QUI CANTA ELS SEUS MALS ESPANTA

                        

                                   Fotografia de Lluís Ripoll

     Tot just acabem d’escoltar cants els quals, sortosament, no han d’espantar  cap mal, tot el contrari, són cantúries  que sorgeixen d’entre les tradicions de casa nostra i de l’entusiasme dels qui hi participen. En aquesta  Pasqua, que ha estat pràcticament igual que les d’abans de la pandèmia. Tot un regal per a l’oïda i un cant a la vida, desprès de tantes penúries passades i de doloroses absències.

   Uns  dies abans de sortir les Caramelles al carrer, Ràdio Maricel emetia una entrevista a en Pere Camps Muntané, director de les Caramelles del Prado; a Joan Pinós Sariol, director de les Sitgetanes i a en Josep Soler Merce, en representació d’en Jordi Martí Camps, director de les del Retiro. En un moment de l’entrevista, en Joan Pinós va fer el comentari que actualment resulta més difícil modelar les veus degut a que la gent no està acostumada a cantar, detall que va corroborar en Pere. Volia dir amb això que hem deixat de cantar públicament. Si recordem, per exemple,  en les obres, en les feines, en les cuines... la gent cantava i això significava que, sense adonar-se’n, anaven educant la veu i l’orella i quan s’esqueia anar a cantar Caramelles costava molt poc ubicar al cantant a la corda de veu més adient al seu registre.  Quan en Joan va fer aquesta reflexió, ho vaig corroborar de seguida, perquè les actituds cantabiles han minvat molt en els llocs on es comparteixen feines i activitats.

   I ja no parlem dels autèntics aficionats al cant que n’hi havien molts. No em puc estar d’anomenar-ne uns quants, però compte! No necessàriament són cantants de caramelles, perquè la llista de tots els que han passat per les tres colles és interminable. Només apunto una representació d’aquells que, com diguem sovint, se la sentien pel cant: els Marcet, els Capdet, els Roca, els Trull, Sucarrats, Miró (Estevito del peix), Delclós, germans Muntané, Sardà, Jaume Daví, Morató i també sitgetanes com l’Annita Julián, la Mercè Sanabre, Telo Borrell... La majoria  de cantants esmentats eren  components de l’Shcola Cantorum, que cantaven en els oficis religiosos dirigits pel mestre Manuel Torrens. Altres compaginaven els cants litúrgics amb cantar Sarsueles, cuplets i les cançons de moda. 

      Aquesta continuïtat i la successió de cantades, d’una o altra índole, feien que quan començaven els assaig de les caramelles, o just passada la Pasqua, els cantants  es posaven a cantar el repertori escollit. Fins el punt que els companys que treballaven amb ells també se les aprenien i s’afegien a la cantúria. Igual passava amb els cantants d’altres modalitats, així moltes edificacions s’havien aixecat entre cants de tota mena: cantava el paleta, el manobra, cantava el lampista, el fuster i de vegades un o més treballadors s’afegien a la peça escollida per un dels companys i la combinació resultant es feia escoltar.

    Altres com l’Antoni Morató delectava a la clientela que freqüentava el seu establiment, Las  Vegas, amb una potència de veu i estil que ratllava la professionalitat. També en Josep Roca i Colet, fill del nunci, un altre bon cantant que mostrava interès per cantar en totes les misses que assitia. Els seus cants es feien notar i fins i tot oferia variacions sobre el tema. També durant aquells recordats viatges, amb autocar, organitzats per l’Associació de l’Ecce Homo, el trajecte de tornada estava amenitzat per en Roca, amb melodies de tots els temps. En canvi quan viatjava en tren, que era cada dia, canviava els cants per la conversa fluida però monotemàtica.  

    Bona part de la culpa de que la gent no canti, l’atribueixo als mòbils, perquè a més de l’atenció que se li dedica, se’l hi connecten els auriculars a les orelles i desconnectem d’aquest món, mentre altres canten per nosaltres. 

     Encara tenim sort que els cants de les Caramelles es fan escoltar i atrau  aquesta combinació tan ben coordinada de poesia, música i veus. Curiosament són melodies que les noves tecnologies permeten  tornar a recuperar i a través dels auriculars escoltar de nou, on  i quan vulguem. Esperem que mai la modernitat pugui substituir  tradicions, com aquesta de les Caramelles, que ens permeten escoltar a la poca gent de casa nostra que encara canta.    

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 d'abril de 2022)

  

EL SILENCI D'ABANS I EL D'ARA

        Davant la que sembla una evolució positiva en aquesta lluita contra la pandèmia, degut a que la vacunació s'està  portant a terme a bon ritme i els efectes de prevenció també sembla  que són els desitjats, les autoritats  han cregut convenient aixecar l'estat d'alarma i amb ell el toc de queda. És una mesura que agraeixen el personal de la restauració que els permet tornar a servir sopars. 

    Mentre han tingut lloc les limitacions horàries de les nits, he coincidit amb vàries persones que han  opinat que aquesta situació els recordava el Sitges d'abans, quan la gent es recollia aviat a casa i a la nit regnava un silenci absolut. 

   L'arribada del turisme va propiciar que s’alteressin els costums de la nostra gent que  a l'estiu sortien a prendre la fresca al carrer, fins que a hora prudencial es retiraven amb el raonament que s'havien d'aixecar aviat. Per tant només feien vida de nit: els forners, els serenos i els pescadors. A cap hora de la  nit, quan ja eren de tornada els socis del Retiro i del Prado que havien anat a fer el cafè,  no es veia ningú pel carrer. A excepció d'un grup d'amics als quals els hi agradava xarrupar el vinet i altres licors, els anomenaven: “els del carro del vi” i altres que estaven especialitzats en el consum d'un determinat licor i que se'ls coneixia pels del "Piconet". Potser eren als únics que la gent identificava pels noms i cognoms quan, d'entre el silenci, s'escapava algunes rialles i  alguna veu pujada de to, que podria arribar a molestar si es paraven  a sota la finestra del dormitori. Als estadants, no els calia aixecar la persiana de corda per identificar-los, sinó que quasi des del llit estant els cridaven pel seu nom i els convidaven a callar. 

      Un dels carrers que primer va perdre el silenci, i que no s'havia recuperat mai més  fins els mesos del confinament i en aquests que ha durat el toc de queda, ha estat  el que coneixíem pel 2 de maig. Que després se li va acoblar l'afegitó de "carrer del pecat". El significat del qual  ja vaig explicar en una primera  versió,  quan  recordaran que va ser el senyor rector qui no va aconsellar el pas de la processó de Setmana Santa per aquest carrer, raonant que a l'haver-hi tants bars era pecat. S'hi va afegir una altra versió que van protagonitzar un grup d'amics que, al migdia d'un dia de festa, estaven reunits a l'entorn d'una taula al carrer davant del bar Las Vegas, amb el seu propietari l'Antoni Morató, en Josep de l'Eco, en Miquel Utrillo, en Pepito Mora, entre altres, i en animada tertúlia amb les corresponents risses i pujades de to de la veu. Fins que  des de darrera una finestra veïna es va escoltar un potent “psssssst!”. Amb la intenció de fer-los abaixar el volum de tot plegat. Davant aquesta interpel·lació s'hi va revelar en Miquel Utrillo, exclamant: " a veure si parlar també serà pecat".   A partir d'aquí el propi Utrillo s'encarregaria de promocionar una denominació que feia ostentació del pecat en detriment de la vida ordenada d'aquells antics veïns, pagesos i pescadors, que veien atònits com el silenci s'esvaïa del seu carrer i s’imposava un soroll, que es resignaven a suportar a canvi de rebre un bon lloguer, el que els hi pagaven pel local on fins llavors hi guardaven la barca o s'hi aixoplugava el matxo.

     Així és que l'arribada del turisme va trencar per sempre més el silenci del poble, això afegit a que a la gent li agrada sortir de nit per anar a sopar, o de copes. Sense oblidar-nos que els de la Mediterrània som de costums noctàmbules, que es diferencien de moltes altres ciutats i pobles d'Europa, on quan són les deu de la nit poca gent et trobes  pel carrer, amb restaurants tancats o a punt de fer-ho. I amb les terrasses recollides.

    Aquí es pot dir que els primers que van oferir servei de terrasses van ser: el Xatet, el Roy i en el carrer Sant Francesc, la bodega d'en Juan Ramón i La Viña que estaven una al costat de l'altra. A les nits d'estiu eren freqüentades majoritàriament per turistes, que quan se'ls hi pujava la graduació al cap feina hi havia a fer-los callar. 

    El qui tenia una terrassa particular, a pocs metres de les dues bodegues, era en Joan Olivé que a l'hora de sopar  parava la taula arrecerada a la vorera de davant de la granja que regentava la seva muller, la Tresina de la sínia Robert. L'home es treia el jersei de llana que portava durant els dies sufocants de l'estiu i es quedava amb samarreta i pantalons curts i allà sopava acompanyat del porró amb el vi fresc. L'Olivé va ser l'últim veí que va gaudir del privilegi de poder sopar al carrer, a davant mateix de casa seva. Fins que  es va haver de recollir perquè la gent que caminava distreta se li tirava a damunt. El mateix que va passar amb la resta de veïns que sortien a prendre la fresca i que van quedar engolits entre la multitud. 

      Hem gaudit del silenci, com el d'abans, fins a la matinada del dissabte.  I malgrat que pugui semblar una metàfora, ha tornat el soroll nocturn. Diuen, com un nou senyal de normalitat. I és que el nostre poble sense l'ambient de la nit tindria un futur molt incert. Tot i que per a molts de nosaltres el nostre mal, i tots fossin com aquest, no vol soroll.  

 

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de maig del 2021)