DE L'ERMITA DEL VINYET A LA DE SANT SEBASTIÀ

      Les dues ermites, junt amb l’església parroquial, i l’ermita de la Trinitat es troben  dintre la mateixa coordenada, o si ho prefereixen dintre un mateix traç d’una línia recta. M’ho va fer observar el recordat amic Ramon Soler, quan un dia em va convidar a pujar al campanar del Vinyet. Des d’allà a dalt es veia perfectament com els campanars de les tres esglésies, s’intuïa la Trinitat, coincidien en el mateixa alineació i camp òptic.

    Però malgrat la  proximitat al mar de les tres, l’ermita del Vinyet la podem considerar que aporta la  vessant  més camperola, pel fet de que el seu enclavament estava envoltat de camps i vinyes. Algunes s’enfilaven cap a la muntanya,   a l’altre costat de la via del tren, hi trobàvem la masia de can Pei, propietat  dels germans Carme i Salvador Soler i Forment i on, durant molts anys en van ser masovers la família Muntané. A sobre hi havia la hisenda de can Lleuger, on els últims que van treballar la terra van ser els germans Vicenç i Bartomeu Lluís. Aquest últim molt aficionat a córrer en bicicleta. En Bartomeu estava casat amb la Concepció Pàmies, del matrimoni va néixer  la Vinyet. El pare va inculcar a la filla l’afició a l’esport i, aquesta, de ben segur desprès de tant contemplar el mar des de la masia, es va decantar per la natació. Esport on va aconseguir molts èxits i satisfaccions per a l’esport local.

    Malauradament, aquests dies, la família ha patit una greu desgràcia. Quan a la matinada del passat dissabte es va incendiar el seu habitatge i a resultes del qual va morir l’espòs de la Vinyet Lluís i el pare  d’en David i la Noemi, en Josep M. Martínez Rodenas. Una persona bona, senzilla i afectuosa amb tothom. La vida ens depara aquests sobresalts i que ens fa reflexionar sobre el febles que som i de com en un instant la vida fa un gir inesperat.  

     I que queda de tot plegat, a banda dels records? De ben segur ni que sigui un alè de fe, que no s’apaga mai, per punyents que siguin les circumstàncies, i que sobresurt en mig de tanta foscor. Com quan s’entra al Vinyet i la llum del cambril llueix amb poca intensitat, ara ja no, i avances en mig de la foscor i només aquella llum et guia en el camí i et permet trobar el teu lloc.

     Però aquest mateix punt de referència es converteix en un esclat de lluminositat, quan es tracta de celebrar la vida. Com ha succeït durant la recent festivitat de Sant Esteve i en l’Ofici que es celebra en el seu honor. Efemèrides, on aquesta resplendor ha lluït més que mai, gràcies a la cura que en tenen els seus actuals administradors, en Josep Maria Rosés  a qui acompanya la Conxita Bartés, la seva muller i la Marta Jordà junt amb la seva germana, l’Àngels.  

      Des de la mateixa administració s’ha informat de les millores que es porten a terme de manera continuada. Per a l’ocasió s’ha pogut admirar, des del cambril de la Mare de Déu, la cúpula sense cap entrebanc pel mig i que permet la visió complerta de totes les pintures realitzades per l’Agustí Ferrer Pino. Així com també la il·luminació de les pintures on hi ha l’Ecce Homo i que fa 50 anys que va restaurar l’Artur Duch. Sense passar per alt la restauració de l’altar del Sagrat Cor i del Pas de l’Oració de l’Hort, amb la col·laboració de la regidoria de Cultura.

    I en mig de tot plegat destaca la restauració dels passos de la passió, obra de l’escultor pessebrista Manuel Muns, que li va encarregar el sitgetà Ramón Gumà. Ell era un apassionat de les coses del poble i un gran pessebrista. Quan va morir la seva esposa, la Rosa Pla i les seves filles, l’Elisabet i la Rosa Maria van fer, l’any 1997, donació al poble de Sitges de tot aquest conjunt, amb la condició que fos exposat permanentment al Vinyet. Desprès de la restauració esmentada, s’ha millorat l’espai on sempre han estat exposats, de manera que aquesta donació de l’amic Ramon llueixi com es mereix.

