LA IMPORTÀNCIA DE LES SABATES

    

   

      Acabada la guerra es van produir uns importants corrents migratoris dintre mateix del país, sobretot en zones com Andalusia, Extremadura, Galicia... On molts dels seus habitants marxaven dels seus pobles per establir-se en les ciutats i pobles de Catalunya, País Basc... que consideraven més prosperes, a la recerca d’un futur millor i, per consegüent, de treballs més ben remunerats.

    Aquests desplaçaments, però, es trobaven amb un impediment. Amb les lleis dictades pel regim franquista, les autoritats tenien l’ordre de retornar als seus destins respectius la gent que interceptaven amb aquest propòsit. De manera que tots intentaven esquivar els controls de la manera com podien. Aquest dies, quan se’n parla molt de les deportacions que ha manat portar a terme qui ara  mana als Estats Units, alguns diaris fan referència a aquelles deportacions, a les quals em refereixo, durant les dècades dels quaranta i començaments del cinquanta. Fins que es van adonar que qui volia emigrar, més tard o més, d’hora ho aconseguia, i van aixecar aquestes persecucions. 

       Va ajudar a l’èxit d’aquests moviments, la solidaritat de moltes persones, les quals van  permetre aquells emigrants poder entrar esquivant els controls. Fins i tot algun tren que provenia d’aquells verals el maquinista, quan arribava per l’alçada de l’Hospitalet, afluixava la marxa, la qual cosa permetia que algú saltés del tren i s’evitava els controls que hi havien a l’estació de Barcelona.

     Però és que la simple vestimenta de l’emigrant el delatava i sobretot la manera de calçar, unes espardenyes de lona i betes.  A banda de la roba amb que vestissin, aquest detall del calçat era molt delator. Com tampoc hi faltaven aquelles maletes de cartró, amb ansa metàl·lica i amb aquelles peculiars tanques que, per evitar que fallessin, hi creuaven un cinturó.

    Sembla  ser que  de les poques maneres de passar una mica desapercebut, era vestir una mica elegant i sobretot calçar unes sabates com cal. Eren molt elegants les de xarol, tanmateix el problema era aconseguir-ne unes, perquè el calçat més comú eren, com he dit, les susdites espardenyes. S’explica que tampoc era fàcil, que les persona que les deixava, calcés el mateix número de l’interessat  i si la numeració era més petita, ja sabia  que li tocaria patir fins que, ja fora de perill, es pogués descalçar.    

        En aquells anys, sobretot pels joves residents a Sitges, la manera de calçar era molt important. Un bon nombre eren sabaters d’ofici i sentien predilecció per a aquestes sabates de xarol, que havien d’estar ben enllustrades. M’ho explicava, ja fa molts anys, en Joaquim Banqué Bargalló, que havia jugat, a l’any 1920 i posteriors  amb l’equip del Club Deportiu Sitgetà.

     En Banqué deia que, fora del camp, els  jugadors de futbol quan es mudaven vestien amb sabates de xarol negre i que, per a fer-se notar, a les punteres i en els talons s’hi enganxaven unes peces de ferro, que al caminar feien un sorollet característic. L’home mentre  ho comentava ja s’hi veia i  de com tenien cura d’aquestes sabates, que havien de brillar. Una lluentor que va enlluernar a  més d’una sitgetana. D’això es tractava.

        Al cap dels anys, en Jaume Fontfria, en Mec, un company d’equip d’en Banqué, encara vestia sabates de xarol quan anava a ballar amb l’Avel·lina Bustims , la seva esposa, les tardes dels dies de festa, al Retiro. I una altra curiositat, ara que m’hi refereixo, el cantant dels Iberos del Jazz que amenitzaven aquests balls i que es deia Heribert ( que el mal anomenàvem “Heribertu”), tenia obsessió per les seves sabates de xarol negres, tant que sempre portava un drap i no parava d’eixugar-les.

