A CA LES NANES

      Tot sovint les persones tenim per costum identificar a altres  per sobrenoms, que els imposem nosaltres mateixos, sense que la resta els coneguin per aquestes denominacions de caire particular. Alta cosa són aquells que formen part de domini públic i que tot sovint han passat de pares a fills. Un costum més freqüent en els pobles que en les ciutats. I fins i tot, quan visitem aquests indrets ens trobem amb cases que, en un lloc destacat de la façana, anuncien el mot de la casa. El que significa que els propietaris, els antics o nouvinguts, no tenen intenció d’amagar aquesta identificació tan de poble. Per contra hi ha altres motius més despectius, amb els quals no a tothom els hi agrada que els hi diguin. Moltes vegades perquè eren sobrenoms, els quals havien plantificat a uns avantpassats llunyans. 

    Al carrer  Sant Francesc hi ha la casa de la família Perea-Nadal, la qual  tot i haver estat reformada, conserva l’encant que li ha conferit la seva antiguitat i, sobretot, la vesant artística amb la que ha estat decorada la seva façana. Una casa habitada per tota la família, que a l’hivern vivien a Barcelona i passaven tot l’estiu a Sitges. Una llar on predominaven les dones: sogres, consogres, avies, cunyades, tietes, esposa i mare, filles i netes... sense moure’s d’aquesta intimitat familiar hi trobaves tota la representació del colofó  que conforma una família i, el que era més curiós, tots vivint sota el mateix sostre. Tot dones, a excepte dels dos homes de la casa, pare i fill.

    N’hi havia, també, de totes les  edats i  com que ja he dit que predominaven les dones, la meva família la rebatejaven per la casa de les “nanes”. El matrimoni més jove tenia dues filles i un fill. L’ara recordat Pepe , que al seu dia  es va casar amb la Maria Victòria Plana i Peris, filla de l’Antonet i la Toia, per a que m’entenguin.

    Quan va esclatar la guerra, a la casa, hi van anar a viure la família Briva-Mirabent. El fill del matrimoni, l’Antoni Briva i Mirabent va arribar a ser el bisbe d’Astorga, l’únic bisbe sorgit d’entre els sacerdots sitgetans. Com que en aquells anys era un jove, era amic del meu pare i de l’oncle, que vivien quasi davant per davant, i tots també compartien  amistat amb les altres veïnes; les noies de can Pacios, la Juanita, l’Araceli i la Carme, a les quals s’hi afegia una altra veïna la Lali Vergés, així com la Paquita i la Teresa de ca l’Aixut, vet aquí un altre mot amb el qual s’identificava la família Mirabent. Curiosament, costat per costat de la seva casa, hi vivia un altre Mirabent, l’Andreu, casat amb la Remei dels pèsols. Més amunt, a la cantonada de ca l’Arnabat, hi vivien els dos germans Olivé, en Joan i l’Antoni. I una altra curiositat, a l’Antoni sembla ser que li costava pronunciar la paraula tètanus i la simplificava dient “tetus”, doncs per sempre més els de casa, quan s’hi tenien de referir, l’anomenaven el “tetus”. 

     La casa dels Perea es trobava entre el convent de les monges vetlladores i el forn de pa d’en Pablo i la Teresina. Aquesta, la del mig, lluïa sobretot a l’estiu quan, al vespre, obrien la porta del cancell i es podia veure a tota la família sopant en el gran pati interior, oferint una  imatge entranyable. Mentre s’interposava la bonica perspectiva d’uns mobles modernistes, que contribuïen a “ensenyorejar” la nissaga d’una família de Barcelona. Que quan el setembre donaven per finalitzada la seva estada a Sitges, tapaven la “silleria” del quarto de reixa i els de casa els hi posaven una contraporta, de treure i posar, per tal de protegir la  de fusta, treballada, que donava accés  a la del cancell.

    Aquests dies enrere ens ha deixat en Pepe, l’únic varo que quedava d’aquella antiga família. Darrerament aposentat en la privilegiada atalaia del carrer Sant Mus, al costat de la Viki, on veia passar la vida, tot aixecant la mà quan coincidia amb algun conegut. Ell que havia estat diable de l’infern festiu, comediant de “cubanades”, pregoner junt amb la seva parenta de la Festa Major i home de bé. Que va viure envoltat de dones, en aquella casa de ca les “Nanes”, quan sols nosaltres la denominàvem així. 

                                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'abril del 2025)

AQUÍ VA COMENÇAR QUASI TOT

    

   Es pot dir que en totes les cases d’abans hi havia un pati o un terrat, i a l’estiu es feia més vida a fora que a dintre. La casa familiar del carrer Sant Francesc no era una excepció: un terrat que tenia entrada i sortida pel menjador, també per una habitació i per la cuina. La meva àvia Consol a tot el contorn hi tenia disposats cossis amb flors i falgueres. Fins i tot jo havia aconseguit veure ben assortit el galliner que estava arrecerat en la paret mitjancera  amb els veïns .

   Quan l’oncle Joan i el meu pare Josep eren jovenets, al terrat hi acudien amigues i amics del veïnat i aquell espai es transformava gràcies a l’enginy que hi desenvolupaven aquelles noies i nois com: la Lali Vergés, la Paquita de ca l’Eixut, la Juanita Pacios, la Plàcida, les germanes Borrell, l’Antoni Olivé, l’Antoni Briba que va arribar a ser bisbe d’Astorga. Així com altres que esporàdicament eren convidats a actuar en aquell improvisat escenari que muntaven i adornaven amb elegants cortinatges i que el meu avi Joan, que tenia ànima i habilitats d’artista, els ajudava en la decoració. En aquell muntatge que tenia caire de teatre de poble, hi assajaven obres improvisades i quan s’esqueia oferien l’estrena i la representació corresponent. 

    Amb el pas dels anys el teatre de la vida va fer abaixar -per sempre més- el taló del teatre del terrat, al mateix temps en què els escenaris d’aquells protagonistes es van diversificar. Si més no el terrat de casa a cada estiu continuava oferint el seu al·licient, o si més no mantenia les preferències de la família, quan hi sopaven sota el tendal que s’estenia en l’espai que quedava només sortir de la cuina.

    Vaig néixer jo i el pare em retratava en el terrat, com quan la meva mare Encarna em banyava dintre una gran gibrella  de zenc. Van seguir els batejos de la meves germanes i les respectives comunions. I vet aquí que la fotografia de rigor ens la feien allà mateix, amb els amics distribuïts com si es tractés d’un equip de futbol. Una alineació que es repetia a cada festeta: els germans Sales, en Miquel Farré, en Jordi Milán, Ramon Planas, Joan Olivé, Josep Matas, Toni Martí , els meus cosins Joan i Toni i les meves germanes Consol i Montse.

    Ens anàvem fent grans i el terrat continuava sent el lloc de trobada. L’espai polivalent que servia per a tota mena d’activitats. I va succeir que a la casa del costat, a can Joanet de can Mas, hi  van venir a viure els pares d’en Jordi Milán, mentre tenien lloc les obres que es feien en la casa del costat de la botiga d’en Francesc Yll i la Teresa Camps i de la xarcuteria d’en Marià Adell i la Paquita, que era on vivien. Una casualitat que va permetre que en Jordi i jo féssim incursions en l’espai que hi havia al costat del reduït pati dels baixos que donava l’esquena  al taller. 

     No fa gaire el mateix Jordi em comentava que aquell entorn era molt propici per inspirar una obra de teatre. Però que a la nostra edat encara no teníem prou experiència com per treure-li tot el profit que havia d’anar acompanyat de la corresponent inspiració. Aquell espai s’havia convertit en l’escenari que freqüentàvem cada tarda durant les vacances d’estiu. Li donàvem voltes i potser com que jo sempre ho havia vist no li sabia veure res més que el lloc on hi havia la premsa que servia per quan s’havia d’encolar amb aiguacuit  els taulers de les portes que feien al taller, les disposaven allà i anaven donant voltes als grossos cargols de fusta i els deixaven apretadetes  fins que  s’assecava la cola. 

   Amb tot el terrat no perdia pistonades, algunes tardes dels dies de festa hi fèiem sessions de putxinel·lis. Darrera aquest teatret de guinyol hi mostrava les seves habilitats en Carles Palma, que la resta de la setmana feia d’aprenent al taller. Els espectadors s’anaven alternant i en aquesta fotografia si pot veure : en Jordi Milán, el meu cosí Joan i al nivell inferior, a mi i a la meva germana Consol. 

   Darrera la rebotiga i el taller, en el terrat de la casa del carrer sant Francesc, m’atreviria a dir que va començar quasi tot. Aquest gran projecte, amb el qual en Jordi hi somiava, fins que es va fer realitat, La Cubana. Que aquest any compleix 40 +1 anys i per celebrar-ho té lloc aquesta fantàstica exposició del Miramar. Com un merescut homenatge a aquesta admirable companyia de teatre nascuda a la vila i on hi han actuat artistes de casa nostra i altres d’arreu. Que desprès de voltar pel món tornen a Sitges per celebrar aquest meritós aniversari.                        En el llenguatge teatral, per a desitjar molt èxit i sort fan servir una expressió una mica altisonant: molta mer... Com que ja l’han endevinat no cal remenar-la més. Diguem-ho de manera més elegant: Moltes felicitats.

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de juny del 2021)

LES ÚLTIMES DEL CARRER

Els de la meva generació encara tenim la satisfacció de poder indicar el carrer i la casa on hem nascut, tot i que aquesta hagi estat remodelada. Jo vaig néixer en el carrer Sant Francesc, concretament en aquest tram que va des on hi havia la fàbrica de sabates  dels Benazet fins al cantó de can Castro, l’Arnabat, can Dandi i la botiga de la Maria Ràfols, muller d’en Joan Olivé. Un tros de carrer que fins i tot tenia convent de monges, el de les germanes vetlladores.

  Els vailets, els de la meva edat, havíem heretat,de les nostres respectives famílies, la complicitat veïnal. Amb la diferència que entre nosaltres predominaven els minyons i a l’època dels nostres pares potser més les mosses. Allà mateix, a ca l’Eixut, hi van néixer la Paquita i la Teresa. Més enllà l’Àfrica, l’Eva i  la Juanita de can joan d’en Puig. La Plàcida de can Felipe. I de can Vergés era la Lali que va néixer en la casa on després hi van viure els Fontanals. A la casa del costat de les propietats de la Juanita i la Teresina de la Sínia Robert en el pis de dalt de tot, hi van viure les tres filles de can Pacios: la  Juanita,  la Celia  i la Carme. I davant, en el forn de can Bosch,  la Mª. Teresa i la Lali.  A la casa de la Sinia Robert, on hi va haver la granja, hi va néixer, durant la guerra, la Conxita Marín, neboda de l'Anglisani. Degut a que s'havien tret els noms de sants dels carrers, el de Sant Frances s'anomenava, carrer de Francesc Guardia.Vist aquest curiós cens, podem arribar a la conclusió que el gènere femení predominava en les estadístiques veïnals.

     A casa nostra, com disposaven d’un pati interior, hi havia costum que hi acudissin minyons i mosses del veïnat i com que l’avi Joan era molt polifacètic, amb uns dots artístics molt creatius,  organitzava divertides vetllades teatrals, amb telons i cortinatges inclosos. Això per una banda, i quan els hi venia de gust s’organitzaven ballarugues amb l’al·licient que els minyons no havien de patir per la falta de balladores. Si més no igualment tots campaven per les cases veïnes, fins que un parell de crits desbaratava la calma. Succeïa quan l’àvia Consol sortia al balcó i, amb un crit ensordidor, cridava: Pepet!, Joan!. La seva veu s’escoltava potser fins al Cap de la Vila i n’era suficient per a que els dos germans hi acudissin immediatament.

   En el pis de can Pacios, a mesura que les filles es van casar,  s’hi va quedar la Juanita que vivia amb el seu pare, assidu tertulià  d’aquella singular reunió de retiristes que cada tarda s’ajuntaven darrera el finestral de la Societat. Amb el  seu espòs, en Salvador Raventós, oriünd de Vilanova i un gran aficionat al ciclisme. I amb l’Angelina que era la filla de tots dos. Una casa que es conserva igual  com sempre l’hem coneguda.

  Compartien veïnatge amb els veïns també de sempre: en Faust i la Conxita i la filla que vivien la major part del temps a Andorra, perquè l’home treballava allà, però encara va acabar la seva vida laboral aquí, en el taller de ferrer que havia estat del seu pare, en el  Passeig de Vilafranca, entre la botiga de la Josefa Rufete i la bodega de can Diego, al final regentada per en Juanillo. Quantes vegades no ens havíem embadocat contemplant com, a sota la figuera del pati, ferraven els cavalls, amb la destresa que hi esmerçava el Sr. Trillo que en Faust tenia d’encarregat.

  Un altra vivenda  l’ocupaven la família Muñoz, amb el fill i la filla. Com també hi tenien vivenda  la família Valera.  Pocs veïns i ben avinguts, mentre a cada costat del portal d’entrada hi havia dues botigues de queviures, la dels germans Ferret, coneguts pels  Hermanitos i la botiga de la Presenta. Ara, a l’estiu, el veïnat aprofitaven les últimes hores de la tarda per a sortir  a seure a la vorera, ajuntant-se amb les veïnes més properes com eren la Teresina de la Sínia Robert i la Teresina del la fleca de davant.

    Just fa uns dies que ens ha deixat, una de les últimes estadants, de les més antigues, d’aquest tram del carrer Sant Francesc, la Juanita Pacios. Ella ha mantingut, fins al darrer moment, el costum de vestir  amb una elegància exquisida. I podem dir que hem perdut una veïna que encara gaudia del plaer de baixar a asseure’s al portal de casa seva, arrecerada de porta cap endins, però a frec de la vorera. I, junt amb la seva filla, contemplava la desfilada de gent i més gent, fins que coincidien amb la  presència d’algun/a de Sitges.

   La Juanita Pacios, junt amb la Paquita Mirabent de ca l’Eixut han estat de les més longeves  del carrer, nascudes en ell. Ella tenia el mèrit afegit que mai s’havia mogut d’aquest tram, no pot dir el mateix la Paquita. Perquè  des de  que es va casar amb en Joan Montroig ja no hi va residir, tot i que  sempre que surt al carrer no torna a casa seva sense abans no haver fet una visita a la casa pairal . La resta dels veïns de la Juanita,  passegem el pedregui que té la ubicació en un espai tan concret, tot i que alguns tampoc hi vivim. I altres que, malgrat no haver-hi nascut, hi han passat molts anys de la seva vida. Uns i altres guardem d’ella un record entranyable. El d’una persona afable, elegant i un testimoni objectiu de tot el que succeïa en el seu poble. Tanmateix, ells, aquells que també hi han nascut, em recriminaran que no els hi faig cap menció, però l’article d’avui és dedicat a la Juanita i a totes  les seves veïnes que van venir al món per aquells anys.

    Els carrers, poc a poc, van perdent els veïns que hi van néixer, cada vegada en van quedant més pocs i amb ells desapareix un bocí de la petita història local: la popular, la viscuda per cadascú. Aquesta que no té prou interès com per a ser escrita en els llibres especialitzats, però que tant ha contribuït a fer de cada raconet del poble una parcel·la íntima. Com un exemple social de la convivència que representa la proximitat. Avui els carrers acostumen a ser impersonals. Fa falta, encara, que tornin a passar molt temps per a que el nou veïnat  arreli i faci germinar una convivència tan integradora.  Com la que representava la Juanita de can Pacios.

                                                                                      J. Y. M.

 

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de juliol 2015 )