Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el porro. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el porro. Mostrar tots els missatges

25 de febrer 2025

EL PORRÓ

        Sempre desperta passions, degustar amb deliri el vi, ja fos de les botes dels cellers, de les bodegues i actualment dels locals destinats a la degustació. Mentre si abans es pot dir que era un costum dels homes, perquè estava una mica mal vist que les dones anessin, el que se’n deia,  a fer un gotet de vi. Actualment no hi ha distincions, entre home i dona, per trobar-se i fer un vinet, fins el punt que s’ha convertit en una mena d’acte social, una àgora de la conversa i del maridatge summament participatiu.

    Durant força temps, en les interioritats de les cases, el vi s’acostumava a servir amb porró. I s’acompanyava de l’art de beure, perquè cada bevedor tenia els seus costums. Començant per la preferència pel que fa al forat per on raja. Els havia que preferien que el rajolí fos finet i altres que rages força...

   Beure en porró era tota una correlació de factors, perquè un cop aconseguit el rajolí desitjat, entraven en joc les arts del bevedor, doncs els havia que els hi agradava aixecar-lo ben alt i fins i tot dominaven tant la caiguda, que deixaven que mig rajolí mullés la part superior del llavi abans d’anar a parar a la boca. Altres mentre bevien xerricaven, tot torçant els  llavis, i el sorollet que feien anava compassat amb la caiguda del rajolí. El que costa és dominar l’última gota que cau, quan volem aterrar el porró, s’ha d’anar molt en compte que aquesta no caigui a damunt de la pitrera. Curiosament com les senyores no eren gaire de vi els qui l’enlairaven més eren els homes de la casa, els quals sempre tenien algú que restava amatent a l’enlairament i si aquest es prolongava massa,  si hi havia confiança, sempre s’escoltava un prou! Amb la intenció de regular el temps o perquè qui ho deia estava impacient per agafar el relleu.  

     Quan s’acabava de menjar i el porró quedava immobilitzat, opcionalment es tapava el broc del rajolí amb una paperina estreta de paper per a que les mosques no l’assetgessin. També es tenia molt en compte quan s’aterrava aquest a damunt la taula, perquè el broc del rajolí no apuntés a  cap comensal. Sembla estrany que, del contrari, aquest detall molestava a qui es sentia assenyalat pel broc.

     Els darrers proveïdors de porrons, cantis, cassoles de fang... van ser la família Juncosa que tenien la botiga al carrer Major, entre la de queviures dels Curtiada i la casa de l’Isidoro Cartró. 

    El porró el podien tenir disponible en molts llocs, però on no hi va faltar mai va ser en les cases de pagès i en la dels pescadors. Aquest últims fins i tot se l’emportaven a la barca. Per uns i altres el porró damunt la taula servia, quan arribava una visita, per convidar-la a fer un traguet. Convidada que poques vegades era refusada i no només això, sinó que el convidat s’hi recreava. 

    En aquest fotografia veiem com soleja l’amic Antoni Planas i Mateu, amb una posició elegant i un estil que imita als clàssics. Amb un entorn mariner, el qual tan li agrada freqüentar, sent una aficionat a les barques de vela llatina. On moltes vegades he estat convidat a acompanyar-lo a fer un tomb per la costa. Sortint del port ajudats pel motor i quan ens trobem a fora, en Toni, si bufa el vent, desplega la vela. Quina sensació més bonica deixar que el vent empenyi la barca,  sense el soroll  del motor, només amb el remor de les ones del mar que s’esclafen  contra el seu costellam  i el xiulet somort de l’aire que juga a inflar la vela.

   Un vegada al port, un bon trago del porró s’agraeix. Trobo a faltar, però, el ranxo que els pescadors preparaven a damunt de l’embarcació. En Toni prefereix menjar-se’l assegut a la taula de casa seva. Condimentat per la seva esposa, la Teresa Wilkens, seguint les receptes dels pescadors  d’antany. Que ella, que és holandesa, tan bé sap condimentar. I que un cop desvetllat el  secret de cada menjada, sembla ser que la gràcia  rau en la “picadeta” del suquet. Però sobretot és important tenir bona gana; i si aquesta es sobrepassa, s’escau  referir-se a allò que diem: et menjaries Sant Telm i la barca.   


                                           J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de marca del 2024)

18 d’agost 2019

CINEMA I VI


   Segons com es miri el cinema i el vi han estat dos complements festius. Des de finals d’agost fins aquest començament d’octubre, la verema ha tingut un destacat protagonisme. Amb tot ha passat desapercebuda en la vida quotidiana del poble, perquè ja cap celler forma part del nostre entorn més proper. Però si per una banda el trafegar de la verema ha quedat concentrada en les bodegues més importants del contorn, per altra, el vi, ha aconseguit interessar molt més als consumidors que abans. Em refereixo amb això, a que la gent està molt més avesada ara per la cultura del vi que fa uns anys. En poques paraules, ens hem tornat més refinats. D’aquí que s’han posat de moda els anomenats maridatges que permeten conèixer les característiques dels vins que s’hi presenten i que s’alterna el tast amb les explicacions pertinents dels detalls que van associats a les seves característiques. Una relativa novetat que no té res a veure a com, la gran majoria, consumíem el vi sense parar massa atenció. No més el paladar distingia si tenia cos o no. Amb aquesta percepció ens aproximàvem al que venia ser la graduació. Poca cosa més.
   Aquest diguem-ne refinament, ha manllevat protagonisme a un altre element que es pot dir que presidia la taula a l’hora de les menjades, em refereixo al porró. Em sembla que avui dia pocs porrons s’enlairen durant les menjades familiars. D’aquí que quan visitem un establiment de restauració, on el porró forma part de la posada en escena d’un dinar basat en productes de casa nostra, ens plau coincidir amb aquest element, que havíem vist a casa en aquells anys d’infantessa i posteriors. Quan vam aprendre, sota la mirada mesuradora, dels pares, a beure amb el porró, sense recórrer al recurs fàcil, com era beure a morro. S’ha de dir que, una vegada assolit la tècnica de l’enlairament, els més joves no es hi podíem recrear pas massa, perquè a prou feines l’havíem aixecat, ja et cridaven: “Prou!”. Però encara ens preníem un temps de descompte, per a desesperació dels grans. Això passava quan  la primera cosa que es posava a la taula, després de les tovalles, era aquest porró.
     Això era així perquè el vi que hi abocàvem era el que s’anava a buscar en els cellers que teníem més a prop, el vi de la collita de l’any que s’allargava fins a l’altra verema i si es feia curt, com així passava, s’anava a comprar, també a granel, a les bodegues que els comercialitzaven, fins i tot amb categoria de reialesa: vi del rei i de la reina.
   Curiosament en aquell temps només ens calia comprar el vi perquè l’aigua de l’aixeta era prou bona com per beure-la. Només se’n acostumava  comprar embotellada quan alguna brossa es depenjava per les interioritats de ronyo i provoca unes molèsties molt doloroses. Quan això passava, es bevia aigua de manantial, pel supòsit que conté  menys impureses. Un cop es feia la pedra o s’eliminava el granulat sorrenc, el vi era el millor reconstituent i l’aigua de l’aixeta, com sempre, el més saludable substitut.
   La gent, quan l’aigua de l’aixeta va començar a ser dolenta, viatjàvem amb les garrafes al cotxe i paràvem a omplir-les allà on havia una font. I aprofitaven, si arribàvem fins al Priorat, a omplir-ne unes altres de vi. Un vi que recordo de molt cos i d’alta graduació que no a tothom agradava, degut a aquestes característiques. Fins el punt que sent un vi bo no tenia el reconeixement ni l’acceptació que es mereixia. A partir que el van refinar, el vi del Priorat ha esdevingut un referent mundial.
   A Sitges, precisament la gent no ha vingut a buscar aigua, però potser sí un derivat del vi: el moscatell i, més, la popular Malvasia. Un eslògan d’aquells anys ho anunciava: “Banys de mar, banys de sol i malvasia de can Sariol”.
   Respecte al cinema va ser un invent sensacional que va anar evolucionant en tots els aspectes. Del cine mut, es va passar al sonor i del blanc i negre al ” technicolor” i fins als nostres dies que dona la sensació que la gent surt de la pantalla.  I  des de sempre el vi ha estat un figurant que, en un moment donat d’una escena, els protagonista l’aboca d’una ampolla de decorat cristall a les copes que s’hi complementen. En canvi a les pel·lícules d’acció, aquelles del Far West, bons i dolents, entraven a la cantina i demanaven la beguda de moda: un Whysky. Curiosament també tots feien servir les mateixes maneres, d’una embranzida s’apropaven el got a la boca i s’empassaven el contingut d’una glopada.     
   Als diumenges a la tarda, la distracció més esperada era anar al cinema o al futbol. Tot i que les pel·lícules d’estrena tardaven en arribar fins aquí. Tot era degut a que el preu de lloguer que s’havia de pagar a les cases distribuïdores anava en consonància amb la novetat. Així quan més temps passava el cost s’anava abaratint. Actualment les estrenes quasi bé es projecten als cinemes de la vila al mateix temps que en les grans ciutats.
   A excepció del Festival de Cinema Fantàstic que fins i tot s’aprofita el seu ressò internacional, per estrenar aquí alguna que altra pel·lícula que es presenta a certamen. És un gènere que se li afegeix el terme de Terror.  Des de sempre quan s’esqueia la projecció d’un film que contenia escenes d’un cert pànic, dèiem que hi havia molta sang i fetge.
   Aquests dies, aquesta particularitat serà la tònica, que compta amb un nombrós públic que es desplaça fins aquí per ser-ne espectador. I entre “zombis”, el vi  també tindrà el seu moment estel·lar, serà en una nova edició de la Festa de la Verema. Les Bodegues Torres, que són l’ànima de la festa, comercialitzen un vi negre que l’anomenen la sang d’una bèstia. Curiosament aquesta coincidència s’escau amb tota la que es projecta a la pantalla. Mentre recordo les recomanacions de la gent gran, quan deien: “Beu vi que fa sang”.
                                                                                                                         J. Y. M.
  (Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'octubre delo 2018 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez