AQUÍ VA COMENÇAR QUASI TOT

    

   Es pot dir que en totes les cases d’abans hi havia un pati o un terrat, i a l’estiu es feia més vida a fora que a dintre. La casa familiar del carrer Sant Francesc no era una excepció: un terrat que tenia entrada i sortida pel menjador, també per una habitació i per la cuina. La meva àvia Consol a tot el contorn hi tenia disposats cossis amb flors i falgueres. Fins i tot jo havia aconseguit veure ben assortit el galliner que estava arrecerat en la paret mitjancera  amb els veïns .

   Quan l’oncle Joan i el meu pare Josep eren jovenets, al terrat hi acudien amigues i amics del veïnat i aquell espai es transformava gràcies a l’enginy que hi desenvolupaven aquelles noies i nois com: la Lali Vergés, la Paquita de ca l’Eixut, la Juanita Pacios, la Plàcida, les germanes Borrell, l’Antoni Olivé, l’Antoni Briba que va arribar a ser bisbe d’Astorga. Així com altres que esporàdicament eren convidats a actuar en aquell improvisat escenari que muntaven i adornaven amb elegants cortinatges i que el meu avi Joan, que tenia ànima i habilitats d’artista, els ajudava en la decoració. En aquell muntatge que tenia caire de teatre de poble, hi assajaven obres improvisades i quan s’esqueia oferien l’estrena i la representació corresponent. 

    Amb el pas dels anys el teatre de la vida va fer abaixar -per sempre més- el taló del teatre del terrat, al mateix temps en què els escenaris d’aquells protagonistes es van diversificar. Si més no el terrat de casa a cada estiu continuava oferint el seu al·licient, o si més no mantenia les preferències de la família, quan hi sopaven sota el tendal que s’estenia en l’espai que quedava només sortir de la cuina.

    Vaig néixer jo i el pare em retratava en el terrat, com quan la meva mare Encarna em banyava dintre una gran gibrella  de zenc. Van seguir els batejos de la meves germanes i les respectives comunions. I vet aquí que la fotografia de rigor ens la feien allà mateix, amb els amics distribuïts com si es tractés d’un equip de futbol. Una alineació que es repetia a cada festeta: els germans Sales, en Miquel Farré, en Jordi Milán, Ramon Planas, Joan Olivé, Josep Matas, Toni Martí , els meus cosins Joan i Toni i les meves germanes Consol i Montse.

    Ens anàvem fent grans i el terrat continuava sent el lloc de trobada. L’espai polivalent que servia per a tota mena d’activitats. I va succeir que a la casa del costat, a can Joanet de can Mas, hi  van venir a viure els pares d’en Jordi Milán, mentre tenien lloc les obres que es feien en la casa del costat de la botiga d’en Francesc Yll i la Teresa Camps i de la xarcuteria d’en Marià Adell i la Paquita, que era on vivien. Una casualitat que va permetre que en Jordi i jo féssim incursions en l’espai que hi havia al costat del reduït pati dels baixos que donava l’esquena  al taller. 

     No fa gaire el mateix Jordi em comentava que aquell entorn era molt propici per inspirar una obra de teatre. Però que a la nostra edat encara no teníem prou experiència com per treure-li tot el profit que havia d’anar acompanyat de la corresponent inspiració. Aquell espai s’havia convertit en l’escenari que freqüentàvem cada tarda durant les vacances d’estiu. Li donàvem voltes i potser com que jo sempre ho havia vist no li sabia veure res més que el lloc on hi havia la premsa que servia per quan s’havia d’encolar amb aiguacuit  els taulers de les portes que feien al taller, les disposaven allà i anaven donant voltes als grossos cargols de fusta i els deixaven apretadetes  fins que  s’assecava la cola. 

   Amb tot el terrat no perdia pistonades, algunes tardes dels dies de festa hi fèiem sessions de putxinel·lis. Darrera aquest teatret de guinyol hi mostrava les seves habilitats en Carles Palma, que la resta de la setmana feia d’aprenent al taller. Els espectadors s’anaven alternant i en aquesta fotografia si pot veure : en Jordi Milán, el meu cosí Joan i al nivell inferior, a mi i a la meva germana Consol. 

   Darrera la rebotiga i el taller, en el terrat de la casa del carrer sant Francesc, m’atreviria a dir que va començar quasi tot. Aquest gran projecte, amb el qual en Jordi hi somiava, fins que es va fer realitat, La Cubana. Que aquest any compleix 40 +1 anys i per celebrar-ho té lloc aquesta fantàstica exposició del Miramar. Com un merescut homenatge a aquesta admirable companyia de teatre nascuda a la vila i on hi han actuat artistes de casa nostra i altres d’arreu. Que desprès de voltar pel món tornen a Sitges per celebrar aquest meritós aniversari.                        En el llenguatge teatral, per a desitjar molt èxit i sort fan servir una expressió una mica altisonant: molta mer... Com que ja l’han endevinat no cal remenar-la més. Diguem-ho de manera més elegant: Moltes felicitats.

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de juny del 2021)

SCHOLA CANTORUM

Antigament la gent tenien moltes aficions, una n’era el cant.  D’agrupar i polir les veus s’encarregava el mestre Manel Torrens i Girona. D’entre els qui anaven a estudiar solfa a casa seva, observava qui podia donar el do de pit. Aquells que disposaven de bona veu, els animava a integrar-se  en l’Eschola Cantorum.  En un temps en què es celebraven molts oficis religiosos, els quals es revestien de gran solemnitat i els cants, amb acompanyament d’instruments de corda, eren el complement perfecte.

   D’aquest conjunt de veus , a l’any 1941, en va derivar una colla de Caramelles. Feia dos anys que s’havia acabat la guerra i al tractar-se d’una formació de caire religiós, van obtenir el permís per sortir a cantar a  la Pasqua. Aquell any  i el següent les va dirigir el mestre Torrens, amb el nom  de: Caramelles de l’Eschola  Cantorum, al cap d’uns anys hi afegiren del Patronat. Els seus components  iniciaven així la singladura, ho feien acompanyats de cantaires del Prado i del Retiro que al no poder sortir les seves respectives colles, s’integraren en la nova. Després, alguns d s’hi quedaren, altres van tornar d’allà o venien.  D’això, aquesta Pasqua, fa 75 anys. Pel camí han perdut antigues identitats, fins  passar a denominar-se Caramelles Sitgetanes.

   He tingut el plaer d’haver-me relacionat amb les tres colles i amb els seus respectius mestres. Si més no amb la de l’Eschola Cantorum , del Patronat i Sitgetanes, he col·laborat  durant més de 25 anys. Coincidint amb unes veus privilegiades que posaven tot el seu art al servei de la causa. Persones com la família Marcet, el Sr. Lluís Marcet Castelló  i els seus fills, en Lluís i en Josep Marcet Roc   L’afició prevalia per damunt les dificultats, com les que mostrava l’Esteve Sucarrats que es valia d’una cama postissa i sobretot el dilluns, que era quan s’anava a cantar per les torres, l’home s’acompanyava del seu singular “carromato” i s’aposentava davant el volant, oferint una imatge molt peculiar:  vehicle original, abric llarg, caliquenyo i el cap cobert amb la barretina.   

   Entre els més veterans, el Sr. Josep Masip Mitjans qui amb la barretina semblava sortit de les pàgines  d’un conte. En Joan  Capdet ,  que tenien cura de la porteria de les Mercedàries . Els Trull, els del Vinyet i els del carrer de les Parellades.  En Magí Pañella... En Josep Capdet que vivia al carrer Sant Isidre, era dels que solejaven , raó per la qual els mateixos companys li van atorgar el qualificatiu “del  tenore “. Ja de  veterà  va compartir solejades amb en Josep Delgado, que gaudeix de bona veu  i amb gust per modelar veu i melodia.

   L’apartat dels solos ha estat l’obsessió dels cantaires , els mateixos que poc abans de sortir a la nit de dissabte, arribaven al teatre vell com si talment anessin a cantar al Liceu, amb el coll i la boca tapada amb  bufandes per resguardar-se  d’un mal aire i planyin-se  d’una inoportuna afonia, tot recomanant al mestre que no els hi demanés fer el solo.

    Eren les mateixes extravagàncies que feien gala els que portaven el pal de la cistella, també per sucar-hi pa. Un era el drapaire Pèrez.  Van ser autònoms fins que els va voler posar a to l’Antoni Ciré. Tots tenien cua de palla i  a la més mínima s’encenien i deixaven el pal tirat. Quan en Ciré en fou  responsable,  de seguit es va servir d’un operari, en Reina, el qual des de que començava la cantada fins a l’última casa havia de suportar les instruccions del qui semblava l’amo, cosa que feia assentant amb el cap, com donant a entendre, tu ves dient...

   Hi va haver uns anys en què el ressopó es feia a “can Gumersindo”, el restaurant  Bonaire. A aquelles hores de la matinada s’hi entrava amb bona gana, cantaires i músics feien un bon paper. Els més veterans es van guanyar la fama de disposar d’un bon “saque”. Davant l’evidència també hi va haver que va suggerir canviar l’enunciat d’Eschola Cantorum per la de Fartorum. Però el moment culminant era quan se li demanava a en Josep Roca que cantés la seva interpretació estel·lar: “ El morito “. L’home es feia pregar, però al final accedia i vet aquí  com la cançó despertava l’eufòria entre comensals i en Roca creixia, es veia el “Sultàn de Benicascales”, o com es digués el protagonista. A l’èxit seguien altres interpretacions i feina havia per  fer-lo callar.

    El mestre Jordi Pañella Virella en  la seva llarga trajectòria al capdavant, va fer gala d’una sensibilitat i un bon gust que també es feia palès en la composició de valsos, americanes i sardanes. A més de mostrar un humor fi i brillant que en el moment menys pensat et sorprenia  amb una sortida sublim. A la qual dedicava una rialla gens escandalosa, però molt seva.  Al mestre li van fer costat, en tot moment, els seus amics i cantaires: en Magí Mirabent, en Juli Delclós, en Gaudensi Mirabent, en Joan Martí, en Joan Escolar, en Domènech Martorell, en Pere Roig.... Com el recordat cap de colla que ho va ser durant uns anys, en Josep Matas Martín, acompanyat d’en Joan Olivé Fornas  i d’en Jordi de l’Eco que ens va deixar fa relativament  poc. Volent assegurar la continuïtat, el mestre va anar introduint a en Joan Pinós, actual director.

   I apunto dos  músics en representació de tots, en Jaume Soler i Milà, de can Pascaret i en José Pèrez. Dos amics que discrepaven sovint , en Jaume alt i en José baix, degut a una malformació, el primer recriminava al segon i ho feia, aixecant i abraonant els braços , exclamant: “demonios Pèrez...” i l’home se’l mirava, estirant el cap, amb cara de no entendre res.

   Mestres, cantaires, va ser la primera colla que va introduir veus femenines, poetes, poetesses i músics,  han estat els artífex de la tradició. La qual s’aplega sota les tres cistelles, curosament engalanades per tantes sitgetanes que s’han alternat, propiciant que en el seu balanceig  sobresurti  el protagonisme del  pomell  de clavells, junt amb amics i records.

                                                                   J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el dia  24 de març del 2016 )

AJUNTAMENT NOU

     Amb el temps que fa que hi treballen, potser sí que el deixaran com a nou. Però no em vull referir a les obres de rehabilitació de la façana, les quals mantenen la part frontal de l’edifici tapada a totes les mirades, sinó a la corporació municipal que sortirà elegida demà dissabte amb l’alcalde corresponent. El qual, juntament amb els regidors, votats per la gent poble, hauran de governar i  tenir cura de l’administració local.

   A mesura que el poble ha crescut, en nombre d’habitants, l’administració  també ho ha fet. Queda lluny quan es pot dir que la funció pública de l’Ajuntament la portava: l’Alcalde, els regidors, el secretari, l’interventor i l’Antoni Mirabent. Ell va saber guiar i ordenar, protocol·làriament, a un bon nombre de corporacions que es van alternar a la Casa de la Vila, i tots van haver d’aprendre, o si més no escoltar, els consells de l’empleat de la casa que pot presumir d’una permanència perllongada, avalada pels seus coneixements i per saber, de manera molt expressiva, aportar la seva experiència al bé de la causa. Al qual només el superava, amb això de l’experiència, el Sr. Josep Matas i Puig. El Sr. Pepe, com popularment el coneixíem, era tan bon funcionari, com expert coneixedor del poble: de tot el terme, els camins, muntanyes, masies, fonts... I a més, tots els seus habitants, sobretot els joves entrats en quintes, amb els quals tenia la responsabilitat de donar ofici a tota la paperassa que era menester, per tal de complir, en deien, el deure amb la pàtria. Degut a questa responsabilitat coneixia tots els destins on havien servit els soldats, circumstancials,  del poble. La seva memòria era prodigiosa i la seva manera de desenvolupar les tasques que li van ser encomanades, amb una professionalitat excel·lent.    

   Una estructura que es completava amb la resta de treballadors, el quals no apuntaré per temor a deixar-me algú. Tampoc eren tants, perquè només  ocupaven les dependències de la Casa de la Vila. I com una casa bona,   fins i tot comptava  amb portera titular. La Lola Ferret Curtiada, germana de dos destacats protagonistes de la nostra Festa Major: en Tolu del gas i l’Antoni el xic de l’Esca. La Lola, amb vivenda en els baixos, va esdevenir una altra institució, que va tenir cura de la part més entranyable de la institució oficial, com el guarnir l’entrada  quan ens visitava una personalitat. Per aquesta ocasió, com ja vaig escriure en aquesta pàgina, recorria a les assutzenes que tenia la seva veïna més propera, la mare de la Pilar Queralt. La beutat de la seva flor i el seu flaire contribuïen a que la Lola quedés bé i, amb ella, l’Ajuntament. Com era del tot normal, trobar a la Lola de bon matí, escombrant la vorera de davant l’entrada. I sobretot la seva vàlua es feia més palesa, quan la vigília de la Festa Major, abans de  la sortida de les dues, tots els despenjats acudien a ella per a que els hi soluciones la papereta: que si el picarol descosit, un botó que penjava... Abans havia d’atendre el suport a les feines de muntatge dels gegants per part d’en Jesús Carbonell i dels pentinats realitzats per en Francesc Esplugues, en Dandi . I és que la Festa Major sorgia d’aquest vestíbul, on la Lola  ho dominava i ho vivia com una continuïtat de casa seva.

    Completava  l’equip  de serveis interns, en Pepe Bosch que feia  d’ordenança. Ell que venia del mon pa, del forn del carrer Sant Francesc en aquella casa de portalada gran i amb una finestreta a sobre. Amb el forn a la part interior de la planta baix i la  fleca a la part del davant. Coneixent  l’ofici de forner com ell el coneixia, de segur que intuïa quan una resolució oficial podia  acabar convertint-se en un pa com unes hòsties. L’home anava uniformat i igual acatava les ordres de l’Alcalde corresponent, com les de l’Antoni Mirabent. I sobretot també coneixia a tota la gent de la vila, un factor important en el moment que el missatge requeria rapidesa i eficàcia.

    Quelcom semblant passava amb la plantilla de la guàrdia urbana. Representava  una tranquil·litat per a la gent del poble, saber que al Cap de la Vila hi podíem trobar, permanentment , com a mínim, a un guàrdia municipal i a la nit a una parella de serenos. Uns i altres eren d’una familiaritat absoluta, com la que desprenia en Rupert Roca, popular per moltes facetes de la seva professió i aficions. I l’Antoni Duran i Almirall, en Raio que quan no, uniformat, amb un altre company,  obrien el seguici de cercaviles i processons, tocava el timbal amb la colla de grallers per la Festa Major.

   A mesura que la gent es va anar motoritzant la cosa ja va començar a canviar. A la Casa de la Vila no van quedar enrere i van adquirir un moto amb sidecar que conduïa el sr. Martos, al qual van equipar amb unes botes altes, detall que la veu popular no va tardar gaire en posar en boca de tots amb una denominació sorgida d’un gat que portava un calçat similar. Era d’una curiositat tan atractiva com natural, coincidir amb l’Alcalde encabit  dintre el sidecar amb el motorista comandant la moto. O al migdia, quan s’acabava la jornada laboral,  amb el Sr. Francesc Gilabert, jefe de la guàrdia urbana, assegut al sidecar  i l’Horaci  Plaza, en el seient de darrera del motorista. Mentre eren conduits a les seves respectives cases. El primer de baixar era el Sr. Gilabert, que vivia a sobre El Monaco, al carrer Parellades i l’últim  el Sr. Plaza que residia al carrer Sant Francesc en un pis de ca la Laieta.

    Demà disposarem d’un nou Ajuntament. Uns repetiran i altres seran noves incorporacions. És desitjar que les decisions que prenguin siguin en benefici del poble i de la seva gent. Només prendre posició, els toca treballar. Perquè,com sempre, què n’hi ha de feina a la Casa de la Vila!

                                                                                   J. Y. M.

  

 ( Aticle publicat a l'Eco de Sitges el 12 de juny del 2015 )