QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA

    Sempre s’ha dit, a veure qui li posa el cascavell al gat, donant per fet a que la gran majoria de  gats són feréstecs i no se’ls pot manipular així com així. El que passa es que acostumen a ser difícils de domesticar. Allò que diguem, que no es casen amb ningú. Sembla ser, però, que cada vegada més, el gat, com animal de companyia, es va adaptant al confort de la llar i no en refusen, a no ser que els tractin malament. De ben segur que s’han adonat que estan millor a sota aixopluc que al carrer. 

   Els que viuen  a la intempèrie sort tenen de les seves protectores, persones que a determinades hores els hi porten menjar i la colònia de gats  ja les espera. Fins aquí ho tenen assumit, perquè els hi va la seva subsistència, però d’això a deixar-se pentinar hi va un abisme, doncs no es deixen ni tocar,  no els importa anar despentinats. Que es fa més evident quan s’estarrufen i es mostren amenaçadors, mentre del seu interior deixen escapar un esbufec, tot preparant les ungles per si cal recórrer a l’esgarrapada com a defensa .

   El carrer de casa, el de Pau Benazet, allà al torrent, era un carrer de gats. I ho va ser fins que no hi van deixar aparcar els cotxes, mentre no va ser així una colònia de gats i gates, compartien l’espai, tot aprofitant l’escalforeta que propiciava el motor del cotxe quan s’hi aparcaven. A més també tenien la seva protectora, la Rosa Ballester, més coneguda per la “Millones”, la qual atenia als que tenia a casa seva, que compartien atencions amb un parell de gossos, dels quals només em recordo del nom d’un: “el castís”, per ser un nom que  es prestava a fomentar simpatia. Les atencions de la dona les compartia, també, amb els que vivien al carrer, que no eren quatre gats.

    Vist el que he vist, tenir una certa passió pels gats no és una exclusiva de les senyores. Jo que he conegut al mestre Gabriel Pallarès, vaig poder comprovar que a ell que, no l`havia vist, ja no només córrer, sinó tampoc apressar el pas en cap moment, se li alterava aquesta parsimònia   quan la Sra. Dolors Carbonell la seva esposa, l’avisava que un dels dos gats havia fugit. Que li havia dit!,  engegava a córrer per anar l’encontre del fugitiu. Uns gats que en aquests dies de quaresma, mentre ell sopava, li feien companyia  a damunt la taula i li motivaven  la inspiració per compondre els compassos justos i necessaris per anar, al cap de poc, a fer el corresponent assaig de les Caramelles al Retiro.

     Un altre amic que ara se’ns mostra apassionat del gats, és l’artista sitgetà  Pepe Nebleza. Em va donar prova d’aquesta preferència quan, junt amb altres artistes, tot homes, van fundar el col·lectiu  que van anomenar “Els quatre gats “, i no va tardar gaire que l’anunciat es pogués especificar encara més: gats i gates, degut a la incorporació, al grup, de pintores. 

    A partir d’aquí, en Pepito que, a més de pintor, és un bon músic i acordionista excepcional, sembla ser que quan es va jubilar de la seva activitat professional i davant la suposada  falta de feina,  no es va dedicar a pentinar gats, sinó que ha compaginat la pintura en totes les temàtiques i també s’ha especialitat  a pintar gossos i gats, donant continuïtat a la denominació amb la qual són coneguts, per la veu popular, els artistes que es dediquen a la pintura artística i els anomenen, “pinta mones”. Més inspiradora i tendra és la fisonomia d’un gat que la d’aquests primats i menys perillosa de portar a terme. Total, que a l’amic li surten uns gats que només els hi falta miolar. Davant de tanta perfecció, tan sols cal saber si els models escollits són gats mesquers o gates maules.

    Una col·lecció de tots ells, aquests dies,  es poden admirar al pati de la Biblioteca Santiago Rusiñol. Curiosament en un barri on convivien gran quantitat de gats i gates  i que la Tomasa, que vivia a frec del Mercat Vell, era una de les principals protectores de l’espècie. I fins i tot, el que són les casualitats, a l’Ajuntament hi havia  treballat un servidor de l’ordre públic, a qui la mateixa veu popular mal l’anomenava, “el gato con botas”. 

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de marca del 2024 )

A LES DEU, A CASA

    

     Quan s'és jovenet qualsevol detall que s'escapa de la normalitat, de la rutina, et fa sentir-te gran, i sempre s'intenta imitar el que fan els qui et superen en edat. Una de les normes que influïen en la convivència familiar  era el compliment dels horaris. Els nostres pares ens havien acostumat a la disciplina d'aquests, sobretot pel que fa a l'hora d'anar a dormir; sopar aviat per poder anar al llit a una hora molt puntual de la nit. La nostra estratègia, sota la més inversemblant excusa, era intentar retardar al màxim aquesta norma.

      Jugava al seu favor l'avantatge que una vegada havíem sopat, la nit era avorrida, al menys en aparença, i contrastava amb les ganes de gresca que mostràvem els més petits. Tot això va canviar a mesura que la televisió va anar entrant a les cases. Era l'invent perfecte per atreure l'atenció de grans i petits. Sobretot aquests darrers, que si de normal ja costava enviar-nos al llit, davant aquella gran novetat encara es feien més irresistibles les ganes de quedar-nos guaitant a la petita pantalla. Coneixedors de les debilitats de la mainada, la gent de la televisió es van treure de la màniga l'aparició en pantalla de tota aquella simpàtica “troup”  de canalla que desfilaven un darrera l'altre al ritme que marcava la família “Telerín”: "Vamos a la cama... I com que ho deien els nens de la tele, els infants de la casa imitaven l'escena, decisió que facilitava la feina dels pares.

     No s'acabava aquí aquesta norma de fer complir l'horari, atenent que la majoria d'edat no era fins els vint-i-un anys, les recomanacions dels pares sobrepassaven el significat de la recomanació per a convertir-se en quasi bé una ordre d'absolut compliment, quan et deien: " com a molt a les deu a casa ". Depenent de les habilitats negociadores del jove i en ocasions excepcionals, la limitació horària es podia allargar a raó d'una excusa que resultés convincent. Disciplina horària que potser encara resultava més severa quan es tractava de posar limitacions a l'hora de tornar a una noia.

     També és cert que a la nit, fora dels mesos d'estiu, a pocs llocs es podia anar. I els joves que eren els que més podien o volien aprofitar aquesta franja horària, havien de recórrer a les aficions,  per poder obtenir  permís  per sortir de nit i retardar l’hora de tornada.

     Els anomenats locals d'oci nocturn encara no s'havien implantat. Els de la meva generació vam passar de nens a joves quan tot just s'havia deixat enrere aquells populars i ben ambientats balls de tarda. Amb la voluntat d'adaptar-se a aquells moments de transició, que portarien a la proliferació de les discoteques. Al Casino Prado, a la tarda dels dies de festa, van habilitar la sala del cafè de la planta baixa, convertint-la en una improvisada discoteca. Només sortir per la porta de la sala del cinema, a davant hi havia la de la discoteca. Amb entrada gratuïta pels qui eren socis de l'entitat i amb l'eficient Juanito Bartés a qui només li calia canviar de porta per a continuar desenvolupant les tasques de porter oficial de les dues sales. I que va comptar, entre altres, amb qui seria un bon disjokei, en Ramón Martín.

     Va ser el principi del que havia de venir, tot i que encara es complien els horaris de tornar a casa a l'hora acordada de la nit. Però a partir d'aquí aquesta franja horària, ho va portar els canvis en els  costums, es va anar allargant, una mica més de màniga ample. I sense adonar-se'n  a molts joves d'avui se'ls hi fa de dia en mig de les penombres de la discoteca o en la platja, arrecerats a l'espigó, allà on els pescadors hi acudien, quan  encara era  de nit per sortir a pescar amb la barca i tornaven a l'hora que molts d'aquests joves es retiren. Aquests, aparentment, sense haver pescat res.

     Abans es deia que la nit era per dormir, ara s'aprofita tot. Les parelles que festejaven no estaven exempts d'haver de complir amb les normes establertes en cada casa i si es produïa una excepció la mare acostumava  acompanyar a la noia per  la  pròpia tranquil·litat de la dona. 

     Recordo un dels acompanyaments més sonats i que va donar molt de que parlar. Ja grans, amb l'edat  en què  havien de tenir aixecades totes les restriccions, en Josep Gual i la Rosa Ballester, popularment coneguda per la “Millones", van iniciar el seu festeig i tot el temps que va durar, la parella va estar acompanyada de les seves respectives mares, l'Esperança de Miralpeix i la Rosa Carbonell. La parella “jove” anava davant i les mares darrere, unes i altres agafades de bracet. 

   Tant en Josep com la Rosa dormien sense que les  seves respectives economies els hi desbaratés  el son. Un cop  casats, ell va voler assegurar el cop i li va proposar a ella: " saps què havia pensat? Que primer gastem el teus i després gastarem els meus". Però com que la Rosa estava acostumada anar a dormir aviat, en Josep no la va agafar adormida i la seva conclusió  esdevingué sentència: "bon vent i barca nova".  

     

                                                           J.Y.M.

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 d'octubre del 2021)

   

 

LA PRITI, EL CASTIS I EN PASQUAL

Fa anys, a Sitges, hi havien pocs gossos. En totes  les cases de pagès acostumaven a tenir-ne. La solitud amb la qual compartien existència,  feia necessari tenir un o més gossos que, des de ben lluny, apercebien la presència d’algú i els seus lladrucs servien per avisar a la gent de la masia i a mesura que s’apropava, els  mateixos lladrucs  preservaven els dominis de la finca. Tot i que els estadants sortien de la casa i informaven : “tranquils  que no fan res”. Això bé a tomb a que un dia anant pel carrer l’Antoni Mora, que treballava en el banc de Biscaia i bon jugador d’escacs, va coincidir amb un gos que, encarant-se a ell li bordava amb insistència. Davant la intimidació, el propietari el va voler tranquil·litzar :” No tenga miedo que no muerde” i en Mora que li va contestar: “Usted es de suponer que no, pero al perro no se lo hemos preguntado” .

   També es donava el cas que la popularitat del gos anava associada a la del propietari. El recordat Samuel Barrachina i Rovira tenia una gosseta blanca que, com s’acostuma a dir, només li faltava parlar, la priti. El seu amo, que es dedicava a fer de representant de calçat, carregava el mostrari al cotxe  i la gosseta ja s’acomodava al costat del seient del conductor. 

    En Samuel la tenia ben alliçonada, només li va caldre la primera presentació: “Priti, aquest és de l’Espanyol” i la gosseta li dedicava uns escandalosos lladrucs. Els mateixos quan li feia saber que aquell altre era del Madrid. Per contra, als del Barça els hi dedicava una insistent remenada de cua . Assimilades les simpaties futbolístiques de cada client, en Samuel ja no li tenia de dir res, entrava a l’establiment bordant o movent la cua. 

    Fill de l’Esperança de Miralpeix, era en Josep Gual. En Josep era un conco amb solera, o si més no amb la cartera ben plena. La mateixa solteria  traginava la Rosa Ballester, filla de la Rosa Carbonell i d’un capità de la marina mercant. Mare i filla feien de modistes i les espatlles també les tenien ben cobertes. Tant que la gent van assimilar la seva identitat a una xifra sense especificar, a diferència dels de can pela i de cal duro, atorgant una quantitat a l’alça, “la millones”. 

    Un dia es van ajuntar la gana amb les ganes de menjar i la Rosa i en Josep es van posar a festejar. Un festeig com els d’abans, pel carrer  la parella anava davant i les dues mares darrera.

     Ell va aportar al matrimoni un gos, “el castís”, que va anar a viure amb ells a casa de la Rosa i poca cosa més. El de Miralpeix no estava disposat a que minvessin les seves virolles. Així, de seguida, es va encarregar de posar els punts sobre les is. Li va dir a la Rosa: “mira, primer gastem els teus i desprès ja gastarem els meus”. La cosa va durar pocs anys i el castís cada vegada tenia els pèls més enganxifosos...El que no sabem si realment es van acabar els diners de la Rosa i ja tocava a començar a gastar el d’en Josep , el cas que, d’un dia per l’altre, cadascú per ell. De ben segur que ella ho va veure a venir, i quan  se’n va anar en Josep, deixant el castís, segurament perquè no sabia per on agafar-lo, la mateixa Rosa no s’estava de proclamar: “el barrut, primer volia gastar els meus...”.

