Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris david jou mirabent. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris david jou mirabent. Mostrar tots els missatges

12 de juliol 2026

2.000 COL·LABORACIONS I QUASI 70 ANYS D’AMISTAT

     


Amb en David Jou i Mirabent ens uneix, per sobre de tot, una gran amistat i també uns neguits poètics i literaris que ens han permès coincidir en aquestes pàgines fins a assolir la xifra de les 2.000 col·laboracions; un honor que, juntament amb en Josep M. Matas i la Vinyet Panyella, venim a ser els col·laboradors més antics del setmanari. Això no sé ben bé si és bo o dolent, perquè significa que ens hem fet grans a redós de l'Eco. Però, compte!, un no es pot considerar mai gran si presumeix d’acompanyar-se d’un cor jove. Curiosa manera de disfressar la realitat quan el cor batega amb tu des de fa, així ho sembla, una eternitat. Però sortosos nosaltres que d’aquest cor brolla, setmana rere setmana, una estima per aquest setmanari i els seus lectors.

   En David i un servidor vam coincidir als Escolapis i no només vam compartir les hores de classe, sinó que, sobretot els dissabtes al vesprejar, sortíem a fer un tomb junt amb altres companys com en Jacint Picas, el Rafel Nicolas, en Joan Martínez Benazet, l'Isidre Junyent, en Jacint Sastre, en Carles Martínez i en Josep Soler. Va ser aquest darrer qui em va apropar a la redacció, cosa que va voler dir entrar en contacte amb el seu pare, el qual no només em va oferir l’oportunitat d’escriure al setmanari, sinó que en tot moment em va animar a no deixar de fer-ho. A en David el va apadrinar el recordat i admirat Ramon Planes, amb qui coincidíem moltes vegades quan entràvem o sortíem de deixar la nostra col·laboració. I com ell amb tant altres històrics de la casa.

    En Ramon passejava una prominent elegància i un posat d’intel·lectual, una cosa i l’altra el feien  digne de la seva personalitat: home de lletres i empresari (era el director de la fàbrica de gas, des de que va  continuar amb l’empresa que havia fundat el seu pare i, quan la va absorbir la companyia actual, va seguir ostentant un càrrec important en la mateixa, amb oficina al carrer Espalter). Curiosament, existien uns col·laboradors que vestien amb una gran elegància i distinció quan anaven a lliurar la seva aportació; aquests eren el propi Ramon Planes i Izabal, en Salvador Soler i Forment, en Rafael Monzó i Valiente, en Josep Carbonell i Gener i en Rafel Casanova i Termes. Aquest darrer hi acudia amb l'uniforme de la Diputació, en ser l’encarregat del Museu Romàntic, que era tan a prop de la redacció i  que quasi van tancar el museu quan ell es va jubilar i que ja no s’ha tornat a obrir més. Aquesta presència de col·laboradors mudats amb americana  i corbata era més pròpia de les redaccions de diaris de capçaleres importants que no pas de la de l’Eco de Sitges; però qui ho havia de dir, en aquell temps, que la nostra capçalera sobreviuria i compartiria llarga trajectòria amb les de més prestigi.

   Tant en David com la resta de col·laboradors esmentats -els d’abans i els actuals- hem tingut la sort de participar de moments sensacionals, es pot dir històrics,  quan anàvem de la botiga a la rebotiga, passant pel menjador d’aquella casa del carrer de Bonaire. Hem vist com els mestres esmentats corregien les galerades enmig del soroll de les màquines. Allà on es rebia en Josep amb la seva bata blava i on, quan encara no érem col·laboradors fixos, ens fixàvem on deixava la nostra quartilla, perquè més d’una vegada es traspaperava; al cap d'unes setmanes de veure que no sortia publicat, li feies l’observació i ell remenava els papers fins que ho trobava oblidat entre tanta paperassa. Formava part de l’essència de l'Eco; ells mateixos no s’amagaven, quan els semblava que havien fallat  ho atribuïen a: “són coses de l’Eco”.

   I tots hem viscut l’evolució, la incorporació del nostre amic Josep i del seu germà Ramon a la impremta. I com, després de la mort de la Carme, l’esposa d’en Josep, aquest, ja resident a l’Hospital de Sant Joan, cada dia un dels seus nets el portava fins a la redacció i allà corregia proves. També hem passat per la dolorosa pèrdua d’en Ramon i en Toni Sella, que va colpir a tothom.

   Fins que va arribar Internet i vam deixar de freqüentar la impremta. Pel camí també hem perdut aquells mítics col·laboradors, però d’ells hem après a ser constants, a no defallir, a no perdre el contacte amb els lectors. Davant de tantes exemplars i meritòries trajectòries, ara em toca escriure: enhorabona, David! 


                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juliol del 2026)


                         

25 de febrer 2025

AL VINYET DE LA MÀ D'EN DAVID JOU

       Quan arribem al Santuari del Vinyet, la poesia ens saluda a banda i banda de l’entrada principal. A la dreta  hi trobem unes estrofes situades al damunt de la porta lateral i que diuen així: “ Qui entrarà trist i plorant /en aquesta capella/ no serà gens meravella / que n’isca alegre i cantant / Aléntias lo caminant,/ lo navegant no s’espàntia / que si fa cremar la llàntia /   davant d’aquesta santa imatge / lograrà  feliç viatge / més, molt més si goig hi canta”.

    A la banda esquerra hi ha el porxo dels poetes, amb la poesia que encapçala l’entrada i que es d’en David Jou i Mirabent, amb el nom: “A la Mare de Déu del Vinyet”. Les primeres estrofes també sonen a salutació: “Entrem en aquest temple com en un pou fresquíssim:/ el temps, aigua aturada, quiet hi reverbera, / que no ens neguem , Senyora, en la pau que ens arrecera en aquest clos...”.  Quan ara acabem de presentar el seu llibre :Celebració del Vinyet”, amb la recopilació de tots els poemes que li ha dedicat.

    Començant perquè el Vinyet i el poeta, han tingut una relació molt estreta de veïnatge. Els seus avis van construir una casa molt a prop de l’ermita i del camí fondo, al costat de la del pintor Joaquim Sunyer. El pare d’en David m’havia explicat que, quan era jove, des de l l’entrada veia a la seva mare quan tornava de comprar i tombava per on avui hi ha l’hotel Calipolis. Res s’interposava, ja que la casa estava envoltada de camps de blat.

    Desprès de la fatídica guerra, l’avi d’en David, l’escultor Pere Jou, va ser l’encarregat de refer la imatge de la Mare de Déu, l’àngel i el moro que la custodien, que havien quedat molt malmesos. Transcorreguts uns anys, l’amic David va venir al món en aquesta casa taller. I degut a la situació de la mateixa, les anades  a l’ermita eren constants.

    Era un temps en què a les llars sitgetanes encara no hi havia entrat la televisió, ni la gent no disposava de cotxe, ni altres distraccions tecnològiques com les d’ara. Que feliços que érem. Davant d’aquestes mancances, un dels atractius de les tardes dels dies de festa, era anar a “la Bufera”, el forat que desembocava al mar i que estava situat per sobre on avui hi ha el Port d’Aiguadolç. La susdita distracció consistia en tirar una farigola i si el mar estava una mica enfurismat la rebufava cap a munt. 

     L’altre excursió consistia en anar fins al Vinyet. S’hi dirigien els avis, com ara  en David acompanyat del seu net. En deixa constància en el llibre : “Portant un net al Vinyet”. Hi anaven  les parelles que festejaven i que es casaven al Vinyet. A ells el poeta els hi dedica un vers: “Casaments al Vinyet”.  I, al cap d’un temps, al nou matrimoni feia camí empenyent un cotxet amb una criatura. Que si era una nena de ben segur que es deia Vinyet. El nom del poema que hi trobem, no pot ser cap altre: “ A les Vinyets”.  Fins que la comitiva creixia i la criatura del cotxet ja caminava sol i havia deixat el lloc a un altre ocupant. Aquell/a que anava a peu, agafat al cotxet, de seguida es queixava de que tenia set i el pares el persuadien, que ja arribarien  a l’ermita i podria veure aigua en el cantiret de zenc de la cisterna. Aquell sorollet de la cadena mentre que aquest baixava cap a les interioritats, satisfeia totes les perspectives d’aquella mainada que es veien compensades pel rajolinet d’aigua fresca acabada de pouar. Mentre que un altre al·licient els motivava, consistia en anar a dipositar  un centimet en la guardiola que sosté escolanet, que desprès de ser engolida, deixa escapar un “cling” que ressona per tota l’església.

   Per ser, com he dit, l’ermita un referent i un destí d’aquelles tardes dels dies festa, en David els hi dedica un vers, Dones de Sitges .

    Per acabar aquests  records, que millor que centrar-nos en el començament, quan vam coincidir a l’Escola Pia. Al sortir, al migdia, els amics acompanyàvem a en David a saludar el seu avi, que esculpia els capitells de les finestres i de l’arcada d’entrada del Prado. Fins que un dia, fent el mateix camí, no el vam  trobar al lloc de la feina. Malauradament ja no hi tornaria.

    Així és la vida. Els anys ens han fet grans i també l’obra del poeta segueix creixent. I la devoció a la Mare de Déu del Vinyet, sortosament, no decreix. 


                                            J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de marca del 2024)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez