UN TOMB PER LA GELTRÚ

      

     Les poblacions veïnes més propers han estat, Sant Pere de Ribes, Vilanova i la Geltrú i Vallcarca. Aquest darrer indret ja fa molts anys que està deshabitat, tanmateix en el seu temps hi vivia molta gent que, per la seva proximitat, tot sovint freqüentaven la nostra vila, fins que es van traslladar a les Roquetas.

    De Sant Pere de Ribes  ja he mostrat les meves predileccions,  pel que fa l’entorn del castell i de l’església vella i que aviat assolirà protagonisme l’ermita de Sant Pau quan s’escaigui la seva festa. A Vilanova tenen dos llocs que guarden un encant especial: la Rambla i la Geltrú. Tot poble i ciutat que té una Rambla, ja no necessita quasi res més per a que els seus habitants hi passegin, mentre fan vida de societat. Un lloc de trobada, que permet posar-se al dia de totes les novetats que es van alternant en el viure quotidià.

    Recordo a uns ramblistes  vilanovins que tots el dies de festa de l’any venien a Sitges, es tractava d’en Pere Molins i la seva muller, la Rosita. El matrimoni  vivia a la mateixa Rambla, quasi davant mateix de la Gran Penya, i en els baixos de la casa regentaven una bodega. En Pere era músic, tocava la bateria amb els Iberos del Jazz i d’aquí que a cada festa vinguessin al Retiro i mentre en Pere feia de músic, la Rosita compartia tertúlia amb la resta de les senyores dels músics. En Peret era molt enraonador i de posat molt tranquil i mentre xerrava havia de muntar tot l’escampall de timbals i platets. Resumint, que era el qui tenia més feina, però si a més d’això s’hi afegia la gran habilitat comunicativa del músic, que tot sovint parava de muntar aquell per a continuar parlant, la cosa s’allargava per a desesperació del mestre Pallarès, que es migrava davant la lentitud  del músic. I més d’una vegada havia manifestat que un dia esperaria que fos ell el qui  digués de començar. No hagués trobat mai el moment.

    L’altre indret de Vilanova que no ha perdut encant és la Geltrú, sembla un poblet que s’ha quedat atrapat en el temps, perquè conserva moltes cases de planta baixa i pis, amb arcada de pedra a l’entrada dels baixos, que també té castell i església i uns carrers molt poc transitats fins i tot per la gent. Passejar per ells produeix una sensació de benestar i un regal per a la contemplació.

      Un dels punts on es presta a asseure’s és la plaça dels Lledoners, en ella hi havia la pastisseria Llorens. L’amo era el típic pastisser de poble que tenia l’establiment obert fins a altes hores de la nit. Sobretot durant la festa major d’aquest barri, que es celebra per la Mare de Déu d’agost. I la seva actitud era com la de tots els forners, quan tenien el pa enfornat, sortien al carrer amb el davantal posat, enfarinat junt amb el casquet, tot esperant que estigués cuit. El tal Llorens feia el mateix, encara  que fos festa i la gent anés mudada, l’home gaudia d’una rellevant popularitat. Era parent de can Sou i, degut a aquest parentesc, cada any influïa per a que la comissió de festa major, llogués a la Cobla Sitgetana per amenitzar les sardanes en el dia de la festa i que es feien en aquesta plaça.

   Es dona la coincidència que una altra sitgetana, la Montse Lago Lafuente, que fa poc ens ha deixat, vivia junt amb l’entranyable pintor Joaquim Budesca Català, precisament en el carrer que porta el nom de Sitges i que es troba en aquest indret de Vilanova.

    Un dia del mes de setembre, a la tarda, em trobava sol en aquesta plaça dels Lledoners, quan tot d’una hi apareix un altre sitgetà, el músic Marià Franco Fuertes, que també es dona la casualitat que viu a la Geltrú. Vam compartir les preferències per aquest indret, amb caire de poble, tot recordant un amic comú i molt bon instrumentista de flabiol, en Pau Orriols Ramon, que va ser el flabiolaire de la Cobla Sant Jordi quan aquesta  es va fundar i a més  és un gran artesà. Fabricant de flabiols, tibles i tenores, en el taller que  té a la Geltrú.

    La Rambla i la Geltrú formen part dels termes  del territori, que tot sovint esmenten la gent de Vilanova: “Vilanova i la Geltrú, baix a mar i cap de creu”.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de gener del 2025 )

ELS REIS ARRIBEN A RIBES ENTRE MARGES

   A darrera del castell i de l’església vella de Sant Pere de Ribes, la toponímia local discórrer per entre un bon nombre de camins, vinyes, masies, muntanyes, amb l’ermita de Sant Pau  i fonts com la d’en Zidro. On sense deixar el camí aquest condueix al Montgròs , la muntanya més alta del Massís del Garraf. Que els dies previs de les festes de Nadal, junt amb el Puig d’en Boronet, també en el  Gafarró, la Trinitat, aquests tres darrers referents a Sitges, s’hi puja i es disposa un naixement, gràcies a aquests amics de la muntanya i de les tradicions, fan possible que aquests tres enclavaments s’envoltin del símbol més eloqüent del Nadal.

  També el mestre Manel Rius i Ramos, que va anar a viure a Sant Pere de Ribes, va composar un pas-doble per a banda que porta per nom El Montgròs. Que ha sonat per aquests camins, sobretot el que porta a Sant Pau, quan és la seva festa.

     Des de sota Ribes el camí condueix a aquest enclavament que es troba al capdamunt del turonet, el paisatge ofereix una disposició on sembla que el temps s’hagi aturat. El mateix passa quan s’arriba a l’ermita de Sant Pau. Darrera mateix de l’església vella, el camí transcórrer entre marges. Marges de pedra ben consolidats que limiten les vinyes, que s’estenen a banda i banda d’aquest camí. I que quan, aquests dies, s’arriba al bosc, les vinyes mostren els ceps despullats dels pàmpols, la qual cosa ofereix un encanteri especial. Tant que ens apropa al pessebre que, entusiastes com en som, ens imaginem a la parella a la cerca posada per passar-hi la nit. I que millor que aquesta església vella, o l’ermita de Sant Pau per  a ser acollits. Les darreres vigílies a Sant Pau, es preparaven per celebrar aquest esdeveniment amb un recital de nadales, a càrrec del col·lectiu poètic ribetà, Rims. I ara em ve al pensament un ribetà que era recordat per la popularitat que li fa conferir la seva manera d’ésser, em refereixo a l’Alfons Ramos, un entusiasta de la música i que ell mateix es presentava, en la seva targeta de visita, de la següent manera: Alfonso Ramos “xinxen”, professor de maraques i panderetes. Un instrument, aquest darrer, molt apreciat entre el seguici pastoril de la nit de Nadal.                                                                                                                                                                                                                                                                              

    I ve que a Ribes s’hi van apropant  els  Reis. I ho fan per aquest mateix  camí dels marges el qual ofereix una sensació de companyia i hospitalitat, que desprès d’adorar i fer parada al poble, per complaure  a petits i a grans, continuen per la riera camí cap el poble veí, Sitges. On també esperem la seva visita. I perquè la parella estava cansada, si no també  l’avinguda al món de l’infant s’hagués pogut produir a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia,  al Vinyet,  Santa Bàrbara, a la Trinitat a la capella de l’Hospital, on aquests dies hi va cantar la Coral tal com Sona, o a l'ermita de Sant Sebastià.

     Però vet aquí que arribats els Reis Mags, encerclant la masia de can Girona i la can Panxampla, es trobaran que els camins que hi havia per sobre el Vinyet, a can Pei i a can Lleuger, han estat urbanitzats, només el camí que voreja   l’autòdrom i a frec de can Baró i el bosc de can Bruguera, encara no ha perdut ni el seu traçat ni el ser un camí de muntanya. Dels últims que travessa el bosc, d’un poble que mira al mar, si més no la muntanya va quedant cada com més esgarrapada per les màquines del progrés.  

    Sitges, poble de mar, que celebra, amb molt entusiasme, les tres nits més rellevants d’aquestes festes: la de Nadal amb la Missa del Gall a la parròquia, amb el cant de la Sibil·la . La de Cap d’any, amb gatzara i desitjos de molta felicitat per aquest any que acabem d’encetar. I la d’aquest proper diumenge, la nit de Reis, que arriben al poble envoltats d’un entusiasme encomanadís. Desprès notem la seva presència, pel so dels timbals que els acompanyen, mentre fan la seva feina. Fins que se’n van i ningú s’adona, com ni quan ho fan. Només de bon matí som conscients de que els Reis ens han visitat.

    Com sempre, anirem a dormir aviat, deixarem les sabates i tres gotets amb Malvasia per a fer més agradable la seva visita. I a esperar que ens porten els Reis i que ens depara l’Any. El més principal, que tinguem salut. 

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de gener del 2025)

NADALS VISCUTS

    Total sumen 2024 Nadals, lògicament ningú de nosaltres els hem viscut, sinó que ens hem anat incorporant a aquesta celebració. Els de la meva generació, per aquestes dates, no teníem internet, ni YouTube, ni watsap, ni intel·ligència artificial. Al contrari, tot era natural. Això sí per aquestes dates prevalia la tradició de fer el pessebre, i aquest muntatge necessitava una preparació, com era anar a buscar la molsa a la muntanya. Pel bosc del mas d’en Liri, la molsa que si feia  era blanca i arrissada, i per  allà a la Pota de Cavall, al Fondo del Gegant... aquesta era verda i força “peluda”. Quan feia uns quants anys que hi anàvem, es va començar a posar de moda el costum de posar un arbre guarnit, d’aquí que a més de la molsa i el verd corresponent, ens fèiem amb unes branques de sabina, les quals les ajuntàvem i fèiem un abret. Total, poc respecte per la natura, però  si no les tallàvem nosaltres, ho feien els jubilats amb la finalitat de fer uns artístics bastons de companyia.

     I tornàvem a casa amb la mirada posada a can Masip, la jugueteria del carrer Parellades, que quan s’acostaven aquestes dates venien figures de pessebre i en segona línia de l’aparador ja lluïen el fortins dels soldats del Far West, ja en vistes a la carta dels Reis Mags. Els més perfeccionistes visitaven la fira de Santa Llúcia de Barcelona, a la recerca de les figures dels germans Castells, que per cert els dos estan immersors en la setantena d’anys i encara fan figures, si més no sembla ser que no tenen relleu generacional per continuar aquesta activitat. També les figures d’en Muns que, sigui dit de pas, al poc d’obrir la fira aviat acabava les existències i el seu fill quedava sol, sense gènere, tot oferint una imatge rocambolesca. Una parts dels motllos d’aquest pessebrista el va comprar en Jordi Pañella Virella, que en va continuar fent i pintant amb molta sensibilitat.

     Tot això pel que fa a les persones més grans, a nosaltres que no ho érem tant, gaudíem d’aquestes petiteses, mentre aquells carters trucaven a la porta de les cases, carregats amb unes grans carteres de pell que, en aquestes dates, degut al immens nombre de nadales que els hi arribaven, el pes els hi feia corbar el cos, com al senyor Estrada, en Chamarro... els mateixos, junt amb el sereno, l’escombriaire... repartien unes targes, on al davant hi apareixia  la imatge de la persona uniformada i al darrera un vers amb el qual desitjaven les Bones Festes.

     Quelcom semblant feien els vailets, que durant el dinar del dia de Nadal, quan s’arribava als torrons, es recitava damunt de la cadira els vers après a l’escola, que es veia recompensat per la propina  dels comensals.

     Aquí, cap als finals de la dècada del cinquanta i començament de la del seixanta , al Cap de la Vila s’hi va posar l’arbre, imitant a les grans ciutats. A l’any 1962, durant la nit de Nadal i al  mati del mateix dia va caure una nevada que aquell arbre va quedar guarnit amb l’element més natural de tots, la neu. Com també el paisatge oferia un panorama nadalenc extraordinari.

    I tothom esperaven les innocentades. Els germans Chacón que feien mosaic a la pujada de l’estació, junt amb els Palma que vivien en aquelles interioritats, eren uns bons proveïdors dels innocents, quan a aquests els enviaven a anar a buscar els neulers i ells els  carregaven amb una ferralla  que quasi no podien aixecar de terra.

    Amb tot això ja feia anys que es representava els Pastorets, en el teatre Vell del Patronat, i també el quinto ha estat una tradició bena arrelada. Mentre es va posar de moda anar a celebrar la nit de Cap d’Any al Retiro i al Prado, s’implantava així un costum que perdura en els nostres dies.

    Fins que els Reis arribaven amb taxis de can Selfa a la casa de la Feliciana Ferret al carrer Major, que coneixíem per la Falange i que n’era porter el gallec i guàrdia municipal, l’Agustin López, que venia tabac d’estranquis i potser els mateixos Reis n’eren clients. 

     Uns Nadals viscuts amb poques coses, però que de ben segur es vivien molt intensament. Ara, per desitjar Bones Festes, es fa enviant un watsap. Sortosos els qui traiem el cap  en aquestes pàgines, que encara ho podem deixar  escrit en el paper. Bon Nadal! 

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de desembre del 2024)

     

A QUALSEVOL HORA, LA VILA OFEREIX BONES VISTES

      He observat que el port que fins fa poc coneixíem com el Port d’Aiguadolç, ha passat a denominar-se el Port de Sitges. Un port que va resultar d’un anterior projecte que es va donar a conèixer, per a sorpresa de tothom, a l’any 1968. Desprès que el recordat  Miquel Utrillo i Vidal fos del primers en alertar que s’havia presentat un projecte per fer un port a sota mateix del Baluard, amb el qual s’hagués perdut tot l’encant que ofereix aquest entorn, degut a que l’església i la façana marítima dels museus passaria a quedar en segon terme. El tema va portar molta controvèrsia, perquè s’hi van manifestar moltes veus a favor i en contra, el mateix Utrillo ho va explicar amb tota mena de detalls en el seu:  “Libro negro de Sitges”. Sortosament es va imposar el sentit comú i aquest projecte va quedar arraconat i es va substituir pel d’un port a l’Aiguadolç. Una alternativa  no tan agressiva al paisatge del nostre litoral.

    Es dona la casualitat que, ara, aquest port està passant per un procés de remodelació. Que ja està en una fase molt avançada i que deixa uns canvis molt ostensibles. El principal ha estat la substitució dels antics pantalás per uns de més moderns. En un port que no ha deixat mai d’oferir un interessant reclam, ja no pel fet de les embarcacions, el seu amarratge està a l`abast de pocs, sinó també per la seva gran oferta gastronòmica que hi trobem.

     No hem d’oblidar que la vila va perdre bona part de la seva identitat marinera, quan les barques de pesca van anar desapareixent de la platja de la Fragata. La seva presència, l’entrar i sortir aquestes de la  platja, ja de per sí oferien un espectacle. També la seva presència s’acompanyava de moltes motivacions, la major part artístiques, perquè era motiu d’inspiració de pintors i fotògrafs que cercaven el punt exacte on pintar o fotografiar la imatge que oferien aquelles barques, amb els seus peculiars llums, amb la imatge de l’església al fons.

    Aquesta integració tan identificada amb la tasca dels pescadors, servia per allargar aquesta identitat fins al cors dels carrers que s’hi abocaven: el carrer Nou, Tacó, Carreta... on s’hi trobaven les cases dels pescadors, propietaris o jornalers d’aquelles barques i que tenien la seva seu en la Confraria de Pescadors que es trobava al passeig de la Ribera, entre el carrer Carreta i Tacó. 

    De totes aquelles barques, avui només en queden quatre, i es troben amarrades a aquest Port i que, degut a aquesta remodelació, han canviat de moll. Discretes  i entre embarcacions esportives i de recreo, es balancegen sobra una reduïda porció de mar, si ho comparem amb la llenca que s’albirava des de la platja de les barques, on han estat substituïdes  per un més o menys atípic enclavament de patins  de vela que, vista l’ocupació d’una franja important de la sorra, era preferible la imatge de les barques de pescadors que, quan es trobaven a la sorra, el pas no estava barrat i els banyistes aprofitaven la seva presencia per repenjar les seves esquenes en les costelles de les embarcacions, que a la vegada els hi feien ombra. 

     I aquella Confraria de Pescadors a la qual em referia, actualment el mòdul on estava ubicada just a l’entrada del port, l’han traslladat a l’altre moll, davant mateix on es troben les quatre barques dels darrers pescadors. I on només a la nit, les llumetes que albirem a l’horitzó, provinents de les barques sitgetanes i las de Vilanova, ens donen testimoni que els pescadors dels dos pobles, quasi cada nit, surten a pescar. Com s’ha vingut fent des de temps immemorial.

    Al Port es fa de nit i en aquest interval entre el dia i la nit, la fotografia que encapçala l’article, ens deixa un bonic testimoni de com Sitges és bonic a tothora. La podríem qualificar com una escena de pel·lícula, d’un cinema que durant molts anys ens ha explicat en Francesc Borderia Soler, en aquestes mateixes pàgines, quan ja enyorarem la seva absència. També en el Retiro, Societat de la qual en va ser el programador del cinema durant vint-i-cinc anys. Quants finals ha arribat a veure, d’aquells on aflora l’emoció que perdura. Com ara, en el moment del seu comiat. 

                                                     J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de desembre del 2024)

L'ÚLTIM MES DE L'ANY

  

     Arribem a desembre, però abans hem hagut de deixar enrere el mes de novembre, amb dues dates que s’abracen a les tradicions foranes, com és la celebració de Halloween que té un protagonisme destacat durant la nit de la vigília  de Tots Sants, que és quan nosaltres sempre hem fet la castanyada. I l’altra data rellevant és l’últim dijous del mes de novembre, que els americans celebren  el dia d’Acció de Gràcies. Una data que molts la festegen potser més que el dia de Nadal. Per arribar al divendres amb la implantació el Black Friday, on els comerços ofereixen atractius descomptes i, atrets per aquests, la gent aprofiten per avançar les compres nadalenques.

   En un temps on les compres per internet cada vegada es van imposant, en detriment del comerç convencional. El qual, degut a aquest sistema, es veu amenaçat. La competència comercial, però va començar quan a les grans ciutats es van instal·lar els grans magatzems. A Barcelona els més carismàtics van ser El Siglo, a can Jorba i el Sepu. Cap del tres han tingut continuïtat, degut a que uns altres magatzems situats en plena Plaça de Catalunya va aglutinar l’oferta més gran en tot tipus d’articles. 

    Durant la meva infantesa a can Jorba era una icona i, per tant, una visita obligada quan ens desplaçàvem a Barcelona, i va ser allà on vam pujar per les primeres escales mecàniques. Un invent que ens va  impactar. Tot i que el principal al·licient el trobàvem a dalt de tot de l’edifici on hi havia un petit zoològic, en el qual els micos eren els principals protagonistes. També recordo que editaven una revista. Uns magatzems en ple Portal de l’Àngel.

    Pel que fa el comerç local, existien les que anomenàvem botigues de tota la vida, les que sempre les havíem vist obertes. I no diguem de les botigues de queviures, peixateries, cansaladeries..., on el tracte era familiar i s’establien interessants converses entre els clients mentre esperaven el seu torn, que tampoc s’agafava en aquestes maquines modernes, sinó que demanaven la tanda.

    Al carrer Sant Francesc hi havia la botiga de queviures de la  Laieta en ella, a l’any 1933, va vendre un bon nombre de participacions d’una pesseta del número 7.139 que va ser premiat amb la grossa de Nadal, que va deixar a la vila la  impactant xifra de 15 milions de pessetes. Amb les 7.500 pessetes que es guanyava amb la participació d’una pesseta, molts es van poder fer construir una casa.    

   De ca la Laieta a la dels germans Ferret, en Josep i en Jaume, de ca l’ermità, que tenien la botiga al costat de la Presenta. Els nois, coms els hi dèiem, era la botiga, com la de la seva veïna, la que es diu de proximitat. On s’oferien productes de temporada, sobresortien durant la tardor les figues seques, que anaven disposades i ben alineades en unes capses. Unes figues aixafades  amb una pell de color gris i de les quals es menjava tot. També les nous, productes que els germans Ferret recomanaven menjar mentre es mirava la televisió, quan en aquesta feien una programació interessant i per tant esperada.  I pel jovent el producte estrella eren les pipes salades, cap altra botiga les tenien tan grosses com ells, d’aquí que hi acudien a comprar jovent de tots els indrets del poble.

    Al començament de desembre els hi arribava el producte estrella de les festes nadalenques, les neules. Unes neules molt especials, curtes i gruixudes, per tant no tan fràgils com les convencionals. Unes neules que eren esperades per la meva àvia i així li feien saber quan ja les tenien disponibles: “senyora Maria, ja tenim les neules”. Un anunci que s’avançava al Nadal i suposava que s’havien de fer les previsions pertinents per tal de no quedar sense. 

    Botigues que començaven també a disposar dels primers torrons, tot plegat contribuïa a avançar els preparatius, Fins que van anar imposant-se el supermercats i les grans superfícies, on fins i tot es troben seccions en què els torrons hi són presents durant tot l’any, perquè hi ha qui prefereix menjar-ne sempre, sobretot els visitants estrangers. 

     Un final de novembre i un començament de desembre de tradicions adoptades, en les  quals ens hi hem anat adaptant. Un mes que comencem amb festes i l’acabarem amb la mateixa tònica. Fins el punt que se’ns fa curt, igual com se’ns ha passat ràpid l’any que s’acaba.

                                               J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de desembre del 2024)

VIATJANT AMB ELS MÚSICS

     Dintre la vesant musical hi ha un aspecte que no s’aprecia. Estemavesats a  veure els músics en plena actuació i poc sabem de com arriben i com  se’n van. Un detall que es presta a moltes interpretacions, si més no en això hi coincidim tan els músics professionals com els que som aficionats, també és cert que algunes formacions disposen d’un mitjà de transport, amb conductor, on tots els músics viatgen en un vehicle. 

    Antigament els músics viatjaven en tren i, on aquest no arribava, amb cotxe de línia. I per tal de no embrutar-se en el trajecte es posaven unes bates per mantenir net l’uniforme. Quan van poder disposar de cotxe particular, els músics ens hi hem distribuït.. Nosaltres mateixos, els components de la Cobla Sitgetana així ho hem fet i ho continuem fent. Com que els nostres companys viuen en diferents  destinacions ells  s’organitzen i surten del lloc d’origen. Pel que fa als músics de Sitges quasi hi cabíem tots en el cotxe d’en Manel Rius Ramos, això va ser així fins que en Rius es va retirar i llavors el cotxe oficial era el d’en Lluís Ràfols Gual, en el qual hi acostumaven a viatjar, ell mateix, En Manel Vendrell Capdet, l’Antoni Olivé Rafols i un servidor. Durant el trajecte d’anada i de tornada ens ho passàvem rient tota l’estona, fins el punt que en Lluís plorava de tant riure, la qual cosa era un perill perquè les llàgrimes no li deixaven veure amb nitidesa la carretera, sortosament no vam tenir mai cap accident. I és que en Vendrell i l’Olivé tenien u repertori inesgotable de raonaments a quin més rocambolesc. No paraven de xerrar tot el viatge. Amb l’únic que no hi podien era amb en Salvador Muntané Nebleza, perquè només pujava al cotxe exercia la seva gran facilitat de paraula, que deixava als altres xerrameques muts, sense opció per a que prenguessin la paraula.

    En aquell temps no hi havia GPS i el viatja s’havia de planificar sobre els mapes de carreteres. El dia d’assaig entre tots planificàvem la ruta que havíem d’emprendre per arribar al destí. I curiosament quasi ningú coincidia amb la ruta que era millor per arribar-hi, perquè entre nosaltres es trobaven tres tècnics: en Sadurní Mestre, que era de Ribes, de can Paf, en Lluís de Gavà i el propi Manel Vendrell. De primer en Sadurní se les tenia amb en Josep Torrens Urgell que era qui organitzava els bolos. Si l’actuació era a un poble petit quasi bé no calia disposar de l’adreça exacta, perquè quasi bé sempre tenen lloc a la plaça de l’església o a la de l’Ajuntament i si no només cal preguntar a la primera persona que es troba en arribar-hi, pel lloc on fan les sardanes. Però  en Sadurní no es conformava i li exigia a en Josep: “amb això no em dius res, jo vull saber carrer i número...”. I no el treies d’aquí. Les opinions eren diverses, sobretot quan hi havia rutes alternatives i totes portaven al mateix lloc. Quan no hi havia consens, la resolució era dràstica: “tu  ves per on vulguis, que jo també aniré per on vulgui”.

    A l’hora de la veritat es creava expectació per veure qui arribava primer, el que significava que el primer que ho feia la ruta escollida era la més curta. Quan en Manel era el qui l’havia escollit, ja esperava que anessin arribant, per poder raonar que ella tenia la raó i la polèmica tornava a estar servida. I no dic si es creuaven amb un cotxe d’algun músic que anava en direcció contraria a la nostra, aquest detall era el súmmum de la conya. 

       Però el que més cridava l’atenció a en Manel era que un dia el músic ribetà, quan encara no hi havia ni autopistes ni autovies, se li va posar a la barretina d’anar a Madrid per la carretera, que es coneix per la nacional, i quan va arribar a la capital es va prendre un cafè a la porta del Sol i va emprendre el viatge de retorn, total va arribar amb el temps just per anar a treballar. En Manel sempre li recordava la caparrada que va tenir i el músic li feia l’encís que havia tingut un capritx.

     Tot això forma part de les historietes dels músics, que tenim per patrona a Santa Cecília, i la recordem ara que ha estat la seva festivitat. Mentre que el músics podem aportar moltes excentricitats a la música, si més no en el fons som bona gent. Com ho demostra el fet de que mai en veureu cap de músic a la presó. Ni quan la interpretació pugui merèixer un escarment. 

 

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de novembre del 2024)

AQUÍ VA COMENÇAR EL VIATGE ( amb motiu dels 100 anys de l'Encarnació Martínez Sardà, la meva mare )

          Estació de Pradell de la Teixeta, on va néixer la meva mare

       

    Moltes vegades ens referim a que el tren s’ha d’agafar quan passa, si més no per a un ferroviari, que en veu passar tants, això és una utopia. Quan es va començar a planejar el traçat de la xarxa ferroviària, ja no parlo  de ciutats, que a un poble s’hi aturés el tren això era abraçar-se al progrés. 

   L’estació que il·lustra la imatge pertany a un poble petit del Priorat, Pradell de la Teixeta. Que era sobretot coneguda pel maquinistes d’aquells trens amb màquines de vapor, hi ho era perquè es troba, venint de Reus, just a la sortida d’un túnel de  quatre quilometres i mig de llargada, el túnel de l’Argentera. Com ja he dit que la màquina era de vapor, als fogoners els calia carregar bé la caldera  i tot seguit, tots els que conformaven l’equip de conducció es distribuïen per les escaletes que s’havien de pujar per accedir-hi, mentre que es tapaven la boca amb el mocador a l’estil bandoler, per tal de no quedar asfixiats pel fum que sortia per la xemeneia de la locomotora, degut a aquest llarg recorregut per dintre del túnel. Quan el final d’aquest es veia la claror, als maquinistes i personal se’ls hi obrien les vies respiratòries, aquella era l’estació a la qual més anhelaven arribar, a alguns d’ells fins i tot els havien de reanimar perquè hi arribaven mig exhausts.

    Per tant podem parlar d’una estació que era com un pulmó que oxigenava les vies respiratòries d’aquells treballadors. I vet aquí que en ella, dilluns farà cent, anys que un plor de criatura va irrompre en el silenci, hi nèxia un altra filla del seu cap d’estació, Francesc Martínez i Martinez i de la seva muller, la Maria Sardà i Sugrañes. Que no significa que per haver nascut en una estació no hagis de perdre el tren. En aquell dia i en aquella hora començava el viatge de l’Encarna Matínez Sardà, la mare d’un servidor, la Consol i la Montserrat. 

    I com que de joveneta el tren sempre el va tenir tan a prop, hi viatja sovint amb la companyia dels seus pares i del seus altres dos germans, la Maria i en Paco. Quan emprenien el recorregut cap a Barcelona, aquella nena els hi demanava que quan arribessin a aquell poble tan maco que l’avisessin. Aquest no era cap altre que aquell Sitges que, al primer cop d’ull, captivava a tots els viatgers, els qui  baixaven a l’estació, com a aquells que continuaven viatge. L’Encarna era una d’elles. El tren s’aturava poc, però el suficient per a poder contemplar aquell jardí de l’estació tan florit i ben ordenat, la blancor de l’edifici, les flors que penjaven de les columnes que sostenien la marquesina, fins i tot la lluentor que lluïa la campana, amb la qual s’anunciava l’arriba dels trens. Tanta n’era l’admiració que li despertava aquellaa estació, que vaticinava: “en aquest poble em casaré”. 

    I ve que un dia el Sr. Martínez el destinen com a cap de l’estació de Sitges, fins llavors la família havia vist passar molts trens, en totes les estacions on havien viscut. I vet aquí que havien agafat el que els portaria a una destinació desitjada i en aquesta s’hi quedarien per sempre més.

   Amb tot això, l’Encarna ja era una noia i aquí anava a prendre de costura a ca la Trini que vivia al carrer Major. I en una d’aquelles tardes truquen a la porta, ella va obrir, a darrera hi havia en Pepet de ca l’Yll que hi anava a treballar. Els més romàtics ho simbolitzarien  amb la fletxa que travessa el cor, però en un lloc on només hi havien agulles i fils, el repunts va afermar un amor per sempre.

   I quan  s’escau la nostra mare ens recorda que quan es va casar tenia una família i ara en té una altra: esposa, mare àvia i besàvia. Pel camí ens han deixat persones molt estimades i els que quedem, junt amb amics i coneguts, compartim la joia de viure a Sitges, com ella volia. Tot i que aquest no era el que va conèixer passat pel tren, ha canviat. Però també canviem les persones.

    Si més no tu, Encarna, desprès de 100 anys, continues igual de riallera i jovial. Vas pujar al tren adequat i aquest t’ha portat molt lluny i nosaltres feliços de ser els teus companys de viatge.

                                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de novembre del 2024)

COMPRAR PER UNITATS

 

     

     M’he trobat a l’amic Antoni Planas Mateu que venia del Mercat, on hi havia anat pel simple fet de  comprar una arengada, per a satisfer el seu desig de poder menjar-la sense cap més secret que cuita i posada damunt d’una llesca de pa sucat amb tomata i amanida amb oli. En Toni sovint mostra les seves preferències per la cuina d’abans, amb unes menjades que llavors eren senzilles i que ara, pel que fa el preu de cost de la matèria prima, es pot considera quasi un privilegi i que no sempre hi ha el que es busca. Com tampoc determinats condiments es poden coure en els pisos actuals. És el cas de l’arengada, que deixa una olor forta que s’impregna per tot l’habitatge, d’aquí que moltes mestresses de casa no estiguin disposades a que determinats olors es colin fora de la cuina. 

   L’amic, referint-se a la solitud d’una arengada, que portava a dintre una bosseta de plàstic, abans les embolicaven en un paper d’estrassa, em comentava que  la gent compraven el just, fins i tot el tabac el mesuraven. Perquè potser l’economia no els permetia comprar un paquet de cigarrets,  els compraven per unitats: un, dos, tres... Com que a l’estanc no es prestaven a despatxar aquestes menudeses, recorrien a les bodegues, com a can Sofia al carrer Jesús, on tenien dues opcions per triar, cigarret de tabac negre o ros. Ells també despatxaven vi i licor al detall, la clientela sovint s’hi apropava amb una ampolla i, per exemple, demanava un petricó de conyac, que equivalia a un quart de litre, perquè tampoc, llevat excepcions la gent no bevia licor cada dia. Però sí qui havien que de bon matí, en dejú, ingerien una “barrecha”. Altres esperaven el diumenge i desprès del cafè es prenien una copeta i es fumaven un cigarret. Com que era un fet puntual, un petricó de conyac els hi durava un temps. Per tant, tots aquests establiments que venien al detall disposaven de les corresponents mesures i mostraven un bon pols en el moment d’abocar el contingut a la botella. La Malvasia i el moscatell, també el despatxaven a la voluntat de la clientela, que no acostumaven fer-ne gran provisions . Unes mesures, aquestes, que també les feien servir les lleteries, quan es tractava de mesurar el contingut de la llet que abocaven en aquelles lleteres de zenc. 

    I unes altres mesures, de diferent forma, es feien servir les botigues de queviures, sobretot quan el producte l’havien d’extreure d’un sac. Aquesta mena de mesura, segons fins on  l’omplien, els servia de guia per apropar-se al pes, que desprès els hi marcaria la balança. 

    Quasi davant de can Sofia i havia l’entranyable botiga de can Rabassó, que flairava a una barreja de bones olors,  sorgides dels productes naturals que despatxaven. Allà hi anaven a comprar una unça de xufes i, ja que hi érem, un branquilló de regalèssia. La rossegaven els joves i els qui no ho eren tant, aquests  la major part de les vegades se la posaven a la boca per veure si es treien el vici de fumar.  

    La gent de pagès, que baixaven a vendre a la plaça, o per les cases particulars, feien servir les romanes de dos plats, en un hi posaven el que venien i en l’altre les peses que determinaven el pes. També existia una d’un plat sol, amb un braç que contenia us pes que es desplaçava, fins aconseguir el pes desitjat. 

     Per aquell temps passaven per les cases els drapaires, recordo als germans Mir i al Manolo Pérez, la gent guardaven els cartrons, el paper, ferralla, botelles de vidre... Quan es tractava de pesar el material, que pagaven segons el pes, feien servir la balança de molla, que més simple no ho podia ser. I com que pesava una mica el que enganxaven al ganxo, el cop d’ull al mesurador  que indicava el pes havia de ser ràpid. En tenien molta facilitat i bona força als braços.

    I tot això ha vingut arran de la solitud d’una arengada. Recordo que les mal anomenaven un civil, però tampoc s’ajustava ben bé a la realitat, perquè els civils acostumen anar de dos en dos. Si més no les arengades ja són prou salades com per menjar-ne dues, sota el risc que la pressió es dispari. Aquesta és una altra.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de novembre del 2024)

GOSSOS AMB CARISMA

    Mai abans la població canina havia estat tan nombrosa com ara, Així els pocs gossos que hi havia en aquell temps eren tan coneguts com les persones, i com n’eren pocs també els hi teníem un respecte. Un servidor, que els dissabtes a les tardes, es dedicava a passar i cobrar factures pels de casa, quan trucava a una porta i, des de dintre, em donava la benvinguda els lladrucs d’un gos, restava a l’expectativa per si a cas  havia de córrer, però res més lluny d’això. Quan els estadants obrien la porta, la salutació sempre era la mateixa: “no tinguis por que no fa res”. De més gran, quan la resolució continua sent igual, sempre recordo la conclusió a que va arribar l’Antoni Mora i Garcia, que va treballar al banc de Biscaia, i que un dia, anant pel carrer, va ser increpat pels lladrucs d’un gos, davant els quals l’amo li va especificar: “no se preocupe que no muerde”, mentre que l’Antoni li va respondre: “ por lo que respecta a usted no lo dudo, pero al perro no se lo he preguntado...”.

    D’entre tots aquells gossos, la majoria eren molt abnegats, lleials a l’amo. Tant que l’acompanyaven allà on anés, com quan enganxaven el matxo  al carro i emprenia el camí cap a la vinya, el gos es situava a sota, entre les dues rodes, i seguia al mateix pas que el cavall. 

   Si més no altres gossos tenien el privilegi d’anar sobre rodes, com era el cas de la Sra. Isabel Fernández de Villavicencio, marquesa de Nájera i la seva senyora de confiança, l’Anna Maria de Cagigal Casanueva. Que tenien un Biscuter i un gos. Les dues dones estaven enemistades amb el senyor rector d’aquell temps, mossèn Pascual Prats i Boira. I sembla ser que amb la intenció de tenir sempre en boca el seu nom, el gos obeïa al de Pascual. I era el lleial acompanyant de l’Anna Maria, cada vegada que aquesta es desplaçava amb el Biscuter. Assegut al seu costat, en Pascual, lluïa classe.

     A més dels gossos dels pagesos que acompanyaven l’amo al tros, altres treballadors també s’acompanyaven de la seva mascota. Aquest era el  cas del representant de calçat, en Samuel Barrachina i Rovira, a qui l’acompanyava en la seva ruta, una gosseta blanca que era una monada, la “Priti”, a la qual el seu amo li havia inculcat el tarannà culé. Tant era així que quan en Samuel li feia l’observació: aquest és del Madrid o de l’Espanyol, la gosseta li dedicava un sonor lladruc. Tanmateix  la feia callar quan li feia l’aclariment: “però és un bon amic”. Això feia que la cosa no anés a pitjor, o si més no que no continués amb els lladrucs.

      El gos, però, que més cridava l’atenció de la mainada d’aquell temps, era el gos de can Sariol. Perquè era molt gran, fora de mides, tant era així que aquella jovenalla l’associaven més a una cavall petit que a un gos. Vivia amb els seus amos al capdavall del carrer Bonaire i com que la casa era gran el gos no patia estretors.

    Una altra gos elegant era el que en tenia cura l’Agustí Montornès Pino, que sembla ser que era de la seva filla i del seu gendre, però com que aquests viatjaven molt, l’Agustí  el tenia en adopció. Era d’un pèl molt frondós i blanc, preciós. Molt sovint l’Agustí passava pel taller acompanyat de la mascota i presumia de que l’animal era molt obedient i ens ho volia demostrar. De les vegades que ho va provar, recordo que  la majoria l’havia fet quedar malament. Quan li manava “ seu!” i els gos ni as ni bèstia, li repetia una i altra vegada i tampoc, fins que li propiciava una insinuada refregada a les potes de darrera, el suficient per a que l’animal, ara sí, s’asseia. Veus? Replicava un Agustí satisfet. A la qual cosa nosaltres li recriminaven, que fins que no li havia tocat les potes no l’havia obeït i ell ens dedicava una d’aquelles esbufegades que el caracteritzaven.

     Afortunat el gos que pot anar de la seva caseta a la butaca, mentre que el seu amo no s’hi asseu. I allà l’espera i li guarda el lloc. Malauradament, a vegades, el retorn no es produeix mai i l’animal reflecteix, en la mirada, la seva tristor. Ja es diu que només els hi falta parlar. 

                                                J.Y.M.

     ( Nota. La meva solidaritat amb la gent del País Valencià, per tot el que estan passant)

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de novembre del 2024)

               

TORNA LA CASTANYERA

       

   En mig d’una tardor, climatològicament parlant, suau la castanyera es torna a fer present, curiosament més en les ciutats que en els pobles. Castanyes i moniatos, sense oblidar-nos dels panellets, com a puntals d’una tradició que ara comparteix protagonisme amb altres tradicions vingudes de fora.

    Però és la castanyada la que s’ha de salvaguardar, perquè  gràcies als nostres avantpassats perdura en els nostres dies. Una tradició a la qual l’acompanya el vi dolç, el moscatell o la Malvasia. En una nit, la vigília del dia de Tot Sants, que reuneix a famílies i amics a l’entorn d’una celebració nostrada.

     Tot i que el passat cap de setmana va ploure i les temperatures han baixat, no fa el fred que ja feia en aquestes dates. La imatge amb la qual il·lustro l’article és un testimoni del que acabo de dir. La clienta de la castanyera espera arropada dintre d’un abric, mentre que les castanyes acabades de torrar i embolcallades amb paper de diari, l’escalforeta que transmeten, servia per escalfar les mans.

    Aquestes dates també van associades al costum d’anar a fer una visita al cementiri. El nostre, tot i que és un lloc no gaire agradable, per la seva situació conserva quelcom que el fa diferent. Quan  encara no s’havia anat imposant les làpides de marbre, els familiars dels difunts avisaven als seus pintors per a que aquests anessin a fer un repàs de les lletres pintades que sobresortien damunt la blancor. Això propiciava que tots els pintors coincidien dintre del seu recinte, un fet insòlit durant la resta de l’any.

     Mentre això passava, la gent de la pagesia restava amatent al vi novell, que era quasi a punt de poder-lo oferir a la clientela, aquella que tots els cellers tenien. Per aquestes vigílies de Tot Sants, i més en concret l’11 de novembre festivitat de Sant Marti, hi havia per costum posar aixeta a la bota. Un detall que, per esperat, era motiu de satisfacció. A casa nostra hi havien molts cellers, per la qual cosa el transit  de garrafes es feia evident, degut a un costum molt secundat: durant les menjades la gent acostumaven a beure vi, mentre que l’aigua es feia servir per a prendre les pastilles i fer gàrgares amb bicarbonat.

    Una tardor amb els pàmpols de cap a caiguda que assoleixen un color d’ocre i castanya, entre les vinyes que arribaven pràcticament fins a mar. Com les que hi havia per l’entorn de l’ermita del Vinyet i que una d’aquestes era propietat de la família Milà de can Tayo, que tenien la casa,  amb estructura de masia, en una cantonada  de la plaça de la industria i a l’altre cantó de  davant  hi havia el celler. Una vegada l’àvia de la casa va baixar a un cup on no hi havia res, si més no del cup del costat s’havia filtrat el diòxid de carbònic, el qual va provocar la mort de la senyora. Aquest accident, malauradament, es produïa sovint entre la gent de la pagesia, si no prenien les precaucions pertinent quan es tractava de baixar-hi. 

     Una plaça, aquesta de la Industria  on hi predominaven més els pescadors que els pagesos. Doncs al costat del celler, en Mingo González  i la Conchita Torrens hi van obrir una peixateria i a l’altra cantó de can Tayo hi vivien dos pescadors, l’Avorrit i el Dimoni Vermell a més d’un alcalde, l’alcalde de Múrcia.  

    Mentre això era així, en aquests dies existia molta afició a anar a caçar al parany, sent els dijous  i els caps de setmana els dies escollits per anar-hi. Hi feien cap també els caçadors d’escopeta a darrera de les llebres i els dels paranys per a caçar els pobres passerells que acabaven dintre l’arròs o a la cassola.

   I que millor que unes estrofes de la Magda Altabella Ramos per posar el colofó a l’article, que ha titulat La Tardor: Les castanyes s’esberlen/ abrusades pel foc/ els ocres tardorencs / m’engrapen la memòria./ Just que comença novembre,/ he dut un pom de flors/ al fossar on s’hi enterren/ les quimeres i els somnis./ L’enferrissat calfred/ que furga el moll de l’os/ em fa avinent l’hivern/ que a peu de gat s’acosta.

    

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 d'octubre del 2024)