    La Marquesa de Nájera i la seva senyora de companyia, l’escriptora Anna Maria Cagigal, van residir a Sitges des de la dècada dels quaranta fins a la dels seixanta en una casa del Passeig de la Ribera. L’Anna Maria, com ja m’he referit altres vegades, era una dona excèntrica molt avançada al seu temps, que vestia pantalons, fumava i conduïa un Biscuter.  I sempre anava acompanyada del seu gos.

   Dones de la ceba, però  completament al revés de com aquí entenem el significat d’aquesta   expressió. Així és que les dues  no van tardar gaire a topar amb l’església, el rector de la nostra parròquia era mossèn Pasqual Prats Boira, que aquests sí era de la ceba amb tots els ets i uts. Les dones cada dos per tres anaven a confessar i no sembla ser que fossin extremadament pecadores, sinó que es volien enfrontar amb el senyor rector, en aquell reduït espai que era el confessionari. Naturalment  se li confessaven en castellà i el mossèn els  imposava la penitència i l’absolució en català. Ja estava armada: “no lo entiendo, hableme en castellano” . la pujada del to de les veus  s’escoltava més enllà del confessionari. Elles, cridant que no entenien el que els hi deia el sacerdot i aquest que no volia cedir en quant a no deixar de parlar en català. 

     Marquesa i acompanyant es creien que el seu rang era influent i valent-se de la seva posició, van portar els seus arguments fins a les altes instàncies del bisbat, amb la intenció que el traslladessin de parròquia.  Si més no sembla ser que allà mossèn Pasqual tenia més influència que elles, perquè no van atendre mai aquelles exigències. 

   Va coincidir que es va morir el gos que tenien i al nou acompanyant l’identificaven amb el nom de Pasqual. Amb la intenció de tenir sempre present  al senyor rector. Ni amb en Pasqual van poder redimir les seves diferències amb el sacerdot, perquè el gos era tan dòcil, que si en volien fer alguna comparació, en aquest aspecte també van fracassar. 

                                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de Febrer del 2020 ) 

     

      

    

LES TRES PORTES DEL VINYET

      

       Desprès de tants anys escrivint en les pàgines de l’Eco i, per consegüent, amb molts articles dedicats al Vinyet, quan s’apropa una nova festa, fa que es vagin esgotant els temes i així, una vegada més, costa retrobar el fil de l’escriptura per intentar escriure sobre el mateix però intentant no repetir. A la primera llambregada a l’encapçalament sobtarà aquesta concreció tan exacta, la de les tres portes, quan en realitat i, com és de suposar, el recinte de Vinyet, compte amb moltes més. Fent menció a aquest detall em ve al pensament que a Barcelona un prestigiós restaurant s’anuncia amb el nombre de portes que disposa, una al costat de l’altra, en el seu perímetre exterior, fins el punt de que les seves 7 portes s’han convertit en una icona  d’identitat reconeguda arreu.

     En el cas que ens ocupa, hem entrat i hem sortit del Vinyet com si fos a casa nostra. Però no sempre ho hem fet per la mateixa porta. Una excepció la qual, en el moment de produir-se el fet, ens ha semblat la cosa més  normal. Els qui hem tingut el goig de casar-nos als peus de la Mare de Déu, hi hem entrat per la porta principal, la que dóna a la placeta. I aquesta imatge, avançant cap a l’altar, agafat dels braç del pare o la mare, segons sigui el protagonista, és recordada per vida. Com també la sortida, ja convertits en marit i muller, junts en el llindar de la gran arcada, és quan la parella és rebuda amb l’alegria compartida de familiars i amics. I on el fotògraf deixa constància gràfica dels recent casats i de les seves respectives famílies. Vist des d’aquesta perspectiva  les portes de l’entrada principal  del Vinyet limiten un abans i un desprès. Quan s’hi entra cadascú per separat i s’hi surt amb un compromís adquirit, desprès del sí que en deixa constància. La panoràmica que s’albira  des de  aquesta entrada és molt limitada, si més no és el punt d’inici d’una nova vida

