He observat que el port que fins fa poc coneixíem com el Port d’Aiguadolç, ha passat a denominar-se el Port de Sitges. Un port que va resultar d’un anterior projecte que es va donar a conèixer, per a sorpresa de tothom, a l’any 1968. Desprès que el recordat Miquel Utrillo i Vidal fos del primers en alertar que s’havia presentat un projecte per fer un port a sota mateix del Baluard, amb el qual s’hagués perdut tot l’encant que ofereix aquest entorn, degut a que l’església i la façana marítima dels museus passaria a quedar en segon terme. El tema va portar molta controvèrsia, perquè s’hi van manifestar moltes veus a favor i en contra, el mateix Utrillo ho va explicar amb tota mena de detalls en el seu: “Libro negro de Sitges”. Sortosament es va imposar el sentit comú i aquest projecte va quedar arraconat i es va substituir pel d’un port a l’Aiguadolç. Una alternativa no tan agressiva al paisatge del nostre litoral.
Es dona la casualitat que, ara, aquest port està passant per un procés de remodelació. Que ja està en una fase molt avançada i que deixa uns canvis molt ostensibles. El principal ha estat la substitució dels antics pantalás per uns de més moderns. En un port que no ha deixat mai d’oferir un interessant reclam, ja no pel fet de les embarcacions, el seu amarratge està a l`abast de pocs, sinó també per la seva gran oferta gastronòmica que hi trobem.
No hem d’oblidar que la vila va perdre bona part de la seva identitat marinera, quan les barques de pesca van anar desapareixent de la platja de la Fragata. La seva presència, l’entrar i sortir aquestes de la platja, ja de per sí oferien un espectacle. També la seva presència s’acompanyava de moltes motivacions, la major part artístiques, perquè era motiu d’inspiració de pintors i fotògrafs que cercaven el punt exacte on pintar o fotografiar la imatge que oferien aquelles barques, amb els seus peculiars llums, amb la imatge de l’església al fons.
Aquesta integració tan identificada amb la tasca dels pescadors, servia per allargar aquesta identitat fins al cors dels carrers que s’hi abocaven: el carrer Nou, Tacó, Carreta... on s’hi trobaven les cases dels pescadors, propietaris o jornalers d’aquelles barques i que tenien la seva seu en la Confraria de Pescadors que es trobava al passeig de la Ribera, entre el carrer Carreta i Tacó.
De totes aquelles barques, avui només en queden quatre, i es troben amarrades a aquest Port i que, degut a aquesta remodelació, han canviat de moll. Discretes i entre embarcacions esportives i de recreo, es balancegen sobra una reduïda porció de mar, si ho comparem amb la llenca que s’albirava des de la platja de les barques, on han estat substituïdes per un més o menys atípic enclavament de patins de vela que, vista l’ocupació d’una franja important de la sorra, era preferible la imatge de les barques de pescadors que, quan es trobaven a la sorra, el pas no estava barrat i els banyistes aprofitaven la seva presencia per repenjar les seves esquenes en les costelles de les embarcacions, que a la vegada els hi feien ombra.
I aquella Confraria de Pescadors a la qual em referia, actualment el mòdul on estava ubicada just a l’entrada del port, l’han traslladat a l’altre moll, davant mateix on es troben les quatre barques dels darrers pescadors. I on només a la nit, les llumetes que albirem a l’horitzó, provinents de les barques sitgetanes i las de Vilanova, ens donen testimoni que els pescadors dels dos pobles, quasi cada nit, surten a pescar. Com s’ha vingut fent des de temps immemorial.
Al Port es fa de nit i en aquest interval entre el dia i la nit, la fotografia que encapçala l’article, ens deixa un bonic testimoni de com Sitges és bonic a tothora. La podríem qualificar com una escena de pel·lícula, d’un cinema que durant molts anys ens ha explicat en Francesc Borderia Soler, en aquestes mateixes pàgines, quan ja enyorarem la seva absència. També en el Retiro, Societat de la qual en va ser el programador del cinema durant vint-i-cinc anys. Quants finals ha arribat a veure, d’aquells on aflora l’emoció que perdura. Com ara, en el moment del seu comiat.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de desembre del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada