CANTONS

   Tots els carrers acostumen a començar i acabar en un cantó. Així una cantonada pot servir com a punt de referència per especificar  o determinar una localització. Per a la gent de casa nostra el cantó que ha tingut una projecció amb més identitat ha estat el cantó de can Perico, que més d'un cantó pròpiament dit es tracta d'una cruïlla. L'anomenem així perquè en  una escaire del mateix hi havia el taller mecànic dels germans Balcells, coneguts popularment pels "Pericos", perquè el nom de Pere predominava en la nissaga. 

     I si tenia tanta anomenada era degut a que era un cantó que delimitava  l'entrada al poble, ja si hi arribaves des de Barcelona, de Vilanova o de Sant Pere de Ribes. Per tant si diguem que tots els camins porten a Roma, si ens desviem una mica, aquests mateixos camins ens porten fins al cantó de can Perico. Aquest tenia la particularitat que  es fragmentava en quatre, on cada un d'ells acollia les preferències dels qui els utilitzaven amb la mateixa finalitat de determinar la ubicació.  

    Així hi havia qui quedava de trobar-se en el cantó del Bar Español, que estava situat al costat dret del taller dels mecànics i el regentava la família Ossó. Allà on havia estat la fonda, de la qual n'era la propietària   la mare dels germans Pagès, músics i emprenedors. A aquest antic establiment se'l coneixia per la fonda de la "Parcala".  El mateix passava amb el seu arrendatari que, al local en lloc d'anomenar-lo amb la seva identificació tan espanyolista, se'l coneixia més per a can "Ferri". Sempre em va encuriosir que en Joan Ossó, que era una catalanista  de la ceba elevat al quadrat, se li hagués ocorregut posar un nom tan centralista al seu establiment, tot i que podria ser que ja el trobes implantat pel seu pare, com sembla que va ser així. És cert que mai li va canviar el nom, fet que es contradeia quan cada 14 d'abril, data de la proclamació de la República, en Joan fixés a la barana del balcó la bandera catalana, pintada al damunt d'un tauler, que només exposava en aquesta data, fins i tot durant la dictadura franquista. I que contrastava amb l'anunciat del bar que estava escrit amb lletres grosses i blanques en el faldó del tendal, que s'estenia a sota mateix del balcó.

      Tothom coneixia de la seva catalanitat i també de la seva disposició per ajudar a qui necessitava de la seva intervenció. Per tant com que el seu cor era generós i ple de bondat, mai ningú li va cridar l’atenció pel fet de rememorar un dia històric, exposant una senyera que no era de roba, però que volia mostrar  el mateix  simbolisme. 

    A l'altre cantó de davant mateix del bar d'en Joan  hi havia la "Pensión Julián", regentada per en Julián Soto i la seva muller i després pel fill d'El matrimoni en Pere Soto i la seva esposa la Pepita i els fills d'aquests en Javier i l'Elena. En una cruïlla molt transitada, transit que era dirigit per la guàrdia urbana que s'hi anava alternant. Eren els anys de l'afluència massiva de turistes que venien a la vila amb cotxe i només travessar el pas a nivell arribaven a aquests quatre cantons, on podien posar benzina en el sortidor que tenien els germans Balcells i potser mentre omplien el dipòsit s'adonaven que a l'altre cantó hi havia una pensió. Deixaven el cotxe sota la vigilància dels Pericos i anaven a preguntar si disposaven d'alguna habitació i vet aquí  com començava el primer contacte amb la vila. Amb parada i fonda a can Julián.

      

    A l'altra costat oposat de l'hostal hi havia el bar d'en Juanillo Martínez, freqüentat per gent treballadora, que hi anaven a primera hora  a prendre el reconstituent per poder afrontar la jornada i quan plegaven per celebrar la feina feta durant el dia. Quatre establiments, un en cada cantó, que harmonitzaven el progrés, com era el cas dels mecànics. L'esport, en el moment més dolç pels ciclistes, com era l'hora d'esmorzar, després d'haver estat pedalejant durant una bona estona. I quan tips i ben hidratats pel vinet que els hi servia en Joan, la feina era enfilar, damunt de la bicicleta, la carretera de Ribes. De la mateixa manera que hi tenia cabuda l'hospitalitat, sota aquell enunciat que mostrava la internacionalitat d'un poble i que es feia visible en un entenedor cartell: "Chambres, Rooms, Zimmers". Que penjava a can Julian i en tots establiments hotelers de la vila.

    On a cada cantonada, el turista es veia sorprès pels encants del poble, per l`hospitalitat de la seva gent. I per la sublim sensibilitat, com s’ha fet evident en la passada festivitat del Corpus. On tot i les limitacions, el poc que s’ha pogut fer ha estat fantàstic.

                                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 de juny del 2021)