UN TANCAMENT FLORIT ( dedicat al recordat amic Joan Manel Tornel i Arnan, jardiner que va tenir cura de molts d'quests jardins)

     La natura sempre ens sorprèn, a vegades per bé i altres per malament. Aquesta fotografia ens mostra  la influència que aquesta natura, en aquest cas associada amb la primavera, se’ns fa present de forma elegant i flairosa en aquest tancament, una combinació de mare-selva i gessamí, i que correspon  a una torre situada al Passeig Marítim i més concretament, en el sector de Terramar. En la mateixa vorera s’observa la presència d’uns tamarius que, junt amb els baladres i palmeres decoren aquest Passeig tan bonic que tenim.

    El mateix Francesc Armengol i Duran, que va ser el promotor d’aquesta urbanització, va atorgar aquest projecte, que es va iniciar el 1919, la denominació de Ciutat Jardí, sota d’una denominació que aglutina  tot el sector, Terramar. Que volia que assolis certes similituds amb el passeig de Niça. Urbanitzats aquests terrenys  i prolongant el Paseig de la Ribera, amb el que s’anomenaria  el Passeig Marítim,  la transformació d’aquest sector, on predominaven dunes de sorra, vinyes i camps de blat, va significar un canvi molt notable  per a Sitges. On s’hi va afegir, al costat de la casa de Santiago Rusiñol, el Cau Ferrat, la construcció dels dos palaus de Maricel ( el de terra i el de mar, que es comuniquen per aquest singular passadís enlairat). Tot el conjunt va ser  construït entre els anys 1913 i 1916, per encàrrec de Charles Deering . 

     A partir d’aquí, de ser un poble on el més emblemàtic que tenia era la seva església i la companyia del mar, tots aquests canvis obraren, ja amb la presència d’en Rusiñol, que la vila aconseguís una certa categoria, amb el seu corresponent  glamur. Que es va fer més evident quan es van anar construint les torres residencials en aquest indret de Terramar. Molts dels seus propietaris provenien de la industria  tèxtil.

     Unes torres envoltades d’uns bonics  jardins, que va facilitar l’aportació de l’ofici de jardiner. Alguns dels seus  treballadors  eren gent que havien treballat en les feines del camp i es van adaptar a les tisores de podar, al rasclet i sobretot a la manega  per regar.

     A partir d’aquell moment tot el Passeig va ser freqüentat per la gent del poble i pel senyors que els mateixos sitgetans van anomenar els senyors de la colònia. En la dècada dels quaranta, superats els estralls de la guerra i la quasi total edificació dels terrenys del sector de Terramar i del Vinyet, la colònia d’estiuejants va assolir la seva consolidació. El Passeig era el punt de trobada on destacava l’elegància d’aquests senyors i de la gent del poble, que no volien ser menys i els dies de festa es mudaven per anar a passejar, en un espai que era de tots i ningú hi desentonava. Fins i tot els banyistes es tapaven  el cos abans de sortir de la platja.

     A les tardes d’estiu, aquesta mateixos senyors, que havien arribat de Barcelona des d’on dirigien els seus negocis, “entrejats” com anaven, es retrobaven al Passeig i entre ells comentaven la jugada mentre  caminaven. I allà mateix coincidien amb les mainaderes que també, elegantment vestides, passejaven amb els respectius cotxets la mainada  de la família on servien. Aquest entorn i les maneres sí que tenien certes similituds amb el Passeig de Niça.

     També destacava l’antic Hotel Terramar, amb camp de golf,  al costat dels seus jardins, des de fa uns anys recuperats, i amb la construcció del nou va aconseguir una categoria afegida, on els seus clients  a l’igual que en altres dels hotels que estaven situats en el centre del poble, es mudaven per anar a sopar i per assistir desprès al ball.

   Era quant al Passeig, aquest no mostrava cap destorb, només s’hi distribuïen els carretons dels “mantecaueros”. Perquè anar a comprar un gelat a ells o a prendre una orxata a l’orxateria del  Brollador era un petit plaer de les tardes dels dies de festa.

    Això passava quan el Passeig era nostre. Si fa un temps reivindicàvem la pertinença dels nostres carrers, bé hi podríem  tornar sota el clam de: el Passeig ha  de ser sempre nostre!

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de juliol del 2024)

DIFERENTS MANERES DE VIURE LA NIT

   

    Les nits semblen diferents segons sigui el lloc  i el moment en què  les compartim, perquè no és el mateix abraçar-la en un poblet allunyat del bullici que en un on predomina aquest. Recentment s’ha aixecat el toc de queda i els entesos diuen que hem recuperat la llibertat i  alguns joves, emparant-se amb aquesta, ho celebren  ingerint grans quantitats d’alcohol. M’ha semblat una incoherència amb nefastes repercussions pera a tots els que han confós la recuperació de la llibertat amb el descontrol dels impulsos que els avoquen a situacions de nefastes conseqüències.

    Aquests dies el nostre poble és notícia perquè ahir dijous ha tingut lloc un assaig clínic, m’ha encuriosit molt el terme que es fa servir per qualificar l’obertura de cinc locals d’oci nocturn del carrer 1r de maig, amb l’assistència de 400 persones, que prèviament s’han fet un test d’antígens per tal de certificar que no són positius en Covid. L’experiència  està pensada per demostrar que l’oci nocturn és segur. I si el resultat és satisfactori,  demanar a les autoritats implicades que facin possible la reobertura dels locals destinats a l’oci nocturn. Establiments que la pandèmia els ha castigat durament, degut a que porten molts mesos tancats i d’aquesta activitat econòmicament en depenen moltes famílies: propietaris, treballadors i tots els serveis que hi van associats. Tant de bo que l’assaig clínic  resulti  un èxit, el qual  podrà servir per a certificar que la covid durant les nits d’oci està dormida. Cosa que fins ara no descansava ni de nit ni de dia i que tant mal ha causat a milions de persones a tot el món i molts encara estan patint les seves conseqüències, com  tantes altres que malauradament  no les han pogut superar.

   El que sí que podem considerar un bon assaig clínic és el que han desenvolupat els científics, que en relativament  poc temps han aconseguit treure unes vacunes que cada dia que passa fa possible que un nombre més gran de persones quedem immunitzats. Tots recordarem el dia en què vam estar citats per a rebre una dosi d’alguna d’elles, per a ser completada amb una segona que ens aparta, de moment, dels atacs d’aquest malvat virus que ha trastocat la manera de viure  i ha interferit en els costums dels habitants de l’univers.

     Aquest temps en què ens toca viure, cada dia dona la sensació que ens reinventem. Perquè anem recuperant, amb totes les mesures i precaucions necessàries,  esdeveniments que fa un any s’havien hagut de suspendre. Un d’aquest és el Dia Internacional dels Museus. A casa nostra que tenim la sort de comptar amb uns més que interessants temples de l’art, entre els actes programats es troba el que per mi té un encant especial. Es tracta de la visita nocturna al Cau Ferrat i al Maricel, que si la visita diürna ja resulta molt interessant, la de la nit és especial. Em representa traslladar-me als anys en què aquests llocs eren habitats pels seus respectius propietaris, en Santiago Rusiñol i Mr. Deering i la seva família. M’imagino al senyor del Cau assegut a la sala del brollador, amb els finestral oberts per on hi penetrava la llum de la lluna i aquesta tenyia de plata els seus peus, mentre l’acompanyava el degoteig de l’aigua del brollador i el remor del mar. És una sensació que a l’igual que ell, nosaltres hem pogut gaudir abans d’anar a dormir. Perquè  quan la son ens venç és igual dormir al Cau Ferrat que a casa nostra, però només un dia a l’any podem recórrer la casa  aliena en l’hora més intima. Com també passava quan l’amo i els seus convidats, no els calia fer assajos clínics, perquè també sabien dels efectes que produïa  la graduació de determinats xarops i no sols això, sinó el gaudi que els produïa aquelles tertúlies i festes que es prolongaven fins que es feia de dia. I és que veure sortir el sol des del Cau o des de la sala-mirador  del Maricel  ha de ser d’una bellesa indescriptible. M’atreviria a demanar que a l’igual que es programa una visita nocturna s’organitzés una visita matinera, a fi de contemplar la sortida del sol. El mal seria que el dia escollit s’aixequés ennuvolat.

    En quant a la visita nocturna al Maricel de Mar,  ens permet imaginar la nocturnitat de la família propietària del Palau. Que quan la nit era estelada i lluïa una esplendorosa lluna plena, no trobarien el moment de deixar el lloc per retirar-se a descansar. Perquè, com ens passa a nosaltres, els sabria greu deixar de contemplar com la nit jeu a sobre el mar enjogassat. 

   Aquestes són nits amb encant, quan hom se’n va adormir satisfet d’haver aprofitat la seva alliçonadora nocturnitat. Esperar la nit  per sortir a emborratxar-se, l’assaig clínic resultant  esdevindrà un fracàs per la salut de qui ho practica, sota el pretext de celebrar la llibertat. 

    Hi ha maneres i maneres de viure la nit, cal buscar la millor. Per poder anar a dormir sentint-nos lliures de debò.  

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de maig del 2021)

      

VIGÍLIES DE MOLTES COSES

   A Sitges si no estem de celebracions estem de preparacions. Així  ha començat el mes de juny, mentre ja fa uns dies que la ginesta mostra la seva grogor tan exuberant. Un anunci prou eloqüent de la florida que ens saluda  en aquestes vigílies de  la festa del Corpus.

   Per a fer-ne un tastet, l’Eduard Tomàs Sanahuja , que és en un erudit estudiós de la festa i no només això, sinó que busca i troba la manera de fer-ne una exhaustiva i interessant divulgació. Darrera de tota aquesta feina hi trobem els autèntics protagonistes: sitgetans i sitgetanes, autoritats civils i religioses i una gran diversitat de detalls que ell ha ordenat i, des de fa un temps,  es dedica a divulgar en diferents formats.

   Proba d’això és la interessant i didàctica exposició que l’Eduard ha disposat, amb col·laboració de la  Regidoria de Cultura  i  del Consorci dels Museus,  en la planta baixa del Maricel, o sala dels vaixells, o la casa dels gegants, com així la coneixien la mainada que ho eren fa uns anys,  per haver estat aguardats, durant molts anys, darrera mateix de les portes d’entrada a l’edifici. Documents, fotografies, projecció de videos, peces per confeccionar catifes i altres singularitats, fan de l’exposició, dissenyada per l’Anna Sánchez Torner, un valuós complement del que ha de succeir aquests dies.

   Quan ens sembla que ja ho hem inventat tot, sorgeixen iniciatives com les de l’amic que aconsegueixen reunir a la gent del poble a davant d’aquesta majestuosa entrada, on les autoritats, junt amb els protagonistes, es dirigeixen als assistents, com una família que surt a la porta a esperar als seus convidats, com ho deuria fer l’amo del Palau, Charles Deering, quan sortia a esperar les seves amistats o en el moment d’acomiadar-les. Conservem, encara, aquesta virtut de l’hospitalitat que tant ens caracteritza i, amb ella, aprofitem l’ocasió per sortir de casa i tornar a ella, ni que aquesta sigui un palau que avui ens acull  i demà també.

   Juny, a les portes de l’estiu, amb uns dies lluminosos i amb la temperatura en alça, la vila mostra noves propostes culturals que van de la mà de les tradicions. I el nostre Corpus  es relaciona amb les flors, amb l’ou com balla. I pels més petits, significa el retrobament amb els gegants. De tot plegat l’exposició esmentada n’ofereix un bon testimoniatge. M’atreviria a qualificar a l’Eduard com el notari d’aquesta festivitat que, després d’una meticulosa recerca, dona fe de l’autenticitat de tots els detalls: documents, fotografies, testimonis que mostren tota una trajectòria que es basa en aquesta tradició tan nostrada.

    Fins i tot no se li escapa la part musical; les marxes que la banda interpreta durant l’acompanyament de la processó, col·locada darrera mateix del talem que dona aixopluc a la custodia que es portada pel Senyor Rector. La marxa per excel·lència és la “Triomfal “, inspirada en el Himne Eucarístic que també té lletra . El mestre Manuel Torrens era l’encarregat de reunir els músics i havia fet un senyal en les partitures, allà en el compàs exacte on comença l’estrofa més carregada de simbolisme. Així a l’arribar al Cap de la vila, la banda deixa de tocar, mentre espera  que el sacerdot faci l’elevació de custodia amb la Sagrada Forma, llavors els músics fan, en veu fluixa, la pertinent observació: “al senyal”. “un dos i...” i la música sona majestuosa.

   Durant moltes processons de Corpus el protagonistes del final de la processó han estat els mateixos: el Senyor Rector, els portants del talem i els músics. Uns i altres s’han alternant fins arribar a dia d’avui.

   Quan un altre detall molt meritós s’afegeix a aquestes vigílies de moltes coses. La d’aquella nena que a la porta de casa seva reivindica  que de gran vol ser pintora, fins el punt d’escriure-ho en un cartell. L’Anna Monzó i Almirall ha crescut envoltada de música, amb la seva mare, la recordada i estimada, Montserrat Almirall, que es passava bona part del dia asseguda davant del piano, alliçonant a aquella mainada que anava a prendre de música. Però l’Anna porta a dintre el remor d’un altre art que es complementa amb la creativitat, l’enginy i l’originalitat. La música ha estat un acompanyament que de ben segur l’ha ajudat a inspirar-se  mentre pintava, combinant el blau i el blanc. Com una simfonia on es barregen notes i els diferents valors d’aquestes, agrupades en els compassos i les mesures que determina el temps .

     I quan visitava als seus avis, en aquella bonica casa del passeig de la Ribera, el seu avi, el Sr. Antoni Almirall Carbonell, enginyer agrònom,  li parlava de plantes, de flors i de tot el que arrela i creix en la terra. Sense imaginar-se que un dia s’implicaria en la festa de Corpus, va ser a l’any 2017 quan va pintar un original cartell anunciador de la festa d’aquell any.

    Demà dissabte l’Anna inaugura l’exposició que resum la seva trajectòria. Coneixent com és ella: senzilla, modesta, sense cap ànim de protagonisme, haurà costat molt convèncer-la per acceptar aquest projecte. Ella que va treballar molt, i sempre des de l’anonimat,  per donar a conèixer l’art dels artistes participants en aquell conjunt d’exposicions, sota la denominació de “Binomis”, que tanta acceptació va tenir.

     Les obres de l’Anna s’exposaran molt a prop on té el taller de restauració en Pep`Pascual, el seu marit. Així mentre ell, recupera la pàtina original  dels quadres que s’exposen en els nostres museus, ella es lliura a donar via lliure a l’art que porta a dintre, que tan ha campat per casa seva, quan era joveneta i ara, quan ja fa dies, que ’ha complert el desig que mostrava en l’enunciat del cartell.

   Si tot això passa a  les vigílies, preparem-nos per a quan sigui el dia, on hi coincidiran altres novetats.

AL MARICEL I SONEN MÚSIQUES

   La imatge del nostre poble va associada a un paisatge molt admirat, que  s’estén al llarg de tota la llenca de la costa que ens pertoca . I en aquest traçat i destaquen quatre elements: el passeig, l’església parroquial, el conjunt de Maricel i el Cau Ferrat. Així, si no tinguéssim passeig, o la monumental església estigués situada en un altre indret, res seria el mateix. I si el conjunt dels Palaus l’interposéssim  la composició originaria de les casetes impregnades de blanc que s’aixecaven en aquets mateix lloc, estaran d’acord  amb mi que moltes vegades la senzillesa també ofereix una bonica imatge, potser també seguiria sent un racó amb encant.

   De tota la transformació  que s’ha produït en aquest indret, aquest any es compleixen els 100 anys. Un projecte que van començar a l’any 1910 i que quan es va acabar tots els treballs era el 1918. El seu propietari i impulsor. Charles Deering i la seva família ja feia uns anys que habitaven  la que va ser la seva residència, el que anomenem Maricel de Mar. Però va ser a partir d’aquest 1918, quan l’obra es va donar per consolidada en tots els seus aspectes. I va ser a partir d’aquí, quan el Maricel va  començar també a morir d’èxit. Sembla ser que el seu propietari es va adonar que el projecte era massa gran, massa ambiciós, pel rendiment que si li donaria. L’aspecte que més ho corroborava, és que a la seva esposa i la descendència, mostraven poc entusiasme per aquella gran obra. Les seves preferències es decantaven per altres propietats que tenien lluny d’aquí. Davant d’aquest desinterès familiar, l’acabalat empresari sembla ésser que va tenir clar que s’havia equivocat. Una obra de considerable  importància com per romandre quasi tot el temps tancada.

    Va coincidir amb les desavinences amb, el fins llavors home de la seva confiança, en Miquel Utrillo i Morlius. Començava així el declivi de Maricel, però  encara va tardar uns anys, fins que el 1921 Deering decideix emportar-se el contingut dels  dos Palaus. Amb la marxa de la persona que va transformar  un racó mariner, bressol de la senzillesa, la vila  va perdre un contingut atapeït d’obres d’art, si més no va guanyar la transformació d’un indret que és l’admiració de tothom.

    Va caldre que el pas del temps i decisions d’altres mecenes, per a que Maricel tornès a omplir-se d’art. Com gràcies a la generositat del col·leccionista,  el Dr. Jesús Pérez Rosales, que va fer donació de les seves obres d’art,  a fi  que la seva col·lecció fos ubicada al Maricel de mar.

     Actualment, i de manera molt especial després de la seva restauració, tot el conjunt torna a tenir vida pròpia. Hi contribueix els nombrosos visitants que passen per les seves dependències i a la cura que en tenen els seus responsables.

   Santiago Rusiñol, quan li van presentar al qui seria el seu veí, després de refusar, segons diuen, l’oferta que el ianqui li va fer per la compra  de la seva casa, potser no s’esperava la magnitud que assoliria  tot plegat.  La seva propietat va quedar minúscula davant l’embergadura que anava assolint la caparrada dels seus veïns més propers. L’únic que els dos tenien en comú, era el seu amor per l’art i també pel col·leccionisme. Si més no Rusiñol tenia un avantatge sobre el seu veí,que no era cap altra que  ell mateix tenia la capacitat i la virtut de generar art. Mentre que el nouvingut tenia els diners, si més no amb aquests no es pot comprar les facultats que són menester per escriure, pintar... com ho feia el seu veí artista.

    Al Cau Ferrat, entre les col·leccions atresorades pel seu propietari, hi niava també la música que, quan s’esqueia, irrompia en la calma de la nit, entre un auditori selecte. Desconec si a Maricel, mentre el van habitar els seus propietaris, es van escoltar gaires músiques. Com així ha estat des de que en són propietaris l’Ajuntament i la Diputació.

    En el  seu Saló d’Or, s’hi ha alternat diversitat de músiques; de cobla, clàssica, de cant i cant coral, instrumentistes.... Una nota musical divertida, la va posar la passada primavera, la jovenalla de la nostra Escola de Música, els quals van oferir un tastet del que han començat a fer, en el seu tot just iniciat aprenentatge. Això va tenir lloc a la sala gòtica, la construcció més antiga que es conserva a Sitges, i salvant distàncies en tots els aspectes, com els joves i ja avantatjats intèrprets, ofereixen en el marc del Palau de la Música Catalana, el que anomenen el seu primer Palau, aquesta jovenalla sitgetana, podran explicar  que han fet el seu primer Palau, en el seu cas hi cal afegir, de Maricel. El marc no desentona, ni  molt menys,  amb el del Palau de la Música. Diferent, però també com per treure’ns el barret.  

   Ahir, dijous, va tenir lloc la inauguració de l’exposició per a commemorar aquest centenari. I es va fer amb la presència de les màximes autoritats de casa nostra, per tal de conferir-li la rellevància que es mereix aquesta joia que tenim tan a prop, i que contribueix a donar categoria al paisatge al qual em referia al començament.

   I el proper dijous es celebra la festivitat de Santa Cecília, patrona de la música i dels músics. Que s’hi ho centrem entre el Maricel i el Cau Ferrat, el seu patronatge assoleix el màxim exponent. Perquè just allà, en el Racó de la Calma, durant els mesos d’estiu, tenen lloc els reconeguts concerts de música clàssica. Que s’intercalen amb els que s’ofereixen dintre la intimitat del Cau Ferrat. Poc s’imaginaven els propietaris dels dos espais, que els descendents d’aquella gent camperola i marinera, es delectarien amb la música que s’interpretaria tan a prop una de l’altra.

   Ells hi van posar el marc i nosaltres hi hem plasmat el resultat d’una sensibilitat, que esdevé, allò que se’n diu, l’ànima que l’aguanta.

                                                                                     J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de novembre de 2018 )