UN TANCAMENT FLORIT ( dedicat al recordat amic Joan Manel Tornel i Arnan, jardiner que va tenir cura de molts d'quests jardins)

     La natura sempre ens sorprèn, a vegades per bé i altres per malament. Aquesta fotografia ens mostra  la influència que aquesta natura, en aquest cas associada amb la primavera, se’ns fa present de forma elegant i flairosa en aquest tancament, una combinació de mare-selva i gessamí, i que correspon  a una torre situada al Passeig Marítim i més concretament, en el sector de Terramar. En la mateixa vorera s’observa la presència d’uns tamarius que, junt amb els baladres i palmeres decoren aquest Passeig tan bonic que tenim.

    El mateix Francesc Armengol i Duran, que va ser el promotor d’aquesta urbanització, va atorgar aquest projecte, que es va iniciar el 1919, la denominació de Ciutat Jardí, sota d’una denominació que aglutina  tot el sector, Terramar. Que volia que assolis certes similituds amb el passeig de Niça. Urbanitzats aquests terrenys  i prolongant el Paseig de la Ribera, amb el que s’anomenaria  el Passeig Marítim,  la transformació d’aquest sector, on predominaven dunes de sorra, vinyes i camps de blat, va significar un canvi molt notable  per a Sitges. On s’hi va afegir, al costat de la casa de Santiago Rusiñol, el Cau Ferrat, la construcció dels dos palaus de Maricel ( el de terra i el de mar, que es comuniquen per aquest singular passadís enlairat). Tot el conjunt va ser  construït entre els anys 1913 i 1916, per encàrrec de Charles Deering . 

     A partir d’aquí, de ser un poble on el més emblemàtic que tenia era la seva església i la companyia del mar, tots aquests canvis obraren, ja amb la presència d’en Rusiñol, que la vila aconseguís una certa categoria, amb el seu corresponent  glamur. Que es va fer més evident quan es van anar construint les torres residencials en aquest indret de Terramar. Molts dels seus propietaris provenien de la industria  tèxtil.

     Unes torres envoltades d’uns bonics  jardins, que va facilitar l’aportació de l’ofici de jardiner. Alguns dels seus  treballadors  eren gent que havien treballat en les feines del camp i es van adaptar a les tisores de podar, al rasclet i sobretot a la manega  per regar.

     A partir d’aquell moment tot el Passeig va ser freqüentat per la gent del poble i pel senyors que els mateixos sitgetans van anomenar els senyors de la colònia. En la dècada dels quaranta, superats els estralls de la guerra i la quasi total edificació dels terrenys del sector de Terramar i del Vinyet, la colònia d’estiuejants va assolir la seva consolidació. El Passeig era el punt de trobada on destacava l’elegància d’aquests senyors i de la gent del poble, que no volien ser menys i els dies de festa es mudaven per anar a passejar, en un espai que era de tots i ningú hi desentonava. Fins i tot els banyistes es tapaven  el cos abans de sortir de la platja.

     A les tardes d’estiu, aquesta mateixos senyors, que havien arribat de Barcelona des d’on dirigien els seus negocis, “entrejats” com anaven, es retrobaven al Passeig i entre ells comentaven la jugada mentre  caminaven. I allà mateix coincidien amb les mainaderes que també, elegantment vestides, passejaven amb els respectius cotxets la mainada  de la família on servien. Aquest entorn i les maneres sí que tenien certes similituds amb el Passeig de Niça.

     També destacava l’antic Hotel Terramar, amb camp de golf,  al costat dels seus jardins, des de fa uns anys recuperats, i amb la construcció del nou va aconseguir una categoria afegida, on els seus clients  a l’igual que en altres dels hotels que estaven situats en el centre del poble, es mudaven per anar a sopar i per assistir desprès al ball.

   Era quant al Passeig, aquest no mostrava cap destorb, només s’hi distribuïen els carretons dels “mantecaueros”. Perquè anar a comprar un gelat a ells o a prendre una orxata a l’orxateria del  Brollador era un petit plaer de les tardes dels dies de festa.

    Això passava quan el Passeig era nostre. Si fa un temps reivindicàvem la pertinença dels nostres carrers, bé hi podríem  tornar sota el clam de: el Passeig ha  de ser sempre nostre!

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de juliol del 2024)

COSTUMS PERDUTS

      La tia Mariona estava casada amb l’oncle José, que era germà de la meva àvia Consol, i feien de porters en una torre de Terramar. La dona ens visitava sovint i sempre venia acompanyada de moltes ganes de parlar, la qual cosa propiciava que la seva visita es prolongués en el temps. Jo llavors era un vailet i la tia era la persona que més s’adaptava a experimentar l’eficiència de posar en pràctica certs costums. Un d’ells el  de girar l’escombra al revés que, segons explicava la veu popular, servia per a que les visites, que no trobaven el moment de marxar, amb aquest simple moviment, n’hi havia prou per a que toquessin el dos. Quan era a casa i apareixia ella, deixava dir i quan intuïa que la cosa anava per llarg, ja em tens a capgirar l’escombra. El que ja no recordo si, amb aquest canvi de posició, aconseguia els resultats desitjats, però molt em temo que la Mariona estava de tornada de totes aquestes teories.

    I amb tot això arribava el dia dels Sants Innocents, que també coincidia amb la visita d’ella. I ja hauran endevinat les meves intencions. El seu abric era llarg i ample, per tant, ideal per penjar-hi la llufa, que prèviament havia retallat i de generosa de mesura. Així quan deia de marxar, mentre es posava l’abric, aprofitava per a penjar-li. Si més no quan els de casa van veure que se’n anava amb aquesta innocentada penjada, li van advertir que lluïa  la llufa,  com si ja la portés quan va arribar. D’aquesta manera em van desbaratar el meu pla, de ben segur perquè no van deixar que la gent es mofés d’ella. I vet aquí que a l’any següent i per la mateixa data, ella ens va tornar  a visitar. I es fa pales el mateix ritual de l’escombra, però no així el de penjar-li la llufa, perquè la dona va prendre totes les precaucions abans de posar-se l’abric i a més, un cop posat, va demanar als de casa si portava res penjat. Aquell dia m’acompanyava el meu cosí Joan i, amb un any, la cosa de la llufa s’havia modernitzat, perquè degut a que era exposat que no et descobrissin penjant-la, la mainada s’havia inventat una llufa voladora. S’agafava un paper de fumar es feia com una paperina al voltant d’una agulla de cap i, des d’una distància prudencial, es llançava i l’agulla es clavava damunt la peça d’abric i l’afecte era el mateix, tot i que aquesta llufa era molt més discreta que aquelles que es retallava. D’aquesta manera la parenta, que havia pres totes les precaucions i passats els controls de supervisió, no es va poder escapar  de lluir, al mig de l’esquena, aquella llufa voladora. 

    També el telèfon servia per adherir-se als costums de les innocentades. Jo mateix vaig telefonar a casa de la tia Lola, que era la germana del meu avi Joan, va atendre la trucada l’oncle Amadeu de cal Serio. Aguantant-me el riure, com vaig poder, li vaig deixar anar: “què ha escoltat el timbre del telèfon ?” Desprès de la seva resposta afirmativa, li vaig dir: “doncs apartis que ve una bicicleta”. Va donar la casualitat que es trobaven a la seva casa, el meu pare i el meu oncle, que  hi anaven sovint a visitar-los. Total,  que els diu l’oncle Amadeu  que acabava de trucar en Joan i que li havia dit que venia  en bicicleta, per a sorpresa del pare i l’oncle. Davant l’anunci es van esperar que jo hi fes cap. Fins que passat el temps, hi veien que no hi arribava, van decidir marxar. Per tant la innocentada no la va rebre l’oncle Amadeu, sinó els meus parents als quals no anava dirigida. 

   El costum de les innocentades i, sobretot, el de penjar la llufa, pràcticament es pot dir que ha desaparegut. Així com el de posar l’escombra cap per avall. De ben segur perquè no deu produir el mateix efecte si es capgira l’aspiradora i també per la dificultat que això representa.

   De la mateixa manera que les escombres fetes amb canya i palma no són fàcils de trobar. Aquí les feia en Quimet, un personatge que mostrava algunes deficiències, sobretot en el caminar, per la qual cosa es servia d’una cadira de rodes molt singular, amb dues rodes grosses a la part de darrera i una de no tan gran a davant i que s’articulava amb les mans fent girar dues “mani-beles” al mateix temps. Vivia en un casalot que hi havia a l’altre costat de la carretera, a davant del garatge Internacional.  Amb ell es va acabar la denominació d’origen de les escombres fetes a mà i a Sitges.  

                                             J.Y.M.

( Article publica a l'Eco de Sitges el 12 de gener del 2024)

SORTIR A PASSEJAR

     En les diferents franges horaris que ens estava  permès poder sortir a passejar o fer esport, l’espai més concorregut el trobem en el nostre litoral marítim. Hem tornat al lloc de sempre, aquest que és el nostre preferit. Perquè ens podem considerar uns privilegiats al disposar d’un passeig d’aquestes característiques  que, des de la Fragata fins a la riera és una autèntica meravella.

   Durant aquests temps, però, i potser degut a la massificació de gent fent el mateix recorregut, molts han preferit caminar per segona línia de mar i endinsar-se pel gran nombre de carrers que es troben entre el sector de Terramar i el Vinyet. Per alguns ha estat com un descobriment perquè, per estrany que sembli, no hi havien passat mai. I aquest canvi de ruta els ha  familiaritzat amb els noms dels carrers que tampoc no sabien ni que existissin. Ens passa als qui, per motius de feina, els freqüentem molt sovint que, tot i amb això, quan et pregunten pel nom d’algun d’ells sovint dubtem del seu enclavament.

    També han pogut admirar la variació d’estils de les torres que hi han i l’extensió de terreny que ocupen els seus jardins. Torres de relativament nova construcció i altres que es van construir just quan es van començar a urbanitzar aquesta, podem dir, primera urbanització del país. La Beli Arigas Coll fa una sensacional tasca a l’anar catalogant aquestes torres emblemàtiques, amb tota mena de dades i referències, tals com: els arquitectes que les van dissenyar, els propietaris dels terrenys en els quals les van fer construir, data que es va portar a terme la construcció. Un treball interessantíssim.

    Torres, la gran majoria d’elles, que han perdut la titularitat, perquè han estat venudes i revenudes  però, curiosament,  encara són conegudes pel nom dels antics propietaris. La majoria disposaven dels seus respectius porters; un matrimoni en què l’esposa feia les tasques de portera i el marit treballava en una altra ocupació, o tenia cura del jardí.

    En algunes d’aquestes propietats, donava la sensació que els porters manaven més que els senyors, o si més no  les guardaven amb més cel que si fos casa seva. Gent eficient i responsables que van venir de diferents destinacions  a la crida d’algun conegut que els havien informat que a la torre del senyor fulano de tal  buscaven porters. I en el càrrec si van estar anys i aquí van comprar un piset que s’hi van traslladar  quan es van jubilar. Els fills també e van casar aquí i van formar les seves respectives famílies . Hi va haver també   els qui van preferir tornar al seu poble de procedència, tanmateix desprès de tants anys d’absència, es van trobar com a forasters i es van adonar que eren més d’aquí que d’allà i van tornar al Sitges que ja consideraven  una mica seu.

      Passejar per aquests carrers, pels qui els hem transitat tantes vegades, sense adonar-te fas inventari de les torres on, els seus antics propietaris havien sigut clients i el record abraça també al dels respectius porters. 

     En Joan Riart, vivia amb la seva esposa i la seva filla, que és modista, al carrer Sant Sebastià. Era l’home de confiança  del Conde Rueda i era un exemple d’eficàcia. Quan, per exemple,  el senyor Conde li deia que avises a l’ebenista en Joan, obedient, venia a casa  i els meus havien de deixar tot el que estaven fent i acudir a la crida del seu amo. En Joan no s’avenia a raons, tenia de ser en aquell moment. El després per a ell no existia, quan deia ara era ara. Que potser el Conde no li havia exigit tal immediatesa , és el que comentava, la influència dels porters que en molts casos eren més exigents i intransigents  que els amos. 

   La majoria dels senyors deixaven als porters  una llista de les feines que havien de fer els respectius industrials durant els mesos d’hivern. La confiança entre amos i industrials era màxima, per part d’aquests darrers, tenien classificats als senyors com a clients de tota la vida.  

     Alguns xalets de la primera línia, en apropar-se Sant Joan, els hi disposaven a la platja de davant les seves cases, uns muntatges de fusta: amb empostissat, tendals... per a us exclusiu  quan anaven a banyar-se. Acabada la temporada, ho tornaven a desmuntar. 

     Anar a passejar significa que les presses les has de deixar a casa. Quan fa dies que no ho podíem fer, encara en tenim més ganes i això s’observa aquests dies, quan trobes gent passejant per tot arreu. A frec del mar  i cap a la banda de muntanya,  on només hi ha els carrers,  acabats de posar i la gent hi guaita dissimuladament . Són els que s’estenen  des de La Plana i  Santa Bàrbara a can Pei. Un altre món que, en uns tres anys  el paisatge ha canviat, no se si per bé o per malament, em reservo l’opinió.   

   I on  també, potser són imaginacions meves, per anar-hi a viure, em fa l’afecte que hauràs de tenir la butxaca de senyor. Quasi res, el senyor dallonses.

    

                                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el  29 de maig del 2020 )

     

 

   

 

EL PLAER DE TASTAR

   Una de les coses que tenim en comú les persones és l’olfacte i el gust.  tot i que no tothom ho té desenvolupat de la mateixa manera. I amb l’acumulació d’anys es va perdent.

    En Magí Mestre, bastoner dels veterans, home de vida, em refereixo que tenia bona gana, i gaudia quan s’asseia a la taula, en una etapa de la seva vida, es planyia d’haver perdut l’olfacte. I una proba d’aquest infortuni  la va exterioritzar quan dinant amb un amic a aquest se li va escapar una ventositat. A l’amistat li va saber greu i es va afanyar a demanar-li disculpes obtenint per resposta una conclusió que li va alleugerir el sentiment de culpa: “no et preocupis, no tinc fatu”, fins i tot atrau l’atenció la incorrecció de la paraula, canviant l’olfacte pel fatu. Quan l’olfacte i el gust es complementen, succeeix quan descobrim l’oloreta que es desprèn durant la cocció del menjar i, com s’acostuma a dir, la boca se’ns fa aigua.

     Sortosament el paladar i les sensacions que hi coincideixen no distingeixen determinat grau de posicionament. Dit d’altra manera, de bon paladar igual en tenen els rics que els qui no ho són tant. La diferència sols es fa palesa que els uns poden exercir un nombre més variat de degustacions i, fins i tot, més sovint. Existeix un refrany que es pot adaptar a un variat ventall d’exemples: Déu dóna pa al qui no té queixals. Es pot interpretar que es pot disposar de bona posició i en canvi les exigències d’estrictes dietes no aconsellen apartar-se de la verdureta i el pit de pollastre a la planxa. Contra aquesta metòdica norma alimentària, hi cap l’excepció que pregona: un dia és un dia...

   Però vet aquí que hi ha una altra condicionant que a voltes posa limitacions, em refereixo a la dentadura. Quan està en males condicions resulta un altre calvari. Posar la boca en ordre sempre representa un sacrifici, abans pel temps que transcorria , ara és quan la cosa va més ràpida però la despesa és més considerable. Els nostres convilatans es passaven hores enclaustrats en les sales d’espera dels dentistes  Haster , en el carrer Sant Pere, i Martínez en el carrer Parellades. Fins arribar a la situació de quedar tota la boca sense dents, a partir d’aquí s’havia de seguir un procés llarg, primer s’havia d’esperar que es cicatritzessin les ferides. I mentre menjant sopetes i la resta del menjar triturat. Uns inconvenients que no s’acabaven amb la implantació de la dentadura nova, s’iniciava una altra peripècia que durava segons fos la capacitat d’adaptació, perquè quan no eren els ponts els que rosaven i produïen llagues, era la dentadura amb paladar inclòs que no s’aguantava. Tot en detriment de poder menjar bé.

    Per altra banda les bonances en les economies familiars han permès una certa predilecció en quant a poder freqüentar els establiments de restauració. Els de la meva generació -i ja no em refereixo a les anteriors- la normalitat consistia en menjar a casa. Ho certificava el raonament que no es podia estirar més el braç que la màniga. Per tant a les fondes del poble quasi els únics comensals que s’asseien a taula eren els viatjants, la gent de negoci i visitants que es trobaven de pas. La irrupció del turisme va propiciar el començament d’un canvi d’hàbits. Hotels emblemàtics com el Subur, el Terramar..., deixaven al descobert un aparador on al guaitar-hi la gent de casa nostra es delectava amb aquella exemplar disposició de taules, ben parades. Amb els plats que es servien ben presentats i amb un servei esmerant  en quant al consegüent escalafó que existeix entre el personal responsable del  menjador, sense oblidar-nos dels cuiners. Uns i altres gent d’ofici, alguns d’ells van acabar establint-se pel seu compte, obrint un establiment de restauració. Com el Sr. Martí, maître del Terramar, el qual va obrir el restaurant Mare Nostrum.

   Per a la gent de Sitges el ressorgir d’aquests establiments encara era vist com una cosa aliena, no tant per a la gent que ens visitaven. Perquè, el que són les coses, no s’assimilava que estant en el mateix poble, s’hagués d’anar a menjar a fora de la llar. Només va ser qüestió de provar-ho.

      Fins que el tast s’ha generalitzat i ho ha fet de tal manera que el col·lectiu de restauradors de la vila, durant aquest mes, han ofert les seves especialitats per a ser tastades, a voluntat i comoditat dels tastadors. És el succedani d’aquella jornada  que tenia lloc durant una sola vesprada, donant també l’oportunitat als visitants de la mostra a poder tastar dos plats i postra a escollir entre tots els restaurants participants. Mostra que va aconseguir  èxits remarcables.

    En la vesprada d’avui, ens delectarem amb una altra tradició, la degustació de les castanyes i panellets. Que ens retorna el record d’en Ramonet torrant castanyes a la porta de l’estreta botiga del Cap de la Vila, on al fons de la mateixa la seva muller, l’Angeleta dels ous, embolicava les castanyes amb papers de música. Era una imatge singular, típica d’aquests darrers dies d’octubre, quan ja refrescava bastant a diferencia d’ara que quasi bé ens les menjarem amb màniga curta. Era digne de veure el posat d’en Ramonet, amb el seu frondós bigoti sense immutar-se per res. L’home remenava, amb moviment compassat, per entre la graella de la seva castanyera. També els veïns de casa es passaven aquesta nit sense anar a dormir, preparant rams de flors,  dàlies i crisantems, que els hi anirien a buscar per a portar al cementiri.

     Vet aquí un tast d’aquest començament del mes de novembre, quan altres esdeveniments es couen en les complexes cuines de la política. Que de tot plegat en surti un condiment que sigui del nostre gust. I, sobre tot, de bon digerir. Quan tot és a les mans dels qui ens han de treure les castanyes del foc.

                                                                               J. Y. M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 d'octubre del 2014 )