DE L'ERMITA DEL VINYET A LA DE SANT SEBASTIÀ

      Les dues ermites, junt amb l’església parroquial, i l’ermita de la Trinitat es troben  dintre la mateixa coordenada, o si ho prefereixen dintre un mateix traç d’una línia recta. M’ho va fer observar el recordat amic Ramon Soler, quan un dia em va convidar a pujar al campanar del Vinyet. Des d’allà a dalt es veia perfectament com els campanars de les tres esglésies, s’intuïa la Trinitat, coincidien en el mateixa alineació i camp òptic.

    Però malgrat la  proximitat al mar de les tres, l’ermita del Vinyet la podem considerar que aporta la  vessant  més camperola, pel fet de que el seu enclavament estava envoltat de camps i vinyes. Algunes s’enfilaven cap a la muntanya,   a l’altre costat de la via del tren, hi trobàvem la masia de can Pei, propietat  dels germans Carme i Salvador Soler i Forment i on, durant molts anys en van ser masovers la família Muntané. A sobre hi havia la hisenda de can Lleuger, on els últims que van treballar la terra van ser els germans Vicenç i Bartomeu Lluís. Aquest últim molt aficionat a córrer en bicicleta. En Bartomeu estava casat amb la Concepció Pàmies, del matrimoni va néixer  la Vinyet. El pare va inculcar a la filla l’afició a l’esport i, aquesta, de ben segur desprès de tant contemplar el mar des de la masia, es va decantar per la natació. Esport on va aconseguir molts èxits i satisfaccions per a l’esport local.

    Malauradament, aquests dies, la família ha patit una greu desgràcia. Quan a la matinada del passat dissabte es va incendiar el seu habitatge i a resultes del qual va morir l’espòs de la Vinyet Lluís i el pare  d’en David i la Noemi, en Josep M. Martínez Rodenas. Una persona bona, senzilla i afectuosa amb tothom. La vida ens depara aquests sobresalts i que ens fa reflexionar sobre el febles que som i de com en un instant la vida fa un gir inesperat.  

     I que queda de tot plegat, a banda dels records? De ben segur ni que sigui un alè de fe, que no s’apaga mai, per punyents que siguin les circumstàncies, i que sobresurt en mig de tanta foscor. Com quan s’entra al Vinyet i la llum del cambril llueix amb poca intensitat, ara ja no, i avances en mig de la foscor i només aquella llum et guia en el camí i et permet trobar el teu lloc.

     Però aquest mateix punt de referència es converteix en un esclat de lluminositat, quan es tracta de celebrar la vida. Com ha succeït durant la recent festivitat de Sant Esteve i en l’Ofici que es celebra en el seu honor. Efemèrides, on aquesta resplendor ha lluït més que mai, gràcies a la cura que en tenen els seus actuals administradors, en Josep Maria Rosés  a qui acompanya la Conxita Bartés, la seva muller i la Marta Jordà junt amb la seva germana, l’Àngels.  

      Des de la mateixa administració s’ha informat de les millores que es porten a terme de manera continuada. Per a l’ocasió s’ha pogut admirar, des del cambril de la Mare de Déu, la cúpula sense cap entrebanc pel mig i que permet la visió complerta de totes les pintures realitzades per l’Agustí Ferrer Pino. Així com també la il·luminació de les pintures on hi ha l’Ecce Homo i que fa 50 anys que va restaurar l’Artur Duch. Sense passar per alt la restauració de l’altar del Sagrat Cor i del Pas de l’Oració de l’Hort, amb la col·laboració de la regidoria de Cultura.

    I en mig de tot plegat destaca la restauració dels passos de la passió, obra de l’escultor pessebrista Manuel Muns, que li va encarregar el sitgetà Ramón Gumà. Ell era un apassionat de les coses del poble i un gran pessebrista. Quan va morir la seva esposa, la Rosa Pla i les seves filles, l’Elisabet i la Rosa Maria van fer, l’any 1997, donació al poble de Sitges de tot aquest conjunt, amb la condició que fos exposat permanentment al Vinyet. Desprès de la restauració esmentada, s’ha millorat l’espai on sempre han estat exposats, de manera que aquesta donació de l’amic Ramon llueixi com es mereix.

    Demà, dissabte, l’ermita de Sant Sebastià celebra la seva festa que, gràcies a les atencions que també li dispensen els seus administradors, la Maria Dolors Carbonell Tutusaus i l’Esteve Ferré, fa molt de goig. Una ermita situada en un lloc privilegiat i on darrera seu, també s’estenien vinyes de moscatell i Malvasia, conegudes per les vinyes de la Mirona i d’Aiguadolç, que feia que tot plegat configurés el paisatge camperol i pescador que es vinculava a l’activitat del poble. 

    Avui, la franja litoral que s’estén des de la casa dels Vidal i Quadras fins a l’ermita,  segons la meva opinió, conserva l’encant del Sitges mariner.  

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Siges el 19 de gener del 2024)

     

 

UN CARRER DE MÚSICS I PINTORS

  

       El carrer de sant Sebastià llueix una nova imatge, sense perdre el  traç de carrer simple, si més no amb la mateixa identitat que caracteritza als carrers que  fan baixada cap a mar. I si altres vegades m’he referit a aquells on s’arrengleraven les cases dels pescadors, en aquest la curiositat s’entreté davant l’evidència d’uns veïns que s’han abraçat  l’art  i  han desenvolupat els seus neguits per a complaença de la resta del veïnat que han participat de les seves habilitats i aficions.

