EL RELLOTGER DE LA TRINITAT

    Qui arribi fins aquesta pàgina  de ben segur que es sorprendrà d’aquest anunciat, al considerar que poc té a veure amb els dos protagonistes que apareixen a la fotografia. En el seu dia ja vaig publicar uns títols semblants, en un hi destacava un anunciat molt il·lustratiu: “El fotògraf de la Trinitat”. Atribuint aquest càrrec al recordat amic Pere Cosialls, qui durant la festa de l’ermita es dedicava a fer fotografies que es convertien en un testimoni fidedigne d’aquest dia. A les vigílies d’una altra de les festes, el tomb per casa apareixia amb un encapçalament força suculent: “El xef de la Trinitat”. Dedicat a un altre col·laborador de l’aplec, en Jordi Ferret, que era l’encarregat de cuinar l’arròs del dinar que reunia, a la taula del menjador de la casa dels ermitans,  al Sr. Rector, a mossèn Santiago Casanova, fins i tot a algun bisbe, administradores i les voluntàries que cada quart diumenge pujaven a la Trinitat per a netejar i assegurar-se que tot estigués en ordre.

    I ara s’escau dedicar l’article a l’amic que ha modulat i ha tingut entre les mans la numeració del rellotge més destacat de l’ermita. Em refereixo al  de sol que es troba situat en la paret lateral de sobre la teulada de la capella. La numeració estava malmesa i en Lluís Bayot es va oferir a fer les plantilles que desprès en Magí Fontanals   va transportar damunt de la blancor de la paret, pintant-los amb el blau de Sitges. Que menys, doncs,  que anomenar a la persona  que ha tingut la destresa de dibuixar, amb toc d’artista, quelcom tan important i transcendent com són les hores: “El rellotger de la Trinitat”. Un títol que s’afegeix als altres que he mencionat. D’un rellotge al qual no cal donar-li corda  i que no s’ha de retardar ni avançar com haurem de fer aquest cap de setmana. 

     En Lluís va tenir l’oportunitat de retenir el temps i no va poder. Tampoc la Rosó Carbonell que amb els mateixos arguments amb els quals m’he guiat per cercar un enunciat original i adient. Ella, degut al seu tarannà disciplinat i meticulosa amb la tasca que tenia encomanada, permeteu-me que l’anomeni, emprant  uns termes castellanitzats: “ La mandamás de la Trinitat”. 

    Els dies i les hores són els termes irrefutables que acaben fent el paquet, però abans la vida obra un ventall de possibilitats, que cadascú administra segons li plau o pot. Mentre ens acompanyem de les aficions que també contribueixen a donar sentit a aquesta vida. Les seves eren el dibuix,  caminar per la muntanya i la música. Influenciat per aquesta  havia  freqüentat la casa del mestre Manel Torrens, on va aprendre solfeig amb la mateixa meticulositat que un rellotger, perquè en aquest cas la música marca el temps. I desprès es va decantar per l’estudi d’un instrument que per la negror dominant el seu mestre, en Josep Torrens Urgell l’anomenava la pega-dolça. 

    Potser sí que era massa dolça la sonoritat  que fluïa del clarinet i va  preferir quelcom més estrident i festiu. Ho va trobar en la gralla. A més era home de relacionar-se amb tothom, això el va portar a ser component de la colla de Caramelles que anomenàvem del Patronat, on molts dels seus membres han estat irrepetibles, perquè actuaven i es manifestaven tal com eren. En Lluís tenia la virtut de mostrar aquestes maneres amb una espontaneitat  que el distingia. Company de colla era en Magí Mestres i els dos compartien  bona disposició  per a la teca. Sembla ser que un dia, a en Lluís, les interioritats de la panxa  se li van remoure i no va poder retenir  unes ventositats, davant la comprenssió  del seu company de taula, que li va fer l’observació: “ Bayot, ja et pots tirar pets que no tinc fatu”. Els dos van agrair aquesta mancança.

    I vet aquí que en Lluís, abans d’emprendre l´últim camí, potser li va semblar  que per fi havia aconseguit  parar el temps, perquè aquells dies el sol estava  apagat i per consegüent  l’ombra que projecta  el gnòmon no marcava  cap hora en el rellotge de l’ermita. Però, res, el temps se li va escapar, tal com li va passar a la Rosó  i com  ens passarà a tots. Perquè quan se’ns acaba  la corda, cagada l’hemus.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el  25 de Marca del 2022)

 

      

BLANC I BLAU, ELS COLORS DE LA TRINITAT

       

   L'any passat, en ple confinament, les actuals administradores de la Trinitat, la Núria Carbonell i la Blanca Mirabent, tenien pensat  anar a la casa de la Rosó per fer-li saber que degut a les circumstàncies no es celebraria el tradicional aplec a l'ermita. Mesos abans, quan ja li van insinuar que segurament no es podria portar a terme la festa, la Rosó s'hi va mostrar incrèdula. Amb l'entusiasme que ella vivia els preparatius i el conjunt de tot plegat, no entrava en la seva lògica que s'hagués de suspendre l’aplec per culpa d'un virus. 

     A mesura que passaven el dies  i la virulència d'aquest anava en augment. I com si presentis que es complirien els mals vaticinis, la Rosó es va asseure a la butaca del menjador, es va adormir i ja no es va despertar. Succeïa moments abans que la Núria i la Blanca truquessin a la  seva porta. Malauradament no es va donar  l'ocasió d'haver d’explicar  a l'administradora emèrita que havent consensuat la decisió amb el senyor rector i les autoritats locals, la celebració de la festa quedava definitivament suspesa. Una mala notícia que anava acompanyada del consegüent desencís de totes i tots que hi pugem cada any.

     Entre els més assidus hi ha els músics, els quals des de que es va fundar la Cobla no hi vam fallar mai. Millor dit, només en una ocasió i degut a un malentès. Durant tots aquests anys hem estat testimonis de la transformació que la pròpia vida influeix en les persones i també en l'entorn. Quan el soroll de la fàbrica de ciment de Vallcarca s’interposava en el silenci d'aquest indret i les famílies que residien en les cases de la colònia, aquest dia emprenien el costerut camí que, quasi al peu de les seves cases, s'enfila fins allà. 

    A cada festa, però, apreciàvem canvis. Alguns  eren promoguts pel progrés, com quan el peatge d'una nova autopista coincidia amb la gran esplanada que s'estén als peus de l'ermita. El soroll del trànsit rodat ha anat augmentant a mesura que disminuïa el soroll de la fàbrica, ja despoblada de residents, la majoria d'ells s'havien traslladat al nucli de les Roquetes, i tot i amb això els més assidus  hi van continuar venint. 

    En l'aspecte personal el pas dels anys va deixant pel camí a molta gent de casa nostra, pels quals la Trinitat era com la seva segona casa. Com ho va ser per aquells administradors :  la Remei Casanova Giner, en Joan Martí Rumagosa i la Rosó Carbonell Ripoll,  que s'hi van dedicar en cos i ànima.  Fins aconseguir que els hi cimentessin el camí que puja des de les Costes de Garraf, així com que l'ermita pogués disposar de llum elèctrica. Una tasca que va ser continuadora de la que van realitzar les administradores que les van precedir, la Bàrbara Lahoz l l'Eulalia Sánchez. Sense anar més lluny.

     Allà coincidíem amb en Jordi Ferret, que en el seu moment li vaig atorgar la distinció del xef de la Trinitat, perquè era l'encarregat de preparar la paella. Amb col·laboració de les sitgetanes que es repartien la feina en la cuina de la casa. Entre altres: la Carme Raventós, la Consol Núñez, la Rosa Ballester, l'Emilia Vergés, la Pilar Lanau, Montserrat Vivó, l'Angelina Dorca...  Algunes d'elles  acompanyaven a la Rosó cada quart diumenge de mes, que era quan hi pujaven i es dedicaven a  les tasques de neteja i conservació. I en el transcurs del dia de la festa estaven ubicades en els llocs més estratègics per tal d'atendre les necessitats de cada moment. Com la Pili Queralt, encarregada de vendre les llànties, la Vinyet Carbonell i el seu germà Joan, en el lloc que havien compartit amb la seva mare, la Rosita, en la venda de les coques d'arengades. 

     Mentre que en Pere Cosialls es va guanyar el títol de fotògraf oficial de la Trinitat, perquè cada any era l'encarregat de fer la fotografia de la Cobla. Unes imatges que mostren com en  aquest transcórrer de la vida hem perdut a molts companys, que també acompanyaven els cants de l'ofici religiós. I pels quals en Manel Vendrell hi mostrava molta curiositat, perquè només  baixar del jeep de l'Ajuntament que ens pujava, s'afanyava per anar a guaitar al cor de la capella i allà quedava sorprès amb l'estil que mostrava en Josep Torrens. Els qui coneixíem els seus incessants tics,  podem imaginar la manera com tocava el violí. Completava la plantilla, els germans Ràfols, en José Pérez, en Jaume Soler Milà i a l'orgue en Josep Pagès. 

   Aquest diumenge és la festa de la Santíssima Trinitat i tot i que es fa evident una millora en el tema de la pandèmia, la prudència aconsella que encara hem d'esperar  per celebrar-ho com estàvem acostumats. Els records de festes passades perduren entre el contrast que ofereix el blau del cel, del mar i el blanc de l’ermita que, malgrat tot, no s’han afeblit.

 

                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de maig del 2021)

VIGÍLIES DE FESTES

      Aquest any les  circumstàncies per tots conegudes condueix, en aquestes vigílies, a un escenari nadalenc molt atípic. Som  Just a encetar la setmana que ens porta a la festa de Nadal, però abans tenim  una cita amb les urnes, Vet aquí una anormalitat absoluta, la qual coincideix amb un seguit de detalls que avalen aquesta situació estranya. Com s’observa amb a la decoració nadalenca on s’hi combina la propaganda que pengen en  els cartells dels candidats/es de les diferents formacions polítiques que hi concorren i les garlandes lluminoses que és el detall que es repeteix cada any per aquestes dates. Mai ens haguéssim imaginat que en les hores prèvies del dia de la rifa les aglutinarien tot el protagonisme i la tensió acumulada per l’excepcionalitat del moment.

    En quant a la rifa que fins ara havia tingut el màxim protagonisme en les vigílies de Nadal, també s’han diversificat  les preferències. Per una banda els qui continuen comprant el dècim i altres que prefereixen  apostar per opcions depenent d’aquí. D’aquesta manera, aquest any, la típica cantarella del dia 22 no tindrà el mateix seguiment, si més no la sort continua sent la gran desconeguda i la sempre anhelada per tothom vingui del cantó que vingui.  

    Un altre detall que segueix dintre una dinàmica decadent són les felicitacions nadalenques. Un fet que es ve observant des de que les noves tecnologies van ocupant posicions entre els cada vegada més nombrós nombre d’usuaris. Com a curiositat, aquestes felicitacions van ser posades en auge per un anglès, Sir Henry Cole. Ell a l’any 1843 va tenir una idea senzilla però que ha tingut un ressò mundial. Es tracta de la típica tarja que tots coneixem, i per a que tingués un cert atractiu, va encarregar a l’artista Calcott  Horsley que il·lustres la portada i a partir d’aquí les va anar enviant a totes les seves amistats i clients. No va tardar gaire que aquest sistema es va popularitzar, de tal manera que els anglesos continuen sent els que més escriuen i envien aquestes felicitacions. La persona que queda inclosa en la llista familiar d’aquest protocol, per sempre més rebrà en aquestes vigílies la corresponent felicitació. Després, quan les famílies visiten a les seves amistats a uns i altres els satisfà molt trobar la seva felicitació penjada a l’arbre o disposada damunt de la rapissa de la xemeneia de la llar de foc. Un costum que també l’adopten en les celebracions dels aniversaris, on la postal de felicitació és element quasi obligat del manual de les bones intencions.

     A la nostra vila, les llibreries, papereries i punts de venda de diaris, continuen sent els llocs on podem trobar aquestes felicitacions. Amb el record posat en una llibreria molt especial, que oferia un ambientació senzilla però entranyable, em refereixo a La Fragata  de la qual fa poc que l’Agustí Carbonell Mestre va posar, ara en diuen penjar, una fotografia de la finestra de l’aparador i en Josep Mª. Alegre, veí que va ser del carrer, va ampliar la informació. La llibreria, amb venda de llibres, revistes i tebeos era regentada per les germanes Remei i Consol  Casanova. Establiments com  l’Eco al carrer Bonaire, on la Carme en feia un variat escampall sobresortien les d’en Joan  Ferràndiz que han estat tot un símbol del nostre Nadal entranyable. A l’Eco  oferien l’oportunitat, quan es tractava d’empreses que en compraven una certa quantitat,  d’imprimir el text, el qual era molt al·legòric als desitjos de felicitat i prosperitat.

    El mateix passava a la impremta Puig, al carrer Sant Francesc, que es podia escollir la felicitació entre un bon nombre d’elles i amb la possibilitat d’aquesta impressió, a la qual  atenia el Sr. Joan Puig Mestre.

    Sense oblidar-nos del quiosc del carrer Jesús, on el recordat Pere Cosialls, era el proveïdor de tots els elements que calia per seguir les tradicions. La botiga d’en Pere i la Montserrat Vivó s’adaptava al pas del temps en el sentit de que quan s’apropava Nadal despatxava les felicitacions i ornaments pel pessebre i per l’arbre. En el impàs entre Sant Esteve i l’última nit de l’any els canvis d’ornaments eren, es pot dir, automàtics. De les boles i garlandes es passava a les bosses de “cotillón” que forma part de la celebració del canvi d’any. Amb aquesta variació en el contingut, dels barrets als espanta sogres, en Pere i la seva muller alternaven alguna joguina , les quals predominaven a l’endemà mateix del primer dia de l’Any. S’acostava el dia de Reis.

    Un cop passades les festes de Nadal, el matrimoni ja es preparaven per la propera, Carnaval. De manera quasi immediata les disfresses i caretes oferien l’ambientació que anunciava que la festa de carnestoltes era la propera de la llista.

    I així successivament. En Pere restava sempre  pendent del calendari per estar al dia, viure el moment, però pensant en el demà. Ell no escrivia en aquest setmanari, però la seva manera d’actuar coincidia bastant amb un que jo se, el qual en  el transcurs dels dies i les hores va apuntant la festa i la tradició que hi va aparellada. La seva, però era una activitat comercial, el de d’aquest que parlo, el  costum ve motivat per una afició. Bonics i entranyables records de la capacitat visionaria d’en Pere Cosialls que, des del carrer Jesús, les veia venir i parava les teles del parany.    

      Un altre anglès que va vigoritzar el Nadal va ser l’escriptor Charles Dickens. Entre els seus contes més conegut sobresurt  el Conte de Nadal. Escrit també a l’any 1843, el contingut va revifar de nou els ànims dels seus compatriotes que, per aquella època Victoriana, estaven desmotivats pel que respecta a aquesta festivitat. Fins el punt que els propis anglesos, a partir d’aquest fet, el van declarar el pare del Nadal.

      Vigílies de festes, molt pendents de la vigília de la vigília... No obstant hem d’intentar que res s’interposi entre la il·lusió que aporta el retrobar-nos amb els preparatius i, com sempre, amb els millors desitjos per a que tot vagi bé.

                                                                                        J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de desembre del 2017)