Davant la que sembla una evolució positiva en aquesta lluita contra la pandèmia, degut a que la vacunació s'està portant a terme a bon ritme i els efectes de prevenció també sembla que són els desitjats, les autoritats han cregut convenient aixecar l'estat d'alarma i amb ell el toc de queda. És una mesura que agraeixen el personal de la restauració que els permet tornar a servir sopars.
Mentre han tingut lloc les limitacions horàries de les nits, he coincidit amb vàries persones que han opinat que aquesta situació els recordava el Sitges d'abans, quan la gent es recollia aviat a casa i a la nit regnava un silenci absolut.
L'arribada del turisme va propiciar que s’alteressin els costums de la nostra gent que a l'estiu sortien a prendre la fresca al carrer, fins que a hora prudencial es retiraven amb el raonament que s'havien d'aixecar aviat. Per tant només feien vida de nit: els forners, els serenos i els pescadors. A cap hora de la nit, quan ja eren de tornada els socis del Retiro i del Prado que havien anat a fer el cafè, no es veia ningú pel carrer. A excepció d'un grup d'amics als quals els hi agradava xarrupar el vinet i altres licors, els anomenaven: “els del carro del vi” i altres que estaven especialitzats en el consum d'un determinat licor i que se'ls coneixia pels del "Piconet". Potser eren als únics que la gent identificava pels noms i cognoms quan, d'entre el silenci, s'escapava algunes rialles i alguna veu pujada de to, que podria arribar a molestar si es paraven a sota la finestra del dormitori. Als estadants, no els calia aixecar la persiana de corda per identificar-los, sinó que quasi des del llit estant els cridaven pel seu nom i els convidaven a callar.
Un dels carrers que primer va perdre el silenci, i que no s'havia recuperat mai més fins els mesos del confinament i en aquests que ha durat el toc de queda, ha estat el que coneixíem pel 2 de maig. Que després se li va acoblar l'afegitó de "carrer del pecat". El significat del qual ja vaig explicar en una primera versió, quan recordaran que va ser el senyor rector qui no va aconsellar el pas de la processó de Setmana Santa per aquest carrer, raonant que a l'haver-hi tants bars era pecat. S'hi va afegir una altra versió que van protagonitzar un grup d'amics que, al migdia d'un dia de festa, estaven reunits a l'entorn d'una taula al carrer davant del bar Las Vegas, amb el seu propietari l'Antoni Morató, en Josep de l'Eco, en Miquel Utrillo, en Pepito Mora, entre altres, i en animada tertúlia amb les corresponents risses i pujades de to de la veu. Fins que des de darrera una finestra veïna es va escoltar un potent “psssssst!”. Amb la intenció de fer-los abaixar el volum de tot plegat. Davant aquesta interpel·lació s'hi va revelar en Miquel Utrillo, exclamant: " a veure si parlar també serà pecat". A partir d'aquí el propi Utrillo s'encarregaria de promocionar una denominació que feia ostentació del pecat en detriment de la vida ordenada d'aquells antics veïns, pagesos i pescadors, que veien atònits com el silenci s'esvaïa del seu carrer i s’imposava un soroll, que es resignaven a suportar a canvi de rebre un bon lloguer, el que els hi pagaven pel local on fins llavors hi guardaven la barca o s'hi aixoplugava el matxo.
Així és que l'arribada del turisme va trencar per sempre més el silenci del poble, això afegit a que a la gent li agrada sortir de nit per anar a sopar, o de copes. Sense oblidar-nos que els de la Mediterrània som de costums noctàmbules, que es diferencien de moltes altres ciutats i pobles d'Europa, on quan són les deu de la nit poca gent et trobes pel carrer, amb restaurants tancats o a punt de fer-ho. I amb les terrasses recollides.
Aquí es pot dir que els primers que van oferir servei de terrasses van ser: el Xatet, el Roy i en el carrer Sant Francesc, la bodega d'en Juan Ramón i La Viña que estaven una al costat de l'altra. A les nits d'estiu eren freqüentades majoritàriament per turistes, que quan se'ls hi pujava la graduació al cap feina hi havia a fer-los callar.
El qui tenia una terrassa particular, a pocs metres de les dues bodegues, era en Joan Olivé que a l'hora de sopar parava la taula arrecerada a la vorera de davant de la granja que regentava la seva muller, la Tresina de la sínia Robert. L'home es treia el jersei de llana que portava durant els dies sufocants de l'estiu i es quedava amb samarreta i pantalons curts i allà sopava acompanyat del porró amb el vi fresc. L'Olivé va ser l'últim veí que va gaudir del privilegi de poder sopar al carrer, a davant mateix de casa seva. Fins que es va haver de recollir perquè la gent que caminava distreta se li tirava a damunt. El mateix que va passar amb la resta de veïns que sortien a prendre la fresca i que van quedar engolits entre la multitud.
Hem gaudit del silenci, com el d'abans, fins a la matinada del dissabte. I malgrat que pugui semblar una metàfora, ha tornat el soroll nocturn. Diuen, com un nou senyal de normalitat. I és que el nostre poble sense l'ambient de la nit tindria un futur molt incert. Tot i que per a molts de nosaltres el nostre mal, i tots fossin com aquest, no vol soroll.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de maig del 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada