LA CASA DE LA PARRA

       Poder disposar d’una parra que faci ombra en els teus dominis, avui es parlar d’un autèntic  privilegi. Aquí a Sitges la que es conserva en el centre del poble i potser l’única que és visible,  és la que disposen la família Bartés-Busom  en el pati de la seva casa.  Les dues portes que hi donen accés, una al pati i l’altra a l’entrada principal de la casa estan situades al començament del carrer Illa de Cuba. Recordo a tota la família asseguda  sota el seu frondós fullatge, en animada tertúlia. Aquesta situació aportava una entranyable i testimonial imatge centrada en els costums dels que hem anomenat “Americanos”. Perquè a més de les característiques  arquitectòniques de la casa s’hi afegia l’elegància del propietari, en Josep Maria Bartés i Marsal,  que vestia amb “guayabera” i pantalons blancs, s’acompanyava  d’una canya.  

    A algunes  cases de pagès a l’entrada s’hi trobava aquest frondós enlairament de pàmpols i raïm. Aquesta ubicació i l’ombra que projectava permetia, als estadants de la casa dinar o sopar sota d’ella . Sense anar més lluny, a la veïna població de Sant Pere de Ribes , en ple centre, en el  casc antic, davant mateix de la casa del forner vell, un establiment avui tancat, hi trobem una entrada que dona accés a un pati, mitjanament gran, és l’avantsala de la casa familiar d’en Manel Milà  i la Maria Vidal amb la seva família, que la veu popular  coneix com can Manel d’en Lluís. 

     Des del començament del pati a les mateixes vidrieres de l’interior  hi trobem una frondosa parra que ens remet a les essències  camperoles del poble. Una parra, la més propera al progrés al qual aquest també s’ha abraçat el poble de Ribes i que aquest detall fa que es conservi l’encant de la casa de poble, on el seus estadants  a la nit tanquen aquest pati amb uns grans portes de fusta i al matí  les tornen a obrir. Aquesta maniobra em recorda que moltes cases disposaven d’aquestes portes de dues fulles a peu de carrer i després d’una reduïda entrada es troba la porta del cancell. Una de les poques cases que queden, a casa nostra, que mantingui aquests tancaments, és a la casa de la Maria Matas Morros al carrer Jesús i unes altres que encara es conserven, restaurades,  es troben en la casa on vivia en Rafel Marcet Almirall amb la Pepita Soler Soler, una mica més amunt de la casa de la Maria. Aquesta presenta les mateixes característiques de quan va ser construïda:  planta baixa i pis,  i aquelles portes, avui  tanquen un establiment  dedicat a donar de beure. 

    Jo de jove recordo que, a la casa de la parra de Sant Pere de Ribes hi anava a buscar vi. Només feia acta de presència en el seu pati, que de seguida els propietaris sortien amb les claus a la mà del celler que tenien anant cap el castell. Delatava el motiu de la meva visita l’acompanyament  que portava, la garrafa. Han transcorregut els anys i la casa segueix igual i  també  hi trobem la mateixa parra que continua  donant ombra al pati que resta obert des de bon matí fins a acariciar la vesprada.

   Sant Pere de Ribes ha crescut molt, però hi ha moltes construccions que conserven la singularitat de les seves cases de planta baixa i pis amb la corresponent finestra.  Igual com les que trobem en el mateix carrer Major, en el carrer del Pi i per l’entorn del Palou, també a les Parellades, on fins i tot hi ha cases que tenen la cisterna al costat mateix de la porta d’entrada. Construccions que eren característiques de tot el poble i d’entre la senzillesa de la seva construcció destaquen les senyorials cases dels “Indianos”.  

    Si més no fa molts anys que m’atrau aquesta casa de la parra. Sortosament les seves portes segueixen obertes, un testimoni que a dintre hi ha vida i que la parra cada any, des de temps immemorial,  rebrota. Per admiració de tots els qui ens sentim atrets per aquests petits detalls que sobresurten dintre de la intimitat d’una llar on, només guaitar des de la porta, ens fa adonar-nos que a Ribes, com a tot arreu, han canviat moltes coses, però n’hi ha unes altres on el temps sembla que s’hagi aturat. A veure fins quan el podem mantenir així, atrapat en el temps. 

                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de juliol del 2024)

ELS SUPLENTS DELS MESTRES DE LES CARAMELLES

    L’estrofa d’una de les Caramelles del Retiro diu així: “Ja arriba la Pasqua...”. El mestre Pallarès  que no estava per mitges tintes i de l’exigència en feia una sentència, durant els assaigs, no es reprimia de fer aquesta observació : “els dallonses arribarà la Pasqua si això no millora...”.  Atenent que en les tres colles es disposava d’un personal que aglutinava totes les singularitats que podem  trobar en l’ampli aspecte de la convivència. Era allà on més destacaven les extravagàncies d’un personal que, algun d’ells, de per si ja eren peculiars de mena.

    El meu oncle i el pare van participar, durant molts anys, en la part musical de les Caramelles del Retiro i van patir, com els cantaires, les exigències del mestre, el qual, faltant un parell de cases per acabar, encara es dirigia als músics fent l’observació; de que no sabia el que era, però que no ho escoltava com ell ho havia escrit. Per la confiança que li tenien li deixaven anar: “Està carregat de punyetes, mestre”. 

    Un servidor va col·laborar durant uns trenta cinc anys, també en la part musical de la  colla que llavors s’anomenava: Caramelles de l’Eschola Cantorum del Patronat, que dirigia el mestre Jordi Pañella. Que estava composta per uns sitgetans que se la sentien pel cant. Formats pel mestre Manuel Torrens, que era el mestre de capella i que els preparava i feia cantar en les misses i actes litúrgics,  on es requerien els cants pertinents.

    La resta, el que se’n diu, un pas de comèdia. Les risses que hi vaig dedicar, en aquells anys i en aquella colla, han estat les millors de la meva vida. Hi contribuïa la singularitat i les extravagàncies d’aquell personal. Personal irrepetible, fins el punt que, avui, no se de que dependrà, però sembla que no hi ha relleu generacional, pel que fa a aquelles peculiaritats. Gent normal, la gran majoria d’ells, però alguns passejaven uns senyals eloqüents  d’estar, a Girona en dirien, tocats per la Tramuntana. Perquè durant els dos dies que duraven les cantades, mostraven tot el seu repertori i les improvisacions pertinents. 

      Desprès es va anar observant un altre detall. A la primera casa que s’anava, era a l’Ajuntament i tot seguit  a la rectoria. En Pallarès i en Torrens, a mesura que es van fer grans, dirigien les primeres cases  i desprès passaven la batuta als seus suplents. Per part d’en Pallarès aquest era en Quimet Ràfols i Sabaté. Qui també el suplia en algunes de les torres que es feien el dilluns al matí. Sobretot en aquelles on els estadants omplien de compliments al mestre. Ell, que aquesta situació no li agradava en absolut, es quedava a fora al carrer i feia entrar a en Quimet, que havia d’excusar l’absència del director titular de la millor manera que podia. Fins que después de passar en malsonancia d'altres directors ara les dirigeix en Jordi Martí

     El suplent del mestre Torrens era en Rafel Marcet i Almirall, que mostrava una gran sensibilitat per la música, les arts escèniques i per la sardana, entre altres. Per passar a mans d'en Pere Camps, que aquest any l'ha substituit en Lluís Marcet

   El mestre Pañella només faltava el dilluns al matí, que tenia feina a la sabateria. El substituïa en Jaume Solé i Milà, de can Pascaret. Això aportava un altra escena de l’esmentada  comèdia, entre ell i en José Pérez, a qui el tenia aclaparat amb una expressió gens celestial. A la més mínima el recriminava, aixecant els braços: “demonios Pérez...”. Sortosament en José no se li revelava. Per les seves característiques físiques, només el podia tractar des de la vesant musical, que es desenvolupava darrera la finestra dels baixos da can Jaume. Però no s’avenia, per exemple, a disputar un partit de futbol en plena perfumeria i amb la pera d’un polvoritzador de goma, com a pilota. Una altra excentricitat, com eren aquells partits que en Jaume disputava entre els amics que passaven per davant de l’establiment. Desprès d’uns anys, amb la trista pèrdua d’en Jaume. En Jordi Pañella va anar involucrant, en la direcció, al jove Joan Pinós i Sariol.

    Per acabar, entre els cantaires de les tres colles, en Josep Roca era l’únic que tenia una deferència amb els músics, al tractar-nos de senyors professors. I a títol personal, de senyor doctor. Ell que era un especialista de la modèstia, que ho demostrava cada vegada que el mestre li encarregava de fer el solo i l’home solejava com si tal cosa. Un cop acabava, era aplaudit per la resta de companys. Detall que corresponia amb aquesta màxima: “ Qui fa el que pot no està obligat a més”.  Alliçonadora conclusió.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de mărci del 2024)

HOMENATGE A PEU DE CARRER

   

   Els carrers de la vila limiten el mateix espai de quan van ser traçats. Carrers estrets, alguns més que altres, si més no un lloc per on avança la vida local.

     Entre aquests hi trobem el carrer Jesús, on el seu veïnat  no han perdut  identitat. Hi contribueix la presència dels descendents de les famílies que sempre hi han viscut.  Aquest fet propícia que la relació veïnal s’acompanyi de quelcom  més que una amistat.

    També els comerços han estat un referent, que s’ha caracteritzar per diferents coincidències, en quant als serveis i productes. Així hi havien coincidit;  recaders, dos forns de pa: a can Vicenç Forner i la família Solé. Dues barberies, un estanc i quioscs de diaris, entre altres.

  A la barberia de can Canela, que era  de Sant Pere de Ribes, hi va recalar un bocí de la història compartida.  Quan el Senyor Miquel Marzal va arribar a Sitges, procedent de Xàtiva, junt amb dos germans més,  en Miquel va  anar a fer de barber a la barberia del Cap de la Vila, per acabar a la d’en  Canela, amb el qual s’hi va associar. Curiosament,  en poca distància,  trobàvem la barberia d’en Marzal, que la va continuar el seu fill  Miquel, el pare d’en Miqui, i  la de la família Vilà.

    Però és en el  forn de can Vicenç forner, on la tradició troba amb la Gloria Baqués, una  col·laboradora excepcional.  Que ha sabut transmetre el seu entusiasme a la resta de veïns més propers. Sense defallir, ha esdevingut el pal de paller que aprofundeix en el saber fer. Coneixedora, com pocs, del bategar de la vila, per ser la muller de l’Antoni Mirabent, que va exercir diferents responsabilitats en  l’Ajuntament. Fins arribar a ser cap de protocol, on va  crear escola i es va convertir  en un reconegut professional.

   Al costat de casa seva hi va anar a treballar un xicot jove, el qual va ser de gran ajut per en Ferran, el seu patró. I, aviat, es va sentir atret pels neguits dels seus veïns. Li van encomanar l’estima per les coses de casa. Fins i tot, en Jordi Romà, va arribar a presidir la societat del Casino Prado, com ho havia fet anteriorment l’altre veí, en Magí Carbonell qui, junt amb la seva muller l’Eulalia i les seva filla Lourdes, regentaven la sabateria La Gasela. En Maginet del Prado, Societat que va fundadar el seu avantpassat.

   En Jordi atresora cinquanta tres anys equipant als esportistes locals. I alternant el seu treball amb les aficions, en les quals ha arribat a exercir càrrecs de responsabilitat. I, des de fa uns anys, és el nou xef de la Trinitat. 

   Com a curiositat, els veïns són majoritàriament pradistes, com ho era el músic Josep Clarà, que havia format part de les diferents juntes directives. Sense oblidar l’eficient Rafel Marcet, per a qui el Prado era la seva segona casa. Mentre que la seva muller, la Pepita Soler, era de família retirista. I el cronista no pot  passar per alt a la Ramona Vendrell i a la Maria Matas.

  Davant per davant, de ca l Gloria,  un altre veí carismàtic, en Joan Carbonell i Carbonell, el qual, durant un període curt de temps, va ser alcalde de Sitges. Junt amb la seva muller regentaven una botiga de roba de la llar i d’ús personal. El matrimoni va acollir a una nena que va arribar, durant la guerra, amb la intenció d’apartar-les dels perills que tota confrontació comporta. Aquí, la família Carbonell, la va tractar com una filla. El mateix que la família Riera van fer amb la seva germana. Com que al final de l’enfrontament,  els temps continuaven sent molt difícils, amb el consentiment dels pares, van seguir amb les famílies respectives. El anys van  passar i la Blanca va conèixer a en Gaudenci Mirabent amb qui es va casar i va passar a formar part de la plantilla familiar al capdavant del negoci.

   Home inquiet, en Densi ha col·laborat en molts dels àmbits culturals del poble, també com a membre de la junta del Prado: el teatre, les caramelles, la Coral. I de manera especial amb aquests neguits dels seus veïns, amb els quals no ha escatimat il·lusió.

  Als tres veïns, del segon tram del carrer Jesús, amb en Miquel Marzal Ortiz, com a eix vertebrador, els hi organitzen un homenatge. I el lloc que troben més adient, és a peu carrer. El mateix que els agermana i pel qual t’han s’han preocupat. Així que, sense que ells  ho sàpiguen, al vesprejar del dissabte,  els hi demanen que prenguin possessió de les tres poltrones que els hi tenen preparades. I des del xamfrà de la senyorial casa de la família Bartés, allà en el finestral on els amos de la casa, en Josep Maria Bartés i la  Lolita Busom,  en dies com aquest i per la Festa Major, l’obrien de bat a bat i el  sentiment, l’essència,  de la festa envaïa les seves interioritats. Amb la finestra tancada,en una pantalla es projecta un recull dels moments viscuts, un testimoni fidedigne d’aquesta sensacional relació entre veïns        

   Aquesta complicitat ha estat la nota dominant que, ni el pas del temps, no  ha pogut afeblir. Ha estat així tant en la vida quotidiana com en les festes més remarcables del calendari. Amb especial la de Corpus. Acompanyant-los  hi eren  una bona representació del poble, amb les autoritats al capdavant. I n’és tanta les ganes de fer feina que, els organitzadors, han cregut oportú aprofitar els moments previs, abans de posar-se mans a l’obra, per portar terme aquest reconeixement. Al final, quan ja estava tot dit, s’ha brindat i tallat els pastissos; unes originals catifes endolcides, que han preparat les filles d’en Densi  i de la Glòria.  I sense entretenir-se gaire més, s’ha desparat la taula, s’han escombrat les molles, i ràpid a dibuixar el terra, perquè  la nit és molt curteta i s’acosta el matí.

   Un matí florit, però desagraït amb la feina feta pels veïns i veïnes de Sitges. Perquè una inoportuna pluja ens ha desbaratat una de les tradicions per la qual Sitges és conegut mundialment, la festa del Corpus Crhisti.

                                                                       J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de juny del 2018 )

CARAMELLES AMB EL MESTRE ABSENT

Aquest any a la tradició sitgetana d'aquests dies de Pasqua s'hi afegeix una combinació de cants que han estat musicats pel mestre Jordi Pañella i Virella, que fa poc ens va deixar. Les tres colles, a mena d'homenatge, interpretaran, cada una d'elles, una composició del mestre. Ell, dels tres mestres: Torrens, Pallarés i Pañella, ha estat l'últim en marxar. Tots els qui hem tingut la sort de seguir i participar de la tradició caramellaire, hem conviscut amb l'evolució d'aquesta tradició, amb tots els detalls, anècdotes i vivències que, des de dintre les colles, s'han portat a terme.  

    I cada mestres s'ha caracteritzat pel seu estil, bé sigui en el moment de composar, com en la manera de dirigir. Sens dubte el més exigent de tots ha estat el mestre Pallarés, n'era tan el seu nivell d'exigència que s'acabava la cantada i encara feia observacions a cantaires i músics. Els més veterans recordaran aquella última passada, abans d'anar a fer la cantada a l'Ajuntament, en el jardí de la Societat. Uns moments on més d'un volia deixar-ho córrer davant les intransigències del mestre que, amb termes no gaire diplomàtics, fins i tot llançant la batuta pels aires, amenaçava de no sortir fins que ell no ho escoltés com ho volia. Eren uns moments delicats, on a la més mínima no tenia inconvenient d'enviar cap a casa a aquell que no estava atent o no feia cas de les seves indicacions. 

     Un altre de les singularitats d'aquesta cantada de la nit de dissabte, s'observa en aquesta anada cap a l'Ajuntament, on en el carrer hi coincideixen  una munió de barretines i per sobre d'elles saltironen els picarols de les respectives cistelles, decorades amb una sensibilitat exquisida, destacant llurs pomells de flors primaverals. En aquells anys, a més s'hi barrejaven uns faristols grans de fusta i uns altres elements també molt peculiars, els llums de carbur. Succeïa quan les il·luminacions dels carrers eren més aviat febles. També hi contribuïa que quan les botigues tancaven la porta el contorn quedava a les fosques.

    El mestre Torrens era home de barret, a diferència d'en  Pallares que feia servir la boina. El mestre del barret tenia la delicadesa de descobrir-se a cada casa que feien la cantada, tot i que era un maniàtic de les corrents d'aire. En canvi en Pallarès dirigia sense treure's la boina. Aquest posat era una de les seves imatges més conegudes. Com també la facilitat que tenia, a l'acabar la cantada de fer-se fonedís, no li agradaven gens els afalagaments. Tot el contrari del mestre Torrens que complimentava i responia a les mostres de cortesia per part de la gent de la casa. El mateix passava amb en Jordi Pañella que a més de mestre de música de la colla de l Patronat, era més conegut per la seva activitat al front de la seva sabateria. En aquest cas es pot parlar de compartir clientela per partida doble: sabates i Caramelles. I a mesura que els mestres anaven aconseguint els alts graus de l'escala de la vida, qui més qui menys s'atrevia a vaticinar: Quan els mestres ja no puguin s'acabaran les Caramelles. Sortosament no s'han complert els vaticinis, ha sorgit un relleu generacional de joves que fan possible que per la Pasqua es segueixi escoltant els cants.

   Nous cantaires, poetes, poetesses i músics, contribueixen a   aquesta continuïtat que també és possible gràcies a la gent que té la gentilesa de rebre a qualsevol de les tres colles. Em recorda a aquells anys quan les torres de la gent de la  colònia estaven habitades per la flor i  la nata de l'alta societat. Durant el matí del dilluns de Pasqua s'anava a cantar pel sector de Terramar i fins que es trobava el moment de poder-ho fer es passava una bona estona fent voltes, perquè quasi mai s'encertava a la primera. La colla trucava a la porta i sortia el personal de servei que comunicaven que els senyors havien sortit i  que tornessin més tard. Les temptatives a voltes es repetien varies vegades fins a coincidir amb els amos de la casa. Un altre fet curiós és que les tres colles tenien per costum fer-se la fotografia oficial a les escales d'entrada  de la torre de can Semir. Al Niu, propietat de la família Garcia- Munté, tota la família esperava  als cantaires a la pèrgola, mostrant una especial interès i sensibilitat la senyora de la casa que tenia per costum fer repetir la peça que més li havia agradat,fins el punt que els  demanava als mestres el guió per a poder-la interpretar al piano. En Pallarès  sempre li deia que sí, però  la partitura mai arribava a les seves mans. Sabedor d'aquest costum el mestre va acabar optant per a que entrés a dirigir en Quimet Ràfols Sabater, que ho va continuar fent  quan el titular va començar a patir els problemes que sorgeixen a resultes de l'acumulació d'anys. Com a molt dirigia a l'Ajuntament i rectoria i prou. També el mestre Torrens feia el mateix, donava el tret de sortida i a partir d'aquí s'encarregava de dirigir en Rafael Marcet i Almirall.  Al mestre Pañella, durant el matí del dilluns de Pasqua, el substituïa en Jaume Soler Milà, de can Pascaret  i així ell podia atendre la sabateria.

   Com canta la cançó: "arriba la Pasqua, florida i formosa..." aquesta vegada envoltada d’una certa nostàlgia, no hi és el mestre Jordi Pañella que, en moments puntuals, va col·laborar amb les tres colles i amb especial dedicació a la colla del Patronat, avui Caramelles Sitgetanes. Queda la seva obra i els records de tots aquells que hem estat amatents a la seva batuta, a les moltes estones compartides durant tantes Pasques viscudes i cantades.

    Entre  noves veus i velles cançons, tornen les Caramelles, si més no, amb el mestre absent.

                                                                                                                                   J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'abril del 2015, dijous Sant, del 2015 )