EL CANTÓ ON EL POBLE SEMBLA QUE S'ACABA

 

    A la banda oposada del cantó de can Perico, el mar posa els límits a una costa -la que ens pertoca- que s'estén des de les Botigues fins a les Coves. Som un poble amb uns termes molt limitats i relativament amb poca extensió de terreny. 

    En aquests darrers anys estem sent testimonis de  la urbanització de  les terres que eren treballades: vinyes, camps de blat, d'ametllers i garrofers... Que van des de can Robert fins a can Pei i de Santa Bàrbara  a la Creu de Ribes. 

   S'han obert nous carrers, que ofereixen un aspecte de marcada solitud, per la qual cosa esdevé un plaer caminar per ells. Una mena de privilegi i al mateix temps de nostàlgia, perquè ens adonem que amb tot això desapareix el bocí de Sitges que mostrava el seu aspecte més camperol, on  els darrers pagesos que en tenien cura van donar per acabada la seva vida laboral. I en aquella terra que havia estat productiva hi van créixer les males herbes, convertint l'indret en un mas perdut. Però no per a tothom, de seguida s'ha convertit en terreny adobat per a l'especulació. Es fa pales en aquests nous carrers, que si quelcom de positiu tenen, és que un porta el nom del mestre Manuel Torrens Girona i un altre  el del metge Joan Martínez Sardà. Dos sitgetans, l'un de reconeguda vàlua musical i de meritosa tasca didàctica. I en Juan un excel·lent especialista dintre la seva professió, a qui a més l'honorava la seva predisposició a ajudar als més necessitats.

    Tot seguit es fa evident la nova construcció de vivendes i s’intueix que ben aviat aquests carrers que, ara són molt tranquils, no tardaran gaire a oferir els senyals més eloqüents del viure en comunitat de veïns. Aquest silenci que ara encara hi fa les últimes rebolcades, em recorda que era el mateix que desitjaven els responsables  dels nombrosos paranys que existien en aquesta generosa llença de terreny. Que si hi passaves a prop, sortia el caçador, que guardava immòbil el moment de tensar les teles, i et convidava a que t'apartessis, doncs la teva presència espantava als indefensos ocellets. Paranys que han estat substituís per unes ben condicionades casetes d'informació i venda dels pisos en construcció, que estan delerosos que els passerells que transiten per aquests indrets hi entrin. Perquè entre tots algun que altre hi quedarà atrapat i els bancs s'encarregaran de posar les condicions a la llibertat.

    Poc a poc Sitges va perdent la seva identitat. Ho demostra que  a dia d'avui queden molt pocs tallers de sabates, quan aquesta activitat va ser molt important per l'economia del poble. I a falta de gent que es dediqui a la pagesia les terres han quedat hermes, però no desaprofitades. I si guaitem cap a la banda de mar, ens adonem que només quatre pescadors, amb les seves respectives barques, surten a pescar. Així estan les coses.

     Amb tot en el poble existeix un cantó que ofereix una perspectiva privilegiada, on el temps sembla que s'hagi aturat en ell i que la vila s'acabi allà mateix. Així ho pensarà el visitant que s'apropa al Baluard des de la plaça de l'Ajuntament i la vista se li perd per damunt del mur on hi ha el canó, allà on el mar i el cel semblen ajuntar-se. El cantó que s'estableix entre el mur i la  coneguda com a capella de l'Ecce Homo, és d'aquests cantons que sorprèn per la seva situació i perquè condueix a aquest indret tan singular , elegant i culturalment molt interessant, com és el conjunt de Maricel, amb el Racó de la Calma i el Cau Ferrat.

    De tot el veïnat el qui més relació establia amb el Baluard era en Pepito Domingo Busquets, el qual a tothora el freqüentava degut a la proximitat amb la casa on vivia,  la del costat del monument al Dr. Robert. L'home havia passat moltes hores guaitant al mar, al passeig, fins al punt de convertir-se en un observador de la transformació del poble.  

     En Pepito, baix d’estatura, que vestia amb gorra i fumava amb pipa, insinuava l'enigma d'una mirada llunyana que, com si talment no hi fos, guaitava amb silenci i amb posat d'home assenyat. Que es guardava la seva opinió o com a molt la compartia amb la Josefa Mirabent Camps, la seva esposa, que havia nascut a Maricel, Cau Ferrat, race de la calma, sitges, can pei, can robert, santa barbara de sitges, , la qual tot sovint  també hi acudia  sense treure's el seu inseparable davantal. Amb la mateixa normalitat i familiaritat que pot suposar guaitar  des del  terrat de casa. Però en aquest cas al costat d’un dels cantons més bonics del poble, on les mirades es perden i el mar s’hi estavella, fragmentant-se amb múltiples gotes de bromera blanca. 

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 25 de juny del 2021)

 

 

AQUÍ VA COMENÇAR QUASI TOT

    

   Es pot dir que en totes les cases d’abans hi havia un pati o un terrat, i a l’estiu es feia més vida a fora que a dintre. La casa familiar del carrer Sant Francesc no era una excepció: un terrat que tenia entrada i sortida pel menjador, també per una habitació i per la cuina. La meva àvia Consol a tot el contorn hi tenia disposats cossis amb flors i falgueres. Fins i tot jo havia aconseguit veure ben assortit el galliner que estava arrecerat en la paret mitjancera  amb els veïns .

   Quan l’oncle Joan i el meu pare Josep eren jovenets, al terrat hi acudien amigues i amics del veïnat i aquell espai es transformava gràcies a l’enginy que hi desenvolupaven aquelles noies i nois com: la Lali Vergés, la Paquita de ca l’Eixut, la Juanita Pacios, la Plàcida, les germanes Borrell, l’Antoni Olivé, l’Antoni Briba que va arribar a ser bisbe d’Astorga. Així com altres que esporàdicament eren convidats a actuar en aquell improvisat escenari que muntaven i adornaven amb elegants cortinatges i que el meu avi Joan, que tenia ànima i habilitats d’artista, els ajudava en la decoració. En aquell muntatge que tenia caire de teatre de poble, hi assajaven obres improvisades i quan s’esqueia oferien l’estrena i la representació corresponent. 

    Amb el pas dels anys el teatre de la vida va fer abaixar -per sempre més- el taló del teatre del terrat, al mateix temps en què els escenaris d’aquells protagonistes es van diversificar. Si més no el terrat de casa a cada estiu continuava oferint el seu al·licient, o si més no mantenia les preferències de la família, quan hi sopaven sota el tendal que s’estenia en l’espai que quedava només sortir de la cuina.

    Vaig néixer jo i el pare em retratava en el terrat, com quan la meva mare Encarna em banyava dintre una gran gibrella  de zenc. Van seguir els batejos de la meves germanes i les respectives comunions. I vet aquí que la fotografia de rigor ens la feien allà mateix, amb els amics distribuïts com si es tractés d’un equip de futbol. Una alineació que es repetia a cada festeta: els germans Sales, en Miquel Farré, en Jordi Milán, Ramon Planas, Joan Olivé, Josep Matas, Toni Martí , els meus cosins Joan i Toni i les meves germanes Consol i Montse.

    Ens anàvem fent grans i el terrat continuava sent el lloc de trobada. L’espai polivalent que servia per a tota mena d’activitats. I va succeir que a la casa del costat, a can Joanet de can Mas, hi  van venir a viure els pares d’en Jordi Milán, mentre tenien lloc les obres que es feien en la casa del costat de la botiga d’en Francesc Yll i la Teresa Camps i de la xarcuteria d’en Marià Adell i la Paquita, que era on vivien. Una casualitat que va permetre que en Jordi i jo féssim incursions en l’espai que hi havia al costat del reduït pati dels baixos que donava l’esquena  al taller. 

     No fa gaire el mateix Jordi em comentava que aquell entorn era molt propici per inspirar una obra de teatre. Però que a la nostra edat encara no teníem prou experiència com per treure-li tot el profit que havia d’anar acompanyat de la corresponent inspiració. Aquell espai s’havia convertit en l’escenari que freqüentàvem cada tarda durant les vacances d’estiu. Li donàvem voltes i potser com que jo sempre ho havia vist no li sabia veure res més que el lloc on hi havia la premsa que servia per quan s’havia d’encolar amb aiguacuit  els taulers de les portes que feien al taller, les disposaven allà i anaven donant voltes als grossos cargols de fusta i els deixaven apretadetes  fins que  s’assecava la cola. 

   Amb tot el terrat no perdia pistonades, algunes tardes dels dies de festa hi fèiem sessions de putxinel·lis. Darrera aquest teatret de guinyol hi mostrava les seves habilitats en Carles Palma, que la resta de la setmana feia d’aprenent al taller. Els espectadors s’anaven alternant i en aquesta fotografia si pot veure : en Jordi Milán, el meu cosí Joan i al nivell inferior, a mi i a la meva germana Consol. 

   Darrera la rebotiga i el taller, en el terrat de la casa del carrer sant Francesc, m’atreviria a dir que va començar quasi tot. Aquest gran projecte, amb el qual en Jordi hi somiava, fins que es va fer realitat, La Cubana. Que aquest any compleix 40 +1 anys i per celebrar-ho té lloc aquesta fantàstica exposició del Miramar. Com un merescut homenatge a aquesta admirable companyia de teatre nascuda a la vila i on hi han actuat artistes de casa nostra i altres d’arreu. Que desprès de voltar pel món tornen a Sitges per celebrar aquest meritós aniversari.                        En el llenguatge teatral, per a desitjar molt èxit i sort fan servir una expressió una mica altisonant: molta mer... Com que ja l’han endevinat no cal remenar-la més. Diguem-ho de manera més elegant: Moltes felicitats.

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de juny del 2021)

CANTONS

   Tots els carrers acostumen a començar i acabar en un cantó. Així una cantonada pot servir com a punt de referència per especificar  o determinar una localització. Per a la gent de casa nostra el cantó que ha tingut una projecció amb més identitat ha estat el cantó de can Perico, que més d'un cantó pròpiament dit es tracta d'una cruïlla. L'anomenem així perquè en  una escaire del mateix hi havia el taller mecànic dels germans Balcells, coneguts popularment pels "Pericos", perquè el nom de Pere predominava en la nissaga. 

     I si tenia tanta anomenada era degut a que era un cantó que delimitava  l'entrada al poble, ja si hi arribaves des de Barcelona, de Vilanova o de Sant Pere de Ribes. Per tant si diguem que tots els camins porten a Roma, si ens desviem una mica, aquests mateixos camins ens porten fins al cantó de can Perico. Aquest tenia la particularitat que  es fragmentava en quatre, on cada un d'ells acollia les preferències dels qui els utilitzaven amb la mateixa finalitat de determinar la ubicació.  

    Així hi havia qui quedava de trobar-se en el cantó del Bar Español, que estava situat al costat dret del taller dels mecànics i el regentava la família Ossó. Allà on havia estat la fonda, de la qual n'era la propietària   la mare dels germans Pagès, músics i emprenedors. A aquest antic establiment se'l coneixia per la fonda de la "Parcala".  El mateix passava amb el seu arrendatari que, al local en lloc d'anomenar-lo amb la seva identificació tan espanyolista, se'l coneixia més per a can "Ferri". Sempre em va encuriosir que en Joan Ossó, que era una catalanista  de la ceba elevat al quadrat, se li hagués ocorregut posar un nom tan centralista al seu establiment, tot i que podria ser que ja el trobes implantat pel seu pare, com sembla que va ser així. És cert que mai li va canviar el nom, fet que es contradeia quan cada 14 d'abril, data de la proclamació de la República, en Joan fixés a la barana del balcó la bandera catalana, pintada al damunt d'un tauler, que només exposava en aquesta data, fins i tot durant la dictadura franquista. I que contrastava amb l'anunciat del bar que estava escrit amb lletres grosses i blanques en el faldó del tendal, que s'estenia a sota mateix del balcó.

      Tothom coneixia de la seva catalanitat i també de la seva disposició per ajudar a qui necessitava de la seva intervenció. Per tant com que el seu cor era generós i ple de bondat, mai ningú li va cridar l’atenció pel fet de rememorar un dia històric, exposant una senyera que no era de roba, però que volia mostrar  el mateix  simbolisme. 

    A l'altre cantó de davant mateix del bar d'en Joan  hi havia la "Pensión Julián", regentada per en Julián Soto i la seva muller i després pel fill d'El matrimoni en Pere Soto i la seva esposa la Pepita i els fills d'aquests en Javier i l'Elena. En una cruïlla molt transitada, transit que era dirigit per la guàrdia urbana que s'hi anava alternant. Eren els anys de l'afluència massiva de turistes que venien a la vila amb cotxe i només travessar el pas a nivell arribaven a aquests quatre cantons, on podien posar benzina en el sortidor que tenien els germans Balcells i potser mentre omplien el dipòsit s'adonaven que a l'altre cantó hi havia una pensió. Deixaven el cotxe sota la vigilància dels Pericos i anaven a preguntar si disposaven d'alguna habitació i vet aquí  com començava el primer contacte amb la vila. Amb parada i fonda a can Julián.

      

    A l'altra costat oposat de l'hostal hi havia el bar d'en Juanillo Martínez, freqüentat per gent treballadora, que hi anaven a primera hora  a prendre el reconstituent per poder afrontar la jornada i quan plegaven per celebrar la feina feta durant el dia. Quatre establiments, un en cada cantó, que harmonitzaven el progrés, com era el cas dels mecànics. L'esport, en el moment més dolç pels ciclistes, com era l'hora d'esmorzar, després d'haver estat pedalejant durant una bona estona. I quan tips i ben hidratats pel vinet que els hi servia en Joan, la feina era enfilar, damunt de la bicicleta, la carretera de Ribes. De la mateixa manera que hi tenia cabuda l'hospitalitat, sota aquell enunciat que mostrava la internacionalitat d'un poble i que es feia visible en un entenedor cartell: "Chambres, Rooms, Zimmers". Que penjava a can Julian i en tots establiments hotelers de la vila.

    On a cada cantonada, el turista es veia sorprès pels encants del poble, per l`hospitalitat de la seva gent. I per la sublim sensibilitat, com s’ha fet evident en la passada festivitat del Corpus. On tot i les limitacions, el poc que s’ha pogut fer ha estat fantàstic.

                                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 de juny del 2021)

OBRIM LES PORTES AL CORPUS

  

                   fotografia: Carme Yll Barra

    Guardo un entranyable record de les vigílies de la festivitat del Corpus, quan  es celebrava el dijous, que al passar pels carrers on hi havia una casa amb una portalada gran i generosa entrada, els veïns s’hi aplegaven i es dedicaven a desfullar flor i sobretot a tallar les tiges de la flor de Sant Joan, que era la flor que més predominava en les catifes. Aquesta feina anava acompanyada pel flaire tan característic que desprenen les sempre vives, nom amb el qual també es coneix aquesta flor, perquè per dies que passin sempre conserva la seva grogor característica  i tot i que el seu flaire s’afebleix, tampoc acaba de desaparèixer del tot. 

    Podem parlar que el Corpus de Sitges resorgia en aquelles entrades tan característiques que durant la resta de l’any era l’avantsala a la intimitat dels seus estadants. Una de les entrades del carrer Sant Francesc que més s’avenia amb aquests preparatius, era la del costat de l’estanc, on la Lola, l’estanquera,  i la seva família, amb l’Annita Julian i les germanes Buixens, acollien a la resta de dones del veïnat. Una portalada  que convidava  a seguir guaitant a les entrades de les cases dels altres carrers. La que quedava més al descobert era a can Font, la casa d’aquesta família disposava d’entrada pel carrer Major i pel de l’Àngel Vidal. Per on s’hi accedia a través d’un singular pati, en el seu interior per la Festa Major hi ballaven els gegants i la família i amistats es distribuïen per la llarga balconada del pis superior. Per aquestes vigílies el veïnat  hi desfullava la flor, oferint una imatge diferent, perquè aquesta petita tradició, la dels preparatius a l’interior de les entrades, a can Font es pot dir que quasi bé sortia al carrer.

    A partir de que la festa es va traslladar al diumenge, el desfullar els pètals de les flors es porta a terme a la mateixa vigília, a la nit i en ple carrer. Una activitat  que va associada  amb els qui es dediquen a dibuixar el terra. 

   L’endemà, quan s’obren les portes, com aquestes de la fotografia, la del Palau de Maricel, apareix la catifa de flors. Un detall al qual hi ha anat associada la sensibilitat dels habitants del poble, perquè la festa del Corpus i en concret les catifes de flors i l’exposició de clavells, ens identifiquen internacionalment.

     L’any passat el protagonisme de la festa es va centrar a l’església parroquial i a la plaça del Baluard, on es va confeccionar l’única catifa i com a detall complementari, s’hi va disposar una selecció de florits clavells, en reconeixement a tots els cultivadors/es. Els allà exposats  eren de la col·lecció d’en Joan Manel Enríquez. Ara, un any desprès, en Joan Manel malauradament no és entre nosaltres i la celebració de la festa, tal com la coneixíem, encara pateix les limitacions a causa de la pandèmia. Tanmateix l’evolució a la baixa  d’aquesta,  farà possible que es puguin confeccionar unes catifes davant les portes dels edificis més significatius del nucli antic. Davant les portes de l’Ajuntament, davant la porta principal de l’església. A la del Palau, més coneguda per la dels gegants, perquè darrera d’elles s’hi han disposat la parella de gegants vells. També davant l’artística porta  del mateix Palau de Maricel, on en aquest raconet romàntic del brollador es pot admirar el típic complement de la festa, com ho és l’ou com balla. Amb la catifa que s’estendrà fins a la porta del Cau Ferrat. 

    Una ben escollida representació de la resta de portes de totes les cases, davant les quals les flors han cobert el terra dels carrers. Cases que, durant els anys transcorreguts, s’han transformat i s’hi ha alternat nous estadants. Detall que no ha estat un impediment per a que les flors assoleixin el protagonisme,  el qual es pot contemplar en l’exposició: “El Corpus de la Gent”. Curiosament, davant mateix de la porta que hi dona accés, a can Falç de Mar, s’hi mostra en format reduït la 81a Exposició Nacional de Clavells. Quan avui, l’Anna Grimau serà l’encarregada de pregonar la festa del Corpus d’enguany.

    A partir d’aquí, gràcies a la perseverança dels veïnat  que engalanen balcons, que tenen cura dels clavells, i de la feina que porta a terme la Comissió, que presideix l’Angelina Salesas, obrim les portes a un Corpus íntim, que es fa visible al Pati Blau que ha adornat l’Àngel Lorenzo i en els carrers i places de manera més acollidora. Tot desitjant que aquesta obertura restringida, serveixi per a que el proper any es puguin obrir totes les portes de bat a bat a la festa i a la tradició com sempre l’havíem conegut.

                                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de juny del 2021)

       

    

BLANC I BLAU, ELS COLORS DE LA TRINITAT

       

   L'any passat, en ple confinament, les actuals administradores de la Trinitat, la Núria Carbonell i la Blanca Mirabent, tenien pensat  anar a la casa de la Rosó per fer-li saber que degut a les circumstàncies no es celebraria el tradicional aplec a l'ermita. Mesos abans, quan ja li van insinuar que segurament no es podria portar a terme la festa, la Rosó s'hi va mostrar incrèdula. Amb l'entusiasme que ella vivia els preparatius i el conjunt de tot plegat, no entrava en la seva lògica que s'hagués de suspendre l’aplec per culpa d'un virus. 

     A mesura que passaven el dies  i la virulència d'aquest anava en augment. I com si presentis que es complirien els mals vaticinis, la Rosó es va asseure a la butaca del menjador, es va adormir i ja no es va despertar. Succeïa moments abans que la Núria i la Blanca truquessin a la  seva porta. Malauradament no es va donar  l'ocasió d'haver d’explicar  a l'administradora emèrita que havent consensuat la decisió amb el senyor rector i les autoritats locals, la celebració de la festa quedava definitivament suspesa. Una mala notícia que anava acompanyada del consegüent desencís de totes i tots que hi pugem cada any.

     Entre els més assidus hi ha els músics, els quals des de que es va fundar la Cobla no hi vam fallar mai. Millor dit, només en una ocasió i degut a un malentès. Durant tots aquests anys hem estat testimonis de la transformació que la pròpia vida influeix en les persones i també en l'entorn. Quan el soroll de la fàbrica de ciment de Vallcarca s’interposava en el silenci d'aquest indret i les famílies que residien en les cases de la colònia, aquest dia emprenien el costerut camí que, quasi al peu de les seves cases, s'enfila fins allà. 

    A cada festa, però, apreciàvem canvis. Alguns  eren promoguts pel progrés, com quan el peatge d'una nova autopista coincidia amb la gran esplanada que s'estén als peus de l'ermita. El soroll del trànsit rodat ha anat augmentant a mesura que disminuïa el soroll de la fàbrica, ja despoblada de residents, la majoria d'ells s'havien traslladat al nucli de les Roquetes, i tot i amb això els més assidus  hi van continuar venint. 

    En l'aspecte personal el pas dels anys va deixant pel camí a molta gent de casa nostra, pels quals la Trinitat era com la seva segona casa. Com ho va ser per aquells administradors :  la Remei Casanova Giner, en Joan Martí Rumagosa i la Rosó Carbonell Ripoll,  que s'hi van dedicar en cos i ànima.  Fins aconseguir que els hi cimentessin el camí que puja des de les Costes de Garraf, així com que l'ermita pogués disposar de llum elèctrica. Una tasca que va ser continuadora de la que van realitzar les administradores que les van precedir, la Bàrbara Lahoz l l'Eulalia Sánchez. Sense anar més lluny.

     Allà coincidíem amb en Jordi Ferret, que en el seu moment li vaig atorgar la distinció del xef de la Trinitat, perquè era l'encarregat de preparar la paella. Amb col·laboració de les sitgetanes que es repartien la feina en la cuina de la casa. Entre altres: la Carme Raventós, la Consol Núñez, la Rosa Ballester, l'Emilia Vergés, la Pilar Lanau, Montserrat Vivó, l'Angelina Dorca...  Algunes d'elles  acompanyaven a la Rosó cada quart diumenge de mes, que era quan hi pujaven i es dedicaven a  les tasques de neteja i conservació. I en el transcurs del dia de la festa estaven ubicades en els llocs més estratègics per tal d'atendre les necessitats de cada moment. Com la Pili Queralt, encarregada de vendre les llànties, la Vinyet Carbonell i el seu germà Joan, en el lloc que havien compartit amb la seva mare, la Rosita, en la venda de les coques d'arengades. 

     Mentre que en Pere Cosialls es va guanyar el títol de fotògraf oficial de la Trinitat, perquè cada any era l'encarregat de fer la fotografia de la Cobla. Unes imatges que mostren com en  aquest transcórrer de la vida hem perdut a molts companys, que també acompanyaven els cants de l'ofici religiós. I pels quals en Manel Vendrell hi mostrava molta curiositat, perquè només  baixar del jeep de l'Ajuntament que ens pujava, s'afanyava per anar a guaitar al cor de la capella i allà quedava sorprès amb l'estil que mostrava en Josep Torrens. Els qui coneixíem els seus incessants tics,  podem imaginar la manera com tocava el violí. Completava la plantilla, els germans Ràfols, en José Pérez, en Jaume Soler Milà i a l'orgue en Josep Pagès. 

   Aquest diumenge és la festa de la Santíssima Trinitat i tot i que es fa evident una millora en el tema de la pandèmia, la prudència aconsella que encara hem d'esperar  per celebrar-ho com estàvem acostumats. Els records de festes passades perduren entre el contrast que ofereix el blau del cel, del mar i el blanc de l’ermita que, malgrat tot, no s’han afeblit.

 

                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de maig del 2021)

DIFERENTS MANERES DE VIURE LA NIT

   

    Les nits semblen diferents segons sigui el lloc  i el moment en què  les compartim, perquè no és el mateix abraçar-la en un poblet allunyat del bullici que en un on predomina aquest. Recentment s’ha aixecat el toc de queda i els entesos diuen que hem recuperat la llibertat i  alguns joves, emparant-se amb aquesta, ho celebren  ingerint grans quantitats d’alcohol. M’ha semblat una incoherència amb nefastes repercussions pera a tots els que han confós la recuperació de la llibertat amb el descontrol dels impulsos que els avoquen a situacions de nefastes conseqüències.

    Aquests dies el nostre poble és notícia perquè ahir dijous ha tingut lloc un assaig clínic, m’ha encuriosit molt el terme que es fa servir per qualificar l’obertura de cinc locals d’oci nocturn del carrer 1r de maig, amb l’assistència de 400 persones, que prèviament s’han fet un test d’antígens per tal de certificar que no són positius en Covid. L’experiència  està pensada per demostrar que l’oci nocturn és segur. I si el resultat és satisfactori,  demanar a les autoritats implicades que facin possible la reobertura dels locals destinats a l’oci nocturn. Establiments que la pandèmia els ha castigat durament, degut a que porten molts mesos tancats i d’aquesta activitat econòmicament en depenen moltes famílies: propietaris, treballadors i tots els serveis que hi van associats. Tant de bo que l’assaig clínic  resulti  un èxit, el qual  podrà servir per a certificar que la covid durant les nits d’oci està dormida. Cosa que fins ara no descansava ni de nit ni de dia i que tant mal ha causat a milions de persones a tot el món i molts encara estan patint les seves conseqüències, com  tantes altres que malauradament  no les han pogut superar.

   El que sí que podem considerar un bon assaig clínic és el que han desenvolupat els científics, que en relativament  poc temps han aconseguit treure unes vacunes que cada dia que passa fa possible que un nombre més gran de persones quedem immunitzats. Tots recordarem el dia en què vam estar citats per a rebre una dosi d’alguna d’elles, per a ser completada amb una segona que ens aparta, de moment, dels atacs d’aquest malvat virus que ha trastocat la manera de viure  i ha interferit en els costums dels habitants de l’univers.

     Aquest temps en què ens toca viure, cada dia dona la sensació que ens reinventem. Perquè anem recuperant, amb totes les mesures i precaucions necessàries,  esdeveniments que fa un any s’havien hagut de suspendre. Un d’aquest és el Dia Internacional dels Museus. A casa nostra que tenim la sort de comptar amb uns més que interessants temples de l’art, entre els actes programats es troba el que per mi té un encant especial. Es tracta de la visita nocturna al Cau Ferrat i al Maricel, que si la visita diürna ja resulta molt interessant, la de la nit és especial. Em representa traslladar-me als anys en què aquests llocs eren habitats pels seus respectius propietaris, en Santiago Rusiñol i Mr. Deering i la seva família. M’imagino al senyor del Cau assegut a la sala del brollador, amb els finestral oberts per on hi penetrava la llum de la lluna i aquesta tenyia de plata els seus peus, mentre l’acompanyava el degoteig de l’aigua del brollador i el remor del mar. És una sensació que a l’igual que ell, nosaltres hem pogut gaudir abans d’anar a dormir. Perquè  quan la son ens venç és igual dormir al Cau Ferrat que a casa nostra, però només un dia a l’any podem recórrer la casa  aliena en l’hora més intima. Com també passava quan l’amo i els seus convidats, no els calia fer assajos clínics, perquè també sabien dels efectes que produïa  la graduació de determinats xarops i no sols això, sinó el gaudi que els produïa aquelles tertúlies i festes que es prolongaven fins que es feia de dia. I és que veure sortir el sol des del Cau o des de la sala-mirador  del Maricel  ha de ser d’una bellesa indescriptible. M’atreviria a demanar que a l’igual que es programa una visita nocturna s’organitzés una visita matinera, a fi de contemplar la sortida del sol. El mal seria que el dia escollit s’aixequés ennuvolat.

    En quant a la visita nocturna al Maricel de Mar,  ens permet imaginar la nocturnitat de la família propietària del Palau. Que quan la nit era estelada i lluïa una esplendorosa lluna plena, no trobarien el moment de deixar el lloc per retirar-se a descansar. Perquè, com ens passa a nosaltres, els sabria greu deixar de contemplar com la nit jeu a sobre el mar enjogassat. 

   Aquestes són nits amb encant, quan hom se’n va adormir satisfet d’haver aprofitat la seva alliçonadora nocturnitat. Esperar la nit  per sortir a emborratxar-se, l’assaig clínic resultant  esdevindrà un fracàs per la salut de qui ho practica, sota el pretext de celebrar la llibertat. 

    Hi ha maneres i maneres de viure la nit, cal buscar la millor. Per poder anar a dormir sentint-nos lliures de debò.  

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de maig del 2021)

      

EL SILENCI D'ABANS I EL D'ARA

        Davant la que sembla una evolució positiva en aquesta lluita contra la pandèmia, degut a que la vacunació s'està  portant a terme a bon ritme i els efectes de prevenció també sembla  que són els desitjats, les autoritats  han cregut convenient aixecar l'estat d'alarma i amb ell el toc de queda. És una mesura que agraeixen el personal de la restauració que els permet tornar a servir sopars. 

    Mentre han tingut lloc les limitacions horàries de les nits, he coincidit amb vàries persones que han  opinat que aquesta situació els recordava el Sitges d'abans, quan la gent es recollia aviat a casa i a la nit regnava un silenci absolut. 

   L'arribada del turisme va propiciar que s’alteressin els costums de la nostra gent que  a l'estiu sortien a prendre la fresca al carrer, fins que a hora prudencial es retiraven amb el raonament que s'havien d'aixecar aviat. Per tant només feien vida de nit: els forners, els serenos i els pescadors. A cap hora de la  nit, quan ja eren de tornada els socis del Retiro i del Prado que havien anat a fer el cafè,  no es veia ningú pel carrer. A excepció d'un grup d'amics als quals els hi agradava xarrupar el vinet i altres licors, els anomenaven: “els del carro del vi” i altres que estaven especialitzats en el consum d'un determinat licor i que se'ls coneixia pels del "Piconet". Potser eren als únics que la gent identificava pels noms i cognoms quan, d'entre el silenci, s'escapava algunes rialles i  alguna veu pujada de to, que podria arribar a molestar si es paraven  a sota la finestra del dormitori. Als estadants, no els calia aixecar la persiana de corda per identificar-los, sinó que quasi des del llit estant els cridaven pel seu nom i els convidaven a callar. 

      Un dels carrers que primer va perdre el silenci, i que no s'havia recuperat mai més  fins els mesos del confinament i en aquests que ha durat el toc de queda, ha estat  el que coneixíem pel 2 de maig. Que després se li va acoblar l'afegitó de "carrer del pecat". El significat del qual  ja vaig explicar en una primera  versió,  quan  recordaran que va ser el senyor rector qui no va aconsellar el pas de la processó de Setmana Santa per aquest carrer, raonant que a l'haver-hi tants bars era pecat. S'hi va afegir una altra versió que van protagonitzar un grup d'amics que, al migdia d'un dia de festa, estaven reunits a l'entorn d'una taula al carrer davant del bar Las Vegas, amb el seu propietari l'Antoni Morató, en Josep de l'Eco, en Miquel Utrillo, en Pepito Mora, entre altres, i en animada tertúlia amb les corresponents risses i pujades de to de la veu. Fins que  des de darrera una finestra veïna es va escoltar un potent “psssssst!”. Amb la intenció de fer-los abaixar el volum de tot plegat. Davant aquesta interpel·lació s'hi va revelar en Miquel Utrillo, exclamant: " a veure si parlar també serà pecat".   A partir d'aquí el propi Utrillo s'encarregaria de promocionar una denominació que feia ostentació del pecat en detriment de la vida ordenada d'aquells antics veïns, pagesos i pescadors, que veien atònits com el silenci s'esvaïa del seu carrer i s’imposava un soroll, que es resignaven a suportar a canvi de rebre un bon lloguer, el que els hi pagaven pel local on fins llavors hi guardaven la barca o s'hi aixoplugava el matxo.

     Així és que l'arribada del turisme va trencar per sempre més el silenci del poble, això afegit a que a la gent li agrada sortir de nit per anar a sopar, o de copes. Sense oblidar-nos que els de la Mediterrània som de costums noctàmbules, que es diferencien de moltes altres ciutats i pobles d'Europa, on quan són les deu de la nit poca gent et trobes  pel carrer, amb restaurants tancats o a punt de fer-ho. I amb les terrasses recollides.

    Aquí es pot dir que els primers que van oferir servei de terrasses van ser: el Xatet, el Roy i en el carrer Sant Francesc, la bodega d'en Juan Ramón i La Viña que estaven una al costat de l'altra. A les nits d'estiu eren freqüentades majoritàriament per turistes, que quan se'ls hi pujava la graduació al cap feina hi havia a fer-los callar. 

    El qui tenia una terrassa particular, a pocs metres de les dues bodegues, era en Joan Olivé que a l'hora de sopar  parava la taula arrecerada a la vorera de davant de la granja que regentava la seva muller, la Tresina de la sínia Robert. L'home es treia el jersei de llana que portava durant els dies sufocants de l'estiu i es quedava amb samarreta i pantalons curts i allà sopava acompanyat del porró amb el vi fresc. L'Olivé va ser l'últim veí que va gaudir del privilegi de poder sopar al carrer, a davant mateix de casa seva. Fins que  es va haver de recollir perquè la gent que caminava distreta se li tirava a damunt. El mateix que va passar amb la resta de veïns que sortien a prendre la fresca i que van quedar engolits entre la multitud. 

      Hem gaudit del silenci, com el d'abans, fins a la matinada del dissabte.  I malgrat que pugui semblar una metàfora, ha tornat el soroll nocturn. Diuen, com un nou senyal de normalitat. I és que el nostre poble sense l'ambient de la nit tindria un futur molt incert. Tot i que per a molts de nosaltres el nostre mal, i tots fossin com aquest, no vol soroll.  

 

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de maig del 2021)

DE QUAN SITGES ERA PLA

  

        Es trobaven un grup d’amics sitgetans en animada tertúlia, quan un d’ells va irrompre  amb una pregunta curiosa: “us recordeu de quan Sitges era pla?” . Per un moment tots van quedar intrigats del perquè de la pregunta i va haver d’ésser el propi interessat de fer-la qui també va haver d’aclarir a que es referia.

    El cas és que tots es van interessar per la resposta. Aquesta tenia molt a veure amb el pas dels anys, que no fan més que posar limitacions a determinades normalitats, que ho eren quan un era jove i per tant les cames anaven lleugeres i no notaven si un carrer feia una mica de pujada, detall que ara raonava que per poc que sigui aquesta, les cames de seguida ho noten.

    No podem dir que Sitges sigui un poble pla davant l’evidència de les pujades i baixades -segons sigui la direcció que prenem- si ens trobem a davant del  carrer: Nou, Tacó, Carreta, Sant Pau Sant Pere, Bonaire... Tots aquests presenten la seva pujada si hi transitem des del Passeig. Essent el de la Carreta el més costerut de tots. Totes aquestes pujades donava la sensació  que no ho eren tant quan les empreníem en una edat en què tot anava lleuger, fins que el pas dels anys aquests es fan notar, d’una manera més punyent, a les cames. Fent-les més pesaroses i que per poca pujada que hi hagi ja ho noten. Com el carrer Sant Francesc que a partir del cantó dels quatre pilons de pedra, fins al Cap de la Vila aquest tram de carrer fa una mica de pujada, característica que mai abans havíem notat. 

   De jovenets no ens espantaven les pujades, però ja preferíem les baixades, perquè ens entusiasmava la velocitat. Així ens posàvem al capdamunt del carrer Carreta i el baixàvem a tota pastilla amb bicicleta o amb aquelles plataformes que ens preparàvem que consistia en  això, una simple plataforma amb unes travesses  -la de davant movible mitjançant una corda- on als extrems hi anaven fixats uns coixinets i -com si  tractés d’un bòlid-  ens deixàvem anar fins arribar al capdavall i tornàvem a pujar. Trajecte que repetíem en tots els carrers que feien baixada que ara, transcorreguts uns quants anys, baixats a peu la sensació encara és bona i no diguem el mateix quan s’han de pujar.

    Escrivint sobre les feixugues que es fan les pujades, quan els anys s’acumulen, he trobat una curiositat que també resulta interessant d’explicar. Quasi al capdamunt del carrer Nou hi havia l’obrador de ca la Pepita del forn. En tenia cura el seu marit en Mariano Camps i en Carles que era el fill del matrimoni. En Mariano havia col·laborat en aquestes pagines i era un entusiasta aficionat a la fotografia, en el seu obrador s’intercalava la dolçor i l’art. Quan pare i fill estaven més atrafegats preparant les mones de Pasqua, hi apareixien uns quant components de les caramelles del Patronat i els hi portaven els cants de la Pasqua.

   Al capdamunt d’una altra pujada, la de l’Ajuntament, hi ha la pastisseria de la família Sabaté. Un col·laborador d’excepció era en Toni Roig, que ha estat el xicot més ben relacionat amb la pastisseria local. En Toni ajudava a l’Hermenegild quan ell i la seva muller, la Carmeta, totes les tardes dels dies de festa, tenien cura de la barra del cinema Rialto. Per a l’ocasió en Toni es vestia de reglament:  pantaló negre, americana blanca i corbatí negre. Però quan campava per l’Estrella es posava el “guardapolvo” de color marró claret. I amb tot encara li quedava temps per a fer un tomb per la botiga de  la Maria i la Filomena de can Mas. Per a l’ocasió es posava aquesta mateixa bata tres quarts, però de color blau marí.

    Al capdamunt del carrer Carreta hi havia l’escola que regentava el mestre Sebastià Cabestany. Precisament en el transcurs de l’àpat anual que celebren els seus antic alumnes, és on va sorgir la pregunta que m’ha inspirat l’article.

   I quasi també al capdamunt del carrer Sant Pere hi havia el forn que portava el seu nom. Amb la Raimunda darrera el taulell, el marit a l’obrador i la filla del matrimoni ajudant a la mare. Precisament fa pocs dies que ella, la filla, ens ha deixat. 

    Quan també guardem en la memòria el record d’aquestes pastisseries que es trobaven al capdamunt de tres carrers que fan pujada, Al quals caldria afegir, des de que hem notat que el carrer Sant Francesc també en fa, la pastisseria Massó. 

     Pastisseries emblemàtiques de la vila, que ja sigui de pujada o de baixada, els clients els dia de festa en sortien amb les postres embolicades i lligades amb aquelles singulars cintes estretes i de fàcil desfilar, amb les quals les dependentes en un tres i no res en feien una lligada i ho remataven amb una vaga per on poder-hi passar un parell de dits.

       Sitges no ha estat mai un poble pla, una altra cosa és que a certa edat ens ho semblés.  És el mateix com quan  es  diu que hi han coses que penjades semblen bosses i si les tombes, bosses al revés. 

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de mai del 2021 )

VEURE SORTIR EL SOL

  

    El nostre Passeig és el mirador privilegiat, des d’on al mateix temps en què les mirades queden anestesiades davant d’un paisatge extraordinari que convida a caminar  a qualsevol hora del dia. Els més matiners ens podem obsequiar amb l’espectacle que ofereix el naixement d’un nou dia, amb unes sortides de sol que dona la sensació com si aquest durant la nit jeies darrera la punta Ferrosa i es despertés lleganyós i mandrós, fins que a poc a poc s’aixeca i tenyeix d’or les platges, les mateixes  que en el seu moment van inspirar  un encertat eslògan: “Sitges Platja d’Or”.

      Una sortida de sol que ha estat un referent en els costums de la gent de la pagesia i dels pescadors. Aquests últims, desprès d’hores trafegant a plena nit, quan es començava a fer de dia, els motors de les barques el saludaven amb els seus espetecs, mentre s’apropaven a la platja. Al mateix temps que la gent de pagès començaven el seu horari laboral que anava  de sol a sol, des de que sortia fins que es ponia. No els calia portar el rellotge, doncs només se’l posaven els dies de festa. Tenien unes referències que no els fallava, així quan aquest acariciava o ombrejava un determinat espai de la vinya sabien l’hora que era.

     La gent de casa nostra ha matinat, un exemple el tenim quan els carros  que, carregats de verdures, enfilaven el camí  de la plaça i el seu pas desbaratava el silenci. On tampoc hi calia el despertador, la seva presència es produïa amb una puntualitat meticulosa, quan el sol començava a despuntar.  Entre uns i altres es feia evident el modest pas d’un burret el qual, sense fer tant soroll, també arribava al seu destí, era el burret de la Quimeta que venia de Puigmoltó. Ella mateixa, ben abrigada, anava asseguda al costat del qui comandava el petit carro. Per tot plegat,  tothom sabia, sense necessitat de guaitar a la finestra, que la Quimeta feia via cap a la plaça.

     Encara era fosca nit quan hi havia treballadors de la fàbrica de Vallcarca que enfilaven la carretera de les Costes asseguts damunt de la bicicleta, com el Sr. Villarroya que anava i venia de Vallcarca amb bicicleta o caminant per la via del tren.

   Els qui també matinaven molt eren els venedors de premsa. Sempre he tingut una especial admiració per aquesta gent que treballen tots els dies de l’any a excepció de només un parell. Quan passava el primer tren ja eren a l’estació per a recollir els diaris que  venien de Barcelona i al mateix temps tornar aquells que els hi havien sobrat. Es tractava de no perdre temps, a fi de tenir-los disposats també a primera hora, quan ja hi havia clients que  els esperaven que arribessin a la porta del quiosc i com aquell que diu  els hi prenien de les mans.

    En Jornet estava casat amb la Beatriu Álvarez, una de les sis filles del carter Isidre Álvarez i de la Pilar Escoin. D’aquí que la veu popular les coneixes per les carteres. Ella i la seva germana Maria Lluïsa havien estat fundadores de “Los Iberos del Jazz”, com fa poc vaig explicar en aquesta mateixa secció. En Josep Maria havia començat a vendre novel·les de petit format els dies de festa, que era quan el seu ofici li permetia. Fins que es va dedicar de ple i va arribar a tenir tres quioscs. Un a la pujada de l’Ajuntament del qual en tenia cura el seu fill Roman, un altre al carrer Sant Francesc on hi era ell i també hi va treballar uns quants anys l’Agustí Carbonell i el tercer estava situat a la variant de la carretera, davant de la Creu Roja, amb la Vinyet Carreró darrera el taulell.

    El quiosquer havia nascut a la Torre de l’Espanyol i, com tants altres, el nostre poble el va captivar i aquets atractiu es va materialitzar amb la seva gran afició per la fotografia, quan aquesta encara era en blanc i negre. Recordo que tots els aficionats a aquest art es sentien atrets pel cel blau i pel gruix d’uns núvols blancs. El contrast es reflectia en la fotografia i el resultat era molt atractiu. Si més no fotografiar una sortida de sol, o una posta, amb aquelles màquines poc sofisticades, no era fàcil perquè és tracta  d’un contrallum rabiós.   El juliol del 2020, editat per l’Ajuntament, es va publicar el llibre d’en Josep M. Jornet: “Recull fotogràfic 1950-2007”, que havia d’haver sortit el 2019 coincidint amb el 10e aniversari de la seva mort. 

    Des de que surt el sol fins que es pon a la vila passen moltes coses. La primera, aquesta sortida  que se’ns presenta envoltada d’una bellesa extraordinària i que no té cap cost afegit, sinó que està inclòs en l’import de la que anomenem, “contribució”. Contemplar el naixement d’un nou dia és un privilegi reservat a la gent matinera. Aprofitant l’oportunitat que m’ho ofereixen les pàgines de l’Eco, apunto aquesta notícia la qual  -per la seva normalitat- no se’n fan ressò els diaris que coincideixen també amb la seva sortida al carrer. La gent paga per venir a Sitges, nosaltres que ja hi som ho hem d’aprofitar, gaudint d’aquests detalls impagables que ja són protagonistes des de bon matí.

                                                J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 30 d'abril del 2021)