar, durant molts anys, en la part musical de les Caramelles del Retiro i van patir, com els cantaires, les exigències del mestre, el qual, faltant un parell de cases per acabar, encara es dirigia als músics fent l’observació; de que no sabia el que era, però que no ho escoltava com ell ho havia escrit. Per la confiança que li tenien li deixaven anar: “Està carregat de punyetes, mestre”. 

    Un servidor va col·laborar durant uns trenta cinc anys, també en la part musical de la  colla que llavors s’anomenava: Caramelles de l’Eschola Cantorum del Patronat, que dirigia el mestre Jordi Pañella. Que estava composta per uns sitgetans que se la sentien pel cant. Formats pel mestre Manuel Torrens, que era el mestre de capella i que els preparava i feia cantar en les misses i actes litúrgics,  on es requerien els cants pertinents.

    La resta, el que se’n diu, un pas de comèdia. Les risses que hi vaig dedicar, en aquells anys i en aquella colla, han estat les millors de la meva vida. Hi contribuïa la singularitat i les extravagàncies d’aquell personal. Personal irrepetible, fins el punt que, avui, no se de que dependrà, però sembla que no hi ha relleu generacional, pel que fa a aquelles peculiaritats. Gent normal, la gran majoria d’ells, però alguns passejaven uns senyals eloqüents  d’estar, a Girona en dirien, tocats per la Tramuntana. Perquè durant els dos dies que duraven les cantades, mostraven tot el seu repertori i les improvisacions pertinents. 

      Desprès es va anar observant un altre detall. A la primera casa que s’anava, era a l’Ajuntament i tot seguit  a la rectoria. En Pallarès i en Torrens, a mesura que es van fer grans, dirigien les primeres cases  i desprès passaven la batuta als seus suplents. Per part d’en Pallarès aquest era en Quimet Ràfols i Sabaté. Qui també el suplia en algunes de les torres que es feien el dilluns al matí. Sobretot en aquelles on els estadants omplien de compliments al mestre. Ell, que aquesta situació no li agradava en absolut, es quedava a fora al carrer i feia entrar a en Quimet, que havia d’excusar l’absència del director titular de la millor manera que podia. Fins que después de passar en malsonancia d'altres directors ara les dirigeix en Jordi Martí

     El suplent del mestre Torrens era en Rafel Marcet i Almirall, que mostrava una gran sensibilitat per la música, les arts escèniques i per la sardana, entre altres. Per passar a mans d'en Pere Camps, que aquest any l'ha substituit en Lluís Marcet

   El mestre Pañella només faltava el dilluns al matí, que tenia feina a la sabateria. El substituïa en Jaume Solé i Milà, de can Pascaret. Això aportava un altra escena de l’esmentada  comèdia, entre ell i en José Pérez, a qui el tenia aclaparat amb una expressió gens celestial. A la més mínima el recriminava, aixecant els braços: “demonios Pérez...”. Sortosament en José no se li revelava. Per les seves característiques físiques, només el podia tractar des de la vesant musical, que es desenvolupava darrera la finestra dels baixos da can Jaume. Però no s’avenia, per exemple, a disputar un partit de futbol en plena perfumeria i amb la pera d’un polvoritzador de goma, com a pilota. Una altra excentricitat, com eren aquells partits que en Jaume disputava entre els amics que passaven per davant de l’establiment. Desprès d’uns anys, amb la trista pèrdua d’en Jaume. En Jordi Pañella va anar involucrant, en la direcció, al jove Joan Pinós i Sariol.

    Per acabar, entre els cantaires de les tres colles, en Josep Roca era l’únic que tenia una deferència amb els músics, al tractar-nos de senyors professors. I a títol personal, de senyor doctor. Ell que era un especialista de la modèstia, que ho demostrava cada vegada que el mestre li encarregava de fer el solo i l’home solejava com si tal cosa. Un cop acabava, era aplaudit per la resta de companys. Detall que corresponia amb aquesta màxima: “ Qui fa el que pot no està obligat a més”.  Alliçonadora conclusió.


                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de mărci del 2024)

15 de setembre 2019

LA ROSA, AMB 92 ANYS ANAVA CADA DIA A LA DISCOTECA


A la meitat de la dècada dels seixanta aquells singulars balls de tarda, que tenien lloc, desprès de les sessions de cinema  a les sales del Prado i del Retiro  van passar a millor vida. I amb ells desapareixien dues institucions musicals de la vila; l’orquestra “Mozart”, que dirigia el mestre Torrens i  “els Iberos del Jazz”, de la qual n’era responsable el mestre Pallarès.
  Cal apuntar també que amb aquesta desbandada es trencava el cordó umbilical que unia a les famílies pradistes i retiristes que a cada festa acudien als balls i allà s’establia una  relació fraternal entre els grans i els joves. Això propiciava que tothom es coneixia.
  Els temps canviaven i aquests corrents d’aires  renovats havien començat a bufar des de fora de les nostres fronteres i no van tardar gaire que la seva repercussió es notés  a casa nostra. Hi va influir la irrupció dels conjunts musicals, on hi predominaven les guitarres elèctriques i el seu so era amplificat fins al punt d’ofegar les paraules.
   El jovent, que es feia pas, tenia altra concepte de tot plegat. Fins i tot preferien ballar desenganxats. Res tenia a veure amb aquells  balls melodiosos que propiciaven molts sentiments amorosos.  Està clar que la fiblada de l’amor tampoc necessariament sorgeix donant voltes en una pista de ball.
   I ja tens als pares i les mares tornar cap a casa després de la sessió de cinema, les filles i els fills ja anaven per les seves, al temps que les societats perdien bona part del seu protagonisme; aquell de donar acollida a la seva gent, als quals la música ballable els unia i al compàs de les seves melodies havien ballat tots plegats des de feia moltes generacions
   Els temps també havia passat pels músics, components de les dues formacions orquestrals, cada cosa al seu temps, per tant poc podien fer davant la irrupció d’aquells conjunts musicals, als quals els anomenaven “els guitarreros”.  Va ser l’excusa per plegar, desprès de dècades de fer ballar a la gent de la vila.
   Els Riky’s  es va convertir en el conjunt local de moda, que va abanderar aquell canvi  en quant els costums que feia anys que prevalien i, sobretot, a les músiques que s’interpretaven. En poc espai de temps es va passar dels balls de tarda a les interioritats fosques de les discoteques.
  L’única  mama que va continuant tenint el privilegi de guaitar a aquestes interioritats de l’oci nocturn,  va ser la Rosa Benazet. Quan amb el seu marit el Sr. Ricard Llorià van obrir una discoteca en els baixos de casa seva. Que regentaven junt amb els seus fills, en Ricard, en Jimmy i en Joan , sempre que els bolos del conjunt els hi permetien. I gràcies a aquest contacte tan directe amb el jovent que acudia al seu local, “la mami”, com així la coneixien, va ser l’única persona  que no va perdre el contacte amb la jovenalla  de tot temps, s’hi relacionava i era corresposta amb l’amistat del jovent de casa nostra i els que venien de fora.  I de la relacionar-se amb ells,   li van encomanar l’alegria que sempre ha transmès; el seu estat d’ànim tan jovial a pesar que la vida s’ha abraonat amb ella, patint en pròpia persona la mort de tres fills, que està dit aviat. 
    La vida de la Rosa ha estat condicionada al dia i a la nit. Filla de l’Antoni Benazet i de la Rosa Tutusaus va viure de prop l’auge de la industria del calçat que encarnava el seu pare i els germans d’aquest. La fàbrica dels Benazet, junt amb la d’en Termes, van  aglutinar el major nombre de treballadors/es. Famílies senceres  depenien d’aquella font d’ingrés
    Però van venir anys difícils per les nostres fàbriques de sabates, fins haver de tancar portes i la  Rosa i  també el seu marit, que  era viatjant de calçat, van canviar les sabates, que era una activitat de dia, per buscar, en els encants de la nit, la manera de tirar del carro.
   Des de llavors, fins l’altre dia, la Rosa anava cada dia a la discoteca, com aquell que diu havia de passar per dintre per accedir a la seva vivenda. Fins l’últim moment va estar en contacte amb aquest invent que va canviar la dinàmica de les nits, i la transformà, potser massa; com si fos de dia però a les fosques, a veure com s’entén això.  Tan fàcil com dir que, allà, de la nit se’n fa dia.  
     A la tarda del seu enterrament,  hi vam coincidir varies generacions, per les quals anar al Riky’s és com anar a casa. Aquesta del carrer Sant Pau on l’altre dia, quan la va anar a buscar la seva filla per anar a fer el passeig, va preferir   quedar-se a casa, a  la discoteca, el millor lloc per esperar el que ella intuïa. Allà, en el bressol, també, d’aquells “guitarreros” que tant va estimar i que eren com estrelles caigudes de la nit de veritat, damunt aquell raconet tan ambientat i on sempre lluïen . I la nit discotequera, competeix amb l’altra, la  de dalt: la fosca, la desconeguda  i silenciosa. Tot el contrari de les nits que s’acaronen al Riky’s   i  la Rosa ho sabia, s’hi trobava bé. De ben segur que amb la de sempre, no s’hi trobarà malament,  perquè estava acostumada a bellugar-se entre la foscor. Hi trobarà a faltar, això sí, la música, perquè  la que sona a dalt no és la mateixa que espetega a casa seva. Ells, els Riky’s, ja li cantaran les cançons  que més li agradaven. Però encara li faltarà una cosa, la copa amb gotes de. I és que com les nits de casa seva n’hi ha ben poques. Coneixedora d’aquest detall, ho va celebrar i gaudir fins l’últim moment.  
                                                                J. Y. M.
  

 (Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 de febrer del 2019)


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez