Les festes són un bon motiu per interactuar amb els pobles que ens són més propers, en aquest cas entre Vilanova i Sant Pere de Ribes. On, a més de la presència de sitgetanes i sitgetans que hi acudeixen per gaudir dels actes festius, la música també ha estat un dels motius que ha portat als músics de cada lloc a participar en les respectives festes.
Per a Sant Antoni, d’això ja fa uns anys, la presència dels músics de casa nostra obeïa al fet de reforçar la banda de Vilanova. Desprès es va limitar a la participació en la desfilada dels Tres Tombs. Com ho van fer, durant molts anys, en Rafael Font, gendre de can Buixens, i en Tomàs Matas. El primer, com apareix en la fotografia, amb cavalls tirant el carro de càrrega. Mentre que en Tomàs hi acostumava a participar amb carruatge de passeig. Els dos vestien amb indumentària en consonància amb la modalitat escollida.
Desprès els músics hi hem tornat per a les Comparses. I amb això que arribava la Pasqua i un any mossèn Escala, que era rector de l’església de Sant Antoni Abad i Arxipreste del Garraf, va requerir els músics sitgetans per acompanyar el cant de les Caramelles. Hi vam anar en Jaume Solé Milà, en José Pérez, l’Ernest Lligadas, en Josep Torrens i un servidor. En una d’aquestes el mossèn ens va demanar: “si els senyors musics volguessin afinar els instruments...”. A la petició, en Torrens li va respondre: “jo ja el vaig comprar afinat”. El mossén no va vociferar un renec, per respecte al seu superior.
I així fins arribar a la festivitat de Sant Pau, on els músics de casa nostra amenitzàvem l’anada i la baixada de l’ermita. I entre aquest anar i venir sorgien totes les excentricitats que es puguin imaginar. Des d’haver de parar de tocar, per la insistència que mostrava en Josep Rafel de Can Maurici, davant un pal de l’electricitat on hi havia un cartell que advertia: “No tocar, peligro de muerte”. Fins a ser testimonis de la desesperació que mostrava en Sadurní Mestre, davant la poca elegància que exhibia en Josep Torrens mentre tocava la caixa. Un estil, sotmès a les bellugadisses del músic, que treia de polleguera al company ribetà.
Amb formació de Cobla, tornàvem a l’ermita a la tarda, quan desprès de res del rosari fèiem l’audició de sardanes. I cada any buscàvem la complicitat del senyor rector, mossèn Jesús Mañé, per si podia escatimar alguna avemaria a fi de que no s’allargués molt, perquè es feia fosc aviat i havia dificultat per llegir la solfa. El bon home sempre ens deia que escatimar avemaries no ho podia fer, però ens assegurava que ho enllestiria aviat.
Avui la presència sitgetana està representada pels grallers i, aquest any, amb l’actuació de l’orquestra Maravella, de la qual n’és director el sitgetà Juanjo Rocha.
Tanmateix no podem passar pel camí i arribar a la capella de Sant Pau xic, sense deixar d’observar la seva teulada i vet aquí que encara segueix amb forces pedres al seu damunt. Un detall que ens demostra que la gent de Ribes està pel matrimoni, doncs la veu popular explica que la persona que hi tira una pedra a la teulada i aquesta s’hi queda, durant l’any es casarà. Pel bon nombre que n’hi ha, s’intueix que hi deu haver llista d’espera.
A en Josep Torrens, que era solter, no li vam proposar mai que provés sort, primer perquè amb els seus tics no hagués aconseguit plantificar la pedra en el lloc i desprès perquè amb això del matrimoni no hi combregava. Tot i que era, el que se’n diu, un bon partit.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de febre del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada