DE CAN BADIA A LA PARADETA DE LA TRINITAT

 

      

   

   Hi ha molts motius per a pujar a l’ermita de la Trinitat el dia de la seva festa. El principal de tots, per donar continuïtat a la tradició i també per devoció.  No ens podem ni imaginar el nombre de persones que, en aquesta festivitat, s’hi han apropat en el transcurs del anys. Si ens ho mirem des de l’aspecte generacional, ara ens toca a nosaltres donar continuïtat a la tradició, com també ho fan persones més joves  que són els qui agafaran el relleu.

   Tots  hi pugem perquè ens agrada i a més d’una manera o altra hi col·laborem. Així hi pugen les administradores, pel compromís adquirit: la Núria Carbonell i la Blanca Mirabent i els seus respectius marits, ells són ells els qui obren l’ermita i tenen cura  per tenir-ho tot preparat. Hi puja, també, l’Esteve que posa les flors que tan ajuden a realçar la imatge de la Santíssima Trinitat. Hi fa cap el senyor Rector que ha d’oficiar les misses, l’organista  i el cor que acompanya els cants. També hi estarà representat l’Ajunatment. Mentre que la música la posaran els grallers que acompanyen el ball de les cintes. També els components  de la Cobla Sitgetana que, en els seus 58 anys de la seva fundació, només hi han faltat una sola vegada. Com les sitgetanes que ajudaven a la Remei i la Rosó, durant tot l’any i especialment en aquesta data que ja hi feien cap a la vigília. Hi continuen pujant els de can Sabaté per portar les coques d’arengades. 

   I ho deixo aquí, ja que és impossible anomenar a tots els qui hi fan cap, però abans em vull referir a una veina del Dr. Robert qui, a damunt del seu pedestal, no deixa de guaitar a la porta de la casa on viu la pubilla sitgetana. Els dos comparteixen protagonisme en aquesta plaça de la Vila, on ella és  de les residents més antigues que hi trobem en aquest bocí de Sitges i l’estàtua es va disposar en aquest enclavament per dedicar un  homenatge permanent a la memòria de l’il·lustre Doctor.

    Molt a prop d’allà, un dels comerços més emblemàtics del carrer Major, la botiga de queviures de  can Badia, contribuïa a exemplificar el comerç típic i peculiar de poble, on els dependents – de la mateixa família- vestien amb bata de tresquarts i entre l’obertura del coll s’entreveia la corbata que lluïa el propietari, la qual contribuïa a donar categoria a l’establiment. Menys la Pili Queralt que feia servir bata blanca.  Tot i que fa anys va accedir a la jubilació i la botiga també  va tancar, ella conserva les arts de bona venedora

   Ella, ara que em refereixo a la Trinitat, és una de les senyores de les quals comentava que han col·laborat als neguits i les necessitats manifestades per la recordada Remei Casanova i Rosó Carbonell. Transcorreguts els anys, d’aquell equip d’acció, gairebé només queda l’Angelina (vídua Vergés), la Montserrat Vivó, Montserrat Ferret la Pili Queralt  i para de comptar. La veïna del doctor Robert segueix col·laborant amb les actuals administradores. 

    Quan el dia de la festa neix, per la punta Ferrosa, la Pili  es disposa a muntar la paradeta, a frec de la porta de l’ermita, i els article més sol·licitats són les llànties que la gent encenen  als peus de la imatge de la Santíssima Trinitat. Però també hi despatxa altres detalls, com les alfàbregues  en aquest raconet enlairat i tan bonic de Sitges. No obstant a la també veïna de l’Ajuntament, no li cal vestir amb la bata blanca, i tampoc ha perdut les dots de bona venedora, que desenvolupa acompanyada  del seu tarannà tan jovial i completat per una alegria encomanadissa. La paradeta és modesta, però darrera d’ella hi trobem a la dependenta eficient i l’encarregada del negoci. 

     A més de dependenta qualificada, és una bona comunicadora i assessora. Si visqués a Amèrica, o en segons quins llocs d’Europa, l’anomenarien amb aquesta paraula tan de moda: “coach”. Sortosament la tenim més propera i no ens calen, per referir-nos-hi,  paraules tan complicades de pronunciar i d’entendre. Se li escau millor anomenar-la: “la Pili de can Badia”. D’aquesta manera ja  està  tot dit. 

    

                                             J.Y.M.

/ Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de juny del 2022)

BLANC I BLAU, ELS COLORS DE LA TRINITAT

       

   L'any passat, en ple confinament, les actuals administradores de la Trinitat, la Núria Carbonell i la Blanca Mirabent, tenien pensat  anar a la casa de la Rosó per fer-li saber que degut a les circumstàncies no es celebraria el tradicional aplec a l'ermita. Mesos abans, quan ja li van insinuar que segurament no es podria portar a terme la festa, la Rosó s'hi va mostrar incrèdula. Amb l'entusiasme que ella vivia els preparatius i el conjunt de tot plegat, no entrava en la seva lògica que s'hagués de suspendre l’aplec per culpa d'un virus. 

     A mesura que passaven el dies  i la virulència d'aquest anava en augment. I com si presentis que es complirien els mals vaticinis, la Rosó es va asseure a la butaca del menjador, es va adormir i ja no es va despertar. Succeïa moments abans que la Núria i la Blanca truquessin a la  seva porta. Malauradament no es va donar  l'ocasió d'haver d’explicar  a l'administradora emèrita que havent consensuat la decisió amb el senyor rector i les autoritats locals, la celebració de la festa quedava definitivament suspesa. Una mala notícia que anava acompanyada del consegüent desencís de totes i tots que hi pugem cada any.

     Entre els més assidus hi ha els músics, els quals des de que es va fundar la Cobla no hi vam fallar mai. Millor dit, només en una ocasió i degut a un malentès. Durant tots aquests anys hem estat testimonis de la transformació que la pròpia vida influeix en les persones i també en l'entorn. Quan el soroll de la fàbrica de ciment de Vallcarca s’interposava en el silenci d'aquest indret i les famílies que residien en les cases de la colònia, aquest dia emprenien el costerut camí que, quasi al peu de les seves cases, s'enfila fins allà. 

    A cada festa, però, apreciàvem canvis. Alguns  eren promoguts pel progrés, com quan el peatge d'una nova autopista coincidia amb la gran esplanada que s'estén als peus de l'ermita. El soroll del trànsit rodat ha anat augmentant a mesura que disminuïa el soroll de la fàbrica, ja despoblada de residents, la majoria d'ells s'havien traslladat al nucli de les Roquetes, i tot i amb això els més assidus  hi van continuar venint. 

    En l'aspecte personal el pas dels anys va deixant pel camí a molta gent de casa nostra, pels quals la Trinitat era com la seva segona casa. Com ho va ser per aquells administradors :  la Remei Casanova Giner, en Joan Martí Rumagosa i la Rosó Carbonell Ripoll,  que s'hi van dedicar en cos i ànima.  Fins aconseguir que els hi cimentessin el camí que puja des de les Costes de Garraf, així com que l'ermita pogués disposar de llum elèctrica. Una tasca que va ser continuadora de la que van realitzar les administradores que les van precedir, la Bàrbara Lahoz l l'Eulalia Sánchez. Sense anar més lluny.

     Allà coincidíem amb en Jordi Ferret, que en el seu moment li vaig atorgar la distinció del xef de la Trinitat, perquè era l'encarregat de preparar la paella. Amb col·laboració de les sitgetanes que es repartien la feina en la cuina de la casa. Entre altres: la Carme Raventós, la Consol Núñez, la Rosa Ballester, l'Emilia Vergés, la Pilar Lanau, Montserrat Vivó, l'Angelina Dorca...  Algunes d'elles  acompanyaven a la Rosó cada quart diumenge de mes, que era quan hi pujaven i es dedicaven a  les tasques de neteja i conservació. I en el transcurs del dia de la festa estaven ubicades en els llocs més estratègics per tal d'atendre les necessitats de cada moment. Com la Pili Queralt, encarregada de vendre les llànties, la Vinyet Carbonell i el seu germà Joan, en el lloc que havien compartit amb la seva mare, la Rosita, en la venda de les coques d'arengades. 

     Mentre que en Pere Cosialls es va guanyar el títol de fotògraf oficial de la Trinitat, perquè cada any era l'encarregat de fer la fotografia de la Cobla. Unes imatges que mostren com en  aquest transcórrer de la vida hem perdut a molts companys, que també acompanyaven els cants de l'ofici religiós. I pels quals en Manel Vendrell hi mostrava molta curiositat, perquè només  baixar del jeep de l'Ajuntament que ens pujava, s'afanyava per anar a guaitar al cor de la capella i allà quedava sorprès amb l'estil que mostrava en Josep Torrens. Els qui coneixíem els seus incessants tics,  podem imaginar la manera com tocava el violí. Completava la plantilla, els germans Ràfols, en José Pérez, en Jaume Soler Milà i a l'orgue en Josep Pagès. 

   Aquest diumenge és la festa de la Santíssima Trinitat i tot i que es fa evident una millora en el tema de la pandèmia, la prudència aconsella que encara hem d'esperar  per celebrar-ho com estàvem acostumats. Els records de festes passades perduren entre el contrast que ofereix el blau del cel, del mar i el blanc de l’ermita que, malgrat tot, no s’han afeblit.

 

                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de maig del 2021)

LA FESTA TÉ CAMINS

El mar i la muntanya guarden unes intimitats que no sempre són tan agradables com voldríem contemplar. Cada any per aquetes dates la Judith Albors Casanova ofereix una exposició al Miramar on elements recuperats del mar; plàstics i tota mena de coses, treballats amb enginy, es converteixen en  unes obres d’art, darrera les quals hi ha els artistes que ho fan possible i  tot un equip de voluntariat que es dedica a recollir les impureses que el mar aboca a les platges, a les roques,  i que tant contaminen les seves fondalades. Molta gent, sortosament no tota, no és prou conscient que embrutar el mar, la muntanya, casa nostra, és perjudicial  per la vida dels mars,   per la flora i fauna de  la muntanya i dificulta la bona convivència entre el veïnat del poble.

   Veïns, gent amiga, que aquest diumenge tornarem a transitar els camins que ens portaran a la Trinitat. Per a uns/es significarà retrobar-se amb el costum de caminar des de Sitges fins a l’ermita, altres preferiran el vehicle particular. Com passarà dintre de tres diumenge quan transitarem pels camins que ens aproparan a Campdàsens.

    En aquest diumenge previ al de la festivitat de Corpus, els camins de la Trinitat es veuran molt concorreguts. Si més no, durant la resta de l’any, qualsevol dia és bo per aquells i aquelles que, deslliurats de les seves obligacions laborals, surten a caminar i enfilen cap el Gafarró, pugen a la creu de Sant Isidre i s’apropen fins a la Trinitat, on la calma s’abraça a la blancor de les seves parets, sota  aquest blau del cel  tan especial de la nostra costa.

   Gent del nostre Centre Excursionista, també un grup de sitgetanes, entre ells la mare de la Judith, la Nuri Casanova Briba i la recordada Angi Miró, per anomenar-ne una representació.  Moltes vegades les caminades, de les quals participen, les   encapçala en Manel Quesada, el meu cunyat, principalment els dimecres,  que és quan acostumen a sortir a caminar. I Ho fan quasi sempre  ultrapassant, de bon tros, els límits del nostre terme.  Aquesta activitat excursionista, em recorda la que mantenien els amics d’en Sebastià Yll, que s’organitzaven en el seu taller de mecànic; amb el seu fill, en Josep  Matas  Puig, en Salvador Picas Figols, en Daniel Fusté, en Pere Vidiella i tants altres, els quals tenien per costum sortir tots  els diumenges  a caminar pel Garraf.

     El mateix que feien  les que  van ser administradores de la Trinitat; la Rosó Carbonell Ripoll, la Remei Casanova Giner i també la  germana d’aquesta,  la Consol CasanovaGiner. Com els  el seus altres germans, mossèn  Santiago Casanova i en Josep Antoni. Acompanyats dels components d’aquell centre excursionista anomenat “Amunt”. Els mateixos que al començament de la dècada dels 50 van aixecar la creu en aquesta muntanya, la més alta del contorn, el Puig d’en Boronet.

    Des de llavors s’han convertit en  unes referències quan, per exemple,  planegem: podríem anar a la Creu de Sant Isidre, o a la Trinitat, a les Bases, a la Penya Riscle, a Mas Quadrell, a Jafre, a la Plana Novella... Altres excursionistes de casa nostra arriben  fins al Gafarró, un espai que han adequat aquesta colla d’amics que, sense allunyar-se massa del poble, els permet passar una estona en contacte amb la natura. Els mateixos que, quan s’apropen les festes de Nadal, s’encarreguen de parar el pessebre en un raconet d’aquest Gafarró. Mentre altres amics el disposen  al peu de la Creu de Sant Isidre i a la Trinitat.

    Amb tot això vull venir a dir que els camins de la muntanya, aquests que ens són més propers, durant tot l’any són transitats. I els llocs més emblemàtics, reben les atencions dels mateixos caminants que tenen cura de l’entorn. Com en Jaume Coll, que quan sortia a caminar portava sempre unes tisores a la butxaca, i amb elles anava tallant  les branques dels matolls, aquelles que tapaven  el traç dels corriols. Uns i altres estan amatents també de les festes i les tradicions per a que el llogaret  mostri al caminant una referència del que estem celebrant.

   A la Trinitat  hi tornem  diumenge, i ho farem amb el mateix entusiasme de sempre, si més no per arribar  fins aquí, han calgut unes tasques de conservació. Així, durant tot l’any, les administradores,  la Núria Carbonell  i la Blanca Mirabent, amb els seus respectius marits, conjuntament amb l’experiència que aporta  la Rosó i altres persones que, dintre un meritós anonimat, fan la feina que no es veu, però que és tan necessària  per tal de que l’ermita  i el seu entorn estiguin ben cuidats, facin goig.  

    Coincidint amb el toc de la campana, anunciant la primera missa, comencen a arribar els primers caminants, els més matiners. El que acabo d’apuntar em recorda a l’Emília Vergés que era la cronista de la Trinitat. La seva crònica començava sempre d’aquesta manera i seguia explicant  el que havia estat la festa, i després sortia publicat a les pàgines de l’Eco.

    A partir d’aquí, el so de la gralla, el repic dels bastons, el so de la tenora, trencarà aquell silenci que tan agrada compartir. Músiques, gatzara i rialles sorgides de la gent que s’hi ha apropat, contribueixen a que, al menys una vegada a l’any, aquest, el silenci, esdevingui el gran absent.

  Tota  festa té els seus camins, pels que transitarem aquest diumenge  ens portaran  a la Trinitat.

LES VEÏNES DE LA TRINITAT

 Els veïns  més propers de l’ermita de la Trinitat són els pins, les farigoles, el romaní i els ocells. El seu piular i l’airet que embolcalla el silenci, fan que la seva solitud assoleixi l’harmonia que caracteritza a un bon veïnatge. Un depèn de l’altre, però cap es molesta entre si. Més enllà, Vallcarca era el veí que compartia un mateix cel, on el seu blau era matisat per un vel del fum, grisos,  que la xemeneia de la fàbrica escampava, degradant no només la blavor  del cel,  sinó  també la verdor de tota la vegetació.  

   Als altres veïns, la gent de Sitges, els hi recau la responsabilitat de la seva administració. Com a curiositat, des de fa bastants anys, les administradores que s’han succeït, han estat veïnes de casa meva.

    Recordo que a la tarda de la vigília del dia de l’aplec, en Vicenç Sánchez, que era carreter de can Gori i home que del renec en feia un elegant detall, maniobrava el carro i el cavall a fregar la paret de la casa d’en    Joanet de can Mas i, amb meticulosa paciència, anava disposant  tots els objectes que la Bàrbara Lahoz, la muller del manyà Manel Fontanals, tenia preparats, amb l’ajuda de la Florència.  Quan tot era ben distribuït en el carro, el carreter emprenia el camí cap a la Trinitat. En aquells anys, la Bàrbara i l’Eulalia Sánchez, muller d’en Magí Carbonell, més conegut per en Maginet del Prado, eren les administradores de l’ermita.

   Les van succeir la Remei, la Rosó, en Cisco del forn i en Joan Martí. Atenent a la curiositat del veïnatge, resulta que la Remei era veïna també de casa, com aquell que diu, només tombar el carrer Sant Bonaventura. Vivia junt amb la seva germana Consol i, quan es trobava a Sitges, també hi feia estada mossèn Santiago Casanova. Ell, quan es va retirar  de les seves obligacions religioses, cada festa de la Trinitat, pujava a l’ermita i li agradava gronxar-se en el balancí de la saleta on hi ha la terrassa que guaita al mar.

  A l’apropar-se la festa,  en Joan Martí, amb el jeep que tenia, anava fins a casa de la Remei i carregaven les últimes coses que els hi calia transportar.  Un carrer, aquest, el de sant Bonaventura, on en Joan hi acudia portat per la tradició i per la feina, perquè unes quantes cases més avall hi havia el celler de l’Hospital i, quan era el temps de la verema, el pagès hi anava  a portar el raïm.

    La Rosó  acudia a casa de la Remei  i emprenien el camí cap a la Trinitat.  Fins que la Rosó va quedar sola, com a única administradora de la Trinitat. El seu ha estat un exemple de perseverança i dedicació , en els quasi cinquanta anys, anant i venint per un mateix camí, que elles es van encarregar de que l’asfaltessin. Una millora que ha facilitat poder arribar-hi amb cotxe.

  I cada quart diumenge de mes, la Rosó s’acompanyava d’un grup de sitgetanes que l’ajudaven a mantenir-ho tot net i ordenat. Hi passaven el dia i en el retorn a casa les acompanyava la mateixa sensació de cansament, més acusada a cada any que passava. No obstant la satisfacció d’haver contribuït a mantenir impecable aquest indret, les reconfortava i el cansament semblava que no era tant.

      Amb la Rosó encara activa, però amb la voluntat de provar de descansar, considera que ha arribat el moment de fer una parada en el camí i donar pas a  una altra generació. I així són escollides, com a noves administradores, la Blanca Mirabent i la Núria Carbonell. I vet aquí que altra vegada una d’elles és veïna de casa.  La Núria i en Jordi, amb els fills i l’avi  Pere, viuen quasi davant per davant.

   Al poc de fer-se càrrec,  han d’afrontar una altra incursió dels lladregots que, amb una meticulositat de professional, fan un forat  just a la teulada de sobre el menjador i per allà entren a les dependències de l’ermita. Arribant a ser més quantioses les destrosses que van provocar  que el que es van emportar.

   Diumenge, festivitat de la Santíssima Trinitat, es tornarà a reunir el veïnat de Sitges, i també algunes famílies procedents de les Roquetes, que havien viscut a Vallcarca i no es volen  perdre aquest retrobament. La novetat se’ns farà evident  en aquest relleu de les administradores. Però amb la presència, també, de la Rosó i les sitgetanes que han contribuït a mantenir ordenada la blanca ermita, durant tot aquest temps. Perquè descansar de la feina, no vol dir que el relaxament comporti haver d’apartar-se de la relació i l’estima  que tenen per tot el que representa la Trinitat.

   Tots compartim les essències d’una tradició que, al llarg de tants anys,  ha esdevingut el punt de referència; bé sigui el dia de l’aplec o qualsevol altre del calendari. Quan només el vent carícia  la seva blancor  i la solitud s’imposa a un silenci que tampoc és el que era.  Si més no, es pot dir que a tothora ens  hi trobem bé a allà dalt.

    Amb els millors desitjos a  les noves administradores, en la seva primera festa al capdavant d’aquesta nova responsabilitat. I un agraïment molt sincer a la Rosó, Filla Predilecta de Sitges, i a les seves acompanyants,  per haver assolit el cim. El punt més alt del sitgetanisme, per a satisfacció de tothom i en benefici de l’ermita i el seu entorn. El canvi garanteix  que continuarà així. De la mateixa manera que altres veïns i veïnes agafaran el relleu d’aquells amics que hem deixat pel camí i que, tot i no tenir responsabilitats reconegudes oficialment, aportaven el seu ajut envoltat d’una popularitat. Tanta, que en el seu dia, jo mateix, els hi vaig atorgar uns títols, com: el de xef de la Trinitat, a en Jordi Ferret. I el de fotògraf, a en Pere Cosialls. Càrrecs  que he apuntat, al llarg de tantes cròniques que he escrit  sobre la  festa.

  I  tot això ens fa sentir-nos satisfets de ser veïns d’aquest Sitges, que ja flaireja a flor de Sant Joan.

                                                                                                                                                                J. Y. M.    

( Article publicat el 25 de maig del 2018 )