DARRERA LA PORTA DE L'ERMITA DE SANT PAU

    

      Obrir i tancar la porta de l’ermita de Sant Pau, correspon als ermitans que en tenen la clau. Aquest cronista va ser testimoni de l’amabilitat d’aquests, quan un dia que m’hi vaig apropar i, mentre voltava encuriosit pel seu exterior, em van preguntar si volia veure el seu interior, detall que els hi vaig agrair molt. A l’obrir la porta s’accedeix a una ermita lluminosa, de parets blanques, de dimensions espaioses i amb la imatge de Sant Pau que la presideix. I si et causa bona sensació  en el moment d’entrar-hi, aquesta no queda desvirtuada en el moment de la sortida, perquè el full  de la porta que queda oberta, emmarca una postal d’un Ribes que ha crescut molt, però que des de aquest emmarcat el poble es redueix a la imatge de la seva majestuosa església, la qual sempre l’he considerat massa  gran, es nota que quan la van construir no venia d’un pam, ni per qüestió de terreny, ni tampoc monetàriament. Una església construïda  per a ser vista des de lluny, nosaltres  ja l’albirem de de la creu de Ribes. Si era aquest l’objectiu, ho van ben aconseguir.

    Demà, dissabte, festivitat de Sant Pau, els ribetans celebren la seva Festa Major d’hivern, on la seva ermita aconsegueix un protagonisme destacat. Un detall que em cridava molt l’atenció, era l’elegància que mostraven la gent del poble per aquesta ocasió. Destacant la presència de les ribetanes amb els seus elegants vestits, però sense perdre de vista un detall que ha estat el complement identificatiu dels ribetans. Els agradava vestir amb un barret, que l’anaven alternant i escollint les seves teles, segons fos la temporada. Curiosament a Sitges, llevat excepcions com, entre altres, el Sr. Salvador Soler i Forment, Josep Carbonell i Gener..., el barret no ha cobert gaires més caps, més aviat es tendia a fer servir la boina. Com la que portava el mestre Pallarès, l’Agustí Montornès Pino...

    Com home de boina també ho era el ribetà Josep Rafel de can Maurici, que a més de fuster també era músic.  La resta: el Sr. Jacas, tots els Ramos, el Sr Rossell de can Quirico  i també en Sadurní Mestre Butí de can Paf, entre altres, eren gent de barret.

   Que per cert els barrets que coincidien per Sant Pau a l’ermita, eren el del Sr. Jacas, els Ramos, oncle i nebot i en Sadurní. Aquest hi acudia, elegantment vestit, com a membre de la banda de música que amenitzava la cercavila de la pujada i de la baixada. Company seu era en Josep Torrens Urgell, al qual l’elegància estava barallada amb ell, res a veure amb el seu pare en Manuel Torrens i Girona, que també era home de barret. Per a l’ocasió en Josep tocava la caixa i poca broma, havia fet tots els cursos al Conservatori de Liceu i això li permetia ser un caixista d’estudis. Tenia tècnica, però molt poca jeia quan l’havia de tocar, on se li apoderaven els tics i, sobretot, la manca d’elegància en el moment de la interpretació. Fet que desesperava al de can Paf, que si no li va agafar un treball, quan el veia tocar, poc li deuria faltar. Pulcre com era l’home en el vestir i quan tocava els platets, no podia suportar la manera com en Josep tocava la caixa, on donava la sensació que, en un moment o altra, es trencaria. Aquest fet treia de polleguera al company músic, que li dedicava unes bronques descomunals, a les quals el caixista no s’immutava. Si més no aquesta actitud d’en Sadurní obeïa a un rerefons, l’home estava obsessionat a quedar bé en el seu poble i trobava que l’actitud d’en Josep, que anava entrejat però descamisat, amb la caixa arriada que li tocava allò que no sona, no era la imatge que el ribetà volia transmetre de la banda a la gent del seu poble.  El fumut era que en Josep, per aquesta mena de cercaviles, en tenia la plaça fixa, perquè preferia el timbal que haver de bufar el clarinet. I com que no convocàvem oposicions..., la plaça era seva.

    Tot plegat, un  pas de comèdia. Davant de l’actitud pulcre i elegant que mostraven els ribetans, que vestien amb barret. Un complement que els distingia i els resguardava el cap del fred del mes de gener.  

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de gener del 2025) 

VIATJANT AMB ELS MÚSICS

     Dintre la vesant musical hi ha un aspecte que no s’aprecia. Estemavesats a  veure els músics en plena actuació i poc sabem de com arriben i com  se’n van. Un detall que es presta a moltes interpretacions, si més no en això hi coincidim tan els músics professionals com els que som aficionats, també és cert que algunes formacions disposen d’un mitjà de transport, amb conductor, on tots els músics viatgen en un vehicle. 

    Antigament els músics viatjaven en tren i, on aquest no arribava, amb cotxe de línia. I per tal de no embrutar-se en el trajecte es posaven unes bates per mantenir net l’uniforme. Quan van poder disposar de cotxe particular, els músics ens hi hem distribuït.. Nosaltres mateixos, els components de la Cobla Sitgetana així ho hem fet i ho continuem fent. Com que els nostres companys viuen en diferents  destinacions ells  s’organitzen i surten del lloc d’origen. Pel que fa als músics de Sitges quasi hi cabíem tots en el cotxe d’en Manel Rius Ramos, això va ser així fins que en Rius es va retirar i llavors el cotxe oficial era el d’en Lluís Ràfols Gual, en el qual hi acostumaven a viatjar, ell mateix, En Manel Vendrell Capdet, l’Antoni Olivé Rafols i un servidor. Durant el trajecte d’anada i de tornada ens ho passàvem rient tota l’estona, fins el punt que en Lluís plorava de tant riure, la qual cosa era un perill perquè les llàgrimes no li deixaven veure amb nitidesa la carretera, sortosament no vam tenir mai cap accident. I és que en Vendrell i l’Olivé tenien u repertori inesgotable de raonaments a quin més rocambolesc. No paraven de xerrar tot el viatge. Amb l’únic que no hi podien era amb en Salvador Muntané Nebleza, perquè només pujava al cotxe exercia la seva gran facilitat de paraula, que deixava als altres xerrameques muts, sense opció per a que prenguessin la paraula.

    En aquell temps no hi havia GPS i el viatja s’havia de planificar sobre els mapes de carreteres. El dia d’assaig entre tots planificàvem la ruta que havíem d’emprendre per arribar al destí. I curiosament quasi ningú coincidia amb la ruta que era millor per arribar-hi, perquè entre nosaltres es trobaven tres tècnics: en Sadurní Mestre, que era de Ribes, de can Paf, en Lluís de Gavà i el propi Manel Vendrell. De primer en Sadurní se les tenia amb en Josep Torrens Urgell que era qui organitzava els bolos. Si l’actuació era a un poble petit quasi bé no calia disposar de l’adreça exacta, perquè quasi bé sempre tenen lloc a la plaça de l’església o a la de l’Ajuntament i si no només cal preguntar a la primera persona que es troba en arribar-hi, pel lloc on fan les sardanes. Però  en Sadurní no es conformava i li exigia a en Josep: “amb això no em dius res, jo vull saber carrer i número...”. I no el treies d’aquí. Les opinions eren diverses, sobretot quan hi havia rutes alternatives i totes portaven al mateix lloc. Quan no hi havia consens, la resolució era dràstica: “tu  ves per on vulguis, que jo també aniré per on vulgui”.

    A l’hora de la veritat es creava expectació per veure qui arribava primer, el que significava que el primer que ho feia la ruta escollida era la més curta. Quan en Manel era el qui l’havia escollit, ja esperava que anessin arribant, per poder raonar que ella tenia la raó i la polèmica tornava a estar servida. I no dic si es creuaven amb un cotxe d’algun músic que anava en direcció contraria a la nostra, aquest detall era el súmmum de la conya. 

       Però el que més cridava l’atenció a en Manel era que un dia el músic ribetà, quan encara no hi havia ni autopistes ni autovies, se li va posar a la barretina d’anar a Madrid per la carretera, que es coneix per la nacional, i quan va arribar a la capital es va prendre un cafè a la porta del Sol i va emprendre el viatge de retorn, total va arribar amb el temps just per anar a treballar. En Manel sempre li recordava la caparrada que va tenir i el músic li feia l’encís que havia tingut un capritx.

     Tot això forma part de les historietes dels músics, que tenim per patrona a Santa Cecília, i la recordem ara que ha estat la seva festivitat. Mentre que el músics podem aportar moltes excentricitats a la música, si més no en el fons som bona gent. Com ho demostra el fet de que mai en veureu cap de músic a la presó. Ni quan la interpretació pugui merèixer un escarment. 

 

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de novembre del 2024)

EL RELLOTGER DE LA TRINITAT

    Qui arribi fins aquesta pàgina  de ben segur que es sorprendrà d’aquest anunciat, al considerar que poc té a veure amb els dos protagonistes que apareixen a la fotografia. En el seu dia ja vaig publicar uns títols semblants, en un hi destacava un anunciat molt il·lustratiu: “El fotògraf de la Trinitat”. Atribuint aquest càrrec al recordat amic Pere Cosialls, qui durant la festa de l’ermita es dedicava a fer fotografies que es convertien en un testimoni fidedigne d’aquest dia. A les vigílies d’una altra de les festes, el tomb per casa apareixia amb un encapçalament força suculent: “El xef de la Trinitat”. Dedicat a un altre col·laborador de l’aplec, en Jordi Ferret, que era l’encarregat de cuinar l’arròs del dinar que reunia, a la taula del menjador de la casa dels ermitans,  al Sr. Rector, a mossèn Santiago Casanova, fins i tot a algun bisbe, administradores i les voluntàries que cada quart diumenge pujaven a la Trinitat per a netejar i assegurar-se que tot estigués en ordre.

    I ara s’escau dedicar l’article a l’amic que ha modulat i ha tingut entre les mans la numeració del rellotge més destacat de l’ermita. Em refereixo al  de sol que es troba situat en la paret lateral de sobre la teulada de la capella. La numeració estava malmesa i en Lluís Bayot es va oferir a fer les plantilles que desprès en Magí Fontanals   va transportar damunt de la blancor de la paret, pintant-los amb el blau de Sitges. Que menys, doncs,  que anomenar a la persona  que ha tingut la destresa de dibuixar, amb toc d’artista, quelcom tan important i transcendent com són les hores: “El rellotger de la Trinitat”. Un títol que s’afegeix als altres que he mencionat. D’un rellotge al qual no cal donar-li corda  i que no s’ha de retardar ni avançar com haurem de fer aquest cap de setmana. 

     En Lluís va tenir l’oportunitat de retenir el temps i no va poder. Tampoc la Rosó Carbonell que amb els mateixos arguments amb els quals m’he guiat per cercar un enunciat original i adient. Ella, degut al seu tarannà disciplinat i meticulosa amb la tasca que tenia encomanada, permeteu-me que l’anomeni, emprant  uns termes castellanitzats: “ La mandamás de la Trinitat”. 

    Els dies i les hores són els termes irrefutables que acaben fent el paquet, però abans la vida obra un ventall de possibilitats, que cadascú administra segons li plau o pot. Mentre ens acompanyem de les aficions que també contribueixen a donar sentit a aquesta vida. Les seves eren el dibuix,  caminar per la muntanya i la música. Influenciat per aquesta  havia  freqüentat la casa del mestre Manel Torrens, on va aprendre solfeig amb la mateixa meticulositat que un rellotger, perquè en aquest cas la música marca el temps. I desprès es va decantar per l’estudi d’un instrument que per la negror dominant el seu mestre, en Josep Torrens Urgell l’anomenava la pega-dolça. 

    Potser sí que era massa dolça la sonoritat  que fluïa del clarinet i va  preferir quelcom més estrident i festiu. Ho va trobar en la gralla. A més era home de relacionar-se amb tothom, això el va portar a ser component de la colla de Caramelles que anomenàvem del Patronat, on molts dels seus membres han estat irrepetibles, perquè actuaven i es manifestaven tal com eren. En Lluís tenia la virtut de mostrar aquestes maneres amb una espontaneitat  que el distingia. Company de colla era en Magí Mestres i els dos compartien  bona disposició  per a la teca. Sembla ser que un dia, a en Lluís, les interioritats de la panxa  se li van remoure i no va poder retenir  unes ventositats, davant la comprenssió  del seu company de taula, que li va fer l’observació: “ Bayot, ja et pots tirar pets que no tinc fatu”. Els dos van agrair aquesta mancança.

    I vet aquí que en Lluís, abans d’emprendre l´últim camí, potser li va semblar  que per fi havia aconseguit  parar el temps, perquè aquells dies el sol estava  apagat i per consegüent  l’ombra que projecta  el gnòmon no marcava  cap hora en el rellotge de l’ermita. Però, res, el temps se li va escapar, tal com li va passar a la Rosó  i com  ens passarà a tots. Perquè quan se’ns acaba  la corda, cagada l’hemus.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el  25 de Marca del 2022)

 

      

L'ALTRE REPERTORI DELS MÚSICS

 

   El calendari ens retorna, el proper dilluns,  a la festivitat de Sant Cecília, patrona de la música i dels músics.  Junt amb els companys de la música compartim moltes hores junts, les que ens  passem interpretant però també les moltes estones que, entre els viatges i el temps d’espera que es produeixen abans de començar l’actuació, s’hi alternen moments sublims. Tants que passen a engrandir l’altre repertori al qual em vull referir.

      En Cristòfol  Rubí potser era el que tenia un més ampli  repertori d’experiències viscudes, com també és veritat que de vegades tenia tendència a l’exageració i havies d’intuir on s’acabava la realitat i començava la ficció, però com que ho explicava amb tanta naturalitat es feia difícil trobar on estaven aquests límits. 

     La banda local cada any, el diumenge següent al de de Pasqua, anava a fer un bolo a la veïna població de Vilanova, en deien el combregar general, que consistia anar a portar la comunió als malalts que ho demanaven. A les vuit en punt del matí s’obrien les portes, les de darrera de l’església parroquial del capdamunt  de la Rambla, i sortia el sacerdot amb les sagrades formes i el seguici d’acompanyants. Un dels organitzadors era el Sr Serra, el popular locutor de la ràdio de Vilanova que posava veu al no menys popular “Lalo”. I també el metge Magriñá, germà del ballarí del Liceu, que tenia la clínica en una escaire de la plaça  de la Vila. Acabada la feina els músics tornàvem a la vila. En un d’aquestes travessies, a dintre el cotxe es va notar un soroll estrany. Com que en Rubí era el que estava assegut al costat de la porta, el conductor va arrecerar el cotxe a la cuneta i va convidar al músic a guaitar per si li havia passat res al bombo que estava disposat a la vaca del vehicle. Aquest l’obra una mica, incorpora el cos i mentre es torna a posicionar al seient i la tanca, diu: “no hi ha res, no”. Seguidament el conductor reprèn la marxa i només havia avançat uns metres quan el company recapacita: “Què vols dir que no hi ha res?”. I en Rubí es manté en la seva conclusió: “Que a dalt la vaca no hi ha res”. El bombo el van recuperar en un dels camps de la recta de la Mata. 

     Un altre que contribuïa a amenitzar aquestes hores buides, era en Josep Torrens. Que tenia el do de l’espontaneïtat, a la més mínima sabia extreure de la situació la part més humorística i transformar-la en un improvisat acudit. La seva sorna, però sobretot la seva manera de ser, l’havia fet protagonista d’alguna situació compromesa. Havia fet el servei militar a la banda de música del Regiment de Jaén 25, com també hi havien estat destinats l’Antoni Olivé i l’Antonet Pagés. La família d’aquest van fer molta amistat amb el responsable de la formació, el capità Francisco Sánchez Curto. Fins el punt que el seu fill passava uns dies d’estiu a la casa de la família Pagès. Un dels dies, el capità li va demanar a en Josep que abans de marxar cap a casa  passes pel seu despatx. Com que al músic no li venia mai d’un pam, al moment de sortir va pensar: “ja hi passaré demà”. I per aquest dia el capità ja l’esperava per conèixer les raons que el van portar a no atendre la seva petició. Li havia de lliurar una roba per a que el xicot es pogués canviar. Com que en Josep no tenia excusa, va ser enviat directament a la barberia de la caserna on el van pelar al zero. Una pelada que va tenir repercussions entre els companys de l’Orquestra Mozart amb la qual actuava al Prado cada nit. Quan els Pagès, en Clarà i altres primeres  espases de la formació el van veure arribar pelat com un jonc van posar el crit al cel. Però ser el fill del director, per respecte a aquest, una gorra el va salvar d’haver de plegar abans de començar. 

     Entre unes i altres malifetes que en Josep va protagonitzar durant l’època del seu pas per la Banda Militar, no li deixava temps per a que li creixes el cabell i així durant el dia portava la gorra militar i a la nit la gorra per tapar el caparró desmantellat. En va ser testimoni d’aquell tràfecs  un altre músic emblemàtic, en Manel Vendrell, més popularment conegut per en Sou.  

    Que quan vam viatjar a Polònia a l’agost del 1971, en aquells verals ja feia una fredor considerable i apareixia en Josep amb mànigues de camisa. Quan el veia en Manel el recriminava: “Però que no tens fred?” i en Josep li responia: “tu potser et refereixes a en Fred Astaire?“. S’obria les camises i en portava quatre, una a sobre de l’altra i, ensenyant la panxa, especificava: “i a més la samarreta de la mare, rentar i posar”. 

     En aquell mateix escenari en Josep dormia amb els homes del ballet i s’havia acabat de dutxar quan apareix envoltat d’una cortina i cantant: “Soy la reina de los mares...”. Això no hagués tingut cap repercussió sinó fos perquè en el mateix habitacle hi dormia un enllaç del regim polonès que no ens deixava ni de dia ni de nit. A l’home el va descol·locar  l’exhibició del músic. I ves per on  “l’espia”, que semblava tenir tanta autoritat, va quedar acollonit. 

                                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de novembre del 2021)

AVUI SANTA LLÚCIA I AVIAT ELS PASTORETS

   En el mes de desembre es celebren  moltes festes que tenen molt simbolisme . El dia 4 ha estat la festivitat de Santa Bàrbara. L’any passat, va coincidir en diumenge, ens vam apropar fins a l’ermita, acabada de restaurar,  per a deixar-hi una imatge de la Santa . Per aquelles dates el indret ensenyava la terra remoguda i en ella s’insinuava un futur molt proper. Un any després, noves avingudes es materialitzen damunt un terreny, on s’alineaven garrofers i camps d’ametllers, projectades per a que hi circuli la  modernitat sobre rodes.  I  només queda, com a testimoni del passat, la susdita ermita i la masia  molt malmesa.

  Ell proppassat  diumenge   hem celebrat la  festivitat de la Puríssima. La parròquia organitzava una  variada  programació que, majoritàriament, tenia lloc al conegut com a teatre vell del Patronat del carrer Sant Gaudenci. Teatre, cinema, recitals musicals, poètics ... Inclús al pati del Patronat del carrer Parellades,  amb entrada pel carrer Sant Bonaventura, al migdia,  s’hi  celebraven audicions de sardanes.

   El Patronat d’Acció Social Catòlica , ha desenvolupat un paper important en les tradicions del poble i en especial en les festes religioses i també en l’ensenyament de la doctrina. La mainada que hi assistia, obtenia una entrada per poder entrar a la sessió de cinema que tenia lloc els diumenges a la tarda en el sala  del susdit teatre vell.

   De tot l’espai, durant anys, en va tenir cura l’Àngel Trigueros. L’home  no anava massa sobrat de paciència i sempre feia un posat  d’estar enfadat, però tractat i com a contrincant en el joc de les dames, era dels millors. Per aquells anys, els que ja havíem passat de l’infantesa a una joventut, que semblava tenir presa per seguir endavant ,vam descobrir unes petiteses de les quals gaudíem; el futbolí que tenia disposat a l’entrada i els excel·lents “boquerons” amb vinagre que preparava. I quan s’esqueia ens els disposava entre les dues parts d’un llonguet de pa, partit per la meitat. El mateix passava amb les escopinyes que, com les que preparava en Trigueros, no els trobàvem en lloc.  Allà mateix, havíem tastat i begut , amb moderació, les primeres cerveses. Precisament per acompanyar aquells entreteniments .

    En l’apartat  musical del Patronat, hi havia els components de “ l’Schola Contorum “ que dirigia el mestre de capella, el Sr. Manuel Torrens Girona. Una  formació de bones veus, que el mestre els feia anar a casa seva per assajar els cants de les misses solemnes, que es celebraven amb molta freqüència. D’aquesta mateixa formació, de veus masculines, en va sorgir la Colla de Caramelles que s’identificava amb el nom llatí de l’enunciat i s’acompanyava de l’afegitó:  del Patronat.

     I avui, divendres, coincideix amb la festivitat de Santa Llúcia. Una data  també entranyable i simpàtica  del mes de desembre. Festa de les modistes, amb un protagonisme destacat pel pessebre, perquè la tradició mana disposar-lo en aquest dia.

   Arribat a aquest punt, retorno al Patronat, quant just en aquests dies s’ultimaven els assaigs dels Pastorets, a redós d’ aquesta institució sitgetana. On igual posaven en escena el Don Juan Tenorio, La Passió o  els Pastorets. En ells ha  conjugat la part, diguem-ne, teatral i la musical. Les dues han tingut uns protagonistes d’excepció. Personatges amb un pedregui irrepetible. Que era durant aquesta preparació on mostraven el més rellevant i característic de les respectives maneres d’ésser.

      I els músics no quedaven enrere. Es  pot dir que ja en els últims anys del teatre vell, en Jaume Soler i Milà, de can Pascaret, capitalitzava l’esperit musical dels anomenats músics de corda, que tenien reservat l’acompanyament musical.  En els quals també destacava en José Pérez , músic especialitzat en Pastorets, Caramelles i de tots els acompanyaments dels oficis religiosos. Completava la trilogia d’aquests músics irrepetibles,  en Josep Torrens Urgell. A diferència dels altres dos, que tocaven molt bé el violi, a en Torrens no sabies si era el violí o el seu cap que no parava de donar voltes, mentre intentava que l’arquet, amb una mica de sort, entre sacsejada i sacsejada, la passada per damunt les cordes pogués tenir una mica d’efectivitat. D’aquests mals vicis, que mostrava el músic, en Manel Vendrell Capdet ho resumia, amb més encert que altra cosa,  com l’art de matar l’aranya.

   Queda poc per a una nova representació dels Pastorets al Prado, que es van representar per primera vegada a la vila a l’any 1903. Actualment les persones que ho fan possible són 90 en total, sota la direcció d’en Josep Maria Esteban. De la part musical n’és el responsable l’Esteve Molero, amb música del  mestre Torrens, amb els arranjaments que va fer en Juanjo Rocha. La música de la cançó del Reis és d’en Jordi Pañella Virella que, junt amb el seu germà Isidre, van ser uns puntals dels Pastorets  La persona de més edat que hi intervé és en Llorenç Serrado, el qual ja apareix en el repartiment dels anys cinquanta.

     I així arribem a les vigílies de Nadal, amb els Pastorets ultimant detalls. No ens ho podem deixar perdre, perquè forma part de la tradició nadalenca de casa nostra. Amb el  record present d’aquell teatre vell, el del Patronat.  Escola que, sense ser-ho, hi vam començar  aprendre, també sense adonar-nos,  que sobre aquells petits detalls s’assentarien els fonaments del nostre futur. Un futur que, transcorreguts els anys, s’ha convertit en el nostre present.

  

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de desembre del 2019 )

      

AQUELLS DINARS DE MÚSICS

     Avui, festivitat de Santa Cecília, patrona de la música i dels músics, té un significat molt especial per l’autor d’aquesta secció. He estat en contacte amb la música des de que vaig venir al món. Tots els de casa eren músics aficionats i també m’hi vaig postular sense sobrepassar mai aquesta categoria, la d’aficionat.

    Vaig anar a aprendre de solfeig, de ben jovenet, a casa la família Torrens. I si vaig continuar, durant aquest aprenentatge,  molts ho deixaven perquè la solfa els avorria, va ser perquè en aquella casa  m’hi trobava molt bé. Em tractaven com un més de la família.

   Van passar els anys i la complicitat que tenia amb en Josep Torrens va ser molt afí amb el meu tarannà. Junts vam viatjar pel món i al seu costat, amb les seves genialitats i excentricitats, m’ho passava d’allò més bé.  

   Van passar els anys i, al voler ampliar estudis, vaig anar a casa el mestre Pallarès. Va ser  com anar a casa dels altres avis. Ell i la senyora Lola em coneixien des de que vaig néixer i em professaven una gran estima. El mestre tenia un posat seriós, però jo li sabia trobar la vena per on hi fluïa aquell humor fi i brillant que el transformava i no semblava el mateix.

   Vaig freqüentar, durant molt temps, la casa del carrer de l’Aigua. On alguns  havien sortit desencisats per les seves exigències. O altres que el propi Biel, els hi havia obert directament la porta, quan considerava que l’alumne s’excedia en les seves pretensions. Com aquell aprenent, que just començava a tocar i un dia el va cridar a casa seva per si volia fer un paper en les Caramelles. L’aprenent de músic va respondre a l’oferiment: “quan hi ha a guanyar ?”. La resposta  no es va fer esperar, li va obrir la porta del carrer, indicant-li la sortida.   

   La majoria dels músics locals, van sortir de can Torrens i de can Pallarès i van  acabar formant part de les orquestres de les dues Societats, el Prado i el Retiro. De les quals ells eren els mestres de música.

   En apropar-se la festivitat de Santa Cecília, preparaven unes peces musicals que dirigia el mestre Pallarès. Assajàvem al Patronat i el diumenge més proper a la festa es feia un concert al vestíbul de l’Hospital, sota la direcció del mestre. Ja amb la Cobla Sitgetana formada, aquest diumenge coincidia amb la festa dels antics alumnes de l’Escola Pia i es feien sardanes al pati de l’escola. I després venia el moment esperat, el dinar de Santa Cecília. El primer al qual  hi vaig participar, recordo que va tenir lloc al restaurant de l’Hotel San Francisco, al carrer Santiago Rusiñol.

   L’encarregat de l’organització era en Manel Vendrell Capdet, en Manel tenia el do de saber fer la guitza al més pintat i això dels dinars era la seva especialitat. Quan anem a tocar fora, moltes vegades ens hem de quedar a dinar allà on ens trobem, perquè a  la tarda coincideix amb una altra actuació. En aquests dinars feia gala de totes les seves excentricitats. Estava pendent del que demanàvem la resta de companys i ell volia influir en la decisió: “”això has demanat?... malament” i arrufava el nas. I quan servien s’aixecava de la taula i passava revista: “veus, ja t’ho deia jo, has fracassat” . I mostrava el seu plat convençut que era l’únic que l’havia encertat. Amb el qui no hi podia era amb en Josep Torrens, que era  el que no fracassava mai, perquè es menjava la seva part  i el que deixaven els altres. Tots ho sabíem i quan un no podia més, abans de tocar-ho, ho deixava en un costat del plat i en Josep de seguida ho filava: “Què no t’ho menjaràs, això? “. I ho arrambava i s’ho cruspia ,amb el raonament: “abans que els hi donin als porcs, m’ho menjo jo”. En Josep era de vida, i tot li agradava.

    Quan s’apropava el moment de les postres, en Manel ja estava neguitós, demanava amb insistència  un gelat de tres colors i el cafè derramat per sobre. I a partir d’aquí tenia lloc una altra de les seves excentricitats. Encara ningú havia acabat, quan ja cridava: “ara un cap mas”.  I en Manel Rius Ramos li recriminava: “tu potser et vols referir a la Maria i la Filomena de can Mas”. En aquest punt sempre hi havia raons, i ell ho sabia, d’aquí que insistia amb el cap mas. Pel qui havia tirat de beta, aquest repartiment  li semblava bé, però no era el mateix per aquell que potser només havia demanat un plat o un parell de no gaire preu. I ja estava armada, en Manel s’ho passava de conya: “res home res, el que has menjat val quasi igual que tal o qual plat...”.  “Això ho dius tu”,  li recriminaven. I quan la tenia armada i la feina era per l’encarregat de recollir els diners per pagar, ell que cridava: “Anem-hi !”. I canvi de to.

   El dinar per celebrar Santa Cecília era diferent, encara que de primer no hi faltava mai la sopa i el segon a escollir. Hi participaven tots els músics, estiguessin o no en actiu, acompanyats de les seves respectives senyores. Entre un ambient sensacional. Allà en Manel no semblava el mateix , ningú no fracassava i del cap mas tothom n’era conscient. Era, ni més ni menys, un senyor músic.  Els qui hi convivíem, anant `per aquests mons de Déu , potser preferíem més aquell Manel tal com raja, l’irrepetible, el Manel de can Sou.

                                        J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de novembre del 2019 )