BLANC I BLAU, ELS COLORS DE LA TRINITAT

       

   L'any passat, en ple confinament, les actuals administradores de la Trinitat, la Núria Carbonell i la Blanca Mirabent, tenien pensat  anar a la casa de la Rosó per fer-li saber que degut a les circumstàncies no es celebraria el tradicional aplec a l'ermita. Mesos abans, quan ja li van insinuar que segurament no es podria portar a terme la festa, la Rosó s'hi va mostrar incrèdula. Amb l'entusiasme que ella vivia els preparatius i el conjunt de tot plegat, no entrava en la seva lògica que s'hagués de suspendre l’aplec per culpa d'un virus. 

     A mesura que passaven el dies  i la virulència d'aquest anava en augment. I com si presentis que es complirien els mals vaticinis, la Rosó es va asseure a la butaca del menjador, es va adormir i ja no es va despertar. Succeïa moments abans que la Núria i la Blanca truquessin a la  seva porta. Malauradament no es va donar  l'ocasió d'haver d’explicar  a l'administradora emèrita que havent consensuat la decisió amb el senyor rector i les autoritats locals, la celebració de la festa quedava definitivament suspesa. Una mala notícia que anava acompanyada del consegüent desencís de totes i tots que hi pugem cada any.

     Entre els més assidus hi ha els músics, els quals des de que es va fundar la Cobla no hi vam fallar mai. Millor dit, només en una ocasió i degut a un malentès. Durant tots aquests anys hem estat testimonis de la transformació que la pròpia vida influeix en les persones i també en l'entorn. Quan el soroll de la fàbrica de ciment de Vallcarca s’interposava en el silenci d'aquest indret i les famílies que residien en les cases de la colònia, aquest dia emprenien el costerut camí que, quasi al peu de les seves cases, s'enfila fins allà. 

    A cada festa, però, apreciàvem canvis. Alguns  eren promoguts pel progrés, com quan el peatge d'una nova autopista coincidia amb la gran esplanada que s'estén als peus de l'ermita. El soroll del trànsit rodat ha anat augmentant a mesura que disminuïa el soroll de la fàbrica, ja despoblada de residents, la majoria d'ells s'havien traslladat al nucli de les Roquetes, i tot i amb això els més assidus  hi van continuar venint. 

    En l'aspecte personal el pas dels anys va deixant pel camí a molta gent de casa nostra, pels quals la Trinitat era com la seva segona casa. Com ho va ser per aquells administradors :  la Remei Casanova Giner, en Joan Martí Rumagosa i la Rosó Carbonell Ripoll,  que s'hi van dedicar en cos i ànima.  Fins aconseguir que els hi cimentessin el camí que puja des de les Costes de Garraf, així com que l'ermita pogués disposar de llum elèctrica. Una tasca que va ser continuadora de la que van realitzar les administradores que les van precedir, la Bàrbara Lahoz l l'Eulalia Sánchez. Sense anar més lluny.

     Allà coincidíem amb en Jordi Ferret, que en el seu moment li vaig atorgar la distinció del xef de la Trinitat, perquè era l'encarregat de preparar la paella. Amb col·laboració de les sitgetanes que es repartien la feina en la cuina de la casa. Entre altres: la Carme Raventós, la Consol Núñez, la Rosa Ballester, l'Emilia Vergés, la Pilar Lanau, Montserrat Vivó, l'Angelina Dorca...  Algunes d'elles  acompanyaven a la Rosó cada quart diumenge de mes, que era quan hi pujaven i es dedicaven a  les tasques de neteja i conservació. I en el transcurs del dia de la festa estaven ubicades en els llocs més estratègics per tal d'atendre les necessitats de cada moment. Com la Pili Queralt, encarregada de vendre les llànties, la Vinyet Carbonell i el seu germà Joan, en el lloc que havien compartit amb la seva mare, la Rosita, en la venda de les coques d'arengades. 

     Mentre que en Pere Cosialls es va guanyar el títol de fotògraf oficial de la Trinitat, perquè cada any era l'encarregat de fer la fotografia de la Cobla. Unes imatges que mostren com en  aquest transcórrer de la vida hem perdut a molts companys, que també acompanyaven els cants de l'ofici religiós. I pels quals en Manel Vendrell hi mostrava molta curiositat, perquè només  baixar del jeep de l'Ajuntament que ens pujava, s'afanyava per anar a guaitar al cor de la capella i allà quedava sorprès amb l'estil que mostrava en Josep Torrens. Els qui coneixíem els seus incessants tics,  podem imaginar la manera com tocava el violí. Completava la plantilla, els germans Ràfols, en José Pérez, en Jaume Soler Milà i a l'orgue en Josep Pagès. 

   Aquest diumenge és la festa de la Santíssima Trinitat i tot i que es fa evident una millora en el tema de la pandèmia, la prudència aconsella que encara hem d'esperar  per celebrar-ho com estàvem acostumats. Els records de festes passades perduren entre el contrast que ofereix el blau del cel, del mar i el blanc de l’ermita que, malgrat tot, no s’han afeblit.

 

                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de maig del 2021)

LES CARAMELLES I LA SEVA GENT

    Pels qui col·laborem en el setmanari el temps el marca el tancament de l’edició i també el fet de sortir en divendres enlloc de fer-ho el dissabte que havia estat el seu dia. I avui s’avança a Dijous Sant. D’aquí que  potser tocaria continuar  parlant de la Setmana Santa, doncs massa aviat per escriure de les Caramelles. Si més no els seus cants, que  s’han anat perfilant durant la Quaresma.

   En aquests dies, previs a la sortida, durant els assaigs generals, era quan les excentricitats de cantaires, músics i potser amb aportacions de les sublimitats dels mestres, es demanava  un rigor interpretatiu, una certa perfecció, enmig de tots els egos.  Ja sigui de popularitat dels personatges que integraven les colles, que molts n’anaven ben assortits,com  altres que es tenien cregut que la seva veu era privilegiada. Ho completava  les exigències dels directors.

    En el cas del mestre Gabriel Pallarés del qual, ja en anteriors ocasions  n’he apuntat algunes  d’aquestes singularitats, estava sempre obstinat per la  perfecció. Una vegada a la pista del jardí, amb la colla formada al complert, en un dels tants talls que manava fer, es dirigeix a un dels cantants que tenia dificultats en quant a la parla, tot i que el xicot hi posava molta voluntat i sobretot afició. Li mana al cap de colla  que li tornin els diners que havia pagat pel ressopó, com és costum, i  que  se’n podia anar  a casa seva. Difícil papereta pels responsables de la colla, els quals intenten que el mestre deposi la seva actitud, per considerar-la molt delicada i poc ètica. Si més noel director es manté amb aquella determinació que sovint emprava amb el convenciment que era la més  efectiva: “Res,ja ho he dit, o ell o jo” . Un dels tants exemples d’unes exigències que el convertien en una persona que donava la sensació que no coneixia ni amics ni parents, quan es tractava de posar en solfa la música que havia compost per a la colla de caramelles del Retiro. Tractat fora del pentagrama era un gran desconegut, perquè aquella seriositat que mostrava amagava un sentit del humor sensacional.

     Cantaires i músics que han compartit cantúries i també han mostrat les seves maneres d’ésser. En una època en què la popularitat de determinats personatges contribuïen a que la Pasqua , a més de tot el seus significat, i també dels cants que ens ocupen, s’hi alternessin unes excentricitats que eren per sucar-hi pa. Els pas del temps s’ha emportat molts d’aquests protagonistes i sembla estrany, però hem entrat en una crisis de popularitat que ens ha instal·lat  en una normalitat avorrida, o no,  perquè aquella gent aportaven a la vida una dosis ben manifesta d’ironia.

   Arribades les colles a l’Ajuntament, les esperaven  les veïnes de l’entorn. Elles eren, després de l’Ajuntament, la segona institució d’aquell indret.  La primera en ocupar un lloc preferent, per proximitat, era la Lola Ferret Curtiada, la popular Lola de l’ajuntament, a ella només li calia sortir de  la porteria per escoltar les cantades.  Desprès de la casa de la vila, es cantava a davant de la rectoria. El lloc era ideal per acollir les veus timbrades i el so dels instruments. Amb el rector i el vicari a la finestra principal i en l’altra hi treia el cap l’Amparo que era la majordona del senyor Rector. Ara que en parlo, la institució de les majordones també ha passat a millor vida. Algunes eren familiars directes del sacerdot que tenien cura d’anar a comprar, preparar les menjades i tenir la rectoria neta i ordenada. L’Amparo era una dona de caràcter, el que se’n deia  “de armas tomar”. Tot i que l’únic armament  que podia servir per matar algun ratolí era l’escombra.  

   Al costat del monument al Dr. Robert hi havia la casa que habitava la Josefa, de can “Pepus”, la muller d’en Pepito, home de gorra i pipa. Ella, a l’haver nascut a Cuba, portava a dintre el remor d’unes melodies molt properes a aquells cants. En un altre pis, de la mateixa casa, hi vivia la mare i de Lanau, la Pilar Arizpeleta que s’encarregava de cobrar la cadira a l’església, quan per seure s’havia de satisfer  un petit impost, que no tenia res a veure amb el donatiu que hom pogués dipositar quan passaven la safata. L’ajudava, i va quedar de sagristà, el seu fill Virgili Lanau, germà d’en Paco i de les dues noies,  la Fina i la Pilar. Totes les dones d’aquella casa sortien als balcons. Com  era  el cas de la Mercè de can Pans i la senyora Consuelo que venia roba.

     Davant per davant de l’ajuntament hi viu la Pili Queralt, coneguda també per  la Pili de can Badia. Ella, junt amb la Maria Rosa Balcells, són de les poques senyores que queden en el indret que han estat testimonis de moltes cantades de Caramelles. Sobre de ca la Pili  sortia al balcó  l’Antonieta gitana. I en l’últim pis de la mateixa casa, la Montserrat Ferré. Més enllà les escoltava  la Sra. Adela Virella que havia escrit alguna lletra per la colla del Patronat i la seva jove la Maria Rosa Balcells, muller del mestre caramellaire Jordi Panyella. I la Vinyet Planas que ja ensumava olor de pólvora.  També la Carmeta de can Quildo, amb la seva jove l’Annita que tenien el privilegi d’escoltar les caramelles envoltades del flaire dels muflons  i de les mones que s’escapava de l’obrador de la pastisseria.  Mentre la  Tomasa havia de tenir controlats  els gats per a que, les seves corredisses, no interferissin  en les cantades.

   Sortosament la tradició de les Caramelles té continuïtat gràcies a les noves generacions que s’hi han implicat,  malgrat que aquelles sitgetanes que vivien a prop i eren les primeres en prendre possessió, ens han anat deixant entre cantada i cantada.

   Per quan s’escaigui, només em queda desitjar,  Bona Pasqua!

                                                                  J. Y. M.