DE CAN BADIA A LA PARADETA DE LA TRINITAT

 

      

   

   Hi ha molts motius per a pujar a l’ermita de la Trinitat el dia de la seva festa. El principal de tots, per donar continuïtat a la tradició i també per devoció.  No ens podem ni imaginar el nombre de persones que, en aquesta festivitat, s’hi han apropat en el transcurs del anys. Si ens ho mirem des de l’aspecte generacional, ara ens toca a nosaltres donar continuïtat a la tradició, com també ho fan persones més joves  que són els qui agafaran el relleu.

   Tots  hi pugem perquè ens agrada i a més d’una manera o altra hi col·laborem. Així hi pugen les administradores, pel compromís adquirit: la Núria Carbonell i la Blanca Mirabent i els seus respectius marits, ells són ells els qui obren l’ermita i tenen cura  per tenir-ho tot preparat. Hi puja, també, l’Esteve que posa les flors que tan ajuden a realçar la imatge de la Santíssima Trinitat. Hi fa cap el senyor Rector que ha d’oficiar les misses, l’organista  i el cor que acompanya els cants. També hi estarà representat l’Ajunatment. Mentre que la música la posaran els grallers que acompanyen el ball de les cintes. També els components  de la Cobla Sitgetana que, en els seus 58 anys de la seva fundació, només hi han faltat una sola vegada. Com les sitgetanes que ajudaven a la Remei i la Rosó, durant tot l’any i especialment en aquesta data que ja hi feien cap a la vigília. Hi continuen pujant els de can Sabaté per portar les coques d’arengades. 

   I ho deixo aquí, ja que és impossible anomenar a tots els qui hi fan cap, però abans em vull referir a una veina del Dr. Robert qui, a damunt del seu pedestal, no deixa de guaitar a la porta de la casa on viu la pubilla sitgetana. Els dos comparteixen protagonisme en aquesta plaça de la Vila, on ella és  de les residents més antigues que hi trobem en aquest bocí de Sitges i l’estàtua es va disposar en aquest enclavament per dedicar un  homenatge permanent a la memòria de l’il·lustre Doctor.

    Molt a prop d’allà, un dels comerços més emblemàtics del carrer Major, la botiga de queviures de  can Badia, contribuïa a exemplificar el comerç típic i peculiar de poble, on els dependents – de la mateixa família- vestien amb bata de tresquarts i entre l’obertura del coll s’entreveia la corbata que lluïa el propietari, la qual contribuïa a donar categoria a l’establiment. Menys la Pili Queralt que feia servir bata blanca.  Tot i que fa anys va accedir a la jubilació i la botiga també  va tancar, ella conserva les arts de bona venedora

   Ella, ara que em refereixo a la Trinitat, és una de les senyores de les quals comentava que han col·laborat als neguits i les necessitats manifestades per la recordada Remei Casanova i Rosó Carbonell. Transcorreguts els anys, d’aquell equip d’acció, gairebé només queda l’Angelina (vídua Vergés), la Montserrat Vivó, Montserrat Ferret la Pili Queralt  i para de comptar. La veïna del doctor Robert segueix col·laborant amb les actuals administradores. 

    Quan el dia de la festa neix, per la punta Ferrosa, la Pili  es disposa a muntar la paradeta, a frec de la porta de l’ermita, i els article més sol·licitats són les llànties que la gent encenen  als peus de la imatge de la Santíssima Trinitat. Però també hi despatxa altres detalls, com les alfàbregues  en aquest raconet enlairat i tan bonic de Sitges. No obstant a la també veïna de l’Ajuntament, no li cal vestir amb la bata blanca, i tampoc ha perdut les dots de bona venedora, que desenvolupa acompanyada  del seu tarannà tan jovial i completat per una alegria encomanadissa. La paradeta és modesta, però darrera d’ella hi trobem a la dependenta eficient i l’encarregada del negoci. 

     A més de dependenta qualificada, és una bona comunicadora i assessora. Si visqués a Amèrica, o en segons quins llocs d’Europa, l’anomenarien amb aquesta paraula tan de moda: “coach”. Sortosament la tenim més propera i no ens calen, per referir-nos-hi,  paraules tan complicades de pronunciar i d’entendre. Se li escau millor anomenar-la: “la Pili de can Badia”. D’aquesta manera ja  està  tot dit. 

    

                                             J.Y.M.

/ Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de juny del 2022)

BLANC I BLAU, ELS COLORS DE LA TRINITAT

       

   L'any passat, en ple confinament, les actuals administradores de la Trinitat, la Núria Carbonell i la Blanca Mirabent, tenien pensat  anar a la casa de la Rosó per fer-li saber que degut a les circumstàncies no es celebraria el tradicional aplec a l'ermita. Mesos abans, quan ja li van insinuar que segurament no es podria portar a terme la festa, la Rosó s'hi va mostrar incrèdula. Amb l'entusiasme que ella vivia els preparatius i el conjunt de tot plegat, no entrava en la seva lògica que s'hagués de suspendre l’aplec per culpa d'un virus. 

     A mesura que passaven el dies  i la virulència d'aquest anava en augment. I com si presentis que es complirien els mals vaticinis, la Rosó es va asseure a la butaca del menjador, es va adormir i ja no es va despertar. Succeïa moments abans que la Núria i la Blanca truquessin a la  seva porta. Malauradament no es va donar  l'ocasió d'haver d’explicar  a l'administradora emèrita que havent consensuat la decisió amb el senyor rector i les autoritats locals, la celebració de la festa quedava definitivament suspesa. Una mala notícia que anava acompanyada del consegüent desencís de totes i tots que hi pugem cada any.

     Entre els més assidus hi ha els músics, els quals des de que es va fundar la Cobla no hi vam fallar mai. Millor dit, només en una ocasió i degut a un malentès. Durant tots aquests anys hem estat testimonis de la transformació que la pròpia vida influeix en les persones i també en l'entorn. Quan el soroll de la fàbrica de ciment de Vallcarca s’interposava en el silenci d'aquest indret i les famílies que residien en les cases de la colònia, aquest dia emprenien el costerut camí que, quasi al peu de les seves cases, s'enfila fins allà. 

    A cada festa, però, apreciàvem canvis. Alguns  eren promoguts pel progrés, com quan el peatge d'una nova autopista coincidia amb la gran esplanada que s'estén als peus de l'ermita. El soroll del trànsit rodat ha anat augmentant a mesura que disminuïa el soroll de la fàbrica, ja despoblada de residents, la majoria d'ells s'havien traslladat al nucli de les Roquetes, i tot i amb això els més assidus  hi van continuar venint. 

    En l'aspecte personal el pas dels anys va deixant pel camí a molta gent de casa nostra, pels quals la Trinitat era com la seva segona casa. Com ho va ser per aquells administradors :  la Remei Casanova Giner, en Joan Martí Rumagosa i la Rosó Carbonell Ripoll,  que s'hi van dedicar en cos i ànima.  Fins aconseguir que els hi cimentessin el camí que puja des de les Costes de Garraf, així com que l'ermita pogués disposar de llum elèctrica. Una tasca que va ser continuadora de la que van realitzar les administradores que les van precedir, la Bàrbara Lahoz l l'Eulalia Sánchez. Sense anar més lluny.

     Allà coincidíem amb en Jordi Ferret, que en el seu moment li vaig atorgar la distinció del xef de la Trinitat, perquè era l'encarregat de preparar la paella. Amb col·laboració de les sitgetanes que es repartien la feina en la cuina de la casa. Entre altres: la Carme Raventós, la Consol Núñez, la Rosa Ballester, l'Emilia Vergés, la Pilar Lanau, Montserrat Vivó, l'Angelina Dorca...  Algunes d'elles  acompanyaven a la Rosó cada quart diumenge de mes, que era quan hi pujaven i es dedicaven a  les tasques de neteja i conservació. I en el transcurs del dia de la festa estaven ubicades en els llocs més estratègics per tal d'atendre les necessitats de cada moment. Com la Pili Queralt, encarregada de vendre les llànties, la Vinyet Carbonell i el seu germà Joan, en el lloc que havien compartit amb la seva mare, la Rosita, en la venda de les coques d'arengades. 

     Mentre que en Pere Cosialls es va guanyar el títol de fotògraf oficial de la Trinitat, perquè cada any era l'encarregat de fer la fotografia de la Cobla. Unes imatges que mostren com en  aquest transcórrer de la vida hem perdut a molts companys, que també acompanyaven els cants de l'ofici religiós. I pels quals en Manel Vendrell hi mostrava molta curiositat, perquè només  baixar del jeep de l'Ajuntament que ens pujava, s'afanyava per anar a guaitar al cor de la capella i allà quedava sorprès amb l'estil que mostrava en Josep Torrens. Els qui coneixíem els seus incessants tics,  podem imaginar la manera com tocava el violí. Completava la plantilla, els germans Ràfols, en José Pérez, en Jaume Soler Milà i a l'orgue en Josep Pagès. 

   Aquest diumenge és la festa de la Santíssima Trinitat i tot i que es fa evident una millora en el tema de la pandèmia, la prudència aconsella que encara hem d'esperar  per celebrar-ho com estàvem acostumats. Els records de festes passades perduren entre el contrast que ofereix el blau del cel, del mar i el blanc de l’ermita que, malgrat tot, no s’han afeblit.

 

                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de maig del 2021)

VIGÍLIES DE FESTES

      Aquest any les  circumstàncies per tots conegudes condueix, en aquestes vigílies, a un escenari nadalenc molt atípic. Som  Just a encetar la setmana que ens porta a la festa de Nadal, però abans tenim  una cita amb les urnes, Vet aquí una anormalitat absoluta, la qual coincideix amb un seguit de detalls que avalen aquesta situació estranya. Com s’observa amb a la decoració nadalenca on s’hi combina la propaganda que pengen en  els cartells dels candidats/es de les diferents formacions polítiques que hi concorren i les garlandes lluminoses que és el detall que es repeteix cada any per aquestes dates. Mai ens haguéssim imaginat que en les hores prèvies del dia de la rifa les aglutinarien tot el protagonisme i la tensió acumulada per l’excepcionalitat del moment.

    En quant a la rifa que fins ara havia tingut el màxim protagonisme en les vigílies de Nadal, també s’han diversificat  les preferències. Per una banda els qui continuen comprant el dècim i altres que prefereixen  apostar per opcions depenent d’aquí. D’aquesta manera, aquest any, la típica cantarella del dia 22 no tindrà el mateix seguiment, si més no la sort continua sent la gran desconeguda i la sempre anhelada per tothom vingui del cantó que vingui.  

    Un altre detall que segueix dintre una dinàmica decadent són les felicitacions nadalenques. Un fet que es ve observant des de que les noves tecnologies van ocupant posicions entre els cada vegada més nombrós nombre d’usuaris. Com a curiositat, aquestes felicitacions van ser posades en auge per un anglès, Sir Henry Cole. Ell a l’any 1843 va tenir una idea senzilla però que ha tingut un ressò mundial. Es tracta de la típica tarja que tots coneixem, i per a que tingués un cert atractiu, va encarregar a l’artista Calcott  Horsley que il·lustres la portada i a partir d’aquí les va anar enviant a totes les seves amistats i clients. No va tardar gaire que aquest sistema es va popularitzar, de tal manera que els anglesos continuen sent els que més escriuen i envien aquestes felicitacions. La persona que queda inclosa en la llista familiar d’aquest protocol, per sempre més rebrà en aquestes vigílies la corresponent felicitació. Després, quan les famílies visiten a les seves amistats a uns i altres els satisfà molt trobar la seva felicitació penjada a l’arbre o disposada damunt de la rapissa de la xemeneia de la llar de foc. Un costum que també l’adopten en les celebracions dels aniversaris, on la postal de felicitació és element quasi obligat del manual de les bones intencions.

     A la nostra vila, les llibreries, papereries i punts de venda de diaris, continuen sent els llocs on podem trobar aquestes felicitacions. Amb el record posat en una llibreria molt especial, que oferia un ambientació senzilla però entranyable, em refereixo a La Fragata  de la qual fa poc que l’Agustí Carbonell Mestre va posar, ara en diuen penjar, una fotografia de la finestra de l’aparador i en Josep Mª. Alegre, veí que va ser del carrer, va ampliar la informació. La llibreria, amb venda de llibres, revistes i tebeos era regentada per les germanes Remei i Consol  Casanova. Establiments com  l’Eco al carrer Bonaire, on la Carme en feia un variat escampall sobresortien les d’en Joan  Ferràndiz que han estat tot un símbol del nostre Nadal entranyable. A l’Eco  oferien l’oportunitat, quan es tractava d’empreses que en compraven una certa quantitat,  d’imprimir el text, el qual era molt al·legòric als desitjos de felicitat i prosperitat.

    El mateix passava a la impremta Puig, al carrer Sant Francesc, que es podia escollir la felicitació entre un bon nombre d’elles i amb la possibilitat d’aquesta impressió, a la qual  atenia el Sr. Joan Puig Mestre.

    Sense oblidar-nos del quiosc del carrer Jesús, on el recordat Pere Cosialls, era el proveïdor de tots els elements que calia per seguir les tradicions. La botiga d’en Pere i la Montserrat Vivó s’adaptava al pas del temps en el sentit de que quan s’apropava Nadal despatxava les felicitacions i ornaments pel pessebre i per l’arbre. En el impàs entre Sant Esteve i l’última nit de l’any els canvis d’ornaments eren, es pot dir, automàtics. De les boles i garlandes es passava a les bosses de “cotillón” que forma part de la celebració del canvi d’any. Amb aquesta variació en el contingut, dels barrets als espanta sogres, en Pere i la seva muller alternaven alguna joguina , les quals predominaven a l’endemà mateix del primer dia de l’Any. S’acostava el dia de Reis.

    Un cop passades les festes de Nadal, el matrimoni ja es preparaven per la propera, Carnaval. De manera quasi immediata les disfresses i caretes oferien l’ambientació que anunciava que la festa de carnestoltes era la propera de la llista.

    I així successivament. En Pere restava sempre  pendent del calendari per estar al dia, viure el moment, però pensant en el demà. Ell no escrivia en aquest setmanari, però la seva manera d’actuar coincidia bastant amb un que jo se, el qual en  el transcurs dels dies i les hores va apuntant la festa i la tradició que hi va aparellada. La seva, però era una activitat comercial, el de d’aquest que parlo, el  costum ve motivat per una afició. Bonics i entranyables records de la capacitat visionaria d’en Pere Cosialls que, des del carrer Jesús, les veia venir i parava les teles del parany.    

      Un altre anglès que va vigoritzar el Nadal va ser l’escriptor Charles Dickens. Entre els seus contes més conegut sobresurt  el Conte de Nadal. Escrit també a l’any 1843, el contingut va revifar de nou els ànims dels seus compatriotes que, per aquella època Victoriana, estaven desmotivats pel que respecta a aquesta festivitat. Fins el punt que els propis anglesos, a partir d’aquest fet, el van declarar el pare del Nadal.

      Vigílies de festes, molt pendents de la vigília de la vigília... No obstant hem d’intentar que res s’interposi entre la il·lusió que aporta el retrobar-nos amb els preparatius i, com sempre, amb els millors desitjos per a que tot vagi bé.

                                                                                        J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de desembre del 2017)