TOT A PUNT

      Al Nadal hi van associats molts paisatges, el més entranyable i típic d’aquestes dates és el de muntanya  i si pot ser en un entorn que estigui nevat, encara millor. A casa nostra no hi coincideix aquest detall, tot i que ben a prop tenim el Parc del Garraf que té uns paratges molt semblants a aquests decorats nadalencs. 

    Ho he explicat altres vegades, el costum que hi havia d’anar a rebre el Nadal, a les 12 de la nit, a l’església de Jafra. Anar i tornar a peu i, a l’hora de sopar, tots reunits al voltant de la foguera que s’encenia a davant de l’església. Ha seguit el costum de disposar el pessebre: al Gafarró, a la Creu de Sant Isidre, a l’ermita de la Trinitat i a l’ermita del Vinyet. Per tant el nostre paisatge nadalenc també té els seus al·licients i uns espais que bé podrien acollir un naixement tan anunciat. 

    A banda de tot això,  tenim la sort de també poder guaitar al paisatge marítim. I en aquests dies  les postes de sol són d’una bellesa extraordinària. Carrers com el de Sant Joan, carrer d’en Bosc, Carreta i Tacó…, sobretot de nit, s’afegeixen al paisatge de Nadal, perquè  qualsevol portal pot ser l’escollit per la parella que  busca un lloc on poder passar la nit. I un mirador únic, per la seva situació i per contemplar a tota hora del dia l’encant  que desprèn aquestes vigílies, és la galeria de la sala de les escultures del Palu de Maricel, que s’aboca al mar. Molt a prop, en l’últim pis, hi ha exposat aquest naixement, el que il·lustra l’article, que pertany a la col·lecció del Dr. Jesús Pérez Rosales. Jesús i Maria es troben en la posició amb la qual apareixen en tots els pessebres, tanmateix l’infantó no hi és. 

    La seva absència es podria interpretar de moltes maneres, no hi és present tanmateix ens el podem imaginar en qualsevol espai del nostre entorn més proper. Com en la redacció del setmanari, on l’anunci de la seva arribada ha calat  en els ànims dels companys que conformen la redacció, dels col·laboradors/es que hi publiquem,  els anunciants i els treballadors de l’empresa que l’imprimeix. Pels qui vam viure de prop la composició del setmanari de manera quasi manual, en la impremta del carrer Bonaire, en aquestes mateixes vigílies la feina era intensa, perquè a més imprimien les nadales de paper, amb portada molt al·lusiva a aquestes festes que acostumaven a enviar les empreses als seus  clients. Tots: els serenos, els carters, l’escombriaire, i fins i tot els repartidors d’aquest setmanari, aquests últims potser són els únics que continuen amb el costum, ens feien arribar les seves nadales. 

      En una d’aquestes vigílies vaig fer coincidir el naixement a aixopluc de l’Hospital de Sant Joan Baptista. En un altre Nadal, el lloc escollit va ser un hotel que celebrava un meritós aniversari. Un altre em vaig inspirar en un dibuix del recordat Lluís Albors qui, en una de les seves col·laboracions en aquestes pàgines,  el naixement el va dibuixar a damunt d’una de les barques que estaven a la platja de la Fragata… I aquest any, m’ha semblat molt adient, desprès d’observar que Josep i Maria esperen el moment en una de les dependències del Palau de Maricel, en la mateixa línia del Cau Ferrat. Una altra casa, aquesta, a la qual la parella, en aquesta nit tan especial, hi pot trucar a la porta. El Cau, la galeria de les escultures…  a les 12 de la nit de demà quan ja serà  diumenge i el dia de Nadal. La  seva  joia s’estendrà des de la mateixa línia de l’horitzó, que s’albira des de del Cau Ferrat i Maricel,  fins a les Coves. I  de can Pei fins a Jafra, passant per la Trinitat. 

    Entremig, altres parelles, joves i algunes que no ho són tant, aquests dies també han trobat l’aixopluc que feia temps que buscaven. Ve a ser com la parella que a cada Nadal van a l’encontre del seu recer. Fins que el troben i en aquest hi neix el fill que esperaven. Quelcom semblant passarà en les vides  dels qui es poden aixoplugar en aquest indret que és a prop d’on havia estat el mas d’en Liri.  

     Al museu de Maricel tot és a punt. Només hi falta el nadó, diumenge hi serà  en el pensament de tots. 

    Bon Nadal!

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre de 2022

OBRIM LES PORTES AL CORPUS

  

                   fotografia: Carme Yll Barra

    Guardo un entranyable record de les vigílies de la festivitat del Corpus, quan  es celebrava el dijous, que al passar pels carrers on hi havia una casa amb una portalada gran i generosa entrada, els veïns s’hi aplegaven i es dedicaven a desfullar flor i sobretot a tallar les tiges de la flor de Sant Joan, que era la flor que més predominava en les catifes. Aquesta feina anava acompanyada pel flaire tan característic que desprenen les sempre vives, nom amb el qual també es coneix aquesta flor, perquè per dies que passin sempre conserva la seva grogor característica  i tot i que el seu flaire s’afebleix, tampoc acaba de desaparèixer del tot. 

    Podem parlar que el Corpus de Sitges resorgia en aquelles entrades tan característiques que durant la resta de l’any era l’avantsala a la intimitat dels seus estadants. Una de les entrades del carrer Sant Francesc que més s’avenia amb aquests preparatius, era la del costat de l’estanc, on la Lola, l’estanquera,  i la seva família, amb l’Annita Julian i les germanes Buixens, acollien a la resta de dones del veïnat. Una portalada  que convidava  a seguir guaitant a les entrades de les cases dels altres carrers. La que quedava més al descobert era a can Font, la casa d’aquesta família disposava d’entrada pel carrer Major i pel de l’Àngel Vidal. Per on s’hi accedia a través d’un singular pati, en el seu interior per la Festa Major hi ballaven els gegants i la família i amistats es distribuïen per la llarga balconada del pis superior. Per aquestes vigílies el veïnat  hi desfullava la flor, oferint una imatge diferent, perquè aquesta petita tradició, la dels preparatius a l’interior de les entrades, a can Font es pot dir que quasi bé sortia al carrer.

    A partir de que la festa es va traslladar al diumenge, el desfullar els pètals de les flors es porta a terme a la mateixa vigília, a la nit i en ple carrer. Una activitat  que va associada  amb els qui es dediquen a dibuixar el terra. 

   L’endemà, quan s’obren les portes, com aquestes de la fotografia, la del Palau de Maricel, apareix la catifa de flors. Un detall al qual hi ha anat associada la sensibilitat dels habitants del poble, perquè la festa del Corpus i en concret les catifes de flors i l’exposició de clavells, ens identifiquen internacionalment.

     L’any passat el protagonisme de la festa es va centrar a l’església parroquial i a la plaça del Baluard, on es va confeccionar l’única catifa i com a detall complementari, s’hi va disposar una selecció de florits clavells, en reconeixement a tots els cultivadors/es. Els allà exposats  eren de la col·lecció d’en Joan Manel Enríquez. Ara, un any desprès, en Joan Manel malauradament no és entre nosaltres i la celebració de la festa, tal com la coneixíem, encara pateix les limitacions a causa de la pandèmia. Tanmateix l’evolució a la baixa  d’aquesta,  farà possible que es puguin confeccionar unes catifes davant les portes dels edificis més significatius del nucli antic. Davant les portes de l’Ajuntament, davant la porta principal de l’església. A la del Palau, més coneguda per la dels gegants, perquè darrera d’elles s’hi han disposat la parella de gegants vells. També davant l’artística porta  del mateix Palau de Maricel, on en aquest raconet romàntic del brollador es pot admirar el típic complement de la festa, com ho és l’ou com balla. Amb la catifa que s’estendrà fins a la porta del Cau Ferrat. 

    Una ben escollida representació de la resta de portes de totes les cases, davant les quals les flors han cobert el terra dels carrers. Cases que, durant els anys transcorreguts, s’han transformat i s’hi ha alternat nous estadants. Detall que no ha estat un impediment per a que les flors assoleixin el protagonisme,  el qual es pot contemplar en l’exposició: “El Corpus de la Gent”. Curiosament, davant mateix de la porta que hi dona accés, a can Falç de Mar, s’hi mostra en format reduït la 81a Exposició Nacional de Clavells. Quan avui, l’Anna Grimau serà l’encarregada de pregonar la festa del Corpus d’enguany.

    A partir d’aquí, gràcies a la perseverança dels veïnat  que engalanen balcons, que tenen cura dels clavells, i de la feina que porta a terme la Comissió, que presideix l’Angelina Salesas, obrim les portes a un Corpus íntim, que es fa visible al Pati Blau que ha adornat l’Àngel Lorenzo i en els carrers i places de manera més acollidora. Tot desitjant que aquesta obertura restringida, serveixi per a que el proper any es puguin obrir totes les portes de bat a bat a la festa i a la tradició com sempre l’havíem conegut.

                                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de juny del 2021)

       

    

DIFERENTS MANERES DE VIURE LA NIT

   

    Les nits semblen diferents segons sigui el lloc  i el moment en què  les compartim, perquè no és el mateix abraçar-la en un poblet allunyat del bullici que en un on predomina aquest. Recentment s’ha aixecat el toc de queda i els entesos diuen que hem recuperat la llibertat i  alguns joves, emparant-se amb aquesta, ho celebren  ingerint grans quantitats d’alcohol. M’ha semblat una incoherència amb nefastes repercussions pera a tots els que han confós la recuperació de la llibertat amb el descontrol dels impulsos que els avoquen a situacions de nefastes conseqüències.

    Aquests dies el nostre poble és notícia perquè ahir dijous ha tingut lloc un assaig clínic, m’ha encuriosit molt el terme que es fa servir per qualificar l’obertura de cinc locals d’oci nocturn del carrer 1r de maig, amb l’assistència de 400 persones, que prèviament s’han fet un test d’antígens per tal de certificar que no són positius en Covid. L’experiència  està pensada per demostrar que l’oci nocturn és segur. I si el resultat és satisfactori,  demanar a les autoritats implicades que facin possible la reobertura dels locals destinats a l’oci nocturn. Establiments que la pandèmia els ha castigat durament, degut a que porten molts mesos tancats i d’aquesta activitat econòmicament en depenen moltes famílies: propietaris, treballadors i tots els serveis que hi van associats. Tant de bo que l’assaig clínic  resulti  un èxit, el qual  podrà servir per a certificar que la covid durant les nits d’oci està dormida. Cosa que fins ara no descansava ni de nit ni de dia i que tant mal ha causat a milions de persones a tot el món i molts encara estan patint les seves conseqüències, com  tantes altres que malauradament  no les han pogut superar.

   El que sí que podem considerar un bon assaig clínic és el que han desenvolupat els científics, que en relativament  poc temps han aconseguit treure unes vacunes que cada dia que passa fa possible que un nombre més gran de persones quedem immunitzats. Tots recordarem el dia en què vam estar citats per a rebre una dosi d’alguna d’elles, per a ser completada amb una segona que ens aparta, de moment, dels atacs d’aquest malvat virus que ha trastocat la manera de viure  i ha interferit en els costums dels habitants de l’univers.

     Aquest temps en què ens toca viure, cada dia dona la sensació que ens reinventem. Perquè anem recuperant, amb totes les mesures i precaucions necessàries,  esdeveniments que fa un any s’havien hagut de suspendre. Un d’aquest és el Dia Internacional dels Museus. A casa nostra que tenim la sort de comptar amb uns més que interessants temples de l’art, entre els actes programats es troba el que per mi té un encant especial. Es tracta de la visita nocturna al Cau Ferrat i al Maricel, que si la visita diürna ja resulta molt interessant, la de la nit és especial. Em representa traslladar-me als anys en què aquests llocs eren habitats pels seus respectius propietaris, en Santiago Rusiñol i Mr. Deering i la seva família. M’imagino al senyor del Cau assegut a la sala del brollador, amb els finestral oberts per on hi penetrava la llum de la lluna i aquesta tenyia de plata els seus peus, mentre l’acompanyava el degoteig de l’aigua del brollador i el remor del mar. És una sensació que a l’igual que ell, nosaltres hem pogut gaudir abans d’anar a dormir. Perquè  quan la son ens venç és igual dormir al Cau Ferrat que a casa nostra, però només un dia a l’any podem recórrer la casa  aliena en l’hora més intima. Com també passava quan l’amo i els seus convidats, no els calia fer assajos clínics, perquè també sabien dels efectes que produïa  la graduació de determinats xarops i no sols això, sinó el gaudi que els produïa aquelles tertúlies i festes que es prolongaven fins que es feia de dia. I és que veure sortir el sol des del Cau o des de la sala-mirador  del Maricel  ha de ser d’una bellesa indescriptible. M’atreviria a demanar que a l’igual que es programa una visita nocturna s’organitzés una visita matinera, a fi de contemplar la sortida del sol. El mal seria que el dia escollit s’aixequés ennuvolat.

    En quant a la visita nocturna al Maricel de Mar,  ens permet imaginar la nocturnitat de la família propietària del Palau. Que quan la nit era estelada i lluïa una esplendorosa lluna plena, no trobarien el moment de deixar el lloc per retirar-se a descansar. Perquè, com ens passa a nosaltres, els sabria greu deixar de contemplar com la nit jeu a sobre el mar enjogassat. 

   Aquestes són nits amb encant, quan hom se’n va adormir satisfet d’haver aprofitat la seva alliçonadora nocturnitat. Esperar la nit  per sortir a emborratxar-se, l’assaig clínic resultant  esdevindrà un fracàs per la salut de qui ho practica, sota el pretext de celebrar la llibertat. 

    Hi ha maneres i maneres de viure la nit, cal buscar la millor. Per poder anar a dormir sentint-nos lliures de debò.  

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de maig del 2021)

      

UN COP D'ULL AL CAU ABANS D'ANAR A DORMIR

    Em costa sortir de nit, potser perquè a una certa edat, el cos et demana tranquil·litat que, en aquest cas, és sinònim  de comoditat Després de sopar a mi em motiva posar-me a escriure i l’altra tranquil·litat la que  campa en el transcurs de la nit, és la meva aliada .

     Sortir de casa, a determinades hores de la nit, sovint hem dit que produeix una certa recança. És quan diguem: “sortir després de sopar em fa mandra “. Vet aquí les repercussions  col·laterals  que sorgeixen després de deixar-te mimar per la comoditat. Una mandra puntual, perquè quan som al carrer ja ens abandona i l’encís de la nit ens  rejoveneix .

   Succeeix que al menys una vegada a l’any, el Cau Ferrat torna a obrir la seves portes en el transcurs d’una limitada franja horària nocturna. Donar un cop d’ull al Cau de dia o de nit no té res a veure i si he d’escollir entre un horari o l’altre, m’encanta fer la visita en aquests impàs de temps, quan la nit encara és jove . Potser perquè al Cau sembla ser que es feia més vida de nit que de dia. L’amo de la casa organitzava les seves festes amb la complicitat de les moltes nits que s’han succeït i cap ha estat igual que l’altra. Com a molt, semblant. Nits clares, amb la lluna que va  alternant  totes les seves fases, amb l’acompanyament de les estrelles. Altres de fosques i enrevessades, i fins i tot nits de llamps i trons.

   Al cap del dia, un cop van minvant les energies, visitar el Cau Ferrat abans d’anar a dormir, ve a ser com dedicar-se a fer un repàs a casa per comprovar que tot està en ordre. En aquest cas concret, l’ordre i la pulcritud predominen a la casa del veí, a la qual som convidats per aprofitar les darreres hores del dia i a partir d’aquí una nova matinada anirà agafant embranzida, fins acompanyar a la llum de l’albada que, tímidament, es voldrà colar pels finestrals de la sala del brollador. L’espectacle ha de ser també  sensacional. Penso no cometre cap disbarat al proposar que alguna vegada fóssim convidats al privilegi de poder donar la benvinguda a un nou dia des de darrera aquest finestral del Cau.  El  procés vindria a  ser el mateix que quan Santiago Rusiñol i les seves amistats, la nit els traïa i se’ls hi escapava mentre estaven ocupats en les seves tertúlies i, al revés que nosaltres,  a ells els hi feia mandra el dia.

    Tot sembla igual pel visitant, sí però no. Les hores de  foscor, com em passa a mi quan escric, se’ns mostren com a més relaxants, més inspiradores o si més no embolcallen un esquitx de romanticisme. Tot influïa en aquella visita nocturna que ens apropava a la nocturnitat del Sr. del Cau, el coincidir a cada espai amb els seus objectes, els quadres i també amb aquest  ram de flors  que durant tots els dies de l’any ve a retre homenatge a l’amo de la casa. Davant el colorit senzill i concentrat de les flors, em ve el record de la Rosa Muntané Estivill la nena que dels braços del seu avi i del seu pare havia entrat a la casa de l’amic de la família, de l’artista,  que de ben segur la incomodava la seva frondosa barba. La Sita es va anar fent gran i havia sentit  parlar tant del Cau Ferrat, del seu amo, que de ben segur se’n anava a dormir, entre uns records difuminats, però satisfeta perquè el seu amic tenia, en lloc destacat, un pomell de fresques flors, el qual ve a ser  l’enllaç entre ell  i tots els qui, quan visitem la casa, sabem del  seu  significat. Ella que havia entrat al Cau a totes hores, com en Genís, el seu germà, se’n va anar compungida, perquè la nit, quan la salut trontolla, esdevé respectuosa, ens fa por no poder-la superar. I aquell somriure tan seu, la va desafiar i va marxar satisfeta perquè en el gerro hi havien  les flors per al seu amic.

    Aquella nit, la de la visita al Cau, va donar molt de si i vet aquí que encara la feia més màgica la foscor que imperava per tota la quadrícula. I els avanços de la tecnologia ens permetia guaitar a les façanes més properes on unes projeccions de llum ens delectaven amb un espectacle molt atractiu, diferent.

   Vam anar a dormir satisfets d’haver aprofitat les últimes hores del dia, les que són fosques i decisives per a que, si no hi ha altra causa, la mandra ens segresti.

   Però només han passat un  dies,  quan tornem a estar convocats al Palau de Maricel,  per assistir a un tastet de sitgetanisme, aquest promogut per la presència de quatre obres del pintor sitgetà Joaquim Sunyer i Miró. El més representatiu de la pagesia i la toponímia sitgetana és el titulat Cala Forn, que compleix 100 anys, on els personatges que hi apareixen són gent del poble, entre un paisatge camperol i representatiu dels llocs del terme. Els responsables, la mateixa gerent del Patrimoni, la Vinyet Panyella, ho descriuen com una instal·lació. Quatre teles que s’han instal·lat en aquest suggestiu embolcall  annex del Cau, que ens apropa encara més a l’estil del pintor sitgetà que tenia l’estudi costat per costat amb el de l’escultor Pere Jou.

     Quants cops d’ull donats abans d’anar a dormir, fins que arriba un moment de la nit on el cop  de gràcia ens el dona ella. Amb tanta eficàcia que feina hi ha, quan és de dia,  per  poder-los tornar a obrir.   

   Si més no hi han cops d’ull, com el que hem fet al Cau Ferrat, abans d’anar a dormir, que et relaxant i et deixen com a nou. O al menys a un li dona aquesta sensació.

   I pensar que em feia mandra sortir.... Encara que de tots és conegut , i potser anhelat, el desig : “feina fuig, mandra no em deixis”.

                                                                             J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de juny del 2017 )