De la Festa Major d’enguany, entre d'altres coses, m’ha agradat un detall que molts pobles tenen integrat en els seus programes festius: la banda de música acompanya les autoritats des de l’Ajuntament fins a l’església per assistir a l’ofici de Festa Major, que no és un ofici qualsevol, com bé podem apreciar en el nostre.
Feia anys que la banda no acompanyava les autoritats a l’anada, tot i que sí que ho fa a la sortida. I cal remarcar també que aquesta i la de Santa Tecla són les úniques festes en què la corporació assisteix a les respectives processons, ja que no ho fa a la de Setmana Santa ni tampoc a la de Corpus...
Igualment s’ha de dir que pocs músics assisteixen a l’ofici religiós, a no ser que siguin requerits per fer l’acompanyament, amb instruments de corda, dels cants litúrgics. Aquesta vegada els nostres músics sí que han seguit tota la missa des del interior del temple, per ser ells, els components de la SuburBand els encarregats de fer les ofrenes, on no hi ha faltat el seu emotiu acompanyament musical.
Un altre detall que no ha passat desapercebut ha estat que el sermó l’ha fet el nostre convilatà Josep Maria Henríquez i Farreras, monjo de Montserrat. Aquest fet m’ha recordat antics costums sobre aquesta qüestió. Si repassem programes antics, en l’apartat de l’ofici es pot llegir: “Glosará la vida del Santo un eminente orador sagrado”. Arribat el moment, predicava des de la trona enlairada del lateral de l’església per ser vist i escoltat quan no existien equips de megafonia i s’havia de predicar a viva veu. Al Vinyet encara podem apreciar una d’aquestes trones. La seva qualitat artística i el testimoni que ofereix, de ben segur l’ha preservat de la seva desaparició.
En Josep Maria ha sabut tocar la fibra quan, només de començar la seva homilia, ha encoratjat els fidels a acompanyar-lo amb la frase més mítica de la nostra Festa Major: “ oh, gloriós Sant Bartomeu...”. A Tothom li va agradar aquesta exaltació, tantes vegades repetida, i va estar amatent al seu recorregut pels diferents balls que conformen el seguici festiu, la poesia que l’acompanya, tot fent comparacions amb els ensenyaments que s’extreuen d’aquesta complicitat amb el nostre Sant patró, per acabar novament amb el mateix “oh, gloriós...”. Qui pronuncia aquest introit “festamajorenc” té l’èxit assegurat, perquè el tenim, aquests dies, a flor de llavis.
Mentrestant, al carrer coincidim amb una gran diversitat de contrastos. A l’anar avançant l’ofici les parelles de gegants són alineades, una al costat de l'altra, a la porta principal i des de l’interior del temple es fa sonora alguna que altra provatura de timbal, el llunyà repic dels picarols i el constant murmuri de la gent.
Moments abans, mentre les autoritats i la banda desfilaven cap a l’església, a pocs metres d’aquesta i de l’Ajuntament, a la “Casa Rectoral” -com així la defineix la rajola incrustada a la paret, tot i que per a nosaltres continua sent la Rectoria-, a la porta esperava una representació dels qui n'havien de sortir moments desprès. Cares somrients i expectants sota la protecció de la creu processional. Una fotografia que no em vaig voler perdre, perquè s'hi observa, de manera relaxada, una complicitat que els col·laboradors de la nostra parròquia despleguen en les grans i solemnes festivitats.
Tots ells, alguns membres del cos de portants, i tots els sacerdots que concelebraran l’ofici organitzen un seguici, una curta processó, que fa la seva entrada a l’església quan tothom ja està al seu lloc, i ho fan amb l’acompanyament del “Laudate Dominum, Laudate Dominum...”. Fa goig veure l’altar tan ple de sacerdots, que, com va dir el Senyor Rector, aquesta vegada han pogut venir tots perquè la Festa Major ha coincidit en dilluns i no en diumenge com l’any passat, quan, degut a les seves obligacions pastorals a les respectives parròquies, no hi van poder assistir.
Aquesta bonica i a la vegada curiosa fotografia parla per si sola: a la cara dels qui esperen a la porta hi plana la curiositat de la immediatesa, mentre pensen: “aneu, que nosaltres ja venim”. Els qui vam arribar primer els vam esperar i, quan ja hi érem tots, l’Ofici va començar. En acabar, tots vam sortir davant l’altiva presència dels gegants i al ritme de la música de la banda, que marcava el compàs del conegut pasdoble Amparito Roca. Mentre els qui anaven per feina cridaven, impacients: “Foc a la bèstia!”. Hi va haver, malgrat els coneguts entrebancs, temps per a tot.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de setembre del 2026)
