MIRANT CAP A RIBES

   

   

                 Taller dels germans Balcells, coneguts pels Pericos

      Des del pedrís de casa, en el carrer Sant Francesc, quan miraves cap a Ribes, veies el taller dels germans Balcells, coneguts pels Pericos tal com es pot apreciar en la fotografia que acompanya l’article. Situat en la cruïlla que conduïa cap a Ribes, Vilanova o Barcelona. 

   Els mecànics tenien predilecció pel martell, sembla ser que moltes de les anomalies les arreglaven a cops d’aquesta eina. I que la gent poc s’imaginaven de les funcions tan efectives d’aquesta, que sembla pensada més per a desgavellar que per arreglar. Recordo que hi va haver qui se li va espatllar la cuina i va demanar els serveis d’un tècnic, aquet va solucionar el problema amb un simple cop de martell. Acabat el seu treball hi presentats els seus honoraris, sembla ser que el client es va queixar de l’import que li demanava, argumentant que només havia donat un cop de martell, cosa que el tècnic li va fer l’observació que sí, va ser un simple cop amb aquesta eina, però que ell havia estudiat i fet tot l’aprenentatge  per saber on s’havia d’aplicar el cop i, fins i tot, amb la intensitat que s’havia de fer.  Era el que els hi passava als mecànics, davant una mecànica automobilista , en aquells anys, gens complicada, podia ser que una simple batzegada poses ordre al desgavell.

    Doncs bé, trobant-te en el mateix pedrís, de cop i volta apareixia una ribetana que vivia al bell mig del carrer del Pi, de la veïna població. Ella era la Rosa Rafel, germana d’en Josep, els dos de can Maurici. La Rosa tenia el pedigrí de ribetana pujat i rebuscat, cosa que demostrava en la seva manera de ser i de parlar. El primer que preguntava, amb veu cridanera, era per a la meva germana: “ i la nenaaa ? Accentuant la e i allargant la a, que era una manera de parlar de Ribes. Llàstima que amb els anys s’ha perdut aquesta morfologia tan peculiar i característica del poble veí. Que recordava també a una ribetana il·lustre que vivia entre nosaltres des de que es va casar amb el Sr. Gaspar Virella Comas, que era mestre d’obres, i que malgrat als anys que feia que ella vivia entre nosaltres, no havia perdut l’accent de la parla a la qual em refereixo.

   El germà de la Rosa, en Josep Rafel, era fuster i músic. Però a més tenia unes grans dots de comediant. Fins el punt que quan anaven a fer sardanes alguns dels pobles del interior, encara es recordaven d’ell de quan hi anava a amenitzar la Festa Major amb l’orquestra Mozart. Havia deixat  molt bon record, degut al tarannà còmic que l’acompanyava.

    Les companyies de teatres d’aficionats, que venien a actuar aquí, li demanaven si podia interpretar el paper de còmic si l’obra ho requeria. Així el mestre Pallarès tenia amb ell un comodí, que tan li feia de músic, tocava la trompeta i el violí, com d’actor de teatre. Un de les vegades el paper que se li havia designat, en un moment de l’obra, havia de recitar un text una mica llarg, mentre que l’orquestra no tocava. Durant els assaigs el mestre només li feia referencia al seu paper, perquè només acabar de recitar el susdit text l’orquestra començava una altra vegada a tocar. I cada vegada que se li feia l’observació, ell que ho recitava d’una embranzida i en Pallarès li feia sempre la mateixa observació: “ a l’hora de la veritat ho has de fer bé”. I així va passar va arribar el moment i al ribetà no li sortien les paraules, si més no l’home no es va immutar, no va parar de gesticular amb la boca i moure mans i braços, fins que va fer un gest per a que sonés la música. Tot el temps el metre va estar apropant les orelles a l’escenari i res, no entenia el que deia. Quan l’obra es va acabar, en Gabriel que li va preguntar: “Escolta gran, que no he sabut el que deies?” Resposta del de cal Maurici: “jo tampoc, mestre”. 

     Genialitats d’alguns personatges de Ribes, com també la seva germana, que era única i que, cada dos per tres els teníem a Sitges i a més, el músic, portava els dies de festa amb el seu cotxe, al qui llavors era mestre de l’escola de Ribes i vivia, amb la seva família, a dalt de l’Ajuntament, ell era en Benito Rivero Cabalgante, també músic, tocava el saxo,  i que junt amb el ribetà formaven part de l’orquestra dels Iberos del Jazz. 

     Coses que et venen a la memòria quan mires cap Ribes. Si mires cap a casa nostra, et fa mal al cor per tot el que està passant.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de maig del 2025) 

                                  

DARRERA LA PORTA DE L'ERMITA DE SANT PAU

    

      Obrir i tancar la porta de l’ermita de Sant Pau, correspon als ermitans que en tenen la clau. Aquest cronista va ser testimoni de l’amabilitat d’aquests, quan un dia que m’hi vaig apropar i, mentre voltava encuriosit pel seu exterior, em van preguntar si volia veure el seu interior, detall que els hi vaig agrair molt. A l’obrir la porta s’accedeix a una ermita lluminosa, de parets blanques, de dimensions espaioses i amb la imatge de Sant Pau que la presideix. I si et causa bona sensació  en el moment d’entrar-hi, aquesta no queda desvirtuada en el moment de la sortida, perquè el full  de la porta que queda oberta, emmarca una postal d’un Ribes que ha crescut molt, però que des de aquest emmarcat el poble es redueix a la imatge de la seva majestuosa església, la qual sempre l’he considerat massa  gran, es nota que quan la van construir no venia d’un pam, ni per qüestió de terreny, ni tampoc monetàriament. Una església construïda  per a ser vista des de lluny, nosaltres  ja l’albirem de de la creu de Ribes. Si era aquest l’objectiu, ho van ben aconseguir.

    Demà, dissabte, festivitat de Sant Pau, els ribetans celebren la seva Festa Major d’hivern, on la seva ermita aconsegueix un protagonisme destacat. Un detall que em cridava molt l’atenció, era l’elegància que mostraven la gent del poble per aquesta ocasió. Destacant la presència de les ribetanes amb els seus elegants vestits, però sense perdre de vista un detall que ha estat el complement identificatiu dels ribetans. Els agradava vestir amb un barret, que l’anaven alternant i escollint les seves teles, segons fos la temporada. Curiosament a Sitges, llevat excepcions com, entre altres, el Sr. Salvador Soler i Forment, Josep Carbonell i Gener..., el barret no ha cobert gaires més caps, més aviat es tendia a fer servir la boina. Com la que portava el mestre Pallarès, l’Agustí Montornès Pino...

    Com home de boina també ho era el ribetà Josep Rafel de can Maurici, que a més de fuster també era músic.  La resta: el Sr. Jacas, tots els Ramos, el Sr Rossell de can Quirico  i també en Sadurní Mestre Butí de can Paf, entre altres, eren gent de barret.

   Que per cert els barrets que coincidien per Sant Pau a l’ermita, eren el del Sr. Jacas, els Ramos, oncle i nebot i en Sadurní. Aquest hi acudia, elegantment vestit, com a membre de la banda de música que amenitzava la cercavila de la pujada i de la baixada. Company seu era en Josep Torrens Urgell, al qual l’elegància estava barallada amb ell, res a veure amb el seu pare en Manuel Torrens i Girona, que també era home de barret. Per a l’ocasió en Josep tocava la caixa i poca broma, havia fet tots els cursos al Conservatori de Liceu i això li permetia ser un caixista d’estudis. Tenia tècnica, però molt poca jeia quan l’havia de tocar, on se li apoderaven els tics i, sobretot, la manca d’elegància en el moment de la interpretació. Fet que desesperava al de can Paf, que si no li va agafar un treball, quan el veia tocar, poc li deuria faltar. Pulcre com era l’home en el vestir i quan tocava els platets, no podia suportar la manera com en Josep tocava la caixa, on donava la sensació que, en un moment o altra, es trencaria. Aquest fet treia de polleguera al company músic, que li dedicava unes bronques descomunals, a les quals el caixista no s’immutava. Si més no aquesta actitud d’en Sadurní obeïa a un rerefons, l’home estava obsessionat a quedar bé en el seu poble i trobava que l’actitud d’en Josep, que anava entrejat però descamisat, amb la caixa arriada que li tocava allò que no sona, no era la imatge que el ribetà volia transmetre de la banda a la gent del seu poble.  El fumut era que en Josep, per aquesta mena de cercaviles, en tenia la plaça fixa, perquè preferia el timbal que haver de bufar el clarinet. I com que no convocàvem oposicions..., la plaça era seva.

    Tot plegat, un  pas de comèdia. Davant de l’actitud pulcre i elegant que mostraven els ribetans, que vestien amb barret. Un complement que els distingia i els resguardava el cap del fred del mes de gener.  

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de gener del 2025) 

LA PRESÈNCIA SITGETANA ALS TRES TOMBS I A SANT PAU

   Les festes són un bon motiu per interactuar amb els pobles que ens són més propers, en aquest cas entre Vilanova i Sant Pere de Ribes. On, a més de la presència de sitgetanes i sitgetans que hi acudeixen per gaudir dels actes festius, la música també ha estat un dels motius que ha portat als músics de cada lloc a participar en les respectives festes.

    Per a Sant Antoni, d’això ja fa uns anys, la presència dels músics de casa nostra obeïa al fet de  reforçar la banda de Vilanova. Desprès es va limitar a la participació en la desfilada dels Tres Tombs. Com ho van fer, durant molts anys, en Rafael Font, gendre de can Buixens, i en Tomàs Matas. El primer, com apareix en la fotografia, amb  cavalls tirant el carro de càrrega. Mentre que en Tomàs hi acostumava a participar amb carruatge de passeig. Els dos vestien amb indumentària en consonància amb la modalitat escollida.

    Desprès els músics  hi hem tornat per a les Comparses. I amb això que arribava la Pasqua i un any mossèn Escala, que era rector de l’església de Sant Antoni Abad i Arxipreste del Garraf, va requerir els músics sitgetans per acompanyar el cant de les Caramelles. Hi vam anar en Jaume Solé Milà, en José Pérez, l’Ernest Lligadas, en Josep Torrens i un servidor. En una d’aquestes el mossèn ens va demanar: “si els senyors musics volguessin afinar els instruments...”. A la petició, en Torrens li va respondre: “jo ja el vaig comprar afinat”. El mossén no va vociferar  un renec, per respecte al seu superior.

    I així fins arribar a la festivitat de Sant Pau, on els  músics de casa nostra  amenitzàvem l’anada i la baixada de l’ermita. I entre aquest anar i venir sorgien totes les excentricitats que es puguin imaginar. Des d’haver de parar de tocar, per la insistència que mostrava en Josep Rafel de Can Maurici, davant un pal  de l’electricitat on hi havia un cartell que advertia: “No tocar, peligro de muerte”. Fins a ser testimonis de la desesperació que mostrava en Sadurní Mestre, davant la poca elegància que exhibia en Josep Torrens mentre tocava la caixa. Un estil, sotmès a les bellugadisses del músic, que treia de polleguera al company ribetà. 

    Amb formació de Cobla, tornàvem a l’ermita a la tarda, quan desprès de res del rosari fèiem l’audició de sardanes. I cada any buscàvem la complicitat del senyor rector, mossèn Jesús Mañé,  per si podia escatimar alguna avemaria a fi de que no s’allargués molt, perquè es feia fosc aviat i havia dificultat per llegir la solfa. El bon home sempre ens deia que escatimar avemaries no ho podia fer, però ens assegurava que ho enllestiria aviat.

