L'any passat, en ple confinament, les actuals administradores de la Trinitat, la Núria Carbonell i la Blanca Mirabent, tenien pensat anar a la casa de la Rosó per fer-li saber que degut a les circumstàncies no es celebraria el tradicional aplec a l'ermita. Mesos abans, quan ja li van insinuar que segurament no es podria portar a terme la festa, la Rosó s'hi va mostrar incrèdula. Amb l'entusiasme que ella vivia els preparatius i el conjunt de tot plegat, no entrava en la seva lògica que s'hagués de suspendre l’aplec per culpa d'un virus.
A mesura que passaven el dies i la virulència d'aquest anava en augment. I com si presentis que es complirien els mals vaticinis, la Rosó es va asseure a la butaca del menjador, es va adormir i ja no es va despertar. Succeïa moments abans que la Núria i la Blanca truquessin a la seva porta. Malauradament no es va donar l'ocasió d'haver d’explicar a l'administradora emèrita que havent consensuat la decisió amb el senyor rector i les autoritats locals, la celebració de la festa quedava definitivament suspesa. Una mala notícia que anava acompanyada del consegüent desencís de totes i tots que hi pugem cada any.
Entre els més assidus hi ha els músics, els quals des de que es va fundar la Cobla no hi vam fallar mai. Millor dit, només en una ocasió i degut a un malentès. Durant tots aquests anys hem estat testimonis de la transformació que la pròpia vida influeix en les persones i també en l'entorn. Quan el soroll de la fàbrica de ciment de Vallcarca s’interposava en el silenci d'aquest indret i les famílies que residien en les cases de la colònia, aquest dia emprenien el costerut camí que, quasi al peu de les seves cases, s'enfila fins allà.
A cada festa, però, apreciàvem canvis. Alguns eren promoguts pel progrés, com quan el peatge d'una nova autopista coincidia amb la gran esplanada que s'estén als peus de l'ermita. El soroll del trànsit rodat ha anat augmentant a mesura que disminuïa el soroll de la fàbrica, ja despoblada de residents, la majoria d'ells s'havien traslladat al nucli de les Roquetes, i tot i amb això els més assidus hi van continuar venint.
En l'aspecte personal el pas dels anys va deixant pel camí a molta gent de casa nostra, pels quals la Trinitat era com la seva segona casa. Com ho va ser per aquells administradors : la Remei Casanova Giner, en Joan Martí Rumagosa i la Rosó Carbonell Ripoll, que s'hi van dedicar en cos i ànima. Fins aconseguir que els hi cimentessin el camí que puja des de les Costes de Garraf, així com que l'ermita pogués disposar de llum elèctrica. Una tasca que va ser continuadora de la que van realitzar les administradores que les van precedir, la Bàrbara Lahoz l l'Eulalia Sánchez. Sense anar més lluny.
Allà coincidíem amb en Jordi Ferret, que en el seu moment li vaig atorgar la distinció del xef de la Trinitat, perquè era l'encarregat de preparar la paella. Amb col·laboració de les sitgetanes que es repartien la feina en la cuina de la casa. Entre altres: la Carme Raventós, la Consol Núñez, la Rosa Ballester, l'Emilia Vergés, la Pilar Lanau, Montserrat Vivó, l'Angelina Dorca... Algunes d'elles acompanyaven a la Rosó cada quart diumenge de mes, que era quan hi pujaven i es dedicaven a les tasques de neteja i conservació. I en el transcurs del dia de la festa estaven ubicades en els llocs més estratègics per tal d'atendre les necessitats de cada moment. Com la Pili Queralt, encarregada de vendre les llànties, la Vinyet Carbonell i el seu germà Joan, en el lloc que havien compartit amb la seva mare, la Rosita, en la venda de les coques d'arengades.
Mentre que en Pere Cosialls es va guanyar el títol de fotògraf oficial de la Trinitat, perquè cada any era l'encarregat de fer la fotografia de la Cobla. Unes imatges que mostren com en aquest transcórrer de la vida hem perdut a molts companys, que també acompanyaven els cants de l'ofici religiós. I pels quals en Manel Vendrell hi mostrava molta curiositat, perquè només baixar del jeep de l'Ajuntament que ens pujava, s'afanyava per anar a guaitar al cor de la capella i allà quedava sorprès amb l'estil que mostrava en Josep Torrens. Els qui coneixíem els seus incessants tics, podem imaginar la manera com tocava el violí. Completava la plantilla, els germans Ràfols, en José Pérez, en Jaume Soler Milà i a l'orgue en Josep Pagès.
Aquest diumenge és la festa de la Santíssima Trinitat i tot i que es fa evident una millora en el tema de la pandèmia, la prudència aconsella que encara hem d'esperar per celebrar-ho com estàvem acostumats. Els records de festes passades perduren entre el contrast que ofereix el blau del cel, del mar i el blanc de l’ermita que, malgrat tot, no s’han afeblit.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de maig del 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada