AQUÍ VA COMENÇAR QUASI TOT

    

   Es pot dir que en totes les cases d’abans hi havia un pati o un terrat, i a l’estiu es feia més vida a fora que a dintre. La casa familiar del carrer Sant Francesc no era una excepció: un terrat que tenia entrada i sortida pel menjador, també per una habitació i per la cuina. La meva àvia Consol a tot el contorn hi tenia disposats cossis amb flors i falgueres. Fins i tot jo havia aconseguit veure ben assortit el galliner que estava arrecerat en la paret mitjancera  amb els veïns .

   Quan l’oncle Joan i el meu pare Josep eren jovenets, al terrat hi acudien amigues i amics del veïnat i aquell espai es transformava gràcies a l’enginy que hi desenvolupaven aquelles noies i nois com: la Lali Vergés, la Paquita de ca l’Eixut, la Juanita Pacios, la Plàcida, les germanes Borrell, l’Antoni Olivé, l’Antoni Briba que va arribar a ser bisbe d’Astorga. Així com altres que esporàdicament eren convidats a actuar en aquell improvisat escenari que muntaven i adornaven amb elegants cortinatges i que el meu avi Joan, que tenia ànima i habilitats d’artista, els ajudava en la decoració. En aquell muntatge que tenia caire de teatre de poble, hi assajaven obres improvisades i quan s’esqueia oferien l’estrena i la representació corresponent. 

    Amb el pas dels anys el teatre de la vida va fer abaixar -per sempre més- el taló del teatre del terrat, al mateix temps en què els escenaris d’aquells protagonistes es van diversificar. Si més no el terrat de casa a cada estiu continuava oferint el seu al·licient, o si més no mantenia les preferències de la família, quan hi sopaven sota el tendal que s’estenia en l’espai que quedava només sortir de la cuina.

    Vaig néixer jo i el pare em retratava en el terrat, com quan la meva mare Encarna em banyava dintre una gran gibrella  de zenc. Van seguir els batejos de la meves germanes i les respectives comunions. I vet aquí que la fotografia de rigor ens la feien allà mateix, amb els amics distribuïts com si es tractés d’un equip de futbol. Una alineació que es repetia a cada festeta: els germans Sales, en Miquel Farré, en Jordi Milán, Ramon Planas, Joan Olivé, Josep Matas, Toni Martí , els meus cosins Joan i Toni i les meves germanes Consol i Montse.

    Ens anàvem fent grans i el terrat continuava sent el lloc de trobada. L’espai polivalent que servia per a tota mena d’activitats. I va succeir que a la casa del costat, a can Joanet de can Mas, hi  van venir a viure els pares d’en Jordi Milán, mentre tenien lloc les obres que es feien en la casa del costat de la botiga d’en Francesc Yll i la Teresa Camps i de la xarcuteria d’en Marià Adell i la Paquita, que era on vivien. Una casualitat que va permetre que en Jordi i jo féssim incursions en l’espai que hi havia al costat del reduït pati dels baixos que donava l’esquena  al taller. 

     No fa gaire el mateix Jordi em comentava que aquell entorn era molt propici per inspirar una obra de teatre. Però que a la nostra edat encara no teníem prou experiència com per treure-li tot el profit que havia d’anar acompanyat de la corresponent inspiració. Aquell espai s’havia convertit en l’escenari que freqüentàvem cada tarda durant les vacances d’estiu. Li donàvem voltes i potser com que jo sempre ho havia vist no li sabia veure res més que el lloc on hi havia la premsa que servia per quan s’havia d’encolar amb aiguacuit  els taulers de les portes que feien al taller, les disposaven allà i anaven donant voltes als grossos cargols de fusta i els deixaven apretadetes  fins que  s’assecava la cola. 

   Amb tot el terrat no perdia pistonades, algunes tardes dels dies de festa hi fèiem sessions de putxinel·lis. Darrera aquest teatret de guinyol hi mostrava les seves habilitats en Carles Palma, que la resta de la setmana feia d’aprenent al taller. Els espectadors s’anaven alternant i en aquesta fotografia si pot veure : en Jordi Milán, el meu cosí Joan i al nivell inferior, a mi i a la meva germana Consol. 

   Darrera la rebotiga i el taller, en el terrat de la casa del carrer sant Francesc, m’atreviria a dir que va començar quasi tot. Aquest gran projecte, amb el qual en Jordi hi somiava, fins que es va fer realitat, La Cubana. Que aquest any compleix 40 +1 anys i per celebrar-ho té lloc aquesta fantàstica exposició del Miramar. Com un merescut homenatge a aquesta admirable companyia de teatre nascuda a la vila i on hi han actuat artistes de casa nostra i altres d’arreu. Que desprès de voltar pel món tornen a Sitges per celebrar aquest meritós aniversari.                        En el llenguatge teatral, per a desitjar molt èxit i sort fan servir una expressió una mica altisonant: molta mer... Com que ja l’han endevinat no cal remenar-la més. Diguem-ho de manera més elegant: Moltes felicitats.

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de juny del 2021)

ENTRE EL 5 I EL 15 D'AGOST

   El mes d’agost aplega un nombre important de festes, algunes d’elles de molt calat dintre el calendari sitgetà. La primera la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet que, des del 2012, la vigília té un significat especial Aquest any, al coincidir en dissabte, ha comptat amb la presència de Vinyets vingudes d’arreu i és curiós conèixer la raó per la qual els pares  van optar per posar aquest nom a les seves filles.

  I altres que degut a la distància que ens separa no hi van poder ser presents, però que gràcies a les bones arts de l’Esther Soto hi vam poder contactar. Unes Vinyets que s’assemblaven tant a la responsable de conduir l’acte, que si nos  fos  perquè no som mal pensats  haguéssim dit que era ella mateixa. Però les noves tecnologies ofereixen aquests avenços, tan sofisticats, que no hi ha res impossible. O potser era la molesta calor que imperava, la causa   que  s’interposava entre la realitat i la ficció.

    Calor que ens va acompanyar el dia del Vinyet, convertint-se en el tema de conversa. Destacant la representació,  l’última que va tenir lloc en el 2005, del Ball de la Mare de Déu del Vinyet. Fantàstica posada en escena  pel grup La Palmera que van suar de valent degut al sol de justícia que s’abraonava damunt el ciment de la placeta del costat de l’ermita i que hi contribuïa les robes de vellut que alguns dels seus components vestien. La seva excel·lent interpretació va ser la compensació a la sufocant temperatura que van haver de patir.

    Amb les sardanes i el Castell de Foc, finalitza la festa del Vinyet, la primera sota la responsabilitat d’en Vicenç i d’en Joan Manel, com administradors del Santuari. Si més no  hem trobat a faltar molt a l’amic Ramon Soler, que la vivia amb intensitat. S’hi va referir mossèn Josep Pausas en el transcurs de l’ofici religiós. A ell i a mossèn Jaume Berdoy, dos puntals del sitgetanisme ben portat.

    Com sempre, i aquest any més que mai, les  amistats d’en Ramon han fet costat a l’Olga, per ajudar-la amb els  preparatius i amb tot el que comporta  una jornada intensa, en la qual cal atendre molts aspectes.

   L’endemà del Vinyet és la festivitat de Sant Salvador, una altra referència pel sitgetans d’antany, perquè en Salvador Satorra, el popular “Xatet”, celebrava el  dia del seu Sant d’una manera molt peculiar, obsequiant amb orxata a tots els qui acudien al seu establiment. Era tanta l’afluència que fins i tot s’havia de recórrer a l’autoritat per tal de que poses ordre a la llarga cua que es formava. Com la picaresca és cosa innata en la persona, els encarregats de l’ordre havien de vigilar que un cop havien passat una vegada, no es tornessin a posar a la cua. En uns anys en què de les petiteses se’n feia una festa, l’orxata  era esperada i celebrada   amb molt entusiasme.  A la popularitat del personatge de la casa, se’n hi afegien altres,  a quina més sublim.

    En un carrer de Sant Francesc que comptava amb uns establiments emblemàtics, a més de “cal Xatet”. Com la perfumeria d’en Pascaret, la cansaladeria de can Candelari, l’estanc que coneixíem pel de la tia Lola. La botiga de queviures de ca la Laieta que desprès el fill va convertir en una bodega. La barberia d’en Jaume Sauch, que també transformaria en bodega. I  La Maria Dolors Arnabat, la planxadora, que a l’estiu entre regar el seu tros de carrer amb la regadora i tirar aigua quan a la nit se li posaven sota el balcó turistes, que el grau del “murapium” els havia alliberat la llengua i  desfermat unes risses incontrolades, quasi buidava el dipòsit de l’aigua.

  A l’altre tram del carrer, marcava el límit la sabateria de can Castro, la botiga de queviures de la Maria Ràfols, la dels populars germans Ferret  i la de la Presenta, el forn de can Bosc, que després va regentar en Pablo i la Tresina  i la lleteria de la sínia Robert, convertida en granja on la llet va acabar per  tenir poc protagonisme.

 A l’altra costat de la seva vorera, entre la perruqueria d’en Dandi, el qual en aquestes vigílies de la Festa Major se li girava feina extra a l’haver de pentinar la nostra parella de gegants, després de la merceria de can Ploraire , hi havia la xarcuteria d’en Mariano Adell.

   En Mariano era home meticulós, polit, que mantenia la botiga impecable. Amb l’ajuda de la Paquita, la seva muller. Va ser dels primers establiments que van vendre llegum cuita. De coure-la i despatxar-la s’encarregava el germà d’en Mariano, en Cisco.

    En Mariano va ser també un dels pioners en disposar a la vitrina expositora del taulell, tot un ben assortit escampall d’embotits que atreia  l’atenció per tractar-se d’un assortiment molt apetitós.

    Quan en Marià i la  Paquita Nuño es van jubilar, ell va poder dedicar més temps a l’hort i a les flors que li tenien el cor robat. Ara, fa poc, que aquell hort, al costat del de l’Arbonès,  ha desaparegut per complert.  A l’urbanitzar  la zona de la Plana i Santa Bàrbara, els carrers arriben fins a l’ara anomenada Carretera del Vi, una denominació que pot ser motiu d’un altre article. L’home  ja no ho va arribar a veure-ho. A  la Pquita li havien explicat. I quan estava posada al dia, va i de manera inesperada ens deixa. Se’n porta aquella alegria i optimisme que la caracteritzava  i amb el seu traspàs el carrer Sant Francesc va perdent , ja no sols els establiments,  perquè aquests ja fa temps que han desaparegut, sinó  la seva gent. Un veïnat que, amb la seva dedicació  al capdavant del comerç, contribuïen a que les festes locals estiguessin ben assortides d’uns productes que es compraven per tal de celebrar-ho.

    Tot això passa pocs dies abans del dia 15 d’agost, una data on hi coincideixen moltes festes majors i l’onomàstica de les Maries. De festa en festa, però entremig es produeixen sentides absències. No hi ha felicitat complerta.

                                                                  J. Y. M.    

( Article publicat a l'Eco de Sitges 10 d'agost del 2018)