DE QUAN SITGES ERA PLA

  

        Es trobaven un grup d’amics sitgetans en animada tertúlia, quan un d’ells va irrompre  amb una pregunta curiosa: “us recordeu de quan Sitges era pla?” . Per un moment tots van quedar intrigats del perquè de la pregunta i va haver d’ésser el propi interessat de fer-la qui també va haver d’aclarir a que es referia.

    El cas és que tots es van interessar per la resposta. Aquesta tenia molt a veure amb el pas dels anys, que no fan més que posar limitacions a determinades normalitats, que ho eren quan un era jove i per tant les cames anaven lleugeres i no notaven si un carrer feia una mica de pujada, detall que ara raonava que per poc que sigui aquesta, les cames de seguida ho noten.

    No podem dir que Sitges sigui un poble pla davant l’evidència de les pujades i baixades -segons sigui la direcció que prenem- si ens trobem a davant del  carrer: Nou, Tacó, Carreta, Sant Pau Sant Pere, Bonaire... Tots aquests presenten la seva pujada si hi transitem des del Passeig. Essent el de la Carreta el més costerut de tots. Totes aquestes pujades donava la sensació  que no ho eren tant quan les empreníem en una edat en què tot anava lleuger, fins que el pas dels anys aquests es fan notar, d’una manera més punyent, a les cames. Fent-les més pesaroses i que per poca pujada que hi hagi ja ho noten. Com el carrer Sant Francesc que a partir del cantó dels quatre pilons de pedra, fins al Cap de la Vila aquest tram de carrer fa una mica de pujada, característica que mai abans havíem notat. 

   De jovenets no ens espantaven les pujades, però ja preferíem les baixades, perquè ens entusiasmava la velocitat. Així ens posàvem al capdamunt del carrer Carreta i el baixàvem a tota pastilla amb bicicleta o amb aquelles plataformes que ens preparàvem que consistia en  això, una simple plataforma amb unes travesses  -la de davant movible mitjançant una corda- on als extrems hi anaven fixats uns coixinets i -com si  tractés d’un bòlid-  ens deixàvem anar fins arribar al capdavall i tornàvem a pujar. Trajecte que repetíem en tots els carrers que feien baixada que ara, transcorreguts uns quants anys, baixats a peu la sensació encara és bona i no diguem el mateix quan s’han de pujar.

    Escrivint sobre les feixugues que es fan les pujades, quan els anys s’acumulen, he trobat una curiositat que també resulta interessant d’explicar. Quasi al capdamunt del carrer Nou hi havia l’obrador de ca la Pepita del forn. En tenia cura el seu marit en Mariano Camps i en Carles que era el fill del matrimoni. En Mariano havia col·laborat en aquestes pagines i era un entusiasta aficionat a la fotografia, en el seu obrador s’intercalava la dolçor i l’art. Quan pare i fill estaven més atrafegats preparant les mones de Pasqua, hi apareixien uns quant components de les caramelles del Patronat i els hi portaven els cants de la Pasqua.

   Al capdamunt d’una altra pujada, la de l’Ajuntament, hi ha la pastisseria de la família Sabaté. Un col·laborador d’excepció era en Toni Roig, que ha estat el xicot més ben relacionat amb la pastisseria local. En Toni ajudava a l’Hermenegild quan ell i la seva muller, la Carmeta, totes les tardes dels dies de festa, tenien cura de la barra del cinema Rialto. Per a l’ocasió en Toni es vestia de reglament:  pantaló negre, americana blanca i corbatí negre. Però quan campava per l’Estrella es posava el “guardapolvo” de color marró claret. I amb tot encara li quedava temps per a fer un tomb per la botiga de  la Maria i la Filomena de can Mas. Per a l’ocasió es posava aquesta mateixa bata tres quarts, però de color blau marí.

    Al capdamunt del carrer Carreta hi havia l’escola que regentava el mestre Sebastià Cabestany. Precisament en el transcurs de l’àpat anual que celebren els seus antic alumnes, és on va sorgir la pregunta que m’ha inspirat l’article.

   I quasi també al capdamunt del carrer Sant Pere hi havia el forn que portava el seu nom. Amb la Raimunda darrera el taulell, el marit a l’obrador i la filla del matrimoni ajudant a la mare. Precisament fa pocs dies que ella, la filla, ens ha deixat. 

    Quan també guardem en la memòria el record d’aquestes pastisseries que es trobaven al capdamunt de tres carrers que fan pujada, Al quals caldria afegir, des de que hem notat que el carrer Sant Francesc també en fa, la pastisseria Massó. 

     Pastisseries emblemàtiques de la vila, que ja sigui de pujada o de baixada, els clients els dia de festa en sortien amb les postres embolicades i lligades amb aquelles singulars cintes estretes i de fàcil desfilar, amb les quals les dependentes en un tres i no res en feien una lligada i ho remataven amb una vaga per on poder-hi passar un parell de dits.

       Sitges no ha estat mai un poble pla, una altra cosa és que a certa edat ens ho semblés.  És el mateix com quan  es  diu que hi han coses que penjades semblen bosses i si les tombes, bosses al revés. 

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de mai del 2021 )