CANTEM COMPANYS, CANTEM TOTS JUNTS

    El mestre Jordi Pañella dirigint les Caramelles, amb el Pérez portador del pal de la cistella, al Niu de la familia García-Munté

 Per a qui escriu aquestes línies, la fotografia suggereix diferents interpretacions. La més emblemàtica és l’actitud del mestre, en Jordi Pañella, que acluca els ulls com a senyal de concentració davant el cant de les Caramelles; en aquest cas, de la colla que tots coneixíem com la del Patronat i que per la qual, durant molts anys, va compondre peces que desprès va dirigir  magistralment.

   En un segon pla hi apareixen el pal i la cistella, el detall visible on se’ns presenta la primavera: per la delicadesa de les flors del ram i l’artesanal engalanada d’aquesta, on es mostra la sensibilitat de l’autora; en aquells anys, l'encarregada de guarnir-la era la modista Trini Sabaté. Un element, aquest de la cistella que fan fimbrejar les tres colles. Darrera cada cistella resta en l’anonimat l’autora responsable d’engalanar-la, no així la seva acurada creació artística, que ja es fa palesa des de la distància. A més de mostrar-se airosa  quan les tres colles surten  a cantar la Pasqua; la fragància de la primavera i la bellesa de les noies sitgetanes.

   I vet aquí un altre personatge imprescindible dins les colles: el portador del pal. En aquest cas es tracta d’en Pérez qui, juntament amb el seu germà Manolo, exercia l’ofici de drapaire. Es dona el cas que aquest darrer també va formar part de la Colla del Patronat, on aportava la seva veu excel·lent. També l'Esteve Sucarrats feia de drapaire i igualmente era un puntal de la mateixa colla de Caramelles.

   I aquí coincideix una altra curiositat: l’ofici de drapaire, que es pot dir que ha deixat d’existir al nostre poble, alhora que han proliferat els que anomenem “ferrallers”, perquè només compren ferralla.

   Els Pérez tenien el magatzem al carrer de la Carreta, en una època en què a la vila hi havia de drapaires ells i els germans Mir, ubicats entre els carrers Joan Maragall i Isabel Julià.  i en Sucarrats per allà el barri de Sant Crispí. Uns i altres anaven per les cases i compraven el paper, el vidre o la ferralla, fent servir per pesar les típiques romanes de mà sota l’atenta mirada del particular, que restava pendent de l’agulla que marcava el pes.

    La Colla del Patronat tenia el privilegi, o no, de comptar amb tres portadors del pal: el mateix Pérez, en Reina i en Ciré. Aquest últim els coordinava i els transmetia les instruccions pertinents, mostrant una exigència potser desmesurada pel que es tractava. El cas és que, sovint, els de la colla trobaven la cistella recolzada a la paret i sense cap dels tres portadors, que s’havien esbatussat entre ells. Corresponia llavors al cap de colla fer de mediador per a redreçar la situació i que tornessin al seu lloc de responsabilitat. El seu retorn, però, no era garantia de res: tenien la cua de palla i a la més mínima se’ls encenia i... tornem-hi!

   I la darrera observació: el lloc que mostra la fotografia és la casa que es coneixia com el “Niu”, de la família Garcia-Munté. Allà, les tres colles hi anaven a fer els seus cants durant el matí del dilluns de Pasqua, dirigides pels seus respectius directors: el mestre Manuel Torrens, en Jordi Pañella i en Gabriel Pallarès. Aquest darrer, però, sovint feia el salt: es quedava fora, al carrer, i traspassava la batuta a en Quimet Ràfols, que tocava el violí amb els músics de l’acompanyament musical.

    Fetes les salutacions pertinents, la senyora de la casa preguntava per l’absència del mestre Pallarès, que en Quimet excusava dient que s'havia trobat indisposat. Mentrestant, en Pallarès aprofitava per escoltar des de fora els cants que ell mateix va dirigir durant molts anys. Aquesta “escaquejada” obeïa al fet que el mestre no era gens amant dels elogis i, sabent que allà en rebria molts, preferia no haver de fer el “cuculot”. A més, cada any la senyora li demanava un guió de l’americana i el vals perquè la nena els toqués al piano; una petició que el mestre mai va rebutjar, però que tampoc va satisfer mai, una altra raó per delegar la direcció.

    Aquella desaparició d’escena també li servia per escoltar des de la distància com sonava tot plegat. Era una oportunitat que aprofitava, quan anaven sortint al carrer músics i cantaires, per continuar fent les observacions que creia oportunes. Unes reflexions que s’allargaven fins gairebé acabar les cantades, sempre amb el mateix raonament: “No sé què és, però no ho sento com jo ho he compost...”.

       ...Cantem i vetllem que ja dormirem quan morirem.

         Molt Bona Pasqua!                                                 

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'abril del 2026 ( Dijous Sant)

ELS SUPLENTS DELS MESTRES DE LES CARAMELLES

    L’estrofa d’una de les Caramelles del Retiro diu així: “Ja arriba la Pasqua...”. El mestre Pallarès  que no estava per mitges tintes i de l’exigència en feia una sentència, durant els assaigs, no es reprimia de fer aquesta observació : “els dallonses arribarà la Pasqua si això no millora...”.  Atenent que en les tres colles es disposava d’un personal que aglutinava totes les singularitats que podem  trobar en l’ampli aspecte de la convivència. Era allà on més destacaven les extravagàncies d’un personal que, algun d’ells, de per si ja eren peculiars de mena.

    El meu oncle i el pare van participar, durant molts anys, en la part musical de les Caramelles del Retiro i van patir, com els cantaires, les exigències del mestre, el qual, faltant un parell de cases per acabar, encara es dirigia als músics fent l’observació; de que no sabia el que era, però que no ho escoltava com ell ho havia escrit. Per la confiança que li tenien li deixaven anar: “Està carregat de punyetes, mestre”. 

    Un servidor va col·laborar durant uns trenta cinc anys, també en la part musical de la  colla que llavors s’anomenava: Caramelles de l’Eschola Cantorum del Patronat, que dirigia el mestre Jordi Pañella. Que estava composta per uns sitgetans que se la sentien pel cant. Formats pel mestre Manuel Torrens, que era el mestre de capella i que els preparava i feia cantar en les misses i actes litúrgics,  on es requerien els cants pertinents.

    La resta, el que se’n diu, un pas de comèdia. Les risses que hi vaig dedicar, en aquells anys i en aquella colla, han estat les millors de la meva vida. Hi contribuïa la singularitat i les extravagàncies d’aquell personal. Personal irrepetible, fins el punt que, avui, no se de que dependrà, però sembla que no hi ha relleu generacional, pel que fa a aquelles peculiaritats. Gent normal, la gran majoria d’ells, però alguns passejaven uns senyals eloqüents  d’estar, a Girona en dirien, tocats per la Tramuntana. Perquè durant els dos dies que duraven les cantades, mostraven tot el seu repertori i les improvisacions pertinents. 

      Desprès es va anar observant un altre detall. A la primera casa que s’anava, era a l’Ajuntament i tot seguit  a la rectoria. En Pallarès i en Torrens, a mesura que es van fer grans, dirigien les primeres cases  i desprès passaven la batuta als seus suplents. Per part d’en Pallarès aquest era en Quimet Ràfols i Sabaté. Qui també el suplia en algunes de les torres que es feien el dilluns al matí. Sobretot en aquelles on els estadants omplien de compliments al mestre. Ell, que aquesta situació no li agradava en absolut, es quedava a fora al carrer i feia entrar a en Quimet, que havia d’excusar l’absència del director titular de la millor manera que podia. Fins que después de passar en malsonancia d'altres directors ara les dirigeix en Jordi Martí

     El suplent del mestre Torrens era en Rafel Marcet i Almirall, que mostrava una gran sensibilitat per la música, les arts escèniques i per la sardana, entre altres. Per passar a mans d'en Pere Camps, que aquest any l'ha substituit en Lluís Marcet

   El mestre Pañella només faltava el dilluns al matí, que tenia feina a la sabateria. El substituïa en Jaume Solé i Milà, de can Pascaret. Això aportava un altra escena de l’esmentada  comèdia, entre ell i en José Pérez, a qui el tenia aclaparat amb una expressió gens celestial. A la més mínima el recriminava, aixecant els braços: “demonios Pérez...”. Sortosament en José no se li revelava. Per les seves característiques físiques, només el podia tractar des de la vesant musical, que es desenvolupava darrera la finestra dels baixos da can Jaume. Però no s’avenia, per exemple, a disputar un partit de futbol en plena perfumeria i amb la pera d’un polvoritzador de goma, com a pilota. Una altra excentricitat, com eren aquells partits que en Jaume disputava entre els amics que passaven per davant de l’establiment. Desprès d’uns anys, amb la trista pèrdua d’en Jaume. En Jordi Pañella va anar involucrant, en la direcció, al jove Joan Pinós i Sariol.

    Per acabar, entre els cantaires de les tres colles, en Josep Roca era l’únic que tenia una deferència amb els músics, al tractar-nos de senyors professors. I a títol personal, de senyor doctor. Ell que era un especialista de la modèstia, que ho demostrava cada vegada que el mestre li encarregava de fer el solo i l’home solejava com si tal cosa. Un cop acabava, era aplaudit per la resta de companys. Detall que corresponia amb aquesta màxima: “ Qui fa el que pot no està obligat a més”.  Alliçonadora conclusió.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de mărci del 2024)

EL FILL DEL NUNCI

   Ens acaba de deixar en Josep Roca Colet, home al qual la vida li va atorgar una singularitat que el feia diferent. Pare i fill van esdevenir dos personatges molt populars de la vila. El progenitor com a guàrdia municipal i encarregat de pregonar, a toc de trompeta, els anuncis de l’Ajuntament i altres detalls d’interès públic. Els dos també gaudien de bona veu, tant que el pare cantava, sota la direcció del mestre Manuel Torrens, en cerimònies religioses d’una certa solemnitat. La mateixa veu que els va permetre solejar en les Caramelles del Prado. Sobretot en aquells populars popurris inspirats amb la lletra de l’Enric Almiñana, sobre temes d’actualitat i musicats pel mateix mestre Torrens.

    En Roca pare tenia, a més de bona veu, millor disposició per tot allò que entra per la boca, perquè si la veu surt del seu interior, posar bons condiments contribueix a que no tot siguin cants, però sí  amb el suficient  bon paladar  per cantar les excel·lències de la bona cuina. Tant era així que el cantant participava en la cerimònia dels casaments i de la seves interioritats en sortia una Ave Maria que feia plorar als angelets d’emoció i, no diguem, el plor desconsolat de la núvia. Després era convidat al banquet i allà hi feia també un bon paper, amb l’afegit que sempre anava preparat per recollir el que sobrava, fent l’aclariment   que era pel nen.

    En Josep passejava una personalitat molt peculiar que el feia irrepetible, un ésser únic que demostrava una gran admiració vers les seves amistats. Enaltint la seves professions i dèries  a la categoria de doctorat, fossin  carreres universitàries, activitats o simplement aficions. Sempre que coincidíem em deia: “doctor Yll, vostè té tres carreres: ebenista, músic i escriptor”. Lògicament li puntualitzava i l’esmenava d’acord amb la realitat, però ell hi insistia: “I tant que té tres carreres”. Si més no era persona que valorava les maneres i el respecte. D’aquí que tot sovint posava de manifest les diferències que el separaven amb el seu cosí, pel qual treballava en la mútua com a persona encarregada de rebre les visites i de fer tasques de missatger. Aquesta ocupació el va portar a viatjar a diari fins a Barcelona. Tenint per costum recórrer el tren d’un extrem a l’altre. Amb tants viatges a l’esquena s’havia familiaritzat amb els viatgers. Hi va haver una època que, per aprofitar l’abonament, també viatjava els dies de festa, anava a missa als Josepets.

   Perquè l’home era persona de misses i li agradava participar, sobretot en els cants, i la seva veu sobresortia per damunt de les altres i fins i tot hi posava la torna, era quan havien acabat i  ell allargava les últimes síl·labes de l’estrofa.  La seva entusiasmada cantarella li havia valgut l’advertència dels respectius senyors rectors de la nostra parròquia, els quals li demanaven que moderes el to de la veu i que procurés acabar al mateix temps que la resta. Em sembla que no ho van aconseguir, en Roca els deia que així ho faria, però a l’hora de la veritat tornava a les seves notòries cantúries

      El que més admirava d’ell era la naturalitat amb la qual es presentava a la cantada de les Caramelles, com a component de la colla del Patronat, el dissabte a la nit. Una actitud que contrastava amb els cantaires que més se la sentien, els quals arribaven amb les bufandes entortolligades al coll, tapant-se la boca amb la mà i planyent-se que tenien la veu fatal. Era un pas de comèdia. Li pregaven al mestre que no els triés per a fer el solo i en Jordi els hi seguia la corrent, mentre es prenien pastilles i s’anaven protegint el coll i la boca, per a comunicar a tots els companys que arribaven que  la seva veu estava feta pols. Enmig de tota aquesta por escènica, provocada per les condicions poc favorables de la veu dels primers espasses, en Roca no s’immutava, no l’havia escoltat mai dir que estava en baixa forma. D’aquí que quan el  mestre Jordi Pañella li indicava: “Roca, aquí faràs el solo”, rebia l’encàrrec amb satisfacció i predisposició. La seva veu no havia estat mai una gran veu, li faltava polir, però sortia del pas i afinava. No obstant era imprevisible, en un moment donat allargava la nota, per a sorpresa del mestre que coneixent  les seves genialitats, mantenia la batuta en suspens deixant que el solista, ad libitum, es decidís continuar o, si era el cas, acabar. Sempre se’n sortia de la millor manera i davant el comentari del mestre, el per què d’aquella sortida del guió, en Roca era sincer: “Senyor Pañella, no sé que m’ha passat, m’he quedat en blanc”. Però els seus companys l’animaven i entre felicitacions, mostrant un somriure de complicitat,  puntualitzava: “Miri, qui fa el que pot no estar obligat a més”. Sense preparatius, sense les excentricitats dels tenors solistes de la colla, el xicot solejava sense immutar-se, fent gala del seu propi estil i de la seva manera de ser.

    Ja fora de la temàtica caramellaire, en Josep disposava d’un variat repertori, el qual li servia per a fer més agradable els moments que compartia. Com aquelles excursions que realitzava l’Associació de l’Ecce Homo i que després podíem llegir un resum en aquestes pàgines, escrit per en Peret sagristà, on abans de posar el punt final deixava constància d’un fet musical. I ho feia en aquests termes:  “Durante el regreso, el  joven José Roca Colet, nos deleitó con una selección de melodías de siempre”. Perquè el que costava una mica era que es decidís a fer el pas, però un cop començava  la feina era per fer-lo callar.

     Fins que els anys el van fer emmudir i en el redós de l’Hospital no s’adonava del pas del temps, no obstant ha arribat que aquest li ha guanyat la partida. No van valer ni cants ni excentricitats, sols un  silenci prolongat  ha acompanyat al doctor Roca en aquests darrers anys.

   En el moment del comiat si li féssim inventari de les seves carrers, quedaríem curts.

                                                                         J. Y. M.  

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'abril del 2015 )