Les persones, quan naixem, feina hi ha pel pares per tirar endavant la família. Potser moltes més dificultats abans que ara, mentre que una de les obligacions a que havien, en teoria, de fer front era la de l’educació. Així ens ensenyàvem, si entràvem en una casa i era pel matí s’havia de dir bon dia i si era per la tarda bona tarda. Si estaven dinant o sopant, bon profit. A més de dispensar un tracte de vostè quan ens dirigíem a persones més grans que nosaltres. Començat quan aquets eren els nostres propis pares.
Aquest bon costum, sobretot pel que fa el tracte amb els pares i sobretot amb els avis, es pot dir que ha desaparegut, perquè nosaltres mateixos, des d’un bon començament, hem preferit que el tracte fos com a més amical i hem acceptat aquest tracte de tu. Que no significa que quan ens dirigíem a les persones més grans i que no guarden cap vincle familiar, el vostè no sols es considera vàlid, sinó necessari. Més per respecte que per altra cosa. I que va associat a altres normes de la que llavors en deien urbanitat, com cedir el seient a una persona de més edat que entra en un lloc i tots els seients es troben ocupats, o a una embarassada. Per respecte, la persona més jove és de bon nascut que li cedeixi la seva cadira.
Pel que fa aquest detall, d’això ja fa uns anys, a primera hora del matí baix pujar al tren en l’estació d’aquí a Sitges i aquest anava ben ple, doncs va ser acabar de pujar a la plataforma, que un jove es va aixecar i em va oferir el seient, per estranyesa meva. Perquè de seguit ho vaig associar a que em veia malament. Li vaig insistir, una i altra vegada, que no, però no el vaig poder convèncer de cap manera, em vaig veure obligat asseurem per tal de no fer-li un lleig. Per a mi, tot i fer el viatge còmodament, va ser traumàtic, jo que pel meu interior presumia d’estar en forma i aquesta sensació, més per la cosa setir-me com un gínjol, em va preocupar per l’aspecte que li vaig causar al jove galant, mentre pensava, Joan, ja no ets el que eres. Va ser el principi d’una llarga tanda d’aixecades, que es fan més evidents a l’estranger i altres llocs fora de Catalunya.
Diguin-li educació o galanteria, aquesta última també ha format part de la bona convivència entre les persones. No fa gaires dies vaig llegir un article de la Joana Bonet que s’hi referia i em va cridar l’atenció on es llegeix ( es referia quan just va començar a exercir de periodista): “ Per descomptat que és compatible ser feminista i permetre que t’obrin una porta. Nosaltres també ho fem, cal llegir el moment. A mi em va resoldre aquest dilema l’historiador jesuïta Miquel Batllori: jo era molt jove, ell anava amb bastó, i desprès d’entrevistar-lo li vaig cedir el pas a l’ascensor. S’hi va negar i em va dir”:
“Miri, jove, els homes podem arribar a perdre la fe, però la galanteria, mai” .
Una bonica lliçó que resolt molts dubtes, si és que encara n’existien sobre aquesta qüestió. Una galanteria que s’acostumava a mostrar, per posar un exemple, quan el ballador anava a demanar a una noia si volia ballar amb ell, en el transcurs d’aquells balls que organitzaven les Societats de casa nostra. I, com a deferència i galanteria, convidava a la balladora a una gasosa fresca. I en els balls de les festes de Carnaval, que som a tocar, la convidava al ressopó. Però això ja eren paraules majors, perquè les butxaques no estaven per a masses galanteries, en aquest aspecte.
Amb tot això, el vostè ha estat, és i serà un tracte de respecte. Però és clar, vist com l’exemple que et cedeixin la cadira, això és sinònim de que et veuen gran, d’aquí que siguem els propis afectats que demanem, als ben educats, que ens tractin de tu, per allò que dèiem: “si em tractes de vostè, em fas gran”. És com aquells que necessiten ajudar-se d’un bastó per caminar i s’hi resisteixen perquè diuen que fa de vell. O aquells altres, als quals recomanen que vagin a passar la tarda al Casal i també s’hi neguen, amb l’excusa que allà, diuen, hi van els vells.
També quan ens acomiadem d’algú, hem simplificat les normes, ja ens està bé un simple adeu, com a molt l’acompanyem amb un: que vagi bé. Tant que s’havien esforçat els avantpassats, quan creien correcte que els més assenyat era dir, passi-ho-bé.
Adeu-siau, noies i nois, passi-ho-bé senyores i senyors, fins la setmana que ve.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de gener del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada