GOSSOS AMB CARISMA

    Mai abans la població canina havia estat tan nombrosa com ara, Així els pocs gossos que hi havia en aquell temps eren tan coneguts com les persones, i com n’eren pocs també els hi teníem un respecte. Un servidor, que els dissabtes a les tardes, es dedicava a passar i cobrar factures pels de casa, quan trucava a una porta i, des de dintre, em donava la benvinguda els lladrucs d’un gos, restava a l’expectativa per si a cas  havia de córrer, però res més lluny d’això. Quan els estadants obrien la porta, la salutació sempre era la mateixa: “no tinguis por que no fa res”. De més gran, quan la resolució continua sent igual, sempre recordo la conclusió a que va arribar l’Antoni Mora i Garcia, que va treballar al banc de Biscaia, i que un dia, anant pel carrer, va ser increpat pels lladrucs d’un gos, davant els quals l’amo li va especificar: “no se preocupe que no muerde”, mentre que l’Antoni li va respondre: “ por lo que respecta a usted no lo dudo, pero al perro no se lo he preguntado...”.

    D’entre tots aquells gossos, la majoria eren molt abnegats, lleials a l’amo. Tant que l’acompanyaven allà on anés, com quan enganxaven el matxo  al carro i emprenia el camí cap a la vinya, el gos es situava a sota, entre les dues rodes, i seguia al mateix pas que el cavall. 

   Si més no altres gossos tenien el privilegi d’anar sobre rodes, com era el cas de la Sra. Isabel Fernández de Villavicencio, marquesa de Nájera i la seva senyora de confiança, l’Anna Maria de Cagigal Casanueva. Que tenien un Biscuter i un gos. Les dues dones estaven enemistades amb el senyor rector d’aquell temps, mossèn Pascual Prats i Boira. I sembla ser que amb la intenció de tenir sempre en boca el seu nom, el gos obeïa al de Pascual. I era el lleial acompanyant de l’Anna Maria, cada vegada que aquesta es desplaçava amb el Biscuter. Assegut al seu costat, en Pascual, lluïa classe.

     A més dels gossos dels pagesos que acompanyaven l’amo al tros, altres treballadors també s’acompanyaven de la seva mascota. Aquest era el  cas del representant de calçat, en Samuel Barrachina i Rovira, a qui l’acompanyava en la seva ruta, una gosseta blanca que era una monada, la “Priti”, a la qual el seu amo li havia inculcat el tarannà culé. Tant era així que quan en Samuel li feia l’observació: aquest és del Madrid o de l’Espanyol, la gosseta li dedicava un sonor lladruc. Tanmateix  la feia callar quan li feia l’aclariment: “però és un bon amic”. Això feia que la cosa no anés a pitjor, o si més no que no continués amb els lladrucs.

      El gos, però, que més cridava l’atenció de la mainada d’aquell temps, era el gos de can Sariol. Perquè era molt gran, fora de mides, tant era així que aquella jovenalla l’associaven més a una cavall petit que a un gos. Vivia amb els seus amos al capdavall del carrer Bonaire i com que la casa era gran el gos no patia estretors.

    Una altra gos elegant era el que en tenia cura l’Agustí Montornès Pino, que sembla ser que era de la seva filla i del seu gendre, però com que aquests viatjaven molt, l’Agustí  el tenia en adopció. Era d’un pèl molt frondós i blanc, preciós. Molt sovint l’Agustí passava pel taller acompanyat de la mascota i presumia de que l’animal era molt obedient i ens ho volia demostrar. De les vegades que ho va provar, recordo que  la majoria l’havia fet quedar malament. Quan li manava “ seu!” i els gos ni as ni bèstia, li repetia una i altra vegada i tampoc, fins que li propiciava una insinuada refregada a les potes de darrera, el suficient per a que l’animal, ara sí, s’asseia. Veus? Replicava un Agustí satisfet. A la qual cosa nosaltres li recriminaven, que fins que no li havia tocat les potes no l’havia obeït i ell ens dedicava una d’aquelles esbufegades que el caracteritzaven.

     Afortunat el gos que pot anar de la seva caseta a la butaca, mentre que el seu amo no s’hi asseu. I allà l’espera i li guarda el lloc. Malauradament, a vegades, el retorn no es produeix mai i l’animal reflecteix, en la mirada, la seva tristor. Ja es diu que només els hi falta parlar. 

                                                J.Y.M.

     ( Nota. La meva solidaritat amb la gent del País Valencià, per tot el que estan passant)

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de novembre del 2024)

               

"A QUIN UN PEL BARCO ! "

     Els efectes de la convivència ens han deixat unes frases, o conclusions, que guarden el testimoni de fets passats, i també de situacions viscudes per la gent del poble, dintre de la intimitat de les tertúlies i dels àmbits, siguin laborals o de lleure, per on s’han mogut els protagonistes de la vida local.

    L’expressió que serveix d’encapçalament de l’article, se sustenta en un fet històric, concretament el del Sis d’Octubre del 1934. Quan deixat sense efecte la proclamació de l’Estat Català,  van habilitar un vaixell ancorat al port, “l’Uruguai”,  com a presó. En ell  hi van engarjolar a  molta gent. A partir d’aquest episodi, la veu popular no va tardar gaire a extreure conclusions quan coincidien amb algú  de dubtosa personalitat. Una expressió que encara avui, els més grans, aquells que van viure de prop els fets i les posteriors referències a l’episodi, fan servir amb sorna. 

  En un temps on determinats costums servien per ironitzar situacions. Em refereixo, per exemple, quan els enterraments eren presidits per sacerdots. El més normal és que hi assistís un de sol, acompanyat per un escolà que portava el crucifix i un a cada costat. Si es tractava d’un enterrament, on el difunt era de casa benestant, l’acompanyament de servidors de l’església era més nombrós. En aquesta diferència es valia  la mateixa veu popular, quan davant un personatge peculiar, una mica esquena fred, li deixaven anar: “que en portaràs de capellans a l’enterro”.

    Però els hi ha  una mica aprensius, que es preocupen, potser amb exageració, de la seva salut. A aquests se’ls hi diu: “tens por de morir vestit”.

   Davant de les tristeses també ressorgeix la il·lusió, l’alegria o, si més no, somniar en una situació millor. Això passa quan s’apropa la rifa de Nadal, que era l’única que motivava a la gent, ja que no hi havia altres provatures amb les quals aconseguir unes bones compensacions econòmiques com a premi. Les reflexions es succeïen després del sorteig, observant  la participació que no havia estat premiada, el portador es resignava, ho continuem fent, però li reconfortava un fet:  “Si ha estat repartida i ha tocat a gent treballadora...”. Com si el resignat visqués de tallar el cuponet .

    En l’àmbit local les frases, o conclusions, han sorgit entre circumstàncies diverses, amb  la salut també hi han coincidit. El doctor Antoni Ortí Alcántara , va ser un gran metge i una persona excepcional. Per les tardes passava consulta al pis del carrer Europa, on s’encarregava d’obrir la porta la seva muller, l’ Anna Maria. Tan propera a les necessitats de tothom, i que atresorava tots els valors afins a la solidaritat .  En una de les visites a la casa d’un dels seus conduits, persona de noranta anys i escaig, el qual presentava una indisposició, els familiars li van expressar els dubtes, insistint que potser alguna cosa, que havia menjat, li havia fet mal. Davant tals prematures conclusions,  la persona aciençada, els va rebatre  amb el següent comentari: “A esta edad, todo lo que le tenía que hacer daño ya se lo ha hecho”. Tenia aquestes sortides, fos a casa dels pacients o en la consulta, darrera una taula plena de papers i llibres, amb aquell somriure tan seu, el metge tenia l’encert de treure importància al diagnòstic, ho acompanyava amb temes de gran interès que desgranava, mal engiponat, en la seva butaca  de metge.

   Les Societats del poble, sobretot Retiro i Prado, és on el socis  han compartit moltes de les seves hores lliure. I mentre el Retiro han  jugat al billar i a "la botifarra”,al Prado han predominat els escacs. En un entorn de bons jugadors , coincidien també amb bons contertulians, els quals mentre preparaven la partida, fins i tot feien al·lusions als seus propis familiars. Va tenir lloc en un arravatament  de sinceritat,  propiciat per aquell veterà soci de la Societat,   esventant  la seva opinió  amb aquestes termes: “ No és per alabar-lo, però el meu nebot és una mica pocasolta”.

   Altres jugadors d’escacs, com   l’Antoni Mora Garcia, el qual va treballar fins a la jubilació en el Banc de Biscaia. En el transcurs d’una competició, on el seu contrincant era comissari de policia. El poli, després de moure peça, i  en una rampell  de triomfalisme, li deixa anar: “esto está ganado”. En Mora sense treure la vista del tauler i pensant la jugada per salvar la situació,  li respon : “ganado son vacas”  .

  En Mora era home pragmàtic davant el tauler d’escacs i en la vida real, com ho demostra l’anècdota que va tenir lloc en ple carrer.  Va succeir quan l’Antoni va ser interceptat per un gos,  els lladrucs i el seu posat desafiant no el deixaven avançar. Davant aquesta compromesa situació, el propietari de l’animal el va voler tranquil·litzar amb la frase més recorrent en aquestes situacions: “tranquilo que no muerde”.  A tal severitat, l’Antoni va respondre: “el que pienso que no muerde es usted, al perro no se lo hemos preguntado”. I va deixar escapar aquella rissa tan característica que tenia. El matrimoni va passar els últims anys de la seva vida a Mallorca, on resideix la filla.

   Els jugadors d’escacs s’aglutinen en diferents categories: els que en saben i aquells que, en el llenguatge que fan servir, se’ls diu que traginen  fusta. Que significa que  juguen sense estudiar gaire les jugades, així, la referència a la fusta prové de quan les peces eren d’aquest material.

   l’Oderico Saseta Rodríguez, estava casat amb la  Fina  Ibañez Olivella, funcionari de l’Ajuntament i molt aficionat als escacs, tenia per costum quan matava una peça, amb la seva pronunciació tan acusada per la  procedència gaditana,   fer la següent reflexió: “El home muere: muerto, matao o jarto triguera”.

   Des d’un temps cap aquí vivim en un “escac” permanent , mentre les frases s’acumulen. Tant de bo no acabem abraçant-nos a aquesta altra expressió, també popular i poc optimista: “fer la fi d’en cagaelàstics”.

                                                                          J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de novembre 2015 )