      Calçar sabates sempre ha estat un detall que distingeix, ho sabien aquella gent que marxaven dels seus pobles. El problema estava en què no tothom en tenia.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de febre del 2025 )

EN NI GUAITA SI VENIM

        Quan l’altre dia al Retiro es va projectar la que va ser l’última pel·lícula, que es passava en aquella pantalla i en aquell entorn, en Franchu, el president de l’entitat, informava que després de la reforma les butaques, on estàvem asseguts, serien diferents i que quan calgués, aquestes es podrien retirar en un espai de temps molt curt, quedant la pista lliure pel que convingués. Mentre informava d’aquestes millores, em venia a la memòria que aquesta moguda,  realitzada en temps rècord, ja ho feien la gent del Retiro les tardes dels diumenges, quan desprès de la sessió de cinema, els mateixos espectadors s’afanyaven a retirar  aquelles butaques de fusta, deixant lliure la pista pel ball de tarda.  Els qui ho tenien més bé eren els qui disposaven de llotja, ja que no els hi calia remenar cap butaca, tenien el lloc assegurat. 

       Durant tot l’hivern, totes les tardes dels festius, es produïa el retrobament de la gent del Retiro, ja fos a les butaques de la pista o a les llotges. Curiosament els ocupants d’aquestes  no acostumaven a ballar en el transcurs dels balls de tarda i sí que ho acostumaven a fer durant els balls de nit. I sobretot en el transcurs el ball de la nit del dilluns de Carnaval, quan alguns d’aquests retiristes de les  llotges, es lliuraven a una confrontació de paperetes. Acostumaven a pujar a les  superiors i abocaven tot un sac de confeti a qui li dedicaven tal simpàtic detall. La major part de les vegades l’empaperat s’hi tornava  i això era un no parar.

    A banda d’aquests detalls que sobresortien de la normalitat, la resta dels balls aquesta era absoluta i fins i tot s’havia establert un protocol. Fins que no sortien a ballar en Jaume Fontfria, en Mec, i l’Avel·lina Bustíns, la seva muller, ningú no es movia del seient. La seva presència a la pista era saludada amb aplaudiments i de seguida quedava plena de parelles.  

      En una d’aquestes llotges, entrant a mà dreta, sobre la mitat, l’ocupaven  l’Artur Llansó i la Marina Selva, la seva muller. L’Artur en determinats moments, havia fet d’empresari de la sala cinema i, sobretot dels jardins d’estiu, on en aquella època es celebraven balls cada dia, amb espectacle de flamenc, des de juny fins a setembre, i només un dia a la setmana es descansava i en el seu lloc es feia lluita lliure. 

     El matrimoni tenia dos fills, en Josep i en Sadurní Llansó. I mentre el primer es dedicava a fer de forner, continuant amb el negoci de la família, que tenien el forn al carrer Bonaire i desprès van passar a formar part, com a socis accionistes,  de la Panificadora, en Ni -com així el coneixíem- ajudava  a fer les tasques que no es veuen, si més no són necessàries pel bon desenvolupament. De vegades, però, tenia més feina a plegar-ne que fer-ne caure, com quan remenava els comandaments de la llum i deixava tot el jardí a les fosques, i aquí us deixo el gec.

      L’home li va passar que amb els anys va millorar i jo sempre li feia aquesta observació i ho raonava dient-me que abans tenia molts problemes. Dic això perquè, de tenir un tracte  una mica tibat, va passar a ser la persona més afable que ens podem imaginar. Ell i el seu cosí, l’Artur López Llansó, eren fumadors de cigars Havans i amb el seu fum rebien als hostes de l’hotel que regentaven, el Blaumar, al carrer Bonaire, junt amb el pare d’en Ni i en Josep.

     Últimament l’home, acèrrim Periquito, no va donar mai la causa perduda i quan l’Espanyol jugava a Primera Divisió, es donava el cas que, al començament de temporada, podia anar entre els  quatre primers classificats i ell se’n vanagloriava, quan algú li preguntava pel seu equip, li contestava que millor no podia anar, doncs estava per jugar la Xampions. Si més no, li durava poc aquesta eufòria, la realitat el feia tocar de peus a terra.

   En Ni s’havia buscat uns acompanyants que els feien aixecar del llit molt aviat, dos gossets que li reclamaven que els treies a passejar  i el cuidador no ho dubtava. Els qui no tenim gos però ens mou la dèria d’anar a caminar, coincidíem amb ell quan la llum de l’alba encara feia el ronsa per empènyer  la foscor. Tot i estar en penombres a l’amic no el despistaven, no s’oblidava de passar llista i així ens ho recordava si fallàvem un dia. Tanmateix un dia va fallar ell i encara l’estem esperant.  

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de febre del 2024)

RACONS I CANTÚRIES

   

    

       Amb aquesta seran dues Pasqües que les Caramelles no surten al carrer per oferir les seves cantades, tot i que gràcies a les noves tecnologies no ens quedem sense un tastet de les mateixes. M’he volgut afegir a aquestes iniciatives aportant el record de moments viscuts dintre el sublim  ambient caramellaire. 

     En el si de cada una de les tres Colles s’alternen unes singularitats de les quals en són protagonistes els seus participants: cantaires, músic i els respectius mestres que les han dirigit i fins i tot alguns irrepetibles portadors del pal de la cistella. A tot això hi cal afegir els llocs més carismàtics del poble on els cants i la música es retroben.

      Pel meu gust la nit del dissabte ofereix molts al·licients que es van accentuant a mesura que aquesta avança. De tots és conegut que la primera cantada es produeix davant de la casa de la vila, amb autoritats al balcó i el poble que envolta a les colles. Allà la cantada delata una mica els nervis davant el moment de la veritat, més accentuats moments abans de sortir dels respectius locals, quan els solistes que tenen la responsabilitat de solejar  hi arribaven amb el coll tapat amb bufandes i mostrant, alguns més que altres, una mena de por escènica, que ells mateixos magnificàvem com si es tractés d’anar a cantar al Liceu. També totes aquestes exageracions s’anaven difuminant a mesura que transcorria  la nit.

     Quan el senyor rector i vicari de torn, la Vetlla Pasqual no la celebraven a les dotze de la nit,  les colles desprès de cantar a l’Ajuntament la següent casa era a la rectoria, on esperaven els dos sacerdots abocats a la finestra principal. Un altre detall s’afegia a la curiositat, es tractava dels llums  de carbur que portaven les colles per tal de poder il·luminar les partitures dels músics, degut a que la il·luminació dels carrers no era tan potent com ho pot ser ara. Ja tenim, en aquests llums portàtils, un altre element a afegir a aquest racó de la rectoria, perquè aquella llum matisava el colorit de les barretines dels cantaires. En aquell moment i en aquest racó tan entranyable, els cants i la música ja anaven perfilant una combinació extraordinària. 

     Amb els anys s’hi va afegir la casa on vivia i passava consulta el Dr. Pere Serramalera Cosp, al carrer d’en Bosc. Un racó dels més bonics del poble, per a mi allà ha estat i ho continua sent el lloc on el cant de les Caramelles aconsegueix el súmmum de la interpretació per l’acústica que ofereix. A la porta el doctor, lluint el seu corbatí, junt amb  la seva muller la Sra. Lola Fuguet. Abans de començar, cada any es produïa el mateix protocol, el protagonitzava  en Josep Roca Colet. El xicot tenia per costum elevar fins al doctorat la feina dels qui ell considerava mereixedors d’aquet tracte, si més no per a ell quasi tots eren doctors. Arrecerat a la finestra de can Mec, en Roca tenia davant seu a un doctor amb tots els ets i uts, al qual en Roca  mostrava gran admiració, per tractar-se d’un doctor de carrera, que també ell l’assimilava als qui tenien un ofici i alguna que altra afició. De mi mateix, el doctor Yll, em deia que tenia tres carreres... Quan, sense anar més lluny, ell mateix esdevenia catedràtic de la seva pròpia  popularitat, també amb tres carreres: servidor de la mútua del seu cosí, solista de les Caramelles i la veu cantant en els acompanyaments dels oficis religiosos. Que per cert, el seus cants sobresortien per damunt de la resta de feligresos i fins i tot els acabava més tard que ells. Una vegada el rector mossèn Joaquim Comas Xirau, acabada la missa, va cridar en Roca a capítol i li va comunicar que en aquella missa, era la de 10 de les festes de precepte, que es deixes de fer els seus sobre cants, que ho feia molt bé però que cantés sense floritures. La susdita qüestió semblava que havia quedat entesa i acceptada per part del cantant. Un altre dia, però, els cants d’en Roca tornen a sobresortir. Una altra vegada és reclamat a la sagristia i el Sr. Rector li recrimina que semblava que havia entès la recomanació que ell li havia fet. En Roca li va respondre que havien quedat que no ho faria a la missa de 10, però que aquella era la de 11 i d’aquesta no li havia dit res. 