    Avui la presència sitgetana està representada pels grallers i, aquest any, amb l’actuació de l’orquestra Maravella, de la qual n’és director el sitgetà Juanjo Rocha.

    Tanmateix no podem passar pel camí i arribar a la capella de Sant Pau xic, sense deixar d’observar la seva teulada i vet aquí que encara segueix amb forces pedres al seu damunt. Un detall que ens demostra que la gent de Ribes està pel matrimoni, doncs la veu popular explica que la persona que hi tira una pedra a la teulada i aquesta s’hi queda, durant l’any es casarà. Pel bon nombre que n’hi ha, s’intueix que hi deu haver llista d’espera.

   A en Josep Torrens, que era solter, no li vam proposar mai que provés sort, primer perquè amb els seus tics no hagués aconseguit plantificar la pedra en el lloc i  desprès perquè amb això del matrimoni no hi combregava. Tot i que era, el que se’n diu, un bon partit.    

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de febre del 2024)  

 

ELS VEÏNS ESTAN DE FESTA

      

                                            ( Baixada de Sant Pau 2022 )

    Recordo que de jovenet, d'entre els pobles més propers, el de Vilanova i Sant Pere de Ribes, em sentia més atret per aquest últim. Potser perquè Vilanova també té mar i el poble  és més gran, en canvi Ribes exhibia la seva identitat camperola  fent més atractiu el paisatge Eren els detalls més perceptibles que els diferenciaven d'aquesta riba Mediterrània tan flairosa a salabror de mar. A Ribes les olors que s'oloraven eren a terra, a garrofes, a herbes boscanes i a llenya cremada que desprenia el fum que sortia per les xemeneies. I en aquests dies, una de les olors que predominaven  era la de  sabres que es coïen en el forn del forner vell.

     El meu avi Joan havia nascut a Vilanova i va venir a Sitges quan el seu pare, que era escultor tallista, s’hi va establir. L’avi, desprès de superar l'aprenentatge, va entrar a treballar a la fusteria dels Baldomero de Ribes. I com que no hi havia tantes facilitats de transport, l'home treballava al taller i quan acabava la jornada l'amo li donava aixopluc a casa seva. Eren temps en què es treballava els dissabtes tot el dia i quan plegava venia a Sitges per tornar a Ribes el dilluns a primera hora del matí. Per tant havia creat uns vincles en aquest poble. 

    Al no haver altres distraccions, aquestes es buscaven en activitats que acostumaven anar relacionades amb l'art. Havia escoltat explicar que els Baldomero era una família amb bona predisposició i per tant amb poc en tenien prou per muntar divertits tastets teatrals, que servien per ajudar a passar les estones lliures.

    A l'home li van quedar tants bons records de la seva estada, que per sempre més hi va tenir més predilecció que no pas pel poble que el va veure néixer. I aquest sentiment d'apropament a terres ribetanes  el va encomanar als seus fills i a mi que era un vailet. Així va ser quan tot sovint hi anàvem, hi ho fèiem muntats a damunt d'un "mosquit", que simplement era una bicicleta a la qual s'hi havia incorporat un motoret. Amb l'avi al capdavant el seguia el meu oncle i el meu pare, el qual havia disposat un seient en el quadre del mosquit. Aquest mitjà de transport semblava poca cosa, però tenia la suficient força com per pujar el carrer del Pi, també s'ha de dir que s'havia d'ajudar el motor amb el complement dels pedals. La Primera parada era al Palou, que el teníem retratat  infinitat de vegades. De tornada com que  feia baixada, era bufar i fer ampolles,  es feia parada  a mig carrer que hi vivia i tenia el taller de fusteria en Josep Rafel de can Maurici. L'home tenia una mirada profunda, però distant. Amb un sentit de l'humor excepcional que, com un bon humorista, les deixava anar sense immutar-se. I de casa del ribetà al castell, l’última parada del nostre recorregut per un poble on el més destacat era aquest castell, la majestuosa església i  els  poca carrers principals, la resta eren vinyes i camps de garrofers. 

     Mentre la vida transcorria, la música sonava a Sitges i a Ribes, interpretada per músics dels dos pobles, que també col·laboraven quan en tenien ocasió. Per tradició familiar la mateixa música m'ha portat a Ribes  per Sant Pau. La  Cobla  Sitgetana, amb formació de banda, acompanyava al seguici festiu en la pujada i baixada de l’ermita de Sant Pau i a la tarda audició de sardanes .   

     De quan el meu pare i oncle feien el mateix recorregut musical, hi ha una anècdota protagonitzada pel de Can Maurici, que també era músic. Es trobaven en plena interpretació  quan, exasperat, irromp el ribetà amb uns crits exagerats: Pareu!, Pareu! -insisteix una i altra vegada- per estupor dels companys que davant les seves exigències deixen de tocar. I tot seguit l'home els hi senyala un pal de l'electricitat on es troba un cartell amb una calavera amb dos ossets creuats i on es llegia: "No tocar peligro de muerte". 

      Advertència que va secundar en Josep Torrens, tots els anys que hi vam anar, perquè quan començava a tocar tots els perills s'havien esvaït. Per a desesperació d'un altre músic ribetà, en Sadurní Mestre, de can Paf . Que en el seu poble es desvivia per quedar bé. I a cada refregada i bellugadissa d'en Josep veia malmesa la seva reputació de ribetà amb tots els ets i uts. 

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de gener del 2022)

 

RIBETANA

Entre Sitges i Sant Pere de Ribes  sempre ha existit una relació de bon veïnatge, accentuat-se quan les festes dels dos pobles han fet possible una complicitat mútua. Perquè ribetans i sitgetans s'han desplaçat per  ser-ne espectadors o fins i tot  per tocar la gralla. I en un temps, quan les portes de les cases eren obertes  aquesta singularitat permetia treure el cap a les interioritats i lliurar el crit a mena de salutació: Noia! i a un i altre els agradava rebre notícies dels veïns.

      Per casa sempre que venia a Sitges, que era bastant sovint,  la Teresa,  germana d'en Josep Rafel de can Maurici, des del carrer i sense moure’s de la porta de la botiga, es lliurava a un potent crit acompanyat de l'accent característic : "I la nenaaa ?". Pregunta dirigida a la mare i amb referència  explícita  a la meva germana. Atendre la seva curiositat representava endinsar-se entre les cròniques del poble veí, pregonades per una ribetana que mostrava una gran facilitat de paraula i un ampli coneixement de tot el que succeïa a Ribes. Veïna del carrer del Pi, familiaritzada amb l'olor de l'aiguacuit que feia servir el seu germà en la fusteria, l’acompanyava una patxoca que, junt amb la parla, la identificava com una ribetana amb pedregui  i no ho dissimulava pas. Amb aquesta manera d'ésser, fins i tot es permetia la gosadia de refregar la mà per la pell d'un negre i tot seguit mirar-se els dits  per observar si aquella negror destenyia.   

    Excentricitats d'una dona que es complementaven amb  les del seu germà Rafel. Ell, un dia  de Sant Pau en la cercavila  d'anada a l’ermita, va sortir de la formació de la banda posant-se  i, amb gestos  exasperants, va fer que paressin de tocar. Els seus companys, estranyats li van preguntar a que obeïa el tall. L'home,sense pronunciar paraula alguna,  va senyalar un pal de l'electricitat en el qual hi havia enganxat la representació d'una calavera i una advertència: "No tocar, peligro de muerte". Qui avisa no és traïdor, o més val prevenir que curar. El músic feia gala d’una gran facilitat  en les sublimitats que el distingien i feien que el seu record quedés en la memòria de la gent dels pobles on hi acudien per amenitzar els balls.

     La festivitat de Sant Pau ha mantingut l'encant d'aquesta anada a l’ermita i la posterior tornada entre una alegre i festiva cercavila que transcorre entre vinyes. I és aquest paisatge, tan camperol, que aporta una singularitat que la fa diferent a altres qu tenen lloc en els pobles veïns. Conscient d'aquesta exclusivitat, un altre músic ribetà, en Sadurní Mestre i Butí, mostrava una extrema sensibilitat en quant a voler quedar bé davant el veïnat del seu poble, com ja havia explicat en una altra ocasió. Si més no topava amb les excentricitats d'en Josep Torrens. El de can Paf es passava tot el recorregut amatent a les accions d'en Josep que no eren, que diguem,  massa de manual d’estètica. Amb un refregar constant que es concentrava  del  perímetre de la cintura cap avall.  I que ja s'havien desafiat  quan, e mig de la fredor ambiental,  es presentava en mànigues de camisa i amb l'americana guardada a dintre d'una bossa de plàstic. Un detall que ja treia de polleguera al company ribetà, el qual l’advertia que havia de vestir de manera elegant, ni que fos per resguardar-se del fred. En Torrens li replicava: " Tu et deus voler referir a en Fred Astaire..." . I aixecant-se la camisa reblava:  " ja porto la samarreta de la mare, rentar i posar”.  Fins arribar a la conclusió  : “ Qui no té fred no té seny”.

        L’acompanyament musical es feia al compàs d’uns pasdoble que havia compost en Manuel Rius i Ramos, nascut a Ginestar i després del seu pas per Sitges, va passar a ser ribetà d’adopció.  El un porta per nom , el de la muntanya que presideix el indret:  “Montgrós”. I l’altre inspirat en el barri sitgetà: “ El Poble Sec “. Però es donava la circumstància que les gralles interpretaven El Gener, El Febrer... unes melodies també compostes per ell i que les toquen totes les colles de grallers de Catalunya.

   Això succeïa en una temps en què els ribetans portaven barret. Com el mateix Sadurní, els Ramos, el  Sr.Rossell,-en Quirico- el Sr. Jacas i tants altres veïns   que es  cobrien el cap amb els seus capells. Curiosament el de can Maurici preferia la boina. Quan a Ribes van deixar de portar barret, es va esfumar un costum que alhora va restar elegància a actes com els propis de la Festa Major. Vet aquí que actualment, que es vesteix de manera més informal,  en Josep  no desentonaria.

   Ara, quan observo la reforma de l’Ajuntament, també em ve al pensament la imatge de les finestres del capdamunt de tot, on impartia classe el mestre d’escola el Sr. Benito Rivero i Cabalgante, en una època en la qual també feia de músic i venia, amb el cotxe del ribetà,  a amenitzar el ball amb els Iberos del Jazz. L’home guaitant, per la finestra junt amb la seva famía, esdevenia  una escena que transferia la complicitat de les autoritats del poble, amb l’edifici de l’Ajuntament com a símbol de la institució on s’hi  han alternat tots els servidors de la causa pública i a més la presència d’aquell mestre es solapava amb dos valors molt important en la vida del poble: la corporació municipal corresponent  i  el mestre que  alliçona i prepara als més joves per a ser persones de profit en el seu futur no tan distanciat del present.

   Tot canvia i això   a vegades va acompanyat de polèmiques i diversitat d’opinions. A Ribes la remodelació   del seu Ajuntament no n’ha estat pas exempta. I a la nostra vila, aquests dies, el focus d’atenció  de  la polèmica es centra en una cosa de interès general, com sembla ésser el recorregut de les rues de Carnaval. Que enguany s’escau a la setmana següent a la de la festivitat de Sant Pau. Dues celebracions, la ribetana i la sitgetana  que han passat de puntetes per la de Sant Sebastià. Totes  tan apropades i tan diferents, en el seu contingut i en la manera de celebrar-ho.

                                                                            J. Y. M.

 ( Article publicat a l'eco de Sitges el 22 de gener del 2016 )