    Durant la resta de l’any coincidir amb la portalada gran oberta  significa que té lloc una cerimònia religiosa de la mateixa índole o potser  la missa sabatina del primer dissabte de cada mes. Llevat d’aquestes coincidències no és gaire freqüent poder accedir a l’interior per aquesta part frontal. Tenim al nostre abast l’entrada lateral que és d’una bellesa molt a conjunt  amb el seu interior. Amb el medalló de la part superior, on  si pot llegir uns estrofes en un català molt antic. Travessar la vidriera interior ens trasllada al recolliment, on la penombra interior hi posa un toc el testimoni mut de l’escolanet que sembla que ens miri i  si l’obsequiem amb una moneda ens respondrà amb un sonor i peculiar senyal que irromp en aquest silenci tan ben compenetrat amb tot el que l’envolta. I a dalt, en el seu pedestal, la imatge de la Mare de Déu del Vinyet.

    Només sortir a l’exterior una altra porta, aquesta complementa les tres de l’encapçalament, és la que més es desmarca del  contingut religiós tot i que sense deixar del tot la seva influència. És la que s’obra a una interioritat, al mercadeig de l’ermita. On es poden comprar les llànties, estampes, imatges i tota mena de records. I és  també la porta per on s’accedeix a la casa dels ermitans que s’hi ha anat alternant.

       Just al costat d’aquesta portalada s’estén  un llarg banc de pedra. El complement perfecte a aquet espai tancat i cobert amb bigues de fusta pintades de color blau que aguanten la terrassa superior. Que en dies assenyalats, com la festa del Vinyet, serveixen de talaia perfecte per observar la convivència sitgetana mentre es descansa. En ell s’hi ha assegut totes les classes socials de la vila: la gent del poble, arquebisbes, bisbes, Srs. Rectors, capellans i escolans, autoritats locals, administradors,  ermitans, organistes...

      El proper dimecres les tres portes principals del Vinyet restaran tot el dia obertes, de bat a bat, i totes  acolliran l’afluència de la gent del poble que hi entraran i sortiran, en un dia tan especial dintre el calendari de les festes sitgetanes.

   I com el calendari, el pas dels dies,  no s’atura, l’endemà l’església celebra la festivitat de Sant Salvador. I Aquesta coincidència també té un apunt en aquest carrer Sant Francesc, del qual l’altre setmana escrivia sobre les veïnes del tram de baix. Si ara el completem de dalt a baix,  durant uns anys, quatre Salvadors hi han coincidit. El primer, començant pel capdamunt, era en Salvador Satorra, el popular Xatet que regentava el negoci  que portava per nom la característica de la seva peculiaritat nasal i que, com he dit altres vegades, pel seu Sant obsequiava amb orxata.

   Ja en el tram de casa meva hi vivia en Salvador Raventós, espòs de la Juanita Pacios, el qual sense saber el perquè i el com, en l’article de la setmana passada, li vaig canviar el nom pel de Jaume. Una errada que encara no hi trobo explicació. Ja que abans d’apuntar la seva identitat em vaig informar amb el veí, l’Antoni Olivé, el qual té una memòria privilegiada pels noms i cognoms de la gent de Sitges. Amb tot i això se’m cola el Jaume, per a sorpresa meva.

   A casa nostra hi trobem el Salvador Nieto, casat amb la meva germana Montserrat. I on hi havia, fins fa poc, una pastisseria, el propietari de l’edifici es deia Salvador Albareda que era oriünd  de per allà les Gunyoles d’Avinyonet. Un personatge molt peculiar però excel·lent persona.

     Ja en aquell mateix tros del Passeig de Vilafranca, entre ca la Josefa i la casa de la Rosa Ballester, hi vivia i tenia el taller de baster, en Salvador Bové. En un temps encarregat també de cobrar els impostos dels productes que entraven a la vila. Com ho anunciava un cartell que sobresortia de la façana i on es llegia: “Arbitrios”.

   L’errada amb el nom d’en Salvador Raventós, ha brindat que la coincidència amb la festivitat del Sant, hagi estat ni fet expressament per a que la rectificació quedi prou digna. Compartint l’article amb aquestes tres portes que han servit de tema principal. I vet aquí que davant l’alternança en els temes i l’error, es fa palesa la paradoxa  que vaticina  que quan es tanca una porta  se n’obra una altra.

                                                                                     J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de juliol del 2015 )