   A l’altre costat de la façana lateral de la casa dels Vidal i Quadres, on hi arriben les bafarades de salabror de mar,  en una de les primeres cases, hi viu en Carles Guillen, casat amb una filla de can Selva, l’home havia escollit l’art de la fotografia per entaular una comunicació amb el paisatge que li és proper. En Guillen va formar part d’aquella generació de fotògrafs que s’agruparen en aquell actiu Sitges Foto-Film.

    No gaire més enllà hi vivia en Joan Roca Solà amb la seva muller la Maria Jacas que a la vegada era germana de l’Angeleta, la muller d’en Frederic Montornès Pino, ells vivien una mica més amunt. En Joan popularment conegut per en “Manxet”, tocava el trombó i la flauta a l’orquestra dels Iberos del Jazz que després d’en Magí Alminyana va dirigir en Gabriel Pallarès. Els dos eren fills de Valls, si més no cada vegada que en Roca s’hi referia com el nostre poble, en Pallarès el rectificava:  “digués que és el teu, el meu és aquest”.  Remarcant el nom de Sitges, el poble que tan bé el va acollir .

    Quasi davant per davant del domicili d’en Federico hi havia viscut  en Salvador Robert i Raventós, més conegut per en Tirano. Barber d’ofici i músic, tocava el violi. Curiosament Santiago Rusiñol el va pintar en un tela  que la trobem exposada a la Pinacoteca Local, hi apareix en posició de descans davant del faristol de fusta.

   Al costat de can Frederic hi va néixer en Francesc Bisbal Domingo, el seu avi se’l coneixia per en “Tutut” i el seu oncle Joan va acabar sent un fotògraf professional. En Cisco  va mostrar des de ben jove la seva afició per la música i és va decantar pel trombó, amb el qual va formar part del grup que dirigia en Josep Vadell i després amb l’orquestra d’en  Janio Marti, entre altres. Amb un tarannà molt proper en Quico va forjar moltes amistats.

      Propera a la casa de les Tiranes, com es coneixia a les filles d’en Salvador Robert: la Trini, la Lluïsa, en Jordi i una altra que era religiosa a l’Argentina, hi tenia el domicili l’artista pintor, en Marià Carbonell Llopis, casat amb l’Engracieta Martín, en la casa que avui hi viu l’Emma Garcia Munté i que és on van anar viure el Frederic i l’Angeleta quan es van casar, mentre no es van construir la casa de més avall.  El pintor va disposar el seu estudi en els racons més emblemàtics del poble. Allà al replà de l’escala del carrer Mossèn Félix Clarà, a un parell de graons del carrer Major. En Marianet va ser un artista local dotat d’una gran sensibilitat que va acabar la seva trajectòria pictòrica a l’estudi del carrer d’en Bosc, arrecerat a les parets del Palau del Rei Moro. Fins que va perdre la darrera i definitiva partida d’escacs, lliurada entre la vida i la mort.
  Al costat hi vivia en Ferran Sentís Figuerola, conegut popularment pel “Valent”. Sabater d’ofici i músic per afició, va tocar la trompeta i la bateria amb la mateixa orquestra que dirigia en Pallarès. Casat amb la Consol, aquesta formava part del grup de les dones dels músics que cada diumenge a la tarda es trobaven al Retiro, fent companyia a la Lola Carbonell esposa d’en Pallarés.

      La germana de la senyora Lola, l’Eusebia, casada amb en Daniel Montané, vivien en aquest mateix carrer. En Daniel de la carn, junt amb el seu germà Manel, tenien molta afició pel cant. Havien cantat sota la batuta del mestre Torrents en el cor de l’església parroquial i en la colla de Caramelles del Prado.

    I allà, a mig carrer, hi havia la manyeria de la família Cenzano. Un referent de la forja sitgetana per l’ofici que empraven  per treballar el ferro, creant  autèntiques obres d’art. El fill de la casa, en Ramon, és un pintor de quadres que habitualment exposava la seva obra en la sala d’art que regentava la família de la seva dona, els de cal “Duro”, en el carrer Parellades. La pintura d’en Ramon s’ha caracteritzat per un estil propi i també inspirat en la temàtica de la Festa Major. El seu germà Andreu va escollir l’art de la fotografia per complementar amb el de la forja.

    Tornant a l’altra vorera, en els baixos de la casa del pintor de parets Joan Carbó,  hi va néixer l’Artur Duch. L’artista al qual l’altre cap de setmana li van col·locar una placa en la plaça dels artistes. Un dels primers articles que vaig publicar  en aquest setmanari feia referència a una exposició que va fer a Barcelona, eren els començaments de la seva activitat artística. La vam anar a veure en Josep, fill del director del setmanari i jo. A partir d’aquell dia he seguit l’evolució de l’obra d’en Duch, que  transcórrer en paral·lel  amb  la meva afició literària.

      Músics, pintors de quadres i de parets, han conviscut en aquest carrer de Sant Sebastià, on hi continua tenint  protagonisme l’art i la cultura. En quant a l'art ha agafat el relleu  la Núria Corretgé que té el seu taller on hi havia la flor i la nata d'aquests corrents artístics. Ella, amb el domini de bon nombre de técniques, fa possible que el carrer continui sent un referent del món de l'art.
       Sense passar per alt els neguits de dues germanes  que han fet del sitgetanisme  una raó de ser  i que reflecteix la senzillesa en la manera de viure de la gent de Sitges. On, com en aquest carrer, a cada casa hi havia un artista. Que pintava, retratava... o feia figueretes per poder arribar a final de mes.

                                                                                          J. Y. M.

  

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de novembre del 2017 )