DEL TEATRE AL CARRER A UN PALAU

     

     La gent de La Cubana han mostrat la seva original manera de fer teatre des d’una perspectiva més costumista, amb idees inspirades en la vida quotidiana i sobretot amb les maneres d’actuar i reaccionar de la gent del carrer. Per tant els seus orígens els trobem en les seves divertides posades en escena, fruit de la improvisació i centrades amb la reacció de la gent més diversa. Gent anònima que en un moment donat es sent atreta per una altra gent que fan parodia de les singularitats del viure quotidià.

    Com va passar en el seus començaments quan, per exemple, van muntar una parada al carrer, fora del mercat. Aquest fet no tenia res d’especial, però sí que ho tenia el producte que oferien les venedores, ni més ni menys que pedres. Unes pedres que tenien la propietat de curar tots els mals, una per a cada un d’ells. Influïa en la gran acció de convocatòria, les qualitats d’oratòria que feien gala les responsables de la parada les quals, sense tallar-se ni un pèl, anunciaven les propietats que atresoraven  cada una de les pedres que hi havia en aquell escampall.

    I aquí es produïa l’efecte crida, que no és cap altra que atreure l’atenció, així primer s’atura una persona, desprès una altra, fins a aconseguir reunir un nodrit grup. Comença el teatre, on una part dels protagonistes són la mateixa gent que, badocs com som de mena, quan veiem un moviment fora del normal, ens hi adrecem i en quedem enganxats. És el que pretenien els artistes, envoltar-se de la gent que en aquell moment transitaven pel carrer i, vist el que passa, es resisteix a marxar, encuriosits per ser testimonis de com s’acabarà la cosa.

    Una situació semblant a la que van ser testimonis els nostres avantpassats, quan Santiago Rusiñol va muntar, en el mateix lloc, una parada que oferia duros a quatre pessetes, sembla ser que també va fer corro i la gent es va malfiar que aquells duros fossin legals, amb la conclusió que ha perdurat en el temps, que ningú ofereix duros a quatre pessetes. En la parada de Rusiñol aquesta inversemblant oferta resultava que era una realitat. I com passa sovint, sempre surt l’espavilat de torn, o les persones que reaccionen a temps. En aquell cas quan alguns hi van tornar amb la intenció de comprar-li, l’home ja havia plegat la paradeta.

    Tornant a la Cubana, aquella parodia de les pedres no només va servir per treatalitzar una situació, sinó que a més va propiciar que la gent en parlés quan van arribar a casa, o mentre esperaven el torn per a que els despatxessin a la botiga. I aquest teatre de carrer va anar a més, fins i tot es va desplaçar a la capital, on els components de la companyia , per exemple, simulaven que havien quedat tancats darrera les persianes d’un gran establiment comercial, en un cèntric carrer de Barcelona, despertant la curiositat dels vianants que s’hi anaven aturant i on cadascú hi interactuava dient la seva. 

    Això ens vol demostrar que la vida mateix encadena un seguit d’escenes que ens apropen als valors i als paral·lelismes d’una comèdia, o obra teatral, a voltes convertida en drama, altres transmeten alegria... i cadascú ho vivim a la nostra manera. Els de La Cubana fa 45 anys que fan aquest teatre participatiu i de proximitat on hi retraten el dia a dia, com en la sèrie de les Teresines. 

    Darrera de tot això hi ha un sitgetà, en Jordi Milán, que des de ben jove va sentir passió pel teatre i es va envoltar de persones que tenien els mateixos neguits, com la gent del Gall Groc, entre altres, i a partir d’aquí van canalitzar les seves imperioses ganes de compartir les mateixes sensacions davant els espectadors. Plegats van interpretar grans obres, si més no en Jordi i els seus, no es van apartar del teatre que sorgeix en ple carrer i amb ell han crescut i els ha acompanyat  un públic que li és fidel. Els mateixos que els han acompanyat des del carrer fins a entrar en un Palau. El Robert de Barcelona on, com el seu dia ho van fer a Sitges, mostren unes interioritats plenes de curiositats, que han acumulat durant tants anys de trajectòria i gràcies a ser un mica drapaires, amb tots els honors que es mereix aquest ofici. 

 

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de febre del 2025)

 

AQUÍ VA COMENÇAR QUASI TOT

    

   Es pot dir que en totes les cases d’abans hi havia un pati o un terrat, i a l’estiu es feia més vida a fora que a dintre. La casa familiar del carrer Sant Francesc no era una excepció: un terrat que tenia entrada i sortida pel menjador, també per una habitació i per la cuina. La meva àvia Consol a tot el contorn hi tenia disposats cossis amb flors i falgueres. Fins i tot jo havia aconseguit veure ben assortit el galliner que estava arrecerat en la paret mitjancera  amb els veïns .

   Quan l’oncle Joan i el meu pare Josep eren jovenets, al terrat hi acudien amigues i amics del veïnat i aquell espai es transformava gràcies a l’enginy que hi desenvolupaven aquelles noies i nois com: la Lali Vergés, la Paquita de ca l’Eixut, la Juanita Pacios, la Plàcida, les germanes Borrell, l’Antoni Olivé, l’Antoni Briba que va arribar a ser bisbe d’Astorga. Així com altres que esporàdicament eren convidats a actuar en aquell improvisat escenari que muntaven i adornaven amb elegants cortinatges i que el meu avi Joan, que tenia ànima i habilitats d’artista, els ajudava en la decoració. En aquell muntatge que tenia caire de teatre de poble, hi assajaven obres improvisades i quan s’esqueia oferien l’estrena i la representació corresponent. 

    Amb el pas dels anys el teatre de la vida va fer abaixar -per sempre més- el taló del teatre del terrat, al mateix temps en què els escenaris d’aquells protagonistes es van diversificar. Si més no el terrat de casa a cada estiu continuava oferint el seu al·licient, o si més no mantenia les preferències de la família, quan hi sopaven sota el tendal que s’estenia en l’espai que quedava només sortir de la cuina.

    Vaig néixer jo i el pare em retratava en el terrat, com quan la meva mare Encarna em banyava dintre una gran gibrella  de zenc. Van seguir els batejos de la meves germanes i les respectives comunions. I vet aquí que la fotografia de rigor ens la feien allà mateix, amb els amics distribuïts com si es tractés d’un equip de futbol. Una alineació que es repetia a cada festeta: els germans Sales, en Miquel Farré, en Jordi Milán, Ramon Planas, Joan Olivé, Josep Matas, Toni Martí , els meus cosins Joan i Toni i les meves germanes Consol i Montse.

    Ens anàvem fent grans i el terrat continuava sent el lloc de trobada. L’espai polivalent que servia per a tota mena d’activitats. I va succeir que a la casa del costat, a can Joanet de can Mas, hi  van venir a viure els pares d’en Jordi Milán, mentre tenien lloc les obres que es feien en la casa del costat de la botiga d’en Francesc Yll i la Teresa Camps i de la xarcuteria d’en Marià Adell i la Paquita, que era on vivien. Una casualitat que va permetre que en Jordi i jo féssim incursions en l’espai que hi havia al costat del reduït pati dels baixos que donava l’esquena  al taller. 

     No fa gaire el mateix Jordi em comentava que aquell entorn era molt propici per inspirar una obra de teatre. Però que a la nostra edat encara no teníem prou experiència com per treure-li tot el profit que havia d’anar acompanyat de la corresponent inspiració. Aquell espai s’havia convertit en l’escenari que freqüentàvem cada tarda durant les vacances d’estiu. Li donàvem voltes i potser com que jo sempre ho havia vist no li sabia veure res més que el lloc on hi havia la premsa que servia per quan s’havia d’encolar amb aiguacuit  els taulers de les portes que feien al taller, les disposaven allà i anaven donant voltes als grossos cargols de fusta i els deixaven apretadetes  fins que  s’assecava la cola. 

   Amb tot el terrat no perdia pistonades, algunes tardes dels dies de festa hi fèiem sessions de putxinel·lis. Darrera aquest teatret de guinyol hi mostrava les seves habilitats en Carles Palma, que la resta de la setmana feia d’aprenent al taller. Els espectadors s’anaven alternant i en aquesta fotografia si pot veure : en Jordi Milán, el meu cosí Joan i al nivell inferior, a mi i a la meva germana Consol. 

   Darrera la rebotiga i el taller, en el terrat de la casa del carrer sant Francesc, m’atreviria a dir que va començar quasi tot. Aquest gran projecte, amb el qual en Jordi hi somiava, fins que es va fer realitat, La Cubana. Que aquest any compleix 40 +1 anys i per celebrar-ho té lloc aquesta fantàstica exposició del Miramar. Com un merescut homenatge a aquesta admirable companyia de teatre nascuda a la vila i on hi han actuat artistes de casa nostra i altres d’arreu. Que desprès de voltar pel món tornen a Sitges per celebrar aquest meritós aniversari.                        En el llenguatge teatral, per a desitjar molt èxit i sort fan servir una expressió una mica altisonant: molta mer... Com que ja l’han endevinat no cal remenar-la més. Diguem-ho de manera més elegant: Moltes felicitats.

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de juny del 2021)