    Altres espais on les cantúries aconseguien el millor acoblament eren en els carrers estrets, com en el de la Carreta, on quasi s’assolia la perfecció i el solistes es mostraven molt més confiats. Hi contribuïa l’entorn, aquella il·luminació tènue a la qual em referia, l’hora avançada de la nit i la potencia de les veus, també la dels instruments dels músics, no és tan estrident com al començament.

    Ja a les dues o les tres de la matinada, el Liceu, em perdonaran l’exageració, quedava curt. I així s’arribava a l’hora del ressopó, amb més gana que son, i acabava amb un engrescament generalitzat, enmig del qual el mateix Roca oferia el seu selecte repertori de cançons i feina hi havia per a  fer-lo callar. 

     El proper any hi tornarem. Bona Pasqua.

                                             J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 1 d'abril del 2021)

DEL CARBÓ A L'ELECTRICITAT

      Ens anem apropant a l’època del fred, a pesar que les temperatures acostumen a ser generoses amb el nostre poble. La gent més edat, nosaltres mateixos, recordem que es registraven unes temperatures molt més baixes  abans que ara. El mateix refranyer popular ho indicava: “per Tot Sants, capes i mocadors grans”.

    I quan aquesta fredor ambiental es fa notar, les persones hem  buscat l’escalforeta al costat del foc. Mantenir el caliu desitjat  es va aconseguir amb la llenya i el feia més durador el carbó, amb un destacat protagonisme de les carboneries. Al carrer de les Parellades, concretament el tram de baix, se’l coneixia  pel carrer de les sis pessetes, resultant de la matemàtica aplicada a la popularitat d’uns veïns que entre els dos sumaven aquesta quantitat: a cal duro i a "can pela". El Sr. Pascual, de “cal duro”  va obrir una carboneria per allà  el començament d’aquest segon tram  de les Parellades i després la va traslladar al carrer del Marqués de Mont-roig.

   El carboner  disposava d’un burret per transportar el carbó i en la carboneria el producte més sol·licitat era la terregada, carbó esmicolat que es feia servir pels bracers. Un element, aquest, molt utilitzat en les cases, on presidia l’estança o s’acoblava a sota la taula per a mantenir els peus calents.

   A can Pela, la família Torralbas, disposaven de vinya i terra de cultiu. Essent el vi l’element principal. Un altre focus d’escalforeta per a les interioritats, la qual sempre hi havia qui la preferia a altres fonts d’escalfor.

    Quasi a davant de la Biblioteca, just al capdamunt de la pujada, si hi accedim  per la banda de La Vall, s’hi trobava la carboneria regentada pel matrimoni Mus Vendrell i l’Artèmia Figueras, als quals va ajudar la filla Montserrat Vendrell Figueras, una família dedicada a la venda de carbó  i encara avui a la façana de la casa hi trobem incrustada  una anella que servia per a lligar-hi el cavall. Un detall que fins no fa gaire alguns establiments del poble disposaven d’aquest singular i simple element, molt útil per lligar el matxo mentre es feien les gestions pertinents.

     En aquestes, circumstancialment, va arribar al poble un jove que  aconseguiria establir-se de carboner. En Joan Guirro Boquera,  trepitja per primera vegada Sitges de pas cap a terres vilafranquines i només parar a la vila, amb la intenció de pujar a l’autobús que l’havia de portar al seu destí, va assabentar-se que l’havia perdut . Mentre esperava una propera oportunitat, deambulava pel cantó de can Perico i d’allà va entrar al taller de Faust i tanta curiositat va demostrar, que l’amo li va preguntar si li agradaria treballar en l’ofici de ferrer. El passavolant,  s’ho va pensar poc i va acceptar l’oferiment. A remolc d’aquestes circumstàncies, el jove vingut de Vandellós, poc a poc  es va anar integrat plenament al poble i a la seva gent. Va treballar a la fàbrica de sabates que tenia la família Puighibet al Carrer Parellades.
    Un dia en el vell Puighibet i en Sanpedro parlaven de posar una carboneria en els baixos del local, una idea que ja tenien  gestionada i només els calia trobar la persona que se'n faria càrrec. En aquell moment en Guirro va escoltar la conversa i es va oferir a posar-se al capdavant de la carboneria. Oferiment que va satisfer als dos socis.
   Va passar un any i en Puighibet i en Santpedro va arribar a la conclussió que els beneficis a repartir no eren el suficient atractius. Que si bé no ho eren per a compartir entre dos, podien beneficiar a una família que s'hi dediqués en exclusiva. La d'en Guirro ja ho portava i a partir d'aquell moment el carboner va satisfer un lloguer a l'amo del local i es pot dir que es va establir pel seu compte. Emmaridat amb la Visitació Gómez, la carboneria s'anunciava: ” Carbones y leñas Parellades”. Negoci al qual, anys més tard, s’hi afegiria un dels fills del matrimoni, en Manel. Marca i activitat que es va traslladar a les Cases Noves, on el regentaven el progenitor, la Florència, la seva muller, i els fills del matrimoni. Uns i altres van  fer possible la combinació, estrambòtica, de carbó, petroli, patates i cebes, productes que distribuïen als establiments hotelers.

    El carbó havia entrat a les cases per escalfar a través de les estufes,  com les anomenades Salamandres, on es podia veure la incandescència a través de la ben ideada transparència que oferia una reduïda porta. I també per a cuinar en les cuines anomenades econòmiques.

   Per aquest motiu, el de cuinar, el carbó es feia servir durant tot l’any. D’aquí que en Jaume Fontfria, popularment conegut per en “Mec”, alternava la venda de melons i síndries amb la venda de carbó. Tenia la carboneria en el carrer de l’Aigua, davant de ca l’Eufràsia. Allà l’ajudava la seva filla Mercè que feia anar la pala amb molta destresa.

   Al final del carrer Jesús, emparentat amb els Pascual de cal Duro, la branca dels Grau, van obrir una altra carboneria que després se’n va fer càrrec en Salvador Martínez. Home de terres valencianes que, una altra curiositat, va venir aquí per a vendre gelats, contractat pel “Xe” i va acabar dedicant-se a vendre carbó. De la màxima fredor a la màxima escalfor.

     Del foc a les brases. Les necessàries per a torrar les castanyes. Que, en aquestes vigílies, pacientment dominava  en Ramonet, al front de l’única castanyera que hi havia al poble. Amb la seva muller, l’Angeleta, en el seu no gaire espaiós  lloc de venda. Era de les primeres escalforetes que s’abraçaven a la tradició i  la gent s’hi apropava per la curiositat de veure  com, a poc a poc,  les  castanyes s’anaven torrant.

   El progrés empenyia i amb ell els avanços fins               

 que el carbó va anar sent substituït pel petroli i en sorgiren les estufes. Fins llavors quasi només es feia servir pels quinqués els quals, amb l’arribada de l’electricitat, sortien quan es quedaven a les fosques.

   I del petroli al gas butà i per consegüent les corresponents estufes amb les bombones que també es fan servir per cuinar. Eren distribuïdors la família Buixens, del carrer Sant Francesc. Una de les filles de la casa, la Pepita, casada amb en Rafael Font, s’encarregava de rebre les comandes i de despatxar  aquesta bombona d’un  color característic, carabassa.

   Fins arribar a la calefacció de gas i a les estufes elèctriques, dues modalitats que t’escalfen de les dues maneres, quan se’n fa ús i quan t’arriba la factura. De primer una escalforeta agradable i després, més que escalfor, sufocació.

                                                                             

                                                                                     J. Y. M

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 d'octubre del 2015 )