    Demà, dissabte, l’ermita de Sant Sebastià celebra la seva festa que, gràcies a les atencions que també li dispensen els seus administradors, la Maria Dolors Carbonell Tutusaus i l’Esteve Ferré, fa molt de goig. Una ermita situada en un lloc privilegiat i on darrera seu, també s’estenien vinyes de moscatell i Malvasia, conegudes per les vinyes de la Mirona i d’Aiguadolç, que feia que tot plegat configurés el paisatge camperol i pescador que es vinculava a l’activitat del poble. 

    Avui, la franja litoral que s’estén des de la casa dels Vidal i Quadras fins a l’ermita,  segons la meva opinió, conserva l’encant del Sitges mariner.  

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Siges el 19 de gener del 2024)

     

 

EL CLAVELL, UNA FLOR DE SITGES

    En el Saló d’Or del Palau del Maricel,  va tenir lloc la presentació del cartell, el programa i els protagonistes d’aquesta nova edició de la festa de Corpus. S’estrenava una  nova Comissió i amb ella es va  fer palès la creativitat de l’Angelina Salesas que n’està al capdavant. L’acte va estar conduit per l’entranyable Anna Grimau.

     Els secrets tan ben guardats, van deixar de ser-ho. Així s’anunciava que la responsabilitat de pregonar la festa requeia en l’artista  Josep Milán.  La Pendonista, la Vinyet Caballé. El contingut del cartell i l’autora es va anar descobrint a mesura que s’anava completant,  per part dels protagonistes, l’original puzle, l’última peça del qual la va posar l’autora de l’obra, la Flori Coll.

    Quan  aquest 2018 fa cent anys que es consolidava tot el conjunt de Maricel i el cent de la celebració de la primera exposició de clavells. El mateix nombre que fa que es va començar  la projecció de la que seria urbanització de Terramar . Ens ho explicava en Roland Sierra en el interessant col·loqui  celebrat  en el local del Grup d’Estudis Sitgetans. Junt amb el cultivador de clavells, Sr. Pere Cabot, persona molt vinculada  a l’exposició del qual ha estat membre del jurat. I l’Eduard Tomàs, estudiós de la festa de Corpus i autor d’un interessant llibre.

  On es fa evident que, malgrat el temps transcorregut, no ha decaigut l’afició al cultiu de clavells, que ha propiciat, també, les concebudes rivalitats entre els expositors.

     La  inauguració de l’exposició, s’acostumava a delegar la presidència a la màxima autoritat militar o governamental de la regió. No obstant,  al tractar-se de flors, es decantava l’honor a   l’esposa:  del Governador, del Capità General...  Amb tot això també es va implantar la lectura del pregó per part d’un influent personatge del moment.

      L’última paraula de l’acte la tenia el marit de la presidenta , el qual després dels  parlaments, en nom del seu superior, i president d’honor, el Jefe de l’Estat, declarava inaugurada l’exposició. I en aquell moment sonava l’himne interpretat per la banda de música local.  Una música que no s’avenia amb el tarannà i els ideals del mestre Pallarès, que es limitava a donar l’entrada i a guardar la “compostura”.

    Altres músiques diferents sonaven durant l’acte de clausura, per a satisfacció seva i perquè ja li havia avançat a la Sra. Lola, la seva esposa: “ves que avui tocarem la teva”. Es referia al pasdoble li havia dedicat, “Dolors Carbonell” .

   Un detall que distingia aquell acte era l’elegància que lluïen expositores i expositors. Com la Sra. Emília Camps, més coneguda per l’Emilia de la llet, la despatxava en la lleteria que tenia en el carrer Àngel Vidal. I una gran aficionada al cultiu del clavell.  

   També la Montserrat Marce de ca la Dionisia, que s’acompanyava d’una elegància exquisida, i que s’alternaven, junt amb l’Emília, en els primers llocs de la classificació.

  A l’altra costat de ca la Dionísia  hi havia la  sínia Robert. La Juanita Ferré era  una de les cultivadores de clavell de  primera fila. Que es mudava per a l’ocasió, junt amb la seva germana, la Tresina.  Va heretar aquesta afició el seu fill Joan i la seva jove

   Curiosament el primer premi consistia amb un gerro de vidre tallat amb suport de plata, donació del cap de l’Estat. No era tan el valor material de l’objecte, com la satisfacció que suposava aconseguir el primer lloc. Aquells cultivadors s’anaven rellevant entre el primer, el segon i tercer. Però tots ambicionaven el primer, quan els distingien amb un d’inferior, segons com fossin les sensibilitats  dels premiats,   podia ser motiu de majúscules rebequeries, les quals es traduïen en molt mal rotllo en el moment de la recollida.

  Entre els cultivadors destacava l’elegància de l’Albert Bigaire que acostumava a vestir amb l’uniforme que es guardava per a l’ocasió: pantalon blanc, sabates a conjunt, americana blau marí creuada i mocador blanc amb la cresta sortint per sobre la butxaca exterior de l’americana.

   Com també en Josep Carbonell Freixas, la sensibilitat que dedicaven als clavells es traduïa amb l’elegància que mostraven en el dia de la clausura.

   El fill de l’Emília va heretar de la seva mare l’afició pel clavells. En Ramon  Gumà acostumava a vestir amb traje fosc. I sempre procurava innovar per tal d’aconseguir colors diferents als “convencionals”. Si no vaig mal fixat va ser ell qui va fer possible la florida d’uns clavells amb els colors del Barça.

   També en Josep Virgili  anava entrajat. Elegant com la seva muller, la Maria. Ells, allà a l’hort de can Falç,  disposaven els cossis al contorn del xup. Propiciant una de les fotografies més boniques del nostres Sitges.  La d’un hort en el centre mateix de la Vila.

   Un any, no m’han pogut aclarir com va anar la desfeta,  en Virgili, acostumat a estar sempre entre els primers, en aquella ocasió  sembla ser que va acariciar una 14e lloc. El diable va fer de les seves, no es comprèn d’altra manera.  El cas és  quan el van anomenar,  el passadís central de la pista del Retiro se li feia curt, d’anar amunt i avall, cridant: Injustícia, injustícia.  Estava tan encès, que hagués pogut tornar a socarrimar, les tantes vegades cremades interioritats del Retiro.

   Un altre expositor, la reacció que va emprendre, després d’haver  estat descavalcat de les primeres posicions, va ser tallar tots els clavells de la seva col·lecció, sense esperar fer-ho el dia de la clausura, quan és tradició portar-los al Vinyet per oferir-los a la Mare de Déu. En un acte de molt contingut emotiu i que aquest any, el final de festa, comptarà amb ballaruga inclosa. Potser perquè la música, diuen que amansa les feres. O si més no, els ànims exaltats, davant possibles desenganys.

                                                                    J. Y. M.

BOTIGUERS I INDUSTRIALS

    Amb encertat criteri, el departament de Comerç de l’Ajuntament, va propiciar  un reconeixement als botiguers i a tots aquells que la seva activitat al front d’una empresa han assolit els 50, 75 i 100 anys de trajectòria.

    Els avantpassats, sobretot aquells que van començar entre els 75 i 100 anys enrere, no ho van tenir fàcil. Ho va complicar l’esclat de la guerra. A la postguerra les coses tampoc van ser fàcils. Fins que, poc a poc, els negocis van anar superant adversitats. Els nostres pares van desenvolupar l’activitat entre dos temps: els difícils i uns anys més bons. Curiosament els de la meva generació, continuadors del negoci familiar, ens hem mogut entre la bonança i aquest temps actual d’una incertesa comercial que fa perillar la viabilitat del comerç, degut a que  existeixen uns compromisos econòmics a fer front, que són molt més elevats que els d’aquells temps: impostos, lloguers, dependència... Tant és així, que només aixecar la persiana  ja equival a una despesa. Treballen amb avantatja  els qui no han de pagar lloguer, o aquells que hi col·labora la família.

     El panorama botiguer de Sitges ha experimentat uns canvis que es fan més evidents en els nostres dies. Enrere hem deixat botigues i establiments mítics, enumerar-los tots seria tan complex que ens faltarien pàgines per a poder dedicar-los l’atenció que es mereixen. N’apunto només uns quants.

   No gaire lluny de la nostra botiga, al començament del carrer, hi havia a Cal Xatet. Es troba a faltar i sobretot el record del Xato, en Salvador Satorra, home de corbatí que celebrava el seu Sant d’una manera molt original, repartint orxata a tots els qui s’hi apropaven, Tanta n’era l’afluència que  havia de fer acte de presència un  municipal, per tal de posar ordre .

   I si observem l’evolució del comerç, ens adonem que certes activitats comercials han desaparegut, com les lleteries que n’hi havia un bon nombre repartides pel poble. Això propiciava que les veïnes  anessin a buscar la llet, amb aquelles lleteres tan característiques.  Es pot dir que l’últim lleter en tenir establiment obert, al carrer Jesús, va ser la família d’en Salvador Jornet Mora, el pare del qual  era mestre d’escola. En Salvador ha estat un personatge popular del poble i de contratemps futbolístics. Que  no suportava que la mainada, al passar per davant de la lleteria, cridessin: “Sandrini!”. Ho considerava una gran ofensa, fins el punt d’abandonar el taulell per  empaitar als qui havien gosat ferir el seu honor, amb una denominació que el  treia de polleguera.

    Em referiré ara a l’Emilia Pla, també venedora de llet, per coincidir amb dues activitats que han desaparegut del poble, la de la llet i el refer els matalassos de llana. El seu fill, Ramon  Gumà, s’havia dedicat a aquesta activitat, com en  Peñas, treballador seu que desprès es va establir pel seu compte. La seva feina despertava una gran curiositat; descosien els matalassos i  abocaven la llana al terra dels terrats i allà, amb unes vares llargues, apallissaven la llana, mentre frisaven les dues vares fent sorgir un soroll molt persistent. Un cop la llana es refeia, la tornaven a introduir a dintre la tela rentada, el cosien i repartien unes llaçades que feia que el matalàs aconseguís un aspecte “capitoné”.Amb la pèrdua de les vaqueries es va acabar la llet, fresca, venuda a granel i amb la progressiva implantació dels matalassos de molles, els de llana van anar desapareixent dels llits  amb somiers de malla metàl·lica i bancades de fusta.

    Em sap greu haver d’interrompre el record a les botigues més emblemàtics del Sitges d’ahir, ho faig amb aquests últims referents. La presència d’en Joan Carbonell, a l’estiu vestit amb aquelles “guayaberas”  blanques, pantalon blanc i sabates a conjunt a l’estil d’americano, segons el costum adquirit a Cuba. Propietari de la botiga de teixits, robes interiors i camises entre altres peces de vestir. A la botiga d’en Carbonell  es respirava un flaire a teixit.

   Més enllà, al Cap de la Vila, hi havia la tocineria de can Xurei, quan fa poc ens ha deixat una filla de la casa, la Teresa Carbonell. El seu germà, en Jaunito passejava una elegància de galant de cinema. La seva presència enamorava a la  clientela, sobretot a aquelles noies que servien a les cases dels estiuejants, que s’afanyaven a freqüentar l’establiment amb la il·lusió de poder-hi coincidir.

    Molts dels establiments dels d’abans han hagut de tancar a falta de relleu generacional. Altres degut a les competències de les grans superfícies. I propietaris que tancant i llogant el local els hi surten millor les comptes que passar les hores darrera el taulell. Vist el panorama comercial amb aquesta alternança d’establiments, alguns d’ells força impersonals, ens fa estar recelosos que dintre de 50 anys més, potser els qui s’adreçaran a recollir el reconeixement d’aquesta continuïtat siguin gent de països llunyans.

   El mateix passa amb les activitats industrials, a no ser que s’arribi a instal·lar una industria  prou important que ocupi a la gent de la vila. El futur en aquest aspecte és imprevisible. La falta d’aprenents i de tallers  que desenvolupin els oficis, s’agreuja amb la dificultat que es troba si un oficial, posem un fuster, un manyà, es vol establir pel seu compte. Aquest es veu obligat a llogar una nau en el polígon industrial, comprar les màquines imprescindibles i adequar-se a les normatives existents. Aconseguir els permisos necessaris i a partir d’aquí començar a treballar.  Quin cost té tot aquest procés?  És assumible per algú que ha de començar des de zero? Doncs els tallers també aniran desapareixent de l’entorn comercial del poble. I  de què podran treballar la gent de Sitges ?  Preguntes que condueixen a un futur comercial incert i a una reflexió que sembla no voler apartar-se del contingut de l’article de la setmana passada: D’on sortiran les misses ?

                                                                                      J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de març